Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Parèmia: Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Origen: L'origen està en l'acudit popular següent: «Això era una volta dos alcoians que viatjaven en tren, cap a València, en el mateix compartiment: —Vosté, d'on és? —Jo, d'Alcoi. —Quina casualitat! Jo, també. —Vosté, de qui és família? —Jo, de Quico l'Alt, Escaló, Matarredona, Mataix, Albors, Carbonell, Ferrandis Belda... I vosté? —Pos jo sóc família de Toni el Bovo i Tereseta la Loca. —Xe! Toni el Bovo i Tereseta la Loca! —Eh, pos el que m'ha deixat! Els rics ja els ha dit tots vosté!». 

Tot i que l'acudit en qüestió podria tenir una remota base anecdòtica, l'Alcoià del tren, al qual fa referència l'enunciat, es tracta, és clar, d'un personatge imaginari.

Explicació: Usat per qui no li donen opció o no li deixen (quasi) res per a triar. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178.  

Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Parèmia: Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Origen: El llegendari Tio Pep de Muro, famós a hores d'ara a tot el País Valencià per la cançó popular «El Tio Pep se'n va a Muro», era una espècie d'ordinari que portava  encàrrecs i comandes entre les ciutats d'Alcoi, Cocentaina i Muro, a finals del segle passat i que, com diu una altra cançoneta popular alcoiana més desconeguda, era tota una atracció i sempre portava darrere un ramat de xiquets: «El Tio Pep de Muro porta cansonsillos / i darrere porta cinquanta xiquillos. / El Tio Pep de Muro porta camisetes / i darrere porta cinquanta xiquetes». 

L'origen d'aquesta locució està en el fet que tots els xiquets alcoians li demanaven que els portara un pito en tornar de Muro: «Tio Pep, porte'm un pito!». «Clar que sí!», responia ell. Un dia, un xiquet li va dir: «Tio Pep, prenga deu cèntims i porte'm un pito!», i ell va respondre tot seriós: «Tu pitaràs!».

Explicació: Expressió popular que significa tu obtindràs o aconseguiràs allò que desitges.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176. 

Afarta'm i digue'm moro

Parèmia: Afarta'm i digue'm moro.

Equivalents: Dame pan y llámame tonto [ES].

Explicació: La dita ens recomana que no siguem orgullosos, sobretot quan necessitem dels altres, i que acceptem de bon grat els ajuts que ens puguin oferir, sense que ens hagi d’importar l’opinió que en tinguin de nosaltres.

Origen: Antigament era molt comú la distribució d’aliments entre la gent amb menys recursos per part dels organismes de beneficència. Tanmateix a la gent que acudia a aquells centres se la considerava injustament una càrrega per a la societat, sota la creença que es tractava de persones gandules, que la responsabilitat de la seva situació era només seva i que si se’ls havia d’assistir era tan sols per caritat cristiana. En qualsevol cas, els beneficiats per aquests aliments prou feina tenien a poder subsistir dia a dia com per haver-se de preocupar pel que puguessin pensar o opinar la resta de ciutadans.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 85 (maig de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

Malòrum!, va dir el rei David

Parèmia: Malòrum!, va dir el rei David.

Origen: Quan el rei David morí, va fer via cap el cel proveït de la seva arpa. Així que sant Pere el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel, ja que bé prou que n'hi havia, i no en volien pas més.

David suplicà al sant porter dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies de la seva llarga vida, i que era com un bocí del seu cor, del qual no se sabria pas desprendre. Sant Pere li digué que tenia ordres severes, i que, si no volia abandonar la seva arpa, havia de renunciar a entrar al cel.

El rei profeta exclamà Malòrum!, i, per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix. La tradició assegura que anà a caure a Vilaverd, a la Conca de Barberà.

Explicació: Usat per designar que una cosa va malament i que no segueix el curs que hom desitja.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes

Parèmia: Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Origen: Té l'origen en la faula de la guineu que, no podent abastar unes apetitoses figues, s'hagué d'aconhortar dient que encara no estaven prou madures.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 145-146.

Com si em diguessis Llúcia

Parèmia: Com si em diguessis Llúcia.

Equivalents:

• Como ahora llueven albardas [ES] (LABÈRNIA 1888)
  
• Cuando vengan los nazarenos [ES] (LABÈRNIA 1888)

Explicació:

• per indicar indiferència, desconsideració per allò que li diuen (AMADES 1935)
• no ho entenc o no sé de què –o de qui– em parles (Carrutxa)

Origen: Joan Amades, en carta de 3 de juliol de 1928, diu: «Com si em diguessis Llúcia. Segons una tradició, varen dir-ho uns espies del rei Joan als guardes dels portals barcelonins com a sant i senya, volent introduir-se en la ciutat; però com que varen errar la consigna, els guardes no en feren cas i restaren frustrats els seus plans».

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada, s. v. L765 'Com si em diguesses Llúcia'.

Nota¹: Farnés ho referencia a Labèrnia (1888), Aladern (1904) i Gaya (1907), amb una única variant: com si'm diguesses Llucia. També anota, de Labèrnia (1888), els equivalents castellans como ahora llueven albardas i cuando vengan los nazarenos.

Nota²: Tota aquesta documentació va sorgir arran d'un article de Marc Cortès al seu blog Reflexions en català.