Ballades per Carnestoltes, bateigs per Tots Sants

Parèmia: Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants.

Origen: Diu Emili Casademont, citant Amades:

En diversos llibres d'història, hi he trobat escrit que, antigament, gaudí d'una popularitat realment immensa arreu de Catalunya el ball carnavalesc de les dones, ball en què les senyores i senyoretes, totes disfressades, triaven els senyors i senyorets, sense disfressar, que els feien més peça. I també hi he trobat escrit que, a causa dels fenomenals escàndols que originava el ball carnavalesc de les dones (sempre per part d'elles), arribà a ser prohibit en diferents ocasions per les autoritats, malgrat que aquestes eren força de la màniga ampla. I és que abans, tan bon punt s'encetava el Carnaval o el Carnestoltes, les dones es «destapaven» i, amb la cara emmascarada (vull dir, és clar, coberta amb una màscara), en feien de seques i, sobretot, de verdes, fins al dia de l'enterrament de la sardina. Un dia, per cert, en el qual algunes, amb la saníssima intenció de ben acomiadar les festes carnavalesques, enterraven moltes sardines, i no pas, precisament, en un forat fet al terra...

Segons explica el folklorista Joan Amades en una de les seves obres, pel que respecta al ball carnestolenc de les fèmines (ja sabeu que, igual que Joaquim Ruyra, m'agrada, de tant en tant, escriure carnestolenc, carnestolenca, etcètera), «les dones, la majoria de les quals eren casades, dansaven al so de melodies atrevides, acompanyades de gestos obscens, que aclarien el sentit de les paraules, per si hi havia algun dubte...». I afegeix que el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos. D'aquí ve, benvolguts lectors, aquell vell refrany, avui força oblidat, que diu: «Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants».

Explicació: el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos.

Origen: Vist a l'article Les dones i el Carnestoltes, d'Emili Casademont i Comas.

Entre Tots Sants i Manresa

Parèmia: Entre Tots Sants i Manresa.

Variants i sinònims:

• Entre Ares i Benassal
• Entre Tots Sants i Penaila.

Equivalents: Entre Pinto y Valdemoro [ES] (AMADES 1951a).

Explicació: Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses (AMADES 1951a).

Origen: A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany ─i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada─ fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: Entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita. (AMADES 1951a)

Comentaris:  

• Pinto i Valdemoro són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo. Penaila és la pronunciació local de Penàguila, a l'Alcoià (Alacant).
• Dins de la comarca del Maestrat s'utilitza la referència a dos pobles de l'Alt Maestrat (Ares i Benassal) per referir-se a què una qüestió o un assumpte encara no està resolt del tot o per demostrar el dubte davant d'una elecció.

Font: Tret de Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.