Farà la fi d'En Bacanya

Parèmia: Farà la fi d'En Bacanya.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Farà la fi d'En Bacanya», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 20 (Any I, 16-maig-1936), p28 diu:

«Aquesta locució té un origen modern. El tristament cèlebre malfactor Martí Plademon, més conegut pel renom de Bacanya, fou penjat en la ciutat de Girona, fora dels murs, al baluard de Sant Pere, un dels primers mesos de l'any 1829. Esquarterat, després, foren exposats els seus membres en els llocs en què va exercir les mes notables malvestats. Fou l'últim criminal que sofrí a Girona tan horripilant execució, i a aquesta circumstancia es deu sens dubte el record profund d'un trist espectacle la memòria del qual ha conservat fins ara el romans que es va compondre llavors i comença així: 

Mal usar no pot durar;

la justícia mai se cansa... etc.

Es, per tant, manifesta la predicció funesta que amb aquesta locució es fa en aplicar-la a algun subjecte mala llei».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Farà la fi d'En Bacanya», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 20 (Any I, 16-maig-1936), p28.

Fer els gegants

Parèmia: Fer els gegants.

Origen: Trobem recollit a la revista Curiositats de Catalunya, núm. 10, p.12 (Any I, 7-març-1936:

«Es que algú ignora què vol dir aquesta frase popular?

Vol dir això: tenir una arrogant figura, dur una vestimenta de reis o de prínceps, sobreeixir tres

canes entre la multitud... i no fer sinó caminar amb un saltironet impropi de llur majestat».

Font: Curiositats de Catalunya, 18 (Any I, 2-maig-1936), Una locució popular: «Ni de gavatx ni de porc, no te'n fiïs viu ni mort», p28.

Fer més por que el Tio Campanetes

Parèmia: Fer més por que el Tio Campanetes.

Origen: Probablement, era un home que vivia tot sol en alguna barraca o cabanya de fusta pel Barranquet de Vitòria, a finals del segle passat, i quan els xiquets anaven a emprenyar-lo, feia sonar unes campanetes, sense fer aparició. Durant el primer terç d'aquest segle, s'havia convertit en un personatge imaginari per als xiquets alcoians de l'època, els quals suposaven que estava darrere la tàpia de fusta mig enderrocada que tancava el solar d'allò que després seria el garaig de «La Alcoyana», prop del «Monte de Piedad», entre el «Panterri» i la «Costera del Gurugú». Els xiquets solien dir, en un to de por i gosadia alhora: «Anem a vore el Tio Campanetes», o bé quan passava per allí un grup de xiquets sempre deien: «Mira, ahí viu el Tio Campanetes, està per dins, però no ix mai del solar!»

Exemples: Vés en cuidao en eixe que fa més por que el Tio Campanetes!  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.  

Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!

Parèmia: Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!.

Origen: L'alcoià Camil Vicedo Moltó (1876-1958), que posteriorment seria un famós arqueòleg, es va traslladar a Madrid cap a 1906, i va obrir una camiseria en la Red de San Luis; ocupació que alternava amb l'estudi de la Geologia i l'activitat literària. L'home tenia tanta enyorança del seu poble que el dia que tenia la visita d'algun amic d'Alcoi, despatxava la clientela en un tres i no-res. Diuen que un dia va entrar un client inoportú que «quería una camisa blanca», i ell, en eixe moment, estava tan emocionat, parlant amb un paisà, que va dir que no en tenien!

Explicació: Té el sentit de negar una evidència, però també de dir una mentida per desempallegar-se d'algú.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.   

Fer la passâ de Palparrabos

Parèmia: Fer la passâ de Palparrabos.

Origen: El Tio Palparrabos era un home molt popular que «tenia molt poca corretja», molt susceptible i que aguantava poques bromes, i per això a la gent li agradava «punxar-lo», abusant del seu malnom. Contava el Sr. pepet Gisbert «l'Olivero», el pare d'un famós metge local, que una volta anaven els dos junts, troben un conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell li contesta: «Bon dia, cabró». Al cap d'un moment, passa un altre conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell respon: «Bon dia, cabró». Més avant troben un tal Rafel, i el saluda de la mateixa manera: «Bon dia, Palparrabos!», i ell ldiu: «Bon dia, Rafel». . I li pregunta l'Olivero: «I eixe, per què no li has dit cabró?», i respon ell: «Perquè eixe ho és!».

Explicació: Trencar de sobte una línia de conducta, rutina o actitud, més o menys coherent, per motius justificats o no.  

Exemple: —Pep, has tastat les cireres? —Sí! —T'agraden? —Sí. —En vols unes quantes? —No! Estic asseciat! —Pep, tu fas com el Tio Palparrabos!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer la faena de Calores

Parèmia: Fer la faena de Calores.

Origen: Calores era el rei dels gitanos d'Alcoi i comarca. Després d'haver matat a set persones al llarg de la seua vida, va morir, allà per l'any 1917, en una brega, en una reunió de gitanos, a l'hora del cafè, a la Casa del Pueblo (l'edifici actual de La Unión Alcoyana de Seguros). Després d'una acalorada discussió amb un altre gitano, ell li va disparar un tret amb una pistola que portava amagada, i el va matar en l'acte. El fill del mort, un gitanet xicotet, va traure la navalla i li la va ficar dins la panxa; Calores va disparar i aconseguí ferir-lo, però el gitanet li va rodar la navalla per dins la panxa, acabant-lo de matar, i ha passat aquest episodi a l'anecdotari local com a «la faena de Calores»

Explicació: En sentit figurat vol dir fer una mala passada, ser víctima d'una mala jugada, trair, «donar el bes de Judes», emprat més àmpliament, equival també al castellà «dejar en la estacada».  

Equivalents:

    - Dejar en la estacada [ES].

Exemple: Confiàvem en ell, perquè pensàvem que era un home de trellat, però mos ha fet la faena de Calores.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179. 

Fer enfadar com a Don Rafael

Parèmia: Fer enfadar com a Don Rafael.

Origen: Referit al famós pianista local Rafael Casasempere Moltó (1873-1942) que, entre 1910 i 1930, animava les vetlades en el Cine Calderón, interpretant delicioses seleccions de música simfònica, entre les quals, la famosa cmposició coneguda popularment per «Castanyes torraes», per la paròdia que el poble li va aplicar a eixa música: «Castanyes torraes / calentes i bones / i el castanyero que les ven / està borratxo d'aiguardent». COm que era una de les peces habituals es va convertir en un «clàssic» que el públic esperava amb candeleta i si, en alguna ocasió, no la tocava, el públic li reclamava cridant: «Don Rafael, toque-mos les castanyes!», i, segons conten els vells, Don Rafael tancava el piano d'un fort colp i se n'anava tot enfadat, per la falta de respecte demostrada pel públic. Tanmateix, l'ús de la veu «castanyes» com a possible eufemisme era merament casual.

Explicació: Es diu quan empipen o emprenyen algú en excés, quan l'abús se'n passa ja de la ratlla: El vaen fer enfadar més que a Don Rafael! 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer el Pian

Parèmia: Fer el Pian

Origen: El llegendari Tio Pian era un home de mitjan segle passat que, com si fóra el Flautista d'Hamelin, la vespra dels Reis, a l'eixida de l'escola, s'emportava tots els xiquets darrere d'ell, pels carrers del poble, contant-los històries fabuloses, i els mostrava les muntanyes que envolten la ciutat, tot explicant-los el camí per on venien els Reis Mags a portar els joguets i regals als xiquets i els deia: «—Mireu-los allà dalt! Veieu aquelles sombres? Allò són els gamells! Per allà vénen! Fixeu-se bé!». I els xiquets es quedaven tots embadalits davant les seus explicacions meravelloses i els seus gestos i accions tan teatrals i plenes de sentiments alhora. Els xiquets, la majoria dels quals portaven una cistelleta plena de garrofes, palla i herba per als cavalls, s'impacientaven al veure que els Reis no arribaven per aquell camí, i llavors el Tio Pian se'ls emportava corrent a un altre lloc, al Portal d'Alacant, al de Cocentaina o qualsevol atre dels que donaven entrada a l'antiga vila

Explicació: Fer-se el graciós, fer el pallasso, el ximple 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178. 

Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Parèmia: Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Origen: L'origen està en l'acudit popular següent: «Això era una volta dos alcoians que viatjaven en tren, cap a València, en el mateix compartiment: —Vosté, d'on és? —Jo, d'Alcoi. —Quina casualitat! Jo, també. —Vosté, de qui és família? —Jo, de Quico l'Alt, Escaló, Matarredona, Mataix, Albors, Carbonell, Ferrandis Belda... I vosté? —Pos jo sóc família de Toni el Bovo i Tereseta la Loca. —Xe! Toni el Bovo i Tereseta la Loca! —Eh, pos el que m'ha deixat! Els rics ja els ha dit tots vosté!». 

Tot i que l'acudit en qüestió podria tenir una remota base anecdòtica, l'Alcoià del tren, al qual fa referència l'enunciat, es tracta, és clar, d'un personatge imaginari.

Explicació: Usat per qui no li donen opció o no li deixen (quasi) res per a triar. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178.  

Per Sant Sever, faves a fer

 Parèmia: Per Sant Sever, faves a fer.

Origen: Diu Gomis (1891): «Sobre aquesta dita, molt general en Catalunya, trobém en lo Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, la següent tradició:

«Durant las terribles persecucions de que'ls deixebles de Jesucrist eren objecte per part dels emperadors romans, maná Diocleciá á un seu ministre á Barcelona, encarregantli especialment que agafés á Sant Sever y que l'obligués á abjurar de la seva religió, ó que de no, li llevés la vida. 

Arribá l'emissari á Barcelona ab l'intent de martirisar al Sant bisbe, quan aquest ja havia sortit de la ciutat y se n'anava dret al castell Octaviá (Castrum Octavianum), avuy Sant Cugat del Vallés. Sant Medí, lo bon pagés, s'estava sembrant fabas, y al veure venir al bisbe, deixá la feyna y s'hi acostá pera saludarlo. aquest li digué á las horas com era perseguit, y com havía determinat anársen al Castell Octaviá pera esperar allí á sos perseguidors y encomença al Sant pagés que si li preguntavan per ell, los hi digués lo lloch hont se trobava. Sant Medí se planyia d'haver de confessar la veritat als perseguidors del bisbe, y per altra part no estava en ell dir mentidas, pero á las horas la Divina Providencia obrá un miracle en auxili de son fill estimat, fent que aquellas fabas que acabava de sembrar nasquéssen y floríssen desseguida.

Quan arribáren los perseguidors de Sant Sever demanáren al pagés si l'havia vist passar; á lo que respongué que sí, que havía passat mentres ell sembrava aquellas fabas, y que lo trobarían en lo Castell Octaviá. Creyent los butxins que ab tal resposta volía lo pagés mofarse d'ells, lo portáren prés á dit Castell, hont trobáren al Sant bisbe, y d'allí á tots dos los varen dur á un poble de la vora. Havent intentat inútilment ferlos sacrificar als falsos deus, los assotáren, y pregats altra vegada sens tréuren més que una nova confessió, fóren martirissats, volant la seva ánima al cel, lo dia 6 de Novembre, per los anys 480».

Per aixó créuhen nostres pagesos que plantant las fabas en tal dia, han de donar bon fruyt, com aquellas de que parla la tradició que acabém de copiar.»

Lloc: Barcelona (Barcelonès).

Font: Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, a través de Cels Gomis (1891): Botànica popular ab gran nombre de confrontacions (Biblioteca popular de la «Associació d'Excursions Catalana». Vol. VI, Barcelona)

A Tarragona fa bon sol

Parèmia: A Tarragona fa bon sol.

Origen: Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Fer fugina

 Parèmia: Fer fugina.

Origen: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Fer esquellots

 Parèmia: Fer esquellots.

Origen: En els pobles quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d'anar a fe'ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n'estan cansats. Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la Justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d'aquests i castigarà els nuvis.

Al segle XVIII, aquestes manifestacions públiques anomenades «esquellots» eren motiu de controvèrsia entre els rectors dels pobles que no sabien si les havien d'evitar i condemnar. Sobre aquest tema, llegiu un plec de cordill que parodia aquest costum: «Los esquetllots d'un matrimoni efectuat al poble de Cornellà, entre Capicorni Manoxet de granotas ab ballesta, ab sa discreta Lludrieta Escaguitxa, filla de Estornell Escaguitxa texidor de cuiro». Barcelona, a la Llibreria de Joep Lluch, s/d, 8 pàgs.

Font: Rocas, Irene (2004): Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas, p.80

Fer l'antorxa

Parèmia: Fer l'antorxa.

Origen: Diu Amades: «És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones facin l'antorxa, això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt de la nansa del cistell de l'oferta. També es fa antorxa i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell. Són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga.»

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces

Parèmia: No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces.

Origen: Descriu una anècdota mal intencionada sobre aquest personatge. En Francesc Roc i Ametller era un ferrer i manyà que vivia al carrer Ample núm. 16, i era l’encarregat d’arreglar el rellotge de l’església. El seu fill, Enric Roc i Gelabert va continuar l’ofici de ferrer.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà

Parèmia: Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà.

Origen: Ho explica Cels Gomis a Modismes empordanesos (1883), en transcripció que fa Pep Vila i Medinyà a "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 495:

“Taravaus està situat en la vora dreta del Manol, frente a Vilanant, a dues hores de Figueres. Als habitants de Tarabaus se’ls coneix amb lo motiu d’escarbats. De dues maneres, se n’ha explicat l’origen d’aquest modisme. Segons uns prové de què un Dijous Sant los de Taravaus anàven, com de costum a Lladó, per pendre part en la professó, quan posant-se a ploure, se n’entornaven tots cap al poble, i els caigué una calamarsada que els destruí tota la collita. Des de llavores no han fallat mai a la professó del Dijous Sant, per més que hagi plogut. 
Segons altres a Taravaus hi ha la costum de fer una professó cada mes tot al voltant del poble, que per cert és molt petit; un dia que tocava fer aquesta professó se posà a ploure, i el resto digué: “Avui farem l’enze a l’entorn de la iglésia i prou”. D’aquestes dues explicacions és més satisfactòria la primera, perquè lo modisme fes l’enze com los de Taravaus, s’usa sempre en to d’amenaça”.

Font: Vila i Medinyà (2010): Pep Vila i Medinyà: "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 481-496.

Fer el negoci d’en Robert amb les cabres

Parèmia: Fer el negoci d’en Robert amb les cabres.

Origen: L'anecdotari popular deia que en donava dues de negres per una de blanca.

Explicació: Fer un mal negoci.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Sinònims o variants:

• Fer pagar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).
• Fer-li portar els neulers (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt (SOLA 1999).

Diu l'Estenedor, 163:

«Neuler és una paraula molt antiga i avui molt viva gràcies a l'expressió carregar els neulers a algú o fer portar els neulers a algú, que vol dir traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs. 

Sabeu, però, d'on ve aquesta expressió? 

Resulta que els neulers eren un estri consistent en una planxa de dues cares de forma circular on s'hi feien una mena de creps o neules, que un cop cuits, es cargolaven en un ferro rodó. 

Carregar els neulers era una broma que es feia quan volien riure's d'algú, perquè si deien «Ves a tal casa a portar els neulers», com que pesaven molt, era una càrrega molt feixuga. Com que era un encàrrec una mica abusiu, fer portar els neulers esdevingué una frase que es podia aplicar quan a una persona, petita o gran, se li encarregava una feina enganyosa, una presa de pèl, vaja. També es diu fer pagar els neulers. 

Sempre em fa pagar els neulers, quan és ell qui en realitat té la culpa de tot o Va carregar els neulers al seu soci. No assumeix mai cap responsabilitat. 

Doncs ja ho sabeu: Que no us carreguin els neulers!»

Explicació:

• Fer-li assumir la responsabilitat d'un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa (SOLA 1999).
• Traspassar a algú una responsabilitat enutjosa, carregar-li el mort, imputar-li un fracàs (SLC MOLLET DEL VALLÈS 2019).

Lloc: Es diu a Blanes (SOLA 1999).

Font:

• Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes
• Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2019): L'Estenedor, núm. 163 (Desembre de 2019), p.1 (citen com a font Ramon Solsona, A paraules em convides).

Fer llambrots

Parèmia: Fer llambrots

Origen: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja:

Fer llambrots era, en altre temps, una veu exclusivament manlleuenca, avui caiguda en desús. Volia dir, més o menys, fer mofa, escarni, vituperar i tenia expressió gràfica en el treure i amagar la llengua ràpidament. 

Fer llambrots, és a dir, moure la llengua de dins a fora era, a Manlleu, un insult. 

-M´ha fet llambrots, deien els infants de la vila mostrant-se´n ofesos. 

Explicació: Fer mofa o escarni.

Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

Fer toris

Parèmia: Fer toris.

Origen: Sense haver-ne trobat una font fidedigna, «M'han explicat que hi havia un bar a Mataró que es deia "Can Toris" i d'aqui ve l'expressió 'fer toris'», amb el sentit de faltar a l'escola.

Explicació: Faltar a l'escola, fer campana (DCVB 1926-68).

Sinònims:

• Anar al safrà (ESPINAL 2004).
• Fer campana (ESPINAL 2004).
• Fer fotja (ESPINAL 2004).
• Fer fugina (ESPINAL 2004).
• Fer llobada (ESPINAL 2004).
• Fer rodó (ESPINAL 2004).
• Fer safrà (ESPINAL 2004).

Lloc: Es diu a Mataró (DCVB 1926-68).