Cada any, sant Pere, un se'n queda

Parèmia: Cada any, sant Pere, un se'n queda.

Origen: Diu Joan Amades al Costumari català: «Avui és perillós nedar i pescar, perquè cada s'ofega una persona. Aquesta creença sembla estar relacionada amb l'antic costum de recordar un tribut o ofrena a les divinitats de les aigües que el cristianisme a reduït al sant Apòstol, patró de la gent de mar».

Josep Antoni Trepat, a Refranys de vora mar, precisa: «La diada de Sant Pere era sagrada per als vells mariners i pescadors, motiu pel qual s'abstenien de navegar, pescar o, fins i tot, de banyar-se, per por d'ofendre el sant pescador i córrer perill de morir ofegats»

Font: 

• Joan Amades (1950): Costumari català, VI (s. v. '28 de juny. Sant Pere'), pàg. 300.
• Josep Antoni Trepat (1995): Refranys de vora mar (Ed. Noray, Barcelona). Col·lecció «El nostre mar», núm. 2

Haver topat amb la guitarra de sant Pere

Parèmia: Haver topat amb la guitarra de sant Pere.

Origen: Diu Griñó:

Hom conta que quan els vells fusters topaven amb un grop de la fusta, quan serraven o ribotejaven, deien que «havien topat amb la guitarra de sant Pere», que era la causa dels nusos, segons conta la tradició.

Quan Jesús anava pel món acompanyat de sant Pere, aquest no desemparava mai una guitarra, amb la qual s'acompanyava en cantar salms. Un dia de Sant Josep es van aixoplugar en un hostal, on s'havien aplegat els mestres fusters per a festejar el seu patró. En presentar-se Jesús i sant Pere, que per ells eren desconeguts, i veure que el més vell portava una guitarra, li van dir que toqués una dansa per a poder ballar, creient que els dos nou vinguts eren músics. Sant Pere s'hi va negar en rodó, ell no era músic i només tocava himnes de glòria dedicats als sants del cel. Els fusters vinga insistir i sant Pere cada vegada més enrabiat. Finalment, veient els fusters que no hihavia res a fer, van prendre la guitarra de sant Pere i la van aixafar. Però, ai, fillets!, com es va posar sant Pere; es va indignar tant, que va demanar a Nostre Senyor que els castigués severament, amb un càstig que sempre més planés sobre l'ofici. A Jesús li feia tanta gràcia l'aixafada de la guitarra, que només feia que riure, sense trobar càstig que deixés satisfet sant Pere, fins que Jesús li va dir: «Jo faré que entremig de la fusta dolça i tova surtin nuclis durs i forts que no es puguin treballar, que malmetin les eines i els facin desesperar; això mentre el món sigui món». I així foren creats els grops de la fusta.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 180-181.