Parèixer Titora

Parèmia: Parèixer Titora.

Origen: Pel que fa a la pronúncia del renom, cal dir que la «o» és tancada, és a dir «Titóra». titora era le malnom d'un alcoià dels anys vint, un xicot alt, flac i amb molt de nervi, que era popular per ser el participant més assidu en el joc de la cucanya o «el bigó del pollastre», és a dir, una biga prou alta i grossa de fusta, que era ensabonada per a fer-la esvarosa, i que posaven tots els anys, per festes de Sant Jordi, en la plaça de l'Ajuntament, prop del Cantó del Pinyó, com a un divertiment per a la gent jove o de mitjana edat. Aquest personatge d'aspecte estrafolari era no sols un dels pocs que aconseguien arribar dalt del bigó i haure el pollastre, el qual estiraven d'una corda quan hom intentava agafar-lo, sinó que a més a més era també un especialista en el joc de la paelleta, és a dir, en agafar les dues pessetes apegades al cul d'una paella emmascarada de carbó, penjada d'un fil.

Explicació: Aplicat a la persona que va bruta, despentinada, mal vestida, d'aspecte molt descurat, etc.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185.  

Parèixer la Muller de Don Jeroni

Parèmia: Parèixer la Muller de Don Jeroni.

Origen: És la protagonista d'un arxifamós poema festiu del segle passat, encara molt popular a hores d'ara: «La muller de Don Jeroni / porta postisses les dents / la peluca i les pestanyes / i un ull de vidre també. / Porta una cama de goma / i de fusta porta el braç / i també porta una altra cosa / que jo no la sé explicar. / Pobre, Don Jeroni / en la primera nit / va agarrar la dona / i se'n va anar a dormir / ell que la va vore tota desarmâ / va agarrar la gorra i se'n va anar».

Explicació: Aplicat a qualsevol persona  que porta moltes coses postisses, com ara la perruca, dentadura, pestanyes, etc. .  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer la família del Melero

Parèmia: Parèixer la família del Melero.

Origen: Segons contaven els ancians dels anys seixanta, el Melero era un xicot alcoià molt conegut, del darrer terç del segle passat, que es guanyava la vida venent mel. No cal dir que el referit personatge està totalment desvinculat de qualsevol alcoià actual que porte el sobrenom en qüestió, la qual cosa seria una mera coincidència. Per a més informació complementària, vegeu el modisme «Ser de la família del Melero».

Explicació: Sol emprar-se com a exclamació de caire despectiu, aplicat a famílies «que són un desastre», els membres de la qual no tenen trellat ni formalitat ni serietat, o bé que tenen un comportament social que,  per diversos motius, deixa molt a desitjar, i que, per tant, són la riota de la gent o reben la crítica contínua dels veïns.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer el Masero del Troncal

Parèmia: Parèixer el Masero del Troncal.

Origen: Diuen que per la seua extensió, eixe más tenia set parells de mules per a llaurar, que ell era el masover més ric d'Alcoi, i que tenia, fins i tot, un bon pis a la ciutat. Antigament, la fama del masero del Troncal, devia ser prou gran, car apareix també en una cançoneta popular que diu: «Tio Llorenç / talle'm, talle'm els cabells. / Igual, igual / com el masero del Troncal». El mas del Troncal, amb la seua ermita, data del 1700 i és, si més no, el més gran de tota la Vall. Fita amb el Parc Natural de la Font Roja i està situat a l'esquerra de la carretera Alcoi-Banyeres, passada la urbanització «Montesol».

Explicació: Se li diu a algú que està en posició econòmica prou bona. Tot i la ironia implícita del símil, cal considerar que un mitger de qualsevol finca de la Vall de Polop o de Barxell, les partides rurals més riques i boniques del nostre terme, devia obtenir uns bons ingressos anuals.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183. 

Parèixer el femer del Tio Ratolí

 Parèmia: Parèixer el femer del Tio Ratolí.

Origen: El Tio Ratolí, que més tard tenia un magatzem de drap vell en el Camí, va prosperar i va comprar la Casa de Ratolí, entre el Cine Calderon i la Font de la Petxina, es dedicava, al segle passat, a arreplegar el fem dels animals que passaven pels carrers d'Alcoi, i ho venia als maseros, a tants quinzets el cabàs, per a femar els bancals. Tenia el femer pel Viaducte, a l'esquerra de l'entrada al Recinte Firal (ara dipòsit municipal de cotxes), en una «serrella», que en alcoià vol dir «bancals molt erms, però sense arribar a ser terreny de serra».

Explicació: Aplicat als llocs on està tot molt brut.  

Exemples: Redeny, açò pareix el femer del Tio Ratolí!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183.

Parèixer el Baratillo de Grau

Parèmia: Parèixer el Baratillo de Grau.

Origen: Un «Baratillo» era un lloc de venda, generalment ambulant, és a dir, una paradeta al carrer o prop del mercat, on venien articles molt barats, generalment de segona mà, estesos en terra damunt una lona o manta. El Baratillo de Grau ja era famós cap a 1855, car ens apareix citat al sainet anònim local, editat eixe mateix any, «Mentres passa la diana», on, a més a més, veiem que el Tio Grau el del Baratillo era un personatge principal de la Festa de Moros i Cristians com a Cap de la Cavalleria «en charreteres d'aspart y una chorrera d'astopa». Més tard, en 1871, Joan Batiste Llorens, esmenta per boca de Tona el famós «baratillo», on sens dubte es podia trobar de tot i on el tio Toni compra «el chacó y casaca... / lo mateix que'l instrument». I encara, en 1896, en la publicació abrilenca extraordinària «Terra y Cel o el Cavall de Sent Jordi», trobem una extensa referència al mateix, de quasi tres-cents versos on es relata en tres apartats, la vida tan mísera que portava, les seues anècdotes i episodis festers, i el seu «modus vivendi» en el «baratillo» que posava damunt una estora: un petit espectacle digne de visitar i un lloc popular on tothom anava a xarrar, emprenyar o tafanejar. Pel que sembla, el Tio Grau era un cèlebre personatge amb «molt de palique» i poques ganes de fer faena, que es passava mig matí assegut, xarrant amb la gent, davant el referit «baratillo». Sens dubte, un home i un ngoci singulars.

Explicació: Fa referència al famós Baratillo de Grau que eixia al mercat a vendre una gran varietat d'objectes de segona mà, a meitat i finals del segle passat i , potser, a primeries del present. Referit a una botigueta, té el sentit, per una part, d'estar tot arreu, molt rebolicat, en desordre enmig d'un batibull d'articles variats, i per l'altra, que tots els articles són de baixa o molt poca qualitat. També s'aplica, esporàdicament, a qualsevol estança, cambra o habitació on regna el desordre.  

Exemples: 

• Allò no era una botiga, home! Allò pareixia el Baratillo de Grau! 
• A vore quan arregleu este quarto, que pareix que siga el Baratillo de Grau!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1182-1183.

Semblar de l'Alcora

Parèmia segons la font original: Paréixer de l'Alcora.

Origen: Diu Gadea:

Afectar ser bovo, simple ó beneít, siguent en realitat astut y molt espavilat, vate así el modisme que desde antich s'els aplica als naturals ó fills d'eixe póble de la provincia de Castelló de la Plana, y de rebot á tot el que sent més pillo que bonico y un gat molt corregut, en tot y en això fa el tio non sabo, y si li la pòt pegar á quansevòl, no s'ho deixa per perea; per lo tant no's estrany que s'use en tot este reine, y que á lo millor s'el posém tots en boca quant ve al cas, apropiantli també pera fer boca esta cansó:

Pera dolçainers en Tales,
pera espaviláts en Onda,
pera banys en Vilavella,
pera bovos en Alcora.

Font: J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.