Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Parèmia: Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Origen: Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.

Explicació: Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).

Fer l'antorxa

Parèmia: Fer l'antorxa.

Origen: Diu Amades: «És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones facin l'antorxa, això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt de la nansa del cistell de l'oferta. També es fa antorxa i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell. Són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga.»

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).