Morir-se (o anar-se'n o quedar) amb la creu dels albats

Parèmia: Morir-se (o Anar-se'n, o Quedar) amb la creu dels albats.

Variants i sinònims: Quedar-se amb sa creu d'ets aubats (quedar aturat d'aconseguir alguna cosa) (Mall) (DCVB 1930).

Origen: Segons Martí Gadea: "S'aplica este modisme tan popular i corrent en la comarca d'Alcoi, als que mòren fadrins o giquets encara, tant d'un sexo com del altre, a quins per lo regular s'els he posa mortalla, ataud y creu blanca".

Explicació: Morir-se fadrí (Bal., Val.) (DCVB 1930).

Nota: Fan referència al DCVB, s. v. 'albat', que recull aquesta citació de Martí Gadea: Tipos y modismes de la terra del Gè, I- b, 8.

Font: Simeó Selga i Ubach (1991): La qüestió dels albats i mortalitat infantil 1722-1770. Parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Saló i Sufragània de Majà (municipi de Sant Mateu de Bages), dins la revista "Gimbernat" 1991, vol. 15, pàg. 255-262.

Sense la creu ningú no hi veu

Parèmia: Sense la creu ningú no hi veu.

Origen: La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.

Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.

El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.

Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix; conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta persones per obrir-lo.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Fer com el frare de la creu

Parèmia: Fer com el frare de la creu.

Explicació: Aplicat quan hom no para de demanar fins que obté el que desitja.

Origen: Diu Amades:

Un frare es presentà un dia en una fusteria, i demanà si li volien fer una creueta per l'amor de Déu. El fuster li digué que, aleshores, tenia molta feina i que no el podia atendre. El frare cercà ell mateix una estella, i demanà al fuster si la hi volia donar. Quan la tingué, li digué que era un xic massa ampla i que li donés un cop de ribot per a aprimar-la. Després, li demanà si la hi voldria serrar i fer-li'n dos bocinets, un més llarg que l'altre. També li demanà que li donés una punta i, com que ell no sabia pas clavar-la, encara la demanà que volgués clavar les dues fustetes, una travessada damunt de l'altra; i heus ací que el frare ja tingué feta la creu.

Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol explicar amb detall les diferents feines que calen per fer una creu de fusta.

Font: Joan Amades (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II. Pàg. 8.