Ves a cobrar a can Blanxart

Parèmia: Ves a cobrar a can Blanxart.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Ves a cobrar a can Blanxart», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p11 diu:

«L'antiga casa de comerç de Girona que s'anomenava de Torrellas i Blanxart, fou un establiment que gaudí sempre de fama i crèdit, a la qual cosa va contribuir molt l'haver estat sucursal o comissió del Banc Nacional de Sant Carles i després de Sant Ferran. 

El nostre modisme, que s'usa en sentit irònic, ve a significar o a dir a la persona a qui es dirigeix: "El teu crèdit serà pagat puntual i religiosament com acostuma a fer-ho la citada casa"; i el sentit vertader equival a dir: "com la casa de Blanxart, on hi ha fons i crèdit, no et doni el diner, ja pots donar-lo per completament perdut". 

En el mateix sentit s'usa a Barcelona: "Ves a cobrar-ho a la Ceca", o casa de la moneda.».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Ves a cobrar a can Blanxart», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 22 (Any I, 30-maig-1936), p11.

Ser de can Milà i Camps

Parèmia: Ser de can Milà i Camps.

Origen: A Blanes els Milà i Camps estaven establerts en una casa del passeig de Mar, entre l’Hotel Sant Antoni i el Deutsche Bank. Es tracta de la família barcelonina propietària de la casa Milà, dissenyada per Gaudí.

Explicació: Ser molt ric.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Semblar de can Tarranch en amunt!

Parèmia: Semblar de can Tarranch en amunt!

Origen: Aquesta frase se li deia a algú que semblava de pagès, ja que can Tarranch era una casa de pagès.

Explicació: Se li deia a algú que semblava de pagès.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Can Seixanta

Parèmia: Can Seixanta.

Origen: Diu Amades:

Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança.

Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta. La fàbrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny.

Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme, quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:

«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van treure en Seixanta.

També comenta aquesta història Josep Maria Huertas. Diu:

A mitjan segle XIX al petit carrer de la Riereta s'hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. Diuen que n'hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 ─tots tres sumen seixanta, si s'hi fixen─, i que estava molt mal organitzada perquè el propietari s'ho passava més bé fent xerinola a Montjuïc; formava part de l'anomenada Colla de l'Arròs, dedicada a muntar tiberis i festes a la muntanya. EL desordre de l'empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori es va acabar encunyant l'expressió «semblar Can Seixanta».
Hi ha qui diu que l'origen d'aquesta expressió era un altre. Això era un home amb molts fills, i quan li preguntaven quants eren, com que tenia un sentit de l'humor acusat, començava a pensar i responia: «Mira, comptant, comptant em sembla que arriben a una seixantena...». Fins i tot la capçalera d'un romanç avala aquesta suposició, ja que dibuixa un munt de criatures davant d'una parella.

En un fòrum sobre qüestions língüístiques, encara hi trobem una altra explicació plausible: 

A casa sempre ens havien explicat que venia d'una botiga que venien tots els productes a 60 cèntims de pesseta. Com que tenien una multitud de productes de tota mena i en general desordenats i sense cap concert, d'aquí venia l'expressió.

I encara una explicació per a un sinònim, en el mateix fòrum:

També es diu 'Can penja i despenja' amb el mateix significat. Una botiga, segons tinc entès, de roba usada que com que tothom agafava la roba, se l'emprovava i després no la tornava a lloc, hi havia uns treballadors que s'encarregaven de penjar-la.

Nota: Aquest indret avui és el carrer de la Riereta, del barri del Raval.

Sinònims:

• Can penja i despenja.
• Can Pixa (i rellisca).

Equivalents: Casa de Tócame Roque [ES]

Explicació: Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta, famós personatge esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la desorganització.
S'utilitza, principalment, en frases amb el verb Ser o Semblar.

Font:

• Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 26.

Anar a can Felip

Parèmia: Anar a can Felip.

Origen: A can Coromines, del vàter en deien Can Felip, en homenatge al rei borbó que va entrar a sang i foc per Almansa fins a arribar a Barcelona. Una expressió en desús que encara avui sobreviu ocasionalment en alguns entorns i famílies. La tradició en l’ús del mot ha anat perdent-se, però “és sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí més sagrat”.

Font: Sergi Sol (2005): Joan Coromines, una vida de llegenda. Barcelona: Ed. 62). Pàgina 61.

Nota: Vista al blog Diari d'un llibre vell, de Xavier Caballé.

Vós heu passat per can Vidal de la Palma

Parèmia: Vós heu passat per can Vidal de la Palma.

Origen: «Al Alt Ampurdà, y sobre tot per la banda de Figueres, quan un hom exagera molt les coses, solen dirli: —Vós heu passat per can Vidal de la Palma.»

Explicació: Reprodueixo l'explicació de Cels Gomis:

«Trobantme jo un dia á Espinavesa, poblet situat á la vora esquerra del Fluvià, y preguntant lo nom d'una gran casa de pagès que hi hà á l'altra banda del riu, una mica més avall del poble, me digueren que era can Vidal de la Palma.
Me vingué desseguida á la memoria lo modisme ampurdanès y vaig demanar al rector si en sabia l'origen.
—Prou que'l sé! Qui és que no'l sap aquí?— me digué. —Y per cert que no és pas gaire vell. Jo he conegut al Vidal, amo d'aquella casa de pagès, que donà lloch ab les seves exageracions á n'aquet modisme. Avuy lo pobre jau en lo petit cementiri d'aquet poble.
Y després de ferme present que lo dit Vidal de la Palma, com tots los mentiders, s'enfadava si no'I creyen, me contà gran nombre de mentides propios d'aquell pagès gironí que no tenia res
que envejar á l'andalús més exagerador que pogués haverhi.
D'entre'ls molts casos que d'en Vidal me contà'l rector d'Espinavesa, trio sols los dos següents, que'm sembla que basten y sobren pera justificar la renomenada de que aquell disfrutarà per sempre més en l'encontrada ampurdanesa.
—Un dia vaig anar al hort á tatxar melons,—contava en Vidal, —y tot tatxantne un lo ganivet m'hi cau dintre. M'hi fico, y tot buscant lo ganivet, hi trobo un carro de parell carregat de llenya. «Què redimonis feu aquí dins?—pregunto al carreter. —Calli, home! —me respongué ell.—Fa dues hores que hi entrat en aquet meló y, per més toms que dono, no trobo la sortida.»
Un altre dia, parlant de caceres, deya:
—Una tarde vaig anar á caçar y vaig gastar tots los perdigons sense poder matar ni un trist aucellet. Ja me n'entornava cap á casa, quan veig una Ilebra grossa com un cabrit. «Quina pega! —vaig pensar.—Are no tens perdigons.» Però la paraula pega'm va recordar que tenia una boleta de pega de sabater á la butxaca. Carrego l'escopeta, hi fico la bola de pega, que hi venia tota justeta, apunto y tiro. La llebra s'alça y apreta á corre, y veig que en direcció contraria ne venia una altra que sens dupte s'havia alçat també al sentir lo tret. «Vaja: decididament no estàs de sort!» pensava jo, creyent que no l'havia tocada, quan veig que les dugues llebres se topen de cap y comencen á forcejar. Corro cap allí y me les trobo enganxades pel front; les agafo y al sarró. En ma vida he vist llebres més grosses!»
Ni vostès tampoch n'hauràn sentit may gaires de més crespes. Y és que quan un català surt embustero, ho és de debò».

Font: Article de Cels Gomis "Origen d'un modisme ampurdanès", al «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya» (BCEC) 1896. Vol VI. Octubre-desembre, núm. 23. Pàg. 235