dijous, 23 de juny de 2022

Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Parèmia: Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Origen: Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.

Explicació: Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

divendres, 17 de juny de 2022

Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).

Fer l'antorxa

Parèmia: Fer l'antorxa.

Origen: Diu Amades: «És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones facin l'antorxa, això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt de la nansa del cistell de l'oferta. També es fa antorxa i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell. Són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga.»

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

dimarts, 24 de maig de 2022

Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan

Parèmia: Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan.

Origen: Els Perdons és el primer diumenge de Quaresma (període de 40 dies). L’expressió es refereix al fet que els prometatges duraven tot aquest període, ja que durant el qual no hi havia altres diversions per als joves.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Tallar l'abadejo

Parèmia: Tallar l'abadejo.

Sinònims: Veg. Tallar el bacallà.

Origen: Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, s’acaba la Quaresma. Quaresma ve de quaranta, quaranta dies que dura el període en què els catòlics fan abstinència de carn. Els catòlics pobres, almenys. Els rics pagaven la butla a l’església i menjaven tota la carn que volien. Pagant, sant Pere canta. Durant la Quaresma és costum menjar abadejo. I vos explique d’on ve l’expressió tallar el bacallà o tallar l’abadejo. És a dir, tindre clar qui mana. L’expressió té l’origen, precisament, en la Quaresma, i en les ordes monacals, els frares. En els convents era l’abat o prior qui tenia el dret de tallar i repartir l’abadejo, i tallava les porcions com li donava la gana sense que ningú posara en qüestió aquesta autoritat. I pobre de qui s’atrevira a discutir-li-la!.

Explicació: Tindre clar qui mana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Semblar sa pixarada d’en Rampujo

Parèmia: Semblar sa pixarada d’en Rampujo.

Origen: En Rampujo era un personatge popular de Blanes que bevia en excés. Havia anat a Amèrica i va tornar pobre. Diu l’anecdotari popular que va orinar al carrer, al costat del Casino, de tal manera que l’orina va arribar al mar (o “a marc”, com dialectalment es pronuncia a Blanes i altres llocs de la costa).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 25 de febrer de 2021

Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant

 Parèmia: Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant.

Origen: A aquest refrany, podem trobar la seua explicació a través d'un bell text escrit per Josep Maria de Sagarra (1894-1961) al seu llibre Els ocells amics: «Les oronetes només cacen al vol, no són capaces d'agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou dies seguits i els insectes estan amagats, les oronetes arriben a passar fam; aleshores les veureu que volen ran de terra per espantar els mosquits i les papallones que s'arreceren sota les fulles, i veure si els poden fer volar i empassar-se'ls. Segons el temps que fa i l'hora del dia, volen baix la gran alçada: i la gent del camp coneix el canvi del temps pel vol que duen les oronetes. Quan fa bon sol i poden caçar tant com volen, les oronetes van tipes i satisfetes, i no paren de cantar i fer entremaliadures; amb el mal temps, les veureu arrupides i callades, i és que les pobretes passen molta gana i no estan per cançons.»

Explicació: Quan les oronetes volen baix, anuncien pluja.

Font: Llegit a Ana-Luisa Ramírez (2004): Els refranys i el medi ambient. Guia personal de nous valors ecològics. (Paterna, Bancaixa, 2004), p11-12.

divendres, 10 de gener de 2020

Si vols companyia, agafa't amb la guia

Parèmia: Si vols companyia, agafa't amb la guia.

Origen: Diu Amades: «Els morts senten com una certa enyorança; en morir-se desitgen companyia i provoquen la mort d'algú altre de la casa. Per evitar-ho cal posar un bocí de veta dintre la caixa del difunt, que li vingui al nivell de la mà perquè pugui agafar-la. La veta ha d'ésser precisament blanca. Sol tirar dues canes.»

Explicació: Per evitar que la mort d'una persona en provoqui la d'una altra de pròxima.

Nota: Hi ha un refrany, sobre el sentit d'aquesta parèmia, que diu que Un mort en crida un altre, en el sentit que les morts mai vénen soles. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

dimarts, 7 de gener de 2020

Ser de can Milà i Camps

Parèmia: Ser de can Milà i Camps.

Origen: A Blanes els Milà i Camps estaven establerts en una casa del passeig de Mar, entre l’Hotel Sant Antoni i el Deutsche Bank. Es tracta de la família barcelonina propietària de la casa Milà, dissenyada per Gaudí.

Explicació: Ser molt ric.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 2 de gener de 2020

Semblar de can Tarranch en amunt!

Parèmia: Semblar de can Tarranch en amunt!

Origen: Aquesta frase se li deia a algú que semblava de pagès, ja que can Tarranch era una casa de pagès.

Explicació: Se li deia a algú que semblava de pagès.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dilluns, 30 de desembre de 2019

No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces

Parèmia: No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces.

Origen: Descriu una anècdota mal intencionada sobre aquest personatge. En Francesc Roc i Ametller era un ferrer i manyà que vivia al carrer Ample núm. 16, i era l’encarregat d’arreglar el rellotge de l’església. El seu fill, Enric Roc i Gelabert va continuar l’ofici de ferrer.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

divendres, 27 de desembre de 2019

Estar sec com els cavalls d’en Malla

Parèmia: Estar sec com els cavalls d’en Malla.

Origen: En Malla i el Xixon eren dos germans de raça gitana. Van venir a Blanes quan es va fer la SAFA i es dedicaven a fer tragines de sorra i material per a la construcció de la fàbrica amb els seus cavalls, que estaven extremadament prims. En Malla vivia a “la Placeta” amb la seva família: quatre fills i una filla. En Xixon era solter.

Explicació: Estar extremament prim.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dilluns, 23 de desembre de 2019

Malalt que arreplega la roba morir vol

Parèmia: Malalt que arreplega la roba morir vol.

Origen: Diu Amades: «Hi ha diferents averanys trets de les accions dels malalts. Si un malalt demana un ou, unes tisores o la roba per vestir-se en situació impròpia, per llevar-se, si agafa els llençols amb molta insistència i els massega.»

Explicació: Averanys dels malalts que indiquen que volen morir. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

divendres, 20 de desembre de 2019

Quan vegis el corb, pensa en la mort

Parèmia: Quan vegis el corb, pensa en la mort.

Origen: Diu Amades: «Si veieu un corb, però no el sentiu cantar, us anuncia la mort d'algun parent o persona estimada; si canta, morirà alguna de les persones que es troben al lloc on l'heu sentit; si volteja per la casa on hi ha un malalt, és perquè aquest ja fa tuf de mort, que l'ocell sent i ve per menjar-se'l. Espera l'enterrament per veure on el porten i anar-se'l a menjar. Si es posa dalt de la xemeneia de la teulada, és senyal que l'animeta del difunt encara no ha deixat el cos, i espera que surti xemeneia amunt per veure-la.»

Explicació: Hom té el corb com l'ocell de la mort, i l'associa estretament amb aquesta. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

dimarts, 17 de desembre de 2019

Qui tingui cabres, que grati!

Parèmia: Qui tingui cabres, que grati!

Origen: El terme ‘cabres’ es refereix en aquest cas a l’insecte paràsit de l’home anomenat també poll del pubis.

Explicació: Qui tingui un problema se l’ha de solucionar ell.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 24 de novembre de 2016

Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs

Parèmia: Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs.

Origen: Aquesta dita es refereix a la fira de Sant Tomàs, que es duu a terme a Blanes, com és tradició a tot Catalunya, el dia 21 de desembre. Aquestes fires originàriament duraven vint dies i començaven el dia sis, però des de fa molts anys es van reduir a quatre i començaven aquest dia. Els industrials posaven parades davant dels seus obradors i les seves botigues, en què exposaven els productes de llur ofici. A més a més, acudien firaries de diferents indrets, que es col·locaven dividits per oficis. El sentit d’aquestes fires és preparar el Nadal i el refranyer compta amb molts proverbis que es refereixen a aquest dia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 17 de novembre de 2016

Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Parèmia: Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Origen: Aquesta locució està relacionada amb l’antic costum de convocar en un enterrament un nombre de capellans proporcional a la condició social del difunt.

Explicació: Portar mala vida.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 10 de novembre de 2016

Semblar cana i capbitlló

Parèmia: Semblar cana i capbitlló.

Origen: La comparació es fa basant-se en un joc de criatures, en què la cana és un bastó llarg i gruixut i el capbitlló és petit.

Explicació: S’aplica a la diferència d’estatura en una parella.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 3 de novembre de 2016

Cases con dol amb son gresol

Parèmia original: Casas con dol ab son gresol.

Origen: Diu Joan de Timoneda a Sobre mesa y alivio de caminantes:
Vinguè en Valencia un xocarrer fingint que savia de alchimia, lo qual posá cartells, que al qui le donaria un ducat en or ne tornaria dos; y al qui dos, quatre; y al qui tres sis; en si tots temps al doble.

La gent per probarho acudia en pochs ducats, y ell devant ells posava la cantitat de cada hu en la gresola de terra, escrivint lo nom de qui'ls portava en un paperet posat dins d'ella, y de allí á pochs dias los tornava dobles.

Cebant-los de esta manera, acudiren molts ab grossa cantitat y ell desaparegué ab mes de mil ducats.

Venint los burlats á regoneixer les gresoles trobárenles buides, ab escrits que deyen: «Casas con dol ab son gresol».

Y de llavòs ensà ha restat est refrani entre la gent. 
Font: Pelai Briz, Francesc: "L'alchimista (Valenciá)", dins Calendari català de l'any 1868, escrit pels més coneguts escriptors i poetes catalans, mallorquins i valencians (Barcelona, Joan Roca i Bros, editor). p. 17.

divendres, 29 de juliol de 2016

Quedar-se amb un pam de nas

Parèmia: Quedar-se amb un pam de nas.

Explicació: Sorprendre's en grau molt exagerat.

Origen: Diu Amades:
«Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l'ajudés en les feines de la casa. Tres n'hi havia que li donaven molta angúnia: haver d'anar a cercar aigua a la font; haver de trencar la llenya per al foc, i haver d'estirar la borra del cerro quan filava. Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, salta del raig un bonic peixó vermell. La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué: No em matis, i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me. La doneta, pensant amb les tres feines que més l'anguniejaven, li demanà, primer, que els cantirets anessin i vinguessin tots sols de la font, que, així que donés un cop a un objecte, es trenqués, i que, en tocarn una cosa, al moment, s'estirés un pam. El peixó li concedí el que demanava, i desaparegué per la naquera de la font.

Així que els cantirets foren plens, tots sols se n'anaren cap a casa, enmig de la gran admiració de la vella, la qual, portada pel seu entusiasme i en un gest de satisfacció, es donà un cop a la cuixa. Com que havia demanat que cosa que toqués es trenqués a l'acte, se li trencaà la cuixa. En veure la seva dissort, unes llàgrimes li rodolaren cara avall, i una se li posà a la punta del seu nas de ganxo; la doneta, per eixugar-se-la, se'l tocà, i, tal com li havia concedit el peixó, li cresqué de seguida un pam. Si hagués demanat concretament que es trenqués la llenya al moment de colpejar-la i que s'estiressin un pam els cerros només de tocar-los, la pobra vella hauria tingut goig d'allò que en tingué dissort.»
Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol exemplificar què passa quan no es demanen les coses correctament.

Font: Joan Amades i Gelat (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona-Gràcia: Gràfiques Calmell. Pàg. 7-8.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Estar gras com en Gandòfia

Parèmia: Estar gras com en Gandòfia.

Origen: En Gandòfia era el sobrenom d’en Joan Ribas i Martí, també conegut com a Joan Gras. Era jutge de primera instància de Blanes i un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.

Explicació: Estar molt gras.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimecres, 9 de desembre de 2015

A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd

Parèmia: A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd.

Origen: Abans d’haver-hi els arts del Quiquino i el del Saraco hi havia el d’en Janet, que tenia fama de no pescar gaire.Com que aleshores es cobrava pel que es pescava, el sentit de la frase és que no val la pena esforçar-se.

Explicació: No val la pena esforçar-se.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 13 d’octubre de 2015

In albis

Parèmia: In albis

Origen: Diu Josep M. Escolà i Tuset a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques (1997): «Aquest és el significat original d'aquest complement preposicional procedent de l'àmbit litúrgic de la primitiva església cristiana. El dissabte i diumenge següents al diumenge de Pasqua es denominaven, com encara avui, 'in albis' en referència a la cerimònia 'in albis depositis' en la qual, el dissabte al vespre, els neòfits, és a dir, els catecumens que havien estat batejats el diumenge abans, deixaven el vestit blanc ('alba') com a símbol del seu pas de la infantesa a la joventut en el camp de la fe cristiana. Cal pensar que els que no accedien al nou estadi per falta de preparació romanien 'in albis', és a dir, investits amb el vestit blanc, i, a partir d'aquí, s'assimilà l'expressió a la idea de privació o mancança, en un principi, dels coneixements de la fe cristiana, però generalitzada després a qualsevol àmbit».

Font: Josep M. Escolà i Tuset (1997) a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques. Barcelona, Edicions 62. Col·lecció «El Cangur Diccionaris», núm. 235.

dissabte, 15 d’agost de 2015

Dormir més que la Mare de Déu d'Agost

Parèmia: Dormir més que la Mare de Déu d'Agost.

Origen: Diu Joan Arimany i Juventeny a Dúlia:

«El 15 d’agost és la festivitat de l’Assumpció o, anomenada també, la Dormició de la Mare de Déu. En aquesta data es commemora el trasllat al cel de l’ànima i el cos de la Mare de Déu en finalitzar els seus dies de vida terrenal. Malgrat que el dogma no va ser reconegut fins a la constitució apostòlica Munificentissimus Deus de Pius XII, l’1 de novembre de 1950, la creença popular era molt estesa, especialment al nostre país.

[...]

De les expressions plàstiques relacionades amb l’Assumpció, més recents i esteses de la religiositat popular catalana, cal comptar amb l’anomenat Llit de la Mare de Déu. Joan Soler afirma que aquesta construcció temporal, situada al bell mig dels temples parroquials, representava un llit on se situava una imatge jacent de la Mare de Déu sobre un cadafal guarnit i envoltat de teles, i altres elements ornamentals entre els quals hi solia figurar la imatge d’un o diversos àngels. En algun lloc prenia també el nom de la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’. La presència d’aquesta construcció havia generat diverses dites en les poblacions on s’instal·lava. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’ha pervingut un adagi que diu: anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”; així es transmetia o descrivia quan algú es cobria excessivament de roba o s’envoltava de grans ornaments. Gasol afegia que respecte la llarga presència d’aquesta instal·lació, tota una vuitada dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’havia sorgit una altra dita que se solia aplicar a algú que no s’acabava d’aixecar del llit: “Dormiries més que la Mare de Déu d’agost”. La tradició del Llit de la Mare de Déu va perdurar respecte aquesta instal·lació episòdica dins els temples en ple agost, en la majoria de llocs, fins a la Guerra Civil espanyola. En alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar de ser una manifestació de poca durada.»

Explicació: Dita que s'aplica a algú que no s'acaba d'aixecar del llit.

Lloc: Es diu a Manlleu.

Font: Joan Arimany Juventeny (2014), al web "Dulia", a l'article "Dormiries més que la Mare de Déu d'agost" (Article publicat a "Catalunya Cristiana", núm. 1820, 10 d’agost de 2014, p. 17).

dijous, 9 d’abril de 2015

L'ase em fot!

Parèmia: L'ase em fot! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)

Variants i sinònims:
  • L'ase em fot si m'equivoco (FARNÉS 1992)
  • L’ase em fum! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
  • L'ase em flic! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
  • L'ase em fosqui! (FARNÉS 1992)
  • L'ase et toc! (POMARES 1997)
Explicació: Expressions amb què es dóna per segura una cosa (POMARES 1997).

Origen: Sebastià Farnés (1992), s. v. L'ase em fot! dóna dues possibles explicacions sobre l'origen de l'expressió:

Sobre l'expressió L'ase em fot!, diu que és una frase amb la qual s’amaneix la conversa, sovint inconscientment, i que es diu per significar que no es creu que un fet arribi a esdevenir. I conta una facècia d’estudiants que podria ser l’origen etimològic de l’expressió:
Hom conta una facècia d'estudiants del Col·legi de Medicina de Barcelona, que diu que uns quants companys ben avinguts torraren en una paella una dejecció humana, la reduïren a pólvores, i curosament embolicades en un full de paper de barba, portaren la droga a alguns apotecaris perquè diguessin quina mena de preparat era aquell. Els farmacèutics, després de mirar i observar una estona el contingut del paper declaraven la seva ignorància, bo i arrontsant-se d'espatlles. Per últim visitaren una botiga de vora el Portal Nou muntada a l'antigor, ben típica del popular "apotecari brut": ell era vell, de barba blanca esparrifada, enyorant la pinta si mai l'havia coneguda; prengué la droga, es posà les antiparres, mullà amb saliva el cap de l'índex dreturer, prengué una pólvora, i després de col·locar-lo a la punta de la llengua, féu una ganyota i exclamà: L'ase em fot si no és mer... Llavors el cap de colla escolar recollí el paper i digué: ─En nom de la ciència present i futura us felicitem, il·lustre Escolapi: sou l'apotecari més savi de Barcelona! I la colla s'escapà del fart de garrotades que ben mereixia, amb un fort esclat de rialles.
Però d’altra banda Sebastià Giralt, a Frases proverbials catalanes, dins la Revista «Excursions», I-XX (1915-34) diu que és una expressió vulgaríssima, com si fos una aposta. I diu que la forma inicial d’aquesta frase podia ser, entre la gent del camp, ‘Em jugo l’ase que faré tal o tal cosa’. D’una juguesca d’aquesta mena pot haver sortit, per successives evolucions, ‘L’ase em fot si m’equivoco’.

Nota: Vaig fer la cerca arran que en Ramon Solsona ho plantegés com a enigma de frase feta incompleta a La paraula del dia del dimarts, 14 d'abril de 2009 i ho resolgués el divendres, 17 d'abril de 2009.

Font: Farnés i Badó, Sebastià (1992-99): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.