Voler més (a algú) que Graella al vi

Parèmia: Voler més (a algú) que Graella al vi.

Origen: El llegendari Tio Graella, veí del carrer Sant Roc, ha estat el fester alcoià més amant del bon vi, en les èpoques pretèrites quan encara no s'havia fet popular el «café gelat» o café licor a les «filaes». Tant és així que la seua comparsa, la Cavalleria del Peaco, que va existir, si més no, entre 1839 i 1909, era coneguda popularment com a la Cavalleria del Vi. El personatge en qüestió va ser immortalitzat per l'escriptor local Rafael Coloma, al poema festiu «El Pregó del Tio Graella», que anava inclòs dins l'opuscle titulat «Estampas Festeras», publicat l'any 1944.

Explicació: Expressió emfàtica referida, generalment, a un membre de la pròpia família (pares, fills, iaios, nebots, etc.) o bé a un promès o promesa. 

Exemples: —Però... Emilieta vol a sa mare? —Que si la vol a sa mare? La vol més que Graella al vi!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1197. 

Tindre més moral que l'Alcoiano

Parèmia: Tindre més moral que l'Alcoiano.

Origen: Comparança famosíssima, actualment coneguda a tota Espanya, que té el seu origen en l'època gloriosa del C. D. Alcoyano, que va militar en la Divisió d'Honor entre els anys 1945 i 1951, i va quedar per davant del Reial Madrid la temporada 1947-48. Va donar internacionals com Vidal o Pérez-Payà, i la premsa de Madrid va arribar a afirmar, en grans titulars, que «el Alcoyano parecía un equipo argentino». Era l'únic equip espanyol de l'època que viatjava en autobús propi. Els jugadors formaven una petita família. Sempre anaven junts, fins i tot a les sales de festes, com el Pasapoga. Eren una pinya. En els camps de futbol, corrien més que l'adversari per tal de contrarrestar, amb l'esforç i la lluita, la gran qualitat tècnica dels equips milionaris.

La premsa alcoiana feia acudits de com «la delantera de seda». de l'Atlètic de Madrid no havia pogut vèncer «l'equip del regenerat». Fins i tot quan l'Alcoià anava perdent per tres o més gols de diferència, l'equip no renunciava mai a l'atac i corrien fins a l'esgotament físic, mirant d'aconseguir el gol de l'honor. No donaven mai cap pilota per perduda. Es superaven davant l'adversitat. Exigien «prórroga» a qualsevol àrbitre que acabara el partit sense afegir-hi els minuts perduts, per gran que fóra la derrota o la victòria. A voltes, algun jugador que, per haver rebut un colp, estava xorrant sang, desobeïa les órdens de l'entrenador i no abandonava el camp... La il·lusió i excel·lent condició física donaven ales a l'equip alcoià, i es donava el cas anecdòtic que el famós extrem esquerre Pérez, quan treia un còrner, corria com un llamp cap a la porteria per tal de mirar si encara podia rematar en algun rebot. Tota Espanya se'n feia creus de veure com un poble de cinquanta mil habitants tenia un equip revelació en primera divisió. A més d'una certa qualitat, és clar, el secret d'eixe miracle, d'eixa gran festa, era, sens dubte, la bravura, la tenacitat, la constància, l'amor propi, allò que la premsa nacional va batejar, encertadament, com «a la moral del Alcoyano».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196-1197. 

Tindre més diners que Ferrandis Belda

Parèmia: Tindre més diners que Ferrandis Belda.

Origen: L'arxifamós industrial Josep Ferràndiz Belda, va ser el fundador d'una de les empreses del sector del gènere de punt més importants del nostre país (juntament amb «Carbonell y Cia»), i, pel que sembla, la de més instensa activitat laboral en la postguerra. Aquest empresari dirigia també altres indústries de teixits i de paper, i era, a més a més, conseller de diverses entitats locals, com ara el Banc d'Espanya, el Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Papeleras Reunidas, la Electricista Alcoyana, i d'altres. Era també Tinent d'Alcalde i president del Círculo Industrial. L'any 1961, a l'edat de 70 anys, li va ser atorgada la «Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo», en reconeixement a la seua llarga i fructífera labor.

Explicació: Perífrasi popular usada per a magnificar, admirativament, els recursos econòmics de qualsevol persona.  

Exemple: —Saps que el teu veí s'ha comprat un Mercedes! —Qui, Vicent? Eixe té més diners que Ferrandis Belda!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196.

Tindre més corretja que el Tio Conill

Parèmia: Tindre més corretja que el Tio Conill.

Origen: El Tio Conill era un home alcoià d'abans, de primeries de segle, veí del carrer de la Verge Maria, al qual els amics i coneguts, especialment la gent jove, provocaven constantment preguntant-li: «Tio Conill, vosté beu?», tot fent un joc de paraules ben graciós, però ell, en comptes d'enfadar-se, responia sempre amb sorna i molta calma: «I pixe!». Per al lector que ho desconega, cal especificar que, segons la creença popular tradicional d'aquesta zona, els conills no beuen mai.

Explicació: Expressió, a hores d'ara caiguada en desús, que solia aplicar-se a la persona flemàtica que sabia reprimir la impaciència o la irritació. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1195. 

Ser més malo que Catxutxa

Parèmia: Ser més malo que Catxutxa.

Origen: Es diu perquè aquest personatge popular de principis de segle, que rebia la burla constant dels xiquets, tenia molt mal geni i llançava el seu gaiato contra qui l'insultava o emprenyava, especialment quan els més menuts li cantaven allò de «Catxutxa té un floronco / a punt de rebentar / si no crideu al metge / Catxutxa es morirà!». L'home, és clar, es posava fet una fúria.

Probablement, es tracta del mateix «Cachucha», un simple anomenat Enrique, fervorós apassionat de la música, sobretot de «La Vella» (una de les tres bandes de la nostra ciutat), que, de jove, a finals del segle passat, ajudava a transportar els instruments de la referida banda travessant els carrers, ranquejant d'una cama, mentre rebia les bromes de la gent, i que anava per les cases demanant almoina, segons la definició que en fa l'escriptor alcoià absent Adolf Durà (resident a Madrid) al seu article titulat «TIpos y costumbres de mi tiempo», aparegut el 21 d'abril de 1929 al periòdic local «El Noticiero Regional».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1194-1195.  

Ser més cabut que Mossén Seré

Parèmia: Ser més cabut que Mossén Seré.

Origen: Era un xicot alcoià de principis del segle XX, un tal Francesc Vilaplana Cantó, que volia ser capellà. Era la seua gran il·lusió i la seua vocació. Però un dia, mentre estudiava al seminari, tingué una forta discussió amb un superior i el van treure del seminari. Aleshores, al tornar a la nostra ciutat, els amics alcoians li deien en burla: «Paco, ja no seràs mossén!», a la qual cosa ell responia amb molta convicció: «Mossén Seré»; «No seràs!», li retrucaven els amics. «Seré!» replicava ell, cada volta. Al remat, però, no va ser capellà, i els alcoians el van «batejar» com a Mossén Seré, un híbrid que té elements de burla pel fracàs i d'admiració per la seua obstinació vocacional. Posteriorment, va ser, a més d'una gran persona, un conegut home de negocis local, prou adinerat.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.    

Jugar més que Peladilla

Parèmia: Jugar més que Peladilla.

Origen: Referit als jocs de cartes, especialment els de «cau» (cast. «ronda») i «cotos» (cast. «guiñote»), de bon tros, els més populars a la ciutat d'Alcoi. El famós Camilo Carbonell, «Peladilla», el propietari de l'antic Bar Tirys, que estava situat al núm. 17 del carrer Sant Tomàs, en la casa de la Filâ dels Xanos, ha estat, probablement, el millor jugador local de naips, no professional, del segle vint, atès que aquest alcoià «mític» i excel·lent «coter» va nàixer l'any 1890 aproximadament, i encara ara, si fa no fa, cinquanta anys després de la seua mort, es manté en ús i està ben vigent la referida expressió popular: «Jugues més que Peladilla!», per a qualificar a qualsevol bon jugador de «cotos» que destaque notablement pel seu joc. Per ammés informació complementària, vegeu l'article de Jordi Grau, «Ases del Coto», Periòdic «Ciudad» d'Alcoi, del 12 d'octubre de 1995. Una nota digna d'esment és, sens dubte, el fet que el popular saineter local Enric Valls Vicens fa servir una versió discretament «eufemística» del símil antroponímic en qüestió, a la pàgina 13 de la seua obreta titulada «Me cáson l'Havana!», publicada l'any 1931, quan un dels personatges, un tal Mauret diu: «A mi... ni Pastilla que's el mes chugador d'Alcoy em guaña (a cotos) cuant yo vullc chugarles».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192.   

Córrer més que Davó

Parèmia: Córrer més que Davó.

Origen: Referència admirativa a qui ha estat el més gran corredor alcoià de la història, Andreu Davó Botella (nat el 1898), que va ser campió regional de «cross» en 1923, pertanyia a la secció atelètica del Reial Alcòdiam. Anava i tornava de la fàbrica a casa sempre corrent, la qual cosa era el seu entrenament habitual. Va guanyar tres campionats provincials a Alacant i sis competicions locals. En una ocasió va fer tot el trajecte del Castell de Guadalest a Alcoi, carregat de contrabando i corrent. Era un fora de sèrie amb pulmons d'acer. Juntament amb l'alacantí Melo, eren les dues grans figures valencianes de l'època.

Explicació: Es diu de qui és molt ràpid corrent a peu, aplicat, és clar, als que no són corredors professionals.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1192. 

A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd

Parèmia: A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd.

Origen: Abans d’haver-hi els arts del Quiquino i el del Saraco hi havia el d’en Janet, que tenia fama de no pescar gaire.Com que aleshores es cobrava pel que es pescava, el sentit de la frase és que no val la pena esforçar-se.

Explicació: No val la pena esforçar-se.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Dormir més que la Mare de Déu d'Agost

Parèmia: Dormir més que la Mare de Déu d'Agost.

Origen: Diu Joan Arimany i Juventeny a Dúlia:

«El 15 d’agost és la festivitat de l’Assumpció o, anomenada també, la Dormició de la Mare de Déu. En aquesta data es commemora el trasllat al cel de l’ànima i el cos de la Mare de Déu en finalitzar els seus dies de vida terrenal. Malgrat que el dogma no va ser reconegut fins a la constitució apostòlica Munificentissimus Deus de Pius XII, l’1 de novembre de 1950, la creença popular era molt estesa, especialment al nostre país.

[...]

De les expressions plàstiques relacionades amb l’Assumpció, més recents i esteses de la religiositat popular catalana, cal comptar amb l’anomenat Llit de la Mare de Déu. Joan Soler afirma que aquesta construcció temporal, situada al bell mig dels temples parroquials, representava un llit on se situava una imatge jacent de la Mare de Déu sobre un cadafal guarnit i envoltat de teles, i altres elements ornamentals entre els quals hi solia figurar la imatge d’un o diversos àngels. En algun lloc prenia també el nom de la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’. La presència d’aquesta construcció havia generat diverses dites en les poblacions on s’instal·lava. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’ha pervingut un adagi que diu: anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”; així es transmetia o descrivia quan algú es cobria excessivament de roba o s’envoltava de grans ornaments. Gasol afegia que respecte la llarga presència d’aquesta instal·lació, tota una vuitada dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’havia sorgit una altra dita que se solia aplicar a algú que no s’acabava d’aixecar del llit: “Dormiries més que la Mare de Déu d’agost”. La tradició del Llit de la Mare de Déu va perdurar respecte aquesta instal·lació episòdica dins els temples en ple agost, en la majoria de llocs, fins a la Guerra Civil espanyola. En alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar de ser una manifestació de poca durada.»

Explicació: Dita que s'aplica a algú que no s'acaba d'aixecar del llit.

Lloc: Es diu a Manlleu.

Font: Joan Arimany Juventeny (2014), al web "Dulia", a l'article "Dormiries més que la Mare de Déu d'agost" (Article publicat a "Catalunya Cristiana", núm. 1820, 10 d’agost de 2014, p. 17).

Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Parèmia: Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Origen: Segons Montserrat Contos, a Ditxos de Cadaqués (2010): «Es dia que es va enterrar en Fei sembla ser que va ploure molt. En Fei era un personatge, homenot que diria en Josep Pla, que va néixer a Cadaqués el segle XIX».

Explicació: Ploure molt.

Lloc: Es diu a Cadaqués (Alt Empordà).

Font: Montserrat Contos (2010): Ditxos a Cadaqués (Pàg. 62)

Ser més famós que la Monyos

Parèmia: Ser més famós que la Monyos.

Explicació: Ser molt conegut.

Origen: Ho expliquen amb molt de detall a Històries de Barcelona:

La Monyos va ser un personatge barcelonès que en el seu temps va batre el record de popularitat a la ciutat.

En un llibre antic de l’autor Andrés-Avelino Artís Tomás (Sempronio), he trobat una foto de la senyora Lola Bonella, veïna del carrer de la Cadena -avui rambla del Raval- nascuda l’any 1851 i que treballava de minyona i de modista.

Es veu que un carro de cavalls li va atropellar i matar una filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb.
Portava el cabell pentinat alt i s’hi posava les flors que les floristes li regalaven. Anava vestida de manera una mica extravagant i la gent la va batejar com ‘La Monyos’.

Els autors de melodrames de l’època van explotar la seva figura a l’escena. Al ‘Teatro Circo Barcelonés’ es van fer unes funcions on es desvirtuava i exagerava el personatge. Fins i tot al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra.

La Monyos ha sortit en cançons, comèdies, pel·lícules i fins i tot hi ha un restaurant que li és dedicat (Muntaner/Gran Via). També té una figura al Museu de Cera de Barcelona.

La senyora Lola va morir a l’Hospital Marítim, el setembre de 1940, als 89 anys d’edat.

La Magda Marés, del blog Macda, ens en dóna una altra versió molt coincident però amb alguns detalls diferents:

Per la meva sorpresa m’he adonat que no tothom recorda o sap qui va ser la famosa "Monyos". I perquè aquest personatge no quedi en l'oblit us diré que era una dona que arribà a tenir una extraordinària popularitat a la Barcelona de començaments de segle.

El seu veritable nom era Dolors Bonella i Alcanzar i va néixer a l'any 1851. Sembla ser que era veïna del carrer de la Cadena, treballava com a minyona i també es dedicà a la costura. En passar els anys i per atzar del destí, va tenir una filla que va morir en accident, essent atropellada per un "simón" (cotxe de cavalls d'una plaça). També diuen que li van robar la criatura i que aquesta desgràcia l'afectà de tal manera que des de llavors passejà cantant pels carrers de la ciutat.

Amb els cabells recollits com un jardí de llaços a dalt del cap, galtes acolorides i extravagants vestits, jaqueta amb brodats, faldilla creuada i llarga de colors llampants. Sempre portava un vano que movia amb rapidesa i un ram que ella mateixa preparava amb les flors que li regalaven les floristes de la Rambla.

En els anys vint se li van dedicar cançons i comèdies, i quan sonava el nom d'algú es deia: "Aquest és més popular que "La Monyos". Tot sovint li deien "piropos" que ella agraïa amb un somriure. El seu pas pels carrers despertava sempre gran curiositat. Se la veia sempre per la Rambla de les Flors, carrer de l'Hospital i plaça Padró.

Morí als 89 anys a l'Hospital Marítim (ara Hospital de Nostra Senyora del Mar) el 15 de Setembre de l'any 1940.

La seva figura està reproduïda en el Museu de Cera i a vegades l'asseuen en una cadira de les Rambles i la gent pregunta: Qui és aquesta senyora?

La Monyos va ser una de les figures populars bohèmies més conegudes de Barcelona i que al mateix temps gaudia de grans simpaties.

Font: Vista a "Record de la Monyos", d'Històries de Barcelona i a "Històries de Barcelona - La Monyos", del blog Macda.

Hi estaràs més que el cànem a l'aigua

Parèmia: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua.

Explicació: Força temps.

Origen: Diu Griñó:

«La planta del cànem és dicoica, que vol dir que té dos peus, un de mascle i un de femella. És anual i si l'aigua i la terra li són propícies pot assolir els tres metres d'alçaria pel cap baix, és pilosa i aspra al tacte.

Un cop segat o arrencat, el cànem és estès a l'era per assolellar, seguidament se li treuen les fulles, i s'espolsa o espluga per fer saltar la grana. Un cop sec, després de quinze dies d'ésser estès, se'n fan fulcades, garbes o manats; així engarbat, se'n fan altes piles, on se'l deixa covar fins que es vol procedir a l'obtenció de la fibra. La gent del camp creu que la fortor del cànem perjudica la salut i diuen que si dormiu bella estona prop d'un camp sembrat de cànem o prop d'una garbera us desperteu com emborratxat o marejat. I potser no van gaire equivocats, perquè el nostre cànem també conté els principis tòxics del cànem indià, bé que en menys quantitat.

La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir perquè es pugui obtenir aquella. Quan després d'assecar el cànem s'ha obtingut un bon grau de duresa del tronc, es procedeix al destriament de les fibres. De primer, s'amara, feina que consisteix a posar submergides les garbes durant un cert temps amb aigua en un embassament o directament al riu, procurant que sigui en un lloc on els animals no puguin anar a abeurar, puix que els pot portar malalties, ja que segons la veu popular el cànem porta verí, i és veritat. El cànem ha d'estar força temps en remull, per això es diu:

Hi estaràs més | que el cànem a l'aigua.

Aquesta durada del remull depèn del temps i de la temperatura i no es pot donar regla fixa. S'ha de procurar que no quedi cru, que sol succeir si no s'hi ha estat prou i si hi està massa temps queda cremat, cal que solament sigui cuit. Tret de l'aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou, s'estenen els manats damunt una soca o piló i se'ls bat fortament amb un bastó ben gruixut i de bon cop o bé amb una maça de fusta. Amb aquesta operació es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa, o sigui que se'n diu desfustar.»

Font: David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.

Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró

Parèmia: Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró.

Variants i sinònims: Ser més ric que en Noguer de s'Agaró.

Explicació: Molt usat a Figueres quan una persona cerca una cosa que no troba, però que sap certament que la té. La variant, Ser més ric que en Nogué de s'Agaró, vol dir que aquella persona és riquíssima.

Origen: El modisme data de principis d'aquest segle (XIX?). A s'Agaró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, però que sempre anava pobrement vestit, talment un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: Sarró, sarró, respon pel Noguer de s'Agaró i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

Diu Ginestà i Punset:

Molt usat á Figueras cuan una persona busca una cosa que no troba y que sab certament que la te. Aquet modisme te una variant que diu: Es mes rich que'n Nogué, de Segaró ab lo que volen dir que la persona a qui va dirigit es riquíssima. L' origen d'aquet modisme data dels principis d'aquet sigle. A Segaró hi vivía un tal Nogué que era riquissim, pero que sempre anava tan pobrement vestit que semblava un captayre. Cap a las sevas vellesas va casarse y ab la seva muller va baixar á Barcelona (que en aquella época's necessitava mes temps que ara per anar a París) a comprarli las joyas. Va anar a, un argenter y aquet cuan el va veurer vestit ab els pellingos que portava comensá per ensenyarli las de menos preu, pero com el Nogué a mida que las hi anava ensenyant deya que volía cosa mellor, l'argenter acabá per ensenyarli lo mes bo que tenia a la botiga. D' aquellas joyas foren las que's va enamorar el Nogué, pero com sía, que l'amo del establiment li advertís que aquellas valían una suma molt crescuda, el comprador se tragué'l sarró de sota la capa que portava y dihent: sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró, va abocarlo demunt del taulell fenthi una gran escampadissa de monedas d'or que deixa admirat al argenter. Sapigut aixó per els de la comarca figuerenca, comensaren a fer us del sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró fins que á copia d' anys ha quedát en aquella localitat com un modisme dels de mes us.

Sobre aquesta història, en fa un article Emili Casademont al seu blog:

D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

Font:

• Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.
• Amb informacions ampliades a l'article L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Ser més tort que un rabassó

Parèmia: Ser més tort que un rabassó.

Origen: Un rabassó és una soca, normalment de cep, d'aparença seca i, sobretot, molt recargolada i irregular.

Explicació: Aquesta aparença motiva que s'utilitzi la dita per reflectir el caràcter tossut d'una persona que, davant de situacions evidents, no vol fer cas de l'actuació més lògica.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Passar més gana que el gos del Pinyol

Parèmia: Passar més gana que el gos del Pinyol.

Variants i sinònims:

• Passar més fam que garró (Baix Maestrat)
• Passar més fam que un gos nigat a un carro (Baix Maestrat)
• Passar més fam que un romer a un cingle (Baix Maestrat)
• Passar més gana que el gos del Pinyol, que va morir a les golfes mirant les botifarres (Baix Camp)
• Passar més gana que el ruc del Vela.

Explicació: Fem servir aquesta expressió per dramatitzar el fet de patir restriccions alimentàries o d'altres tipus.

Origen: S'explica que aquests animals tenien uns amos que no els alimentaven prou bé i es remata la dita amb l'afirmació que quan tenien l'animal acostumat a no menjar se'ls va morir.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Agraïments: Agraeixo les variants dialectals del Baix Maestrat que m'ha comentat el Paco Roures en els comentaris d'aquesta entrada. I la versió llarga que m'ha deixat el Joan Reverter al Facebook, sobre la dita inicial (Baix Camp).


Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Ser més vell que el faralló de la Llosa

Parèmia: Ser més vell que el faralló de la Llosa.

Origen: S'anomena faralló a una pedra grossa i plana situada enmig del mar, prop de la costa. Concretament a Cambrils és força conegut el faralló de la Llosa, situat just davant de la platja del mateix nom, entre el torrent de Gené i el barranc de la Mare de Déu del Camí.

Explicació: Fent referència a la presència immutable de les roques, fem servir aquesta expressió per a qualificar una persona o un objecte que són molt vells.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Ser més mentider que en Calça

Parèmia: Ser més mentider que en Calça.

Variants i sinònims: Ser més mentider (o embustero) que en Calça (o Calces).

Explicació:

• S'aplica a les persones amigues de faltar a la veritat i que exageren allò que expliquen (AMADES 1935)
• Ésser molt amic de faltar a la veritat o d'exagerar el que s'explica (GARCIA SALINES 1994).

Nota: hi ha d'altres mentiders il·lustres, com ara el Piaques de Sant Pau, que deia que havia anat a Amèrica a peu (AMADES 1935), o en Caula, en Salies o en Tarrida, que era el pare de la mentida (AMADES 1935).

Origen: Farnés (1992) cita a Amades (1927):

Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.

Posteriorment, a Refranys personals (1935), Amades ens ho torna a explicar d'una manera més sintètica:

Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.

Font:

• Joan Amades (1927): Coneixences desconegudes, dins la "Revista del Centre de Lectura," III (Reus, 1927).
• Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
• Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Voltar més que els porcs de Sant Antoni

Parèmia: Voltar més que els porcs de Sant Antoni.

Variants i sinònims: Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni.

Origen: A Barcelona s’havia celebrat una fira especial de porcs a l’Esplanada (antic espai entre la muralla i l’actual passeig de Sant Joan). Més tard la fira es traslladà a la plaça de la Constitució, plaça que l’any 1823 el nou ajuntament absolutista la denominà plaça dels Porcs. Actualment és la plaça Pla del Palau. La nota característica d’aquesta fira, ben diferent de la rural, eren els seus compradors: la gent benestant de l’època. La gent rica sortia a fer ostentació de la seva riquesa, seguida de tants criats com podia, tot comprant més del necessari.

També a Barcelona, a més dels qui podien comprar-lo, mataven porc els afavorits amb els premis de la rifa dels Tres Porcs de Sant Antoni, instituïda per al sosteniment de l’Hospital de Sant Llàtzer. Perquè la gent comprés bitllets per a la rifa, des d’Any Nou fins al dijous gras els tres porcs eren passejats pels carrers de Barcelona acompanyats de dos músics. Aquesta cercavila va originar la frase:

«Voltar més que els porcs de Sant Antoni».

La rifa es va celebrar fins al 1879, en què foren suspeses totes les rifes locals per tal que prengués més increment la rifa oficial del govern.

Al respecte, Daniel Sancho París diu:

A Catalunya, la tradició de rifar un porc la trobem en diversos pobles. Així, a Prats del Lluçanès es fa per Carnestoltes, i també a Castellbisbal on, entre totes les comparses participants en la festa en honor al rei Carnestoltes, es rifa un porquet. En la població de Rubí, per Sant Antoni es rifa un porc, un xai i un pernil. En la comarca de la Terra Alta, havia estat tradició de donar un porquet a Sant Antoni pels favors rebuts. El garrí era deixat de la ma de Déu pels carrers del poble, amb un destinitiu que l’identifiqués. La gent li donava de menjar. Per la diada del sant patró era rifat a benefici de la confraria de Sant Antoni o per les despeses de l’organització de la festa. D’aquesta antiga tradició ha quedat la dita de “donar més voltes que el garrinet de sant Antoni” per a les persones que va sempre donant voltes amunt i avall.

Font:

• La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.
• Escrit «Pregó de la Festa Major de les Llambardes (Alt Penedès)», del blog de Daniel Sancho París, historiador, del dimecres, 28 de novembre de 2007.

La nit de Nadal, la més estelada de l'any

Parèmia: La nit de Nadal, | la més estelada de l'any.

Variants i sinònims: La nit de Nadal, | la festa dels estels | i la festa major del cel.

Origen: Diu Emili Casademont:

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

Explicació: Hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

Font: Vist a l'article La nit més estelada de l'any, d'Emili Casademont i Comas.