Parèmia: Fer fugina.
Origen: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Alça, Pilili!
Sinònims: Que et conec, herbeta, que ets dius marduix.
Explicació: Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes!
Origen: Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Qui vullga cucs, que pele fulla.
Sinònims: Qui vullga peixos, que s'arromangue.
Explicació: Qui pretenga traure el benefici d’alguna cosa, que doblegue el crepó. A qui li interesse, que s’arromangue
Origen: La indústria de la seda va ser molt important al País València. I la cria del cuc de seda, també. Fins a finals del segle XIX tota l’horta de Xàtiva era un extensa plantació de morera blanca o morera de seda o de cucs (Morus Alba). En algunes cases velles, encara queden mobles antics, sobretot cadires de boga i capçals i peus de llit, fets amb aquesta fusta, de gran resistència al corcó. Després de la desaparició de la indústria sedera, la cria del cuc va continuar, però com a entreteniment infantil. Aquest costum ha pervingut quasi fins als nostres dies. Per desgràcia la majoria de les moreres de seda han desaparegut. Les que avui hi ha als jardins, morera negra o híbrida (Morus Nigra) són ornamentals i no aptes per a alimentar cucs. L’última zona de moreres antigues va desaparèixer a Xàtiva a finals del anys 70 del segle passat. Cobrien un tram de la carretera d’Alzira, poc abans d’arribar al pont de Na Marca. A Xàtiva, i a bona part del País Valencià on la cria del cuc va ser important, la zona més alta de la casa, el porxi o porxe o algorfa, es denomina «Andana», precisament perquè era en aquesta zona de la casa on criaven els cucs. I a què fa referència l’andana? «Conjunt de tres o quatre canyissos o teles metàl·liques de 0'65 per 1'20 m., sobreposats horitzontalment, units amb barres verticals i separats per una distància de tres o més pams un canyís de l'altre; serveixen per a criar-hi cucs de seda, i després per estendre i assecar el capoll obtingut». «Acapollar-se»: no trobareu aquesta paraula en cap diccionari. Però la gent major de Xàtiva sap que acapollar-se és entristir-se, deprimir-se; fer capoll. Si heu sentit que a algú de per aquest rodal li diuen «Bufalaga» (fava, babau, simple), heu de saber que és el cuc que deixa el capoll a mig fer, per una malaltia. Però bufalaga també fa referència a una planta. Aneu a saber quin dels dos ha donat origen al terme pejoratiu.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Fer esquellots.
Origen: En els pobles quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d'anar a fe'ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n'estan cansats. Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la Justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d'aquests i castigarà els nuvis.
Al segle XVIII, aquestes manifestacions públiques anomenades «esquellots» eren motiu de controvèrsia entre els rectors dels pobles que no sabien si les havien d'evitar i condemnar. Sobre aquest tema, llegiu un plec de cordill que parodia aquest costum: «Los esquetllots d'un matrimoni efectuat al poble de Cornellà, entre Capicorni Manoxet de granotas ab ballesta, ab sa discreta Lludrieta Escaguitxa, filla de Estornell Escaguitxa texidor de cuiro». Barcelona, a la Llibreria de Joep Lluch, s/d, 8 pàgs.
Font: Rocas, Irene (2004): Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas, p.80
Parèmia: Postres de músic.
Sinònim: Grana de capellà.
Explicació: Diuen que tant el nom de postres de músic com el de grana de capellà es refereixen a postres de fruita seca, però sabeu d'on venen aquests noms?
Origen: Es veu que abans, tant músics com capellans tenien feines que els obligava a fer trajectes més o menys llargs: els músics perquè tocaven de poble en poble durant les festes majors i els capellans perquè anaven normalment a domicili per assistir malalts o fer batejos, casaments, enterraments...
Aquesta menja era un mos fàcil, lleuger de portar, calòric per seguir endavant i, sobretot, no es feia malbé pel camí.
En molts casos l'acompanyaven d'un gotet de vi dolç, que podia ser moscatell, vi ranci, mistela o vi de missa. D'aquí que quan demanem postres de músic, normalment ens les serveixen amb un gotet de moscatell o un petit porronet al mig.
Font: Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2022): L'Estenedor, núm. 191 (Juny de 2022), p.1
Parèmia: Al Masnou, geperuts.
Origen: Diu Joan Muray: «Aquest segon, de caire més despectiu, els fou donat ja en temps dels capitans que solcaven totes les mars del món; i fou degut a la gepa que quedava a les jaquetes blau marí que duien els capitans i que tenien por costum de penjar al pom de l'escala que m enava a la segona planta de la casa; els quedava una mena de gep ja que, en tornar de mar, venien impregnades de salitre i agafaven la forma del pom. Sembla ser que el motiu els fou posat pels veïns d'Alella i Teià, quan els capitans hi pujaven per a les festes, sobretot les Festes Majors d'aquets municipis, i deuria ser pels temps en què el Masnou va assolir la independència municipal d'aquestes poblacions, entre 1825 i 1846.»
Explicació: Malnom aplicat als masnovins.
Lloc: Alella i Teià (Maresme).
Font: Muray Rubió, Joan Miquel (2005): Entre el pedigrí i l'estigma. Motius i noms populars del Masnou (Mataró, Editorial Davinci).
Parèmia: Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple
Origen: Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.
Explicació: Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.
Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent. A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»
Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).
Parèmia: Tallar l'abadejo.
Sinònims: Veg. Tallar el bacallà.
Origen: Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, s’acaba la Quaresma. Quaresma ve de quaranta, quaranta dies que dura el període en què els catòlics fan abstinència de carn. Els catòlics pobres, almenys. Els rics pagaven la butla a l’església i menjaven tota la carn que volien. Pagant, sant Pere canta. Durant la Quaresma és costum menjar abadejo. I vos explique d’on ve l’expressió tallar el bacallà o tallar l’abadejo. És a dir, tindre clar qui mana. L’expressió té l’origen, precisament, en la Quaresma, i en les ordes monacals, els frares. En els convents era l’abat o prior qui tenia el dret de tallar i repartir l’abadejo, i tallava les porcions com li donava la gana sense que ningú posara en qüestió aquesta autoritat. I pobre de qui s’atrevira a discutir-li-la!.
Explicació: Tindre clar qui mana.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant.
Vinguè en Valencia un xocarrer fingint que savia de alchimia, lo qual posá cartells, que al qui le donaria un ducat en or ne tornaria dos; y al qui dos, quatre; y al qui tres sis; en si tots temps al doble.
La gent per probarho acudia en pochs ducats, y ell devant ells posava la cantitat de cada hu en la gresola de terra, escrivint lo nom de qui'ls portava en un paperet posat dins d'ella, y de allí á pochs dias los tornava dobles.
Cebant-los de esta manera, acudiren molts ab grossa cantitat y ell desaparegué ab mes de mil ducats.
Venint los burlats á regoneixer les gresoles trobárenles buides, ab escrits que deyen: «Casas con dol ab son gresol».
Y de llavòs ensà ha restat est refrani entre la gent.
Entrades
Comentaris
(des de l'1 d'agost de 2008)
