Per Sant Sever, faves a fer

 Parèmia: Per Sant Sever, faves a fer.

Origen: Diu Gomis (1891): «Sobre aquesta dita, molt general en Catalunya, trobém en lo Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, la següent tradició:

«Durant las terribles persecucions de que'ls deixebles de Jesucrist eren objecte per part dels emperadors romans, maná Diocleciá á un seu ministre á Barcelona, encarregantli especialment que agafés á Sant Sever y que l'obligués á abjurar de la seva religió, ó que de no, li llevés la vida. 

Arribá l'emissari á Barcelona ab l'intent de martirisar al Sant bisbe, quan aquest ja havia sortit de la ciutat y se n'anava dret al castell Octaviá (Castrum Octavianum), avuy Sant Cugat del Vallés. Sant Medí, lo bon pagés, s'estava sembrant fabas, y al veure venir al bisbe, deixá la feyna y s'hi acostá pera saludarlo. aquest li digué á las horas com era perseguit, y com havía determinat anársen al Castell Octaviá pera esperar allí á sos perseguidors y encomença al Sant pagés que si li preguntavan per ell, los hi digués lo lloch hont se trobava. Sant Medí se planyia d'haver de confessar la veritat als perseguidors del bisbe, y per altra part no estava en ell dir mentidas, pero á las horas la Divina Providencia obrá un miracle en auxili de son fill estimat, fent que aquellas fabas que acabava de sembrar nasquéssen y floríssen desseguida.

Quan arribáren los perseguidors de Sant Sever demanáren al pagés si l'havia vist passar; á lo que respongué que sí, que havía passat mentres ell sembrava aquellas fabas, y que lo trobarían en lo Castell Octaviá. Creyent los butxins que ab tal resposta volía lo pagés mofarse d'ells, lo portáren prés á dit Castell, hont trobáren al Sant bisbe, y d'allí á tots dos los varen dur á un poble de la vora. Havent intentat inútilment ferlos sacrificar als falsos deus, los assotáren, y pregats altra vegada sens tréuren més que una nova confessió, fóren martirissats, volant la seva ánima al cel, lo dia 6 de Novembre, per los anys 480».

Per aixó créuhen nostres pagesos que plantant las fabas en tal dia, han de donar bon fruyt, com aquellas de que parla la tradició que acabém de copiar.»

Lloc: Barcelona (Barcelonès).

Font: Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, a través de Cels Gomis (1891): Botànica popular ab gran nombre de confrontacions (Biblioteca popular de la «Associació d'Excursions Catalana». Vol. VI, Barcelona)

Com el burro del rector de Sollana

Parèmia: Com el burro del rector de Sollana.

Sinònims: 

• Com el rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Origen: Això va afirmar el mossèn, que els animals s’ho ensenyen tot, inclús a no menjar. I va fer públic que ho anava demostrar. Al seu burro, cada dia li llevava una grapat de farratge i unes quantes garrofes del menjar. La gent, quan trobava el mossèn li preguntava pel progrés de l’experiment, i el rector se n’ufanava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». I passaven els dies, l’experiment prosseguia, la gent preguntava, i el rector, ufanós, contestava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». Fins que un dia, en arribar a la quadra, se’l va trobar estès. I així se’n lamentava, de la mort del burro: «Ara que ja l’havia ensenyat...» A ell, la sentència l’ha fet famós com a exemple de burrera, a nosaltres ens adverteix que hi ha objectius tant impossibles com estrafolaris que el sentit comú, de primeres, ja desqualifica. Així que pondereu amb el trellat els vostres propòsits, no vos passe com a rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

A Tarragona fa bon sol

Parèmia: A Tarragona fa bon sol.

Origen: Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Fer fugina

 Parèmia: Fer fugina.

Origen: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Que et conec, que eres músic!

Parèmia: Alça, Pilili!

Sinònims: Que et conec, herbeta, que ets dius marduix.

Explicació: Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes!

Origen: Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Qui vullga cucs, que pele fulla

Parèmia: Qui vullga cucs, que pele fulla.

Sinònims: Qui vullga peixos, que s'arromangue.

Explicació: Qui pretenga traure el benefici d’alguna cosa, que doblegue el crepó. A qui li interesse, que s’arromangue

Origen: La indústria de la seda va ser molt important al País València. I la cria del cuc de seda, també. Fins a finals del segle XIX tota l’horta de Xàtiva era un extensa plantació de morera blanca o morera de seda o de cucs (Morus Alba). En algunes cases velles, encara queden mobles antics, sobretot cadires de boga i capçals i peus de llit, fets amb aquesta fusta, de gran resistència al corcó. Després de la desaparició de la indústria sedera, la cria del cuc va continuar, però com a entreteniment infantil. Aquest costum ha pervingut quasi fins als nostres dies. Per desgràcia la majoria de les moreres de seda han desaparegut. Les que avui hi ha als jardins, morera negra o híbrida (Morus Nigra) són ornamentals i no aptes per a alimentar cucs. L’última zona de moreres antigues va desaparèixer a Xàtiva a finals del anys 70 del segle passat. Cobrien un tram de la carretera d’Alzira, poc abans d’arribar al pont de Na Marca. A Xàtiva, i a bona part del País Valencià on la cria del cuc va ser important, la zona més alta de la casa, el porxi o porxe o algorfa, es denomina «Andana», precisament perquè era en aquesta zona de la casa on criaven els cucs. I a què fa referència l’andana? «Conjunt de tres o quatre canyissos o teles metàl·liques de 0'65 per 1'20 m., sobreposats horitzontalment, units amb barres verticals i separats per una distància de tres o més pams un canyís de l'altre; serveixen per a criar-hi cucs de seda, i després per estendre i assecar el capoll obtingut». «Acapollar-se»: no trobareu aquesta paraula en cap diccionari. Però la gent major de Xàtiva sap que acapollar-se és entristir-se, deprimir-se; fer capoll. Si heu sentit que a algú de per aquest rodal li diuen «Bufalaga» (fava, babau, simple), heu de saber que és el cuc que deixa el capoll a mig fer, per una malaltia. Però bufalaga també fa referència a una planta. Aneu a saber quin dels dos ha donat origen al terme pejoratiu.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Fer esquellots

 Parèmia: Fer esquellots.

Origen: En els pobles quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d'anar a fe'ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n'estan cansats. Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la Justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d'aquests i castigarà els nuvis.

Al segle XVIII, aquestes manifestacions públiques anomenades «esquellots» eren motiu de controvèrsia entre els rectors dels pobles que no sabien si les havien d'evitar i condemnar. Sobre aquest tema, llegiu un plec de cordill que parodia aquest costum: «Los esquetllots d'un matrimoni efectuat al poble de Cornellà, entre Capicorni Manoxet de granotas ab ballesta, ab sa discreta Lludrieta Escaguitxa, filla de Estornell Escaguitxa texidor de cuiro». Barcelona, a la Llibreria de Joep Lluch, s/d, 8 pàgs.

Font: Rocas, Irene (2004): Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas, p.80

Postres de músic

Parèmia: Postres de músic.

Sinònim: Grana de capellà.

Explicació: Diuen que tant el nom de postres de músic com el de grana de capellà es refereixen a postres de fruita seca, però sabeu d'on venen aquests noms?

Origen: Es veu que abans, tant músics com capellans tenien feines que els obligava a fer trajectes més o menys llargs: els músics perquè tocaven de poble en poble durant les festes majors i els capellans perquè anaven normalment a domicili per assistir malalts o fer batejos, casaments, enterraments... 

Aquesta menja era un mos fàcil, lleuger de portar, calòric per seguir endavant i, sobretot, no es feia malbé pel camí.

En molts casos l'acompanyaven d'un gotet de vi dolç, que podia ser moscatell, vi ranci, mistela o vi de missa. D'aquí que quan demanem postres de músic, normalment ens les serveixen amb un gotet de moscatell o un petit porronet al mig.

Font: Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2022): L'Estenedor, núm. 191 (Juny de 2022), p.1

Al Masnou, geperuts

Parèmia: Al Masnou, geperuts.

Origen: Diu Joan Muray: «Aquest segon, de caire més despectiu, els fou donat ja en temps dels capitans que solcaven totes les mars del món; i fou degut a la gepa que quedava a les jaquetes blau marí que duien els capitans i que tenien por costum de penjar al pom de l'escala que m enava a la segona planta de la casa; els quedava una mena de gep ja que, en tornar de mar, venien impregnades de salitre i agafaven la forma del pom. Sembla ser que el motiu els fou posat pels veïns d'Alella i Teià, quan els capitans hi pujaven per a les festes, sobretot les Festes Majors d'aquets municipis, i deuria ser pels temps en què el Masnou va assolir la independència municipal d'aquestes poblacions, entre 1825 i 1846.»

Explicació: Malnom aplicat als masnovins.

Lloc: Alella i Teià (Maresme).

Font: Muray Rubió, Joan Miquel (2005): Entre el pedigrí i l'estigma. Motius i noms populars del Masnou (Mataró, Editorial Davinci).  

Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Parèmia: Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Origen: Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.

Explicació: Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).

Fer l'antorxa

Parèmia: Fer l'antorxa.

Origen: Diu Amades: «És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones facin l'antorxa, això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt de la nansa del cistell de l'oferta. També es fa antorxa i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell. Són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga.»

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan

Parèmia: Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan.

Origen: Els Perdons és el primer diumenge de Quaresma (període de 40 dies). L’expressió es refereix al fet que els prometatges duraven tot aquest període, ja que durant el qual no hi havia altres diversions per als joves.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Tallar l'abadejo

Parèmia: Tallar l'abadejo.

Sinònims: Veg. Tallar el bacallà.

Origen: Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, s’acaba la Quaresma. Quaresma ve de quaranta, quaranta dies que dura el període en què els catòlics fan abstinència de carn. Els catòlics pobres, almenys. Els rics pagaven la butla a l’església i menjaven tota la carn que volien. Pagant, sant Pere canta. Durant la Quaresma és costum menjar abadejo. I vos explique d’on ve l’expressió tallar el bacallà o tallar l’abadejo. És a dir, tindre clar qui mana. L’expressió té l’origen, precisament, en la Quaresma, i en les ordes monacals, els frares. En els convents era l’abat o prior qui tenia el dret de tallar i repartir l’abadejo, i tallava les porcions com li donava la gana sense que ningú posara en qüestió aquesta autoritat. I pobre de qui s’atrevira a discutir-li-la!.

Explicació: Tindre clar qui mana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Semblar sa pixarada d’en Rampujo

Parèmia: Semblar sa pixarada d’en Rampujo.

Origen: En Rampujo era un personatge popular de Blanes que bevia en excés. Havia anat a Amèrica i va tornar pobre. Diu l’anecdotari popular que va orinar al carrer, al costat del Casino, de tal manera que l’orina va arribar al mar (o “a marc”, com dialectalment es pronuncia a Blanes i altres llocs de la costa).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant

 Parèmia: Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant.

Origen: A aquest refrany, podem trobar la seua explicació a través d'un bell text escrit per Josep Maria de Sagarra (1894-1961) al seu llibre Els ocells amics: «Les oronetes només cacen al vol, no són capaces d'agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou dies seguits i els insectes estan amagats, les oronetes arriben a passar fam; aleshores les veureu que volen ran de terra per espantar els mosquits i les papallones que s'arreceren sota les fulles, i veure si els poden fer volar i empassar-se'ls. Segons el temps que fa i l'hora del dia, volen baix la gran alçada: i la gent del camp coneix el canvi del temps pel vol que duen les oronetes. Quan fa bon sol i poden caçar tant com volen, les oronetes van tipes i satisfetes, i no paren de cantar i fer entremaliadures; amb el mal temps, les veureu arrupides i callades, i és que les pobretes passen molta gana i no estan per cançons.»

Explicació: Quan les oronetes volen baix, anuncien pluja.

Font: Llegit a Ana-Luisa Ramírez (2004): Els refranys i el medi ambient. Guia personal de nous valors ecològics. (Paterna, Bancaixa, 2004), p11-12.

Si vols companyia, agafa't amb la guia

Parèmia: Si vols companyia, agafa't amb la guia.

Origen: Diu Amades: «Els morts senten com una certa enyorança; en morir-se desitgen companyia i provoquen la mort d'algú altre de la casa. Per evitar-ho cal posar un bocí de veta dintre la caixa del difunt, que li vingui al nivell de la mà perquè pugui agafar-la. La veta ha d'ésser precisament blanca. Sol tirar dues canes.»

Explicació: Per evitar que la mort d'una persona en provoqui la d'una altra de pròxima.

Nota: Hi ha un refrany, sobre el sentit d'aquesta parèmia, que diu que Un mort en crida un altre, en el sentit que les morts mai vénen soles. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Ser de can Milà i Camps

Parèmia: Ser de can Milà i Camps.

Origen: A Blanes els Milà i Camps estaven establerts en una casa del passeig de Mar, entre l’Hotel Sant Antoni i el Deutsche Bank. Es tracta de la família barcelonina propietària de la casa Milà, dissenyada per Gaudí.

Explicació: Ser molt ric.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Semblar de can Tarranch en amunt!

Parèmia: Semblar de can Tarranch en amunt!

Origen: Aquesta frase se li deia a algú que semblava de pagès, ja que can Tarranch era una casa de pagès.

Explicació: Se li deia a algú que semblava de pagès.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces

Parèmia: No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces.

Origen: Descriu una anècdota mal intencionada sobre aquest personatge. En Francesc Roc i Ametller era un ferrer i manyà que vivia al carrer Ample núm. 16, i era l’encarregat d’arreglar el rellotge de l’església. El seu fill, Enric Roc i Gelabert va continuar l’ofici de ferrer.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Estar sec com els cavalls d’en Malla

Parèmia: Estar sec com els cavalls d’en Malla.

Origen: En Malla i el Xixon eren dos germans de raça gitana. Van venir a Blanes quan es va fer la SAFA i es dedicaven a fer tragines de sorra i material per a la construcció de la fàbrica amb els seus cavalls, que estaven extremadament prims. En Malla vivia a “la Placeta” amb la seva família: quatre fills i una filla. En Xixon era solter.

Explicació: Estar extremament prim.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Malalt que arreplega la roba morir vol

Parèmia: Malalt que arreplega la roba morir vol.

Origen: Diu Amades: «Hi ha diferents averanys trets de les accions dels malalts. Si un malalt demana un ou, unes tisores o la roba per vestir-se en situació impròpia, per llevar-se, si agafa els llençols amb molta insistència i els massega.»

Explicació: Averanys dels malalts que indiquen que volen morir. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Quan vegis el corb, pensa en la mort

Parèmia: Quan vegis el corb, pensa en la mort.

Origen: Diu Amades: «Si veieu un corb, però no el sentiu cantar, us anuncia la mort d'algun parent o persona estimada; si canta, morirà alguna de les persones que es troben al lloc on l'heu sentit; si volteja per la casa on hi ha un malalt, és perquè aquest ja fa tuf de mort, que l'ocell sent i ve per menjar-se'l. Espera l'enterrament per veure on el porten i anar-se'l a menjar. Si es posa dalt de la xemeneia de la teulada, és senyal que l'animeta del difunt encara no ha deixat el cos, i espera que surti xemeneia amunt per veure-la.»

Explicació: Hom té el corb com l'ocell de la mort, i l'associa estretament amb aquesta. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Qui tingui cabres, que grati!

Parèmia: Qui tingui cabres, que grati!

Origen: El terme ‘cabres’ es refereix en aquest cas a l’insecte paràsit de l’home anomenat també poll del pubis.

Explicació: Qui tingui un problema se l’ha de solucionar ell.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs

Parèmia: Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs.

Origen: Aquesta dita es refereix a la fira de Sant Tomàs, que es duu a terme a Blanes, com és tradició a tot Catalunya, el dia 21 de desembre. Aquestes fires originàriament duraven vint dies i començaven el dia sis, però des de fa molts anys es van reduir a quatre i començaven aquest dia. Els industrials posaven parades davant dels seus obradors i les seves botigues, en què exposaven els productes de llur ofici. A més a més, acudien firaries de diferents indrets, que es col·locaven dividits per oficis. El sentit d’aquestes fires és preparar el Nadal i el refranyer compta amb molts proverbis que es refereixen a aquest dia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes