dilluns, 30 de març del 2009

Vendre duros a quatre pessetes

Parèmia: Vendre duros a quatre pessetes.

Origen: Atribuïda a Santiago Rusiñol. Ja se sap, et venen sempre duros per quatre pessetes, però la intenció era bona.

De Santiago Rusiñol diuen que venia duros a quatre pessetes. És una història que cada ciutat de Catalunya es fa seva i que els olotins situem un dilluns al Firal. Santiago Rusiñol va muntar una parada per comprovar si els pagesos de la Garrotxa es deixaven seduir per la venda del duro a quatre pessetes. Rusiñol va néixer el 1861 i l’anècdota se situa uns anys abans de la Segona República. Aquest polifacètic artista pintor, escultor i escriptor que cavalca entre el modernisme i noucentisme, tenia una fina ironia i era capaç d’organitzar espectacles per divertir-se i per divertir els amics. Va demostrar amb aquesta anècdota que els pagesos de la Garrotxa (si és cert que la història va passar realment a Olot) són malfiats. No va vendre ni un sol duro, tot i que la mercaderia i el preu que demanava proporcionaven guanys palpables. Era tan inversemblant que algú pogués vendre un duro a quatre pessetes, que només podia ser una estafa molt subtil que no podien veure, però sí intuir. Al llarg dels darrers anys han aparegut venedors de duros a quatre pessetes. Vendre uns productes a un nombre determinat de persones, les quals estan obligades a vendre’ls a uns altres perquè la seva inversió es multipliqui. És l’estafa de la piràmide. És una forma de recaptar diners que, fins i tot, ratlla la legalitat, però que a mesura que es fa gran en necessita molts més per a anar cobrir les despeses que la piràmide va generant. El mateix procés l’han posat en marxa empreses o simples empleats de bancs que han volgut jugar amb els diners captats per tal de pagar més interessos dels que les regles del joc permeten. En el moment en què la cadena es debilita, es trenca tot l’engranatge i apareixen l’estafa i els estafadors.
Font: Vista al blog Jutipiris.