Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!

Parèmia: Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!.

Origen: L'alcoià Camil Vicedo Moltó (1876-1958), que posteriorment seria un famós arqueòleg, es va traslladar a Madrid cap a 1906, i va obrir una camiseria en la Red de San Luis; ocupació que alternava amb l'estudi de la Geologia i l'activitat literària. L'home tenia tanta enyorança del seu poble que el dia que tenia la visita d'algun amic d'Alcoi, despatxava la clientela en un tres i no-res. Diuen que un dia va entrar un client inoportú que «quería una camisa blanca», i ell, en eixe moment, estava tan emocionat, parlant amb un paisà, que va dir que no en tenien!

Explicació: Té el sentit de negar una evidència, però també de dir una mentida per desempallegar-se d'algú.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.   

Qui tingui cabres, que grati!

Parèmia: Qui tingui cabres, que grati!

Origen: El terme ‘cabres’ es refereix en aquest cas a l’insecte paràsit de l’home anomenat també poll del pubis.

Explicació: Qui tingui un problema se l’ha de solucionar ell.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

No tenir-ne ni per a la cadira de missa

Parèmia: No tenir-ne ni per a la cadira de missa.

Origen: Ho explica Esteve Gaja a El Manlleu d'ahir:

L'assistència a missa, dins el culte catòlic, ha estat sempre gratuïta i no pot ser d'altra manera. És de recordar, però, que fins a l'any 1936 a l'església parroquial es pagaven cinc cèntims per poder seure en una cadira que, per cert, calia anar a buscar al magatzem situat al final del temple. 

Per als qui no volien o no podien pagar hi havia una bancs, l'ús dels quals era gratuït. Les quantitats que s'obtenien pel servei de les cadires anava destinat al manteniment del temple i del culte. 

Val a dir que els cinc cèntims només es pagaven el diumenge i a l'hora de la missa. Els dies feiners, o si es tractava d'altres funcions religioses, no es pagava res. 

Aleshores, i per aquest fet del pagament de cinc cèntims, va popularitzar-se la dita: "No en té ni per la a cadira de missa" per significar que s'anava curt d'armilla. 

Significat: Ser pobre, Anar curt d'armilla

Lloc: Es diu a Manlleu (Osona).
 
Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)

Rei tingam i no el conegam

Parèmia: Rei tingam i no el conegam.

Variants i sinònims: Rei ni guerra no els vullgues per la teua terra (RODRÍGUEZ MARÍN)

Equivalent:

• Reyes tengamos y no los veamos [ES] (MARTÍNEZ KLEISER 1945)
• Rey ni guerra no los vea yo en mi tierra [ES] (RODRÍGUEZ MARÍN 1926).

Origen: Hi ha la convicció generalitzada entre els favarols que el refrany té l'origen històric en un sopar que el poble de Favara va haver de preparar i pagar a un rei: el sopar que la universitat de Favara va haver de preparar l'any 1300 al rei Jaume II.

Explicació: reconeixement que les visites reials resultaven funestes als pobles.

Localització: Sorprèn moltíssim sentir dir en una conversació usual entre favarols (Favara) l'esmentat refrany i en canvi no tornar-lo a escoltar en cap altre poble de les nostres terres

Nota: Malgrat l'origen favarol que apunten reculls antics, l'origen del refrany és múltiple, en l'espai i en el temps, i múltiples són els pobles que l'usen i el consideren propi. Prova d'això és que s'hagin recollit tantes variants en tantes recopilacions tan diverses.

Font: Àngel Monlleó Galcerà Una recerca historiogràfica arran del refrany de Favara del Matarranya "Rei tingam i no el conegam", dins "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", 5-6, del Departament d'Història Medieval de l'Institut d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1984-85).

Tenir els quatre pèls del diable

Parèmia: Tenir els quatre pèls del diable.

Explicació: Diu Amades: «Es diu d'una persona que té gran facilitat per a sortir-se de les coses difícils i gran mà per a resoldre conflictes i dificultats. També equival a tenir un pacte estret amb algú, que no es pot eludir.»

Origen: Diu J. Bastús: «Se diu aixó en alguns indrets de la montanya per indicar un tunante, un pillastró que surt ab la seva allí hont se fica, com si hagués fet pacte ab lo dimoni ó esperit del infern.
Creyém que aquesta locució se refereix ó te relació ab certs contractes de venta ó de donació que antigament se feyan en los quins per donarlos un seny especial de valer, era costum que 'ls venedors ó donataris oferissen tres ó quatre pels de sa barba que 's fixavan ab lo sagell en los títols que 's tenian y donavan als adquisidors ó als donataris.
Esta opinió s'apoya en la fórmula citada per Ducange en l'article Barba, de son Glosari que diu: 
Pera que est escrit sia á tots segur y valga, he posat en ell la forsa de mon sagell ab tres pels de ma barba.»

Diu Amades: «Origen en un antic costum cavalleresc: Quan se signava un document que tancava un pacte, el que es comprometia s'arrencava quatre pèls de la barba a la cera quan segellava; amb això donava al pacte un més gran valor de compromís, puix que hi posava quelcom de la pròpia persona.»

Nota: També es diu amb tres pèls.

Font:

• Joaquim Bastús (1869): "Modisme: Te'ls quatre pels del diable", dins "Lo Gay Saber, 37 (30 de set. de 1869), p263. 
• Joan Amades (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.

Qui té duros fuma puros

Parèmia: Qui té duros fuma puros.

Explicació: Aquesta expressió la utilitzem per fer entendre que qui disposa de riquesa en pot fer ostentació.

Origen: Els puros no sempre han estat a l'abast de tothom. En temps de menys prosperitat social eren un caprici a l'abast de pocs.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

La setmana dels sabaters té cinc dies només

Parèmia: La setmana dels sabaters té cinc dies només.

Origen: Un temps, la majoria de sabaters feien també de barbers. El dilluns no feien feina. Però en feien com a barbers el dissabte i el diumenge matí.

Font: Jaume Alzamora Bisbal: Espigolant dins l'antigor. Palma, 2008. Editorial Moll. Primera edició.

Tenir la cara com un pa de ral

Parèmia: Tenir la cara com un pa de ral.

Explicació: Utilitzem aquesta expressió exageradament per descriure una persona que té un rostre gran i arrodonit. La dita compara la cara amb un pa rodó.

Origen: Se suposa que el pa de ral era la unitat de pa més gran que es venia antigament als forns.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Ser com una fura

Parèmia: Ser com una fura.

Variants i sinònims: Tenir careta de fura (País Valencià).

Origen: La fura és un animal carnivor, petit, de cos llarg i flexible, de pèl gris, que els caçadors criaven per a introduir dins els caus dels conills i obligar-los a sortir-ne, modalitat de caça actualment prohibida per la llei.

Explicació: En sentit figurat s'utilitza aquesta expressió per denominar una persona que pertot arreu es fica i que tot ho esbrina.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Sense la creu ningú no hi veu

Parèmia: Sense la creu ningú no hi veu.

Origen: La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.

Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.

El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.

Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix; conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta persones per obrir-lo.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Haver-hi moros a la costa

Parèmia: Haver-hi moros a la costa.

Explicació: Modisme que recomana precaució i cautela. S'usa amb els verbs haver i tenir

Origen: Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de moros. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè es posessin a cobert.

Durant la nit, els avisos es feien amb fogarades. Quan pujaven de nit a la torre de moros encenien una fogarada, que era contestada per la resta de torres de guaita. Quan veien algun vaixell corsari, n'encenien dues i també ho feien la resta de guardians. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Diu Ginestà i Punset:

«Moros a la costa.
Modisme que recomana la precaució y cautela. S'usa ab els verbs haver y tenir.

Segons nos diu en Bastús tingué son origen en lo sòvint que'ls moros, per llarchs temps, durant el sigle XVII, feyan excursions per las costas del Mediterrani, sorprenent y robant personas, bestiá y tot cuan podían. Com que aquestas excursions y robos dels argelins eran molt frecüents, se construiren de distancia a distáncia á lo llarch de nostras costas marítimas certas torres cegas, á las que s' hi pujaba per una escala de corda que despres se recullía. Desde'l cim d'aquestas torres, de las que encare n'existeixen algunas y que'l poble anomena torres de moros, siguent, tot al contrari, torres contra moros, se donaban forts crits de: "Hi, ha moros a la costa" ab quins crits y fumeradas durant el día s'extenía rápida y facilment l'alarma per tota la costa; lograntse aixís las mes de las vegadas posar a cubert d' un cop de ma d'aquells piratas.
A la nit la senyal se feya per medi de fogarada. Sobre aquest particular tradueixo el següent tros
de Mr. Seguirán, un dels homes francesos mes eminents de l'época del Cardenal de Richelieu, qui per encárrech d'aquest aná á la Provensa ab el fi de buscar medis pera posar a aquesta provincia a cubert de l'invasió del piratas. Diu aixis:
«Al costat de la ciutat hi ha una atalaya que'ls consuls han fet construir sobre una de las puntas de la roca en el cap del Águila; allí han instalat a un home molt expert en la navegació pera vigilar día y nit els vaixells piratas.
»Totas las tardes al ferse fòsch, el vigía de l'atalaya encén sa fogarada, á la que corresponen totas las demés casetas semblants fins la terra del Bone.
Aquesta senyal significa que no's veu cap corsari pe'l mar. Cuan, per el contrari, el guardiá de la atalaya'n veu algún, encén dugas fogaradas, y lo mateix fan els altres, desde Antibes fins la citada torre, lo que te efecte en menos de mitja hora.»
D' aquesta manera va ser com s'aná acabánt la piratería dels argelins, puig que cuan arribavan a, una població'ls habitans ja estavan preparats pera rebrer l'atach.
Poden consultarse á mes de'n Bastús, a Eugeni Süe, en sa obra El comendador de Malta; Enrich de Seguirán, Viatje é inspecció marítima de la costa de Provensa, volum tercer; y Engeni Süe correspondencia de Escombleau de Sourdis, arquebisbe de Burdeos, etc., etc., volum tercer.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Tenir l'os de Bertran

Parèmia: Tenir l'os Bertran o l'os de Bertran.

Equivalents: Tenir un os a l'esquena.

Explicació: Ser un mandra.

Origen: Malgrat la fama de treballadors que tenim els catalans, hi ha hagut ganduls gairebé històrics. Quan jo era petit se'n deia que tenien l'os de Bertran, és a dir, que tenien un os a l'esquena que els impedia collir una palla de terra. Sembla que aquest nom de Bertran venia, segons Joan Amades, d'un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l'espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d'unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l'herbolari s'estengué d'anomenar l'os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.

Font: Néstor Luján (2004): L'art de citar, article "La llei del mínim esforç" (Barcelona: Ed. Ara Llibres). Edició d'Enric Vila.

A Albatera qui té un ull és l'amo

Parèmia original: En Albatera qui te un ull es l'amo.

Origen:

Reprodueixo de Martí Gadea:

Este modisme s'aplica als naturals d'eixa població de la provincia d'Alacant, perque efècte sense ducte de la sehua situació topográfica, de la calitat del terreno y sobre tot del clima, tots ells ó casi tots patixen de mal d'ulls, acabant per quedarse cegos ó tòrts; per això dihuen tambè qu'en eixe pòble al que te un ull el fan alcalde, y baix dels dos aspèctes es molt conegut este modisme y s'usa en tota aquella provincia. Pera donarli més carácter hiá també qui li aplica la cansó de:

Pera palmeres en Èlls, pera bóns alls en Villena, pera cánters en Onil, pera cegos Albatera

qu'es com si diguérem el millor remat de música y el més apropiat pera celebrar este modisme.

Nota¹: Les explicacions de Martí Gadea, en general, són molt simples i ximples. Poc creïbles, i d'una simplicitat que fa arrufar el nas. Però sovint, és l'única explicació que ens ha arribat. Quan arriben diferents versions de l'origen d'una mateixa dita, la de Gadea és la que s'acostuma a descartar per increïble. Amb això vull dir que cal prendre-les com el que són: un document escrit de l'època amb algunes informacions d'interès per conèixer les tradicions i costums del moment en determinats llocs.

Nota²: Jo penso que aquesta parèmia geogràfica va lligada al refrany proverbial En terra de cegos, el borni és rei, àmpliament documentat amb caràcter general, provinent d'un Adagi d'Erasme de Rotterdam: Inter caecos regnat strabus [LL] [Trad.: entre els cecs regna el guerxo], segons ho documenta Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. (Enciclopèdia Catalana, Barcelona).

Font:

• J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.
• PERIS (2001) - Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.