Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Sinònims o variants:

• Fer pagar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).
• Fer-li portar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt (SOLA 1999).

Diu l'Estenedor, 163:

«Neuler és una paraula molt antiga i avui molt viva gràcies a l'expressió carregar els neulers a algú o fer portar els neulers a algú, que vol dir traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs. 

Sabeu, però, d'on ve aquesta expressió? 

Resulta que els neulers eren un estri consistent en una planxa de dues cares de forma circular on s'hi feien una mena de creps o neules, que un cop cuits, es cargolaven en un ferro rodó. 

Carregar els neulers era una broma que es feia quan volien riure's d'algú, perquè si deien «Ves a tal casa a portar els neulers», com que pesaven molt, era una càrrega molt feixuga. Com que era un encàrrec una mica abusiu, fer portar els neulers esdevingué una frase que es podia aplicar quan a una persona, petita o gran, se li encarregava una feina enganyosa, una presa de pèl, vaja. També es diu fer pagar els neulers. 

Sempre em fa pagar els neulers, quan és ell qui en realitat té la culpa de tot o Va carregar els neulers al seu soci. No assumeix mai cap responsabilitat. 

Doncs ja ho sabeu: Que no us carreguin els neulers!»

Explicació:

• Fer-li assumir la responsabilitat d'un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa (SOLA 1999).
• Traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Lloc: Es diu a Blanes (SOLA 1999).

Font:

• Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes
• Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2019): L'Estenedor, núm. 163 (Desembre de 2019), p.1 (citen com a font Ramon Solsona, A paraules em convides).

Anar de gorra

Parèmia: Anar de gorra.

Variants i sinònims:

• A la bibilis-bibilis
• D'arròs
• De baldraga
• De bòbilis-bòbilis
• De bufa
• De forro
• De franc
• Debades
• Gratuïtament
• Sense pagar
• Sense treballs ni despeses

Origen: Diu Joana al blog El teler del record: «Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostelers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.»

Diu Cucarella (2020):

Expliquen que quan els frares viatjaven en grup, es feien acompanyar de servei que els ajudava en el tràfec. I diuen que solien portar gorra. Quan paraven en els hostals, el costum exigia a l’hostaler que el servei no pagara. Així, el compte final es resolia amb el següent càlcul, segons qui pagava i qui no: a tant per barba (els frares) i tants de gorra (el servei). Joan Amades, folklorista català, explica això mateix dels senyorets. Els senyors, que s’afartaven i borrutxaven i tenien les millors habitacions, pagaven; i el servei, que menjava poc i dormia en la pallissa, de gorra.

Font: 

• Llegit a l'article Anar de gorra del blog El teler del record, del dia 4 de juny de 2006.
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

El que no es paga amb diners, es paga amb dinades

Parèmia: El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Origen: Ho llegim al llibre Prenint el demble a les paraules (2009, Palma, Edicions Documenta Balear), d'Antoni Llull Martí:

Del mot diner en sortí en l’edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s’especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s’ha de pagar d’una forma o d’una altra. Dinada pot esser també l’acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d’algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l’altre tipus de dinada.

Explicació: Vol dir que els deutes, d'una manera o altra, s'han d'acabar pagant.

Font: Antoni Llull Martí (2009): Prenint el demble a les paraules (Palma, Edicions Documenta Balear).

Paga que és gata

Parèmia: Paga que és gata.

Origen: Ho explica Emili Casademont al seu blog. Atribueix la frase a Serafí Pitarra.

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...

Explicació: Cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta.

Font: A l'article Dues frases cèlebres de Serafí Pitarra, del blog d'Emili Casademont i Comes.

Pagar amb gambades

Parèmia: Pagar amb gambades.

Variants i sinònims: Pagar amb monedes de mones i micos.

Origen: Diu Ginestà:

O pagar ab monedas de monas y micos que vol dir pagar ab paraulas y cumpliments sens arribar may á las vías del fet.
Aquesta locució no pot duptarse que vé d'un temps en que hi havia algunas terras ahont feyan pagar drets d' introducció de monas y micos en las fras, fentlos ballar y saltar devant dels que eran encarregats de cobrar els drets.
D'un llibre que tinch á la vista prénch nota de aquesta tarifa de Sant Lluis, rey de Fransa, que diu: Els quins menin monas y micos, que'ls portin per vendrer, pagarán al entrar cuatre diners; si els portan per ferhi jochs, n' hi haurá prou ab ferlos saltar y treballar devant del arreplegador dels drets per poguer entrar lliure de pago, etc. etc.
Y mes avall afegeix que, en aquell temps també se rebaixavan els drets de peuatge que devian satisfer certas personas ó artícles, contant el qui ho entrava una rondalla, un romans ó una cansó devant del cobrador, el cual solía nomenarse: Payeur de chansons ó en chansons.

Explicació: Pagar amb paraules o compliments, sense arribar mai a la via dels fets.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 11 (Barcelona, 23 d'agost de 1900), pàg. 170.

Fer el beneit

Parèmia: Fer el beneit.

Origen: Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany: Fer el beneit per no pagar el portal.

També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites: Pagar amb cançons, o bé
amb moneda de mico, i també Donar una cosa abarata cançons.

El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.

El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar: "Tot just si em diuen Pere."

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.