Si vols companyia, agafa't amb la guia

Parèmia: Si vols companyia, agafa't amb la guia.

Origen: Diu Amades: «Els morts senten com una certa enyorança; en morir-se desitgen companyia i provoquen la mort d'algú altre de la casa. Per evitar-ho cal posar un bocí de veta dintre la caixa del difunt, que li vingui al nivell de la mà perquè pugui agafar-la. La veta ha d'ésser precisament blanca. Sol tirar dues canes.»

Explicació: Per evitar que la mort d'una persona en provoqui la d'una altra de pròxima.

Nota: Hi ha un refrany, sobre el sentit d'aquesta parèmia, que diu que Un mort en crida un altre, en el sentit que les morts mai vénen soles. 

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Fugir cridant visca el rei

Parèmia: Fugir cridant visca el rei.

Origen: Diu Ginestà Punset:

Recullit á Ripoll (prov. de Girona).

Cap allá als mitjans de la primera meytat del sigle que som, per tot Catalunya s'havia extés una espécie d'epidemia, que aixis pot calificarse, titulada els reyalistas.

Els reyalistas eran els partidaris del rey tot sol, pero no de las constitucions, els que demanaban l'absolutisme.

A las filas dels que ja tenian aquestas ideyas s'hi anaren sumant y mes sumant elements nous y ja tenim que's constitueixen en regiments ab sas bandas de cornetas, tambors y música igual que l'exércit; perque ells venian a ser com una mena d'exércit segon, eran la Reserva.

Com passa á tot partit politich, mentres es petit tots van á la una, pero cuan arriba, á ser una mica numerós allavors se divideixen perque els uns el volen mes marcat que'ls altres, y aixis va passar ab els reyalistas, que els uns estaban conformes ab lo que'l rey feya y els altres, els descontents, com els deyan, volian que fos mes absolut.

Pero tan els uns com els altres donaban el mateix crit; el crit de ¡Vïsca el rey!, que's va generalisar tant que per tot arreu y á totas horas se sentia.

Mentres tant Fernando VII que s' havia enterat de la divisió del partit y de que els descontents comensavan á revolucionarse, se posá en camí cap á Catalunya, y arribat que hi fon va fer alguns escarments.

Pero els reyalistas exaltats anaban fugint boy cridant ¡visca'l rey!, que'ls perseguia; y alguns lograren passar la frontera, pero'ls que queyan en mans del monarca, aquells eran penjats y posats sos cossos á la vergonya pública.

Pee aixó en molts punts de Catalunya d'algú que ha de fugir d'un puesto ahont se'l persegueix ó ha de plegar un negoci perque'ls acreedors demanan que se'ls hi fassi efectius els deutes que ab ells te contrets, se sol dir que: «Ha fugit cridant ¡visca'l rey!

Explicació: Dit d'algú que ha de fugir d'un lloc on el persegueixen o que ha de plegar un negoci perquè els acreedors li demanen que faci efectiu el deute contret amb ells.

Localització: Recollit a Ripoll.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154.