Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no menjar, es va morir

Parèmia: Com la burra d'en Pacolí | que quan va estar avesada a no menjar, | es va morir.

Variants i sinònims:

• Com el burro d'en Poquí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (BUSQUETS 1987)
• Com l'ase de no sé qui, que quan estava avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Percolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• El burro de sant Hipòlit, quan va estar avesat a no menjar, es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro del Pocoli: quan va estar avesat a no menjar es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro d'en Poc-Oli, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (MILLÀ 1988)
• Ésser com s'ase d'en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer (o ser) com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Fer com la vaca d'en Pocolí, que quan va estar avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer com l'ase d'en Poli, que quan va saber viure sense menjar es va morir (AMADES 1935) [Poli és una masia de Guitarriu]
• Fer com l'haqueta del rector, que quan estigué avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• L'ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam (AMADES 1935) [D'entre una senalla de palla i una de gra no es decidia a escollir quina es menjaria primer]
• Ser com l'ase d'en Pacolí, que quan va estar acostumat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Ser com s'ase d'en Calderon que quan va estar ensenyat (o acostumat) a no menjar es va morir (PONS LLUCH 1993) [està inspirat en un apòleg d'un conegut filòsof grec]

Origen: A Manresa hi havia una casa que gastava l'oli amb gran gasiveria; gairebé no amanien res, i en donar oli als captaires, segons vella consuetud, ho feien en quantitat mínima. D'aquesta manera sorgí el renom Can Pocoli, que amb el rodolar del temps es convertí en Pocolí, i més ençà en Pacolí, mot que em porta a pensar quin origen tenia el personatge retret pel refrany.

Explicació:

• Les parèmies que adopten la forma de comparances, quan no es refereixen a qualitats o condicions concretes i precises o no estableixen un paral·lelisme entre dues idees, responen a un fet històric, anecdòtic o faceciós (AMADES 1951).
• Es diu a persona desganada per insistir que mengi, per evitar-li mals majors; també a qui no menja per no engreixar (PONS LLUCH 1993).
• S'aplica als indecisos (AMADES 1935).

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 46-47.

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat

Parèmia: Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Origen: Els setze jutges de Joan Amades. Segons explica en el seu llibre Històries i llegendes de Barcelona: diu la veu popular, que la carn humana és la més deliciosa de menjar i molt superior a tota altra en grau molt superlatiu. Explica també que d'entre tots els òrgans el més gustós és el fetge.

Conta la tradició que abans els jutges que havien sentenciat un delinqüent a la forca, després d'efectuada la sentència i en testimoniatge del seu compliment, celebraven un àpat en el qual menjaven el fetge del delinqüent i que en aquesta creença té origen la frase popular emprada avui com a xingolep catalanesc:

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Nota: Al blog Raons que rimen vaig dedicar dos articles als zigdgoleps. Finalment vaig arribar a la conclusió que el terme correcte és xibòlet.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., a l'article Coses de la Barcelona antiga, per Joan Amades.

Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar

Parèmia: Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar.

Variants i sinònims:

• Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l'os
• Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer
• Com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar
• El gos de l'hortolà, no lladra ni deixa lladrar

Equivalents:

• Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer [ES]
• El perro del hortelano, ni come las berzas ni las deja comer al extraño (o al amo) [ES]
  

Origen: Amades, a Refranyer isòpic (1935) ens relata la faula Del gos i dels bous (faula tretzena del llibre cinquè):

Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.

En castellà trobem una comèdia de Lope de Vega amb aquest títol, de l'any 1618, inspirada en aquest adagi popular. Com diuen a la Wikipedia, «Su título hace alusión al refrán El perro del hortelano no come ni deja comer».

Explicació: Es diu referint-se a aquelles persones que no saben fer bon ús de llurs possibilitats ni permeten que altri se n'aprofiti (PONS LLUCH 1993).

Font: Joan Amades i Gelats (1935a): Refranyer isòpic. Barcelona, Editorial Selecta.