Que et conec, que eres músic!

Parèmia: Alça, Pilili!

Sinònims: Que et conec, herbeta, que ets dius marduix.

Explicació: Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes!

Origen: Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Rei tingam i no el conegam

Parèmia: Rei tingam i no el conegam.

Variants i sinònims: Rei ni guerra no els vullgues per la teua terra (RODRÍGUEZ MARÍN)

Equivalent:

• Reyes tengamos y no los veamos [ES] (MARTÍNEZ KLEISER 1945)
• Rey ni guerra no los vea yo en mi tierra [ES] (RODRÍGUEZ MARÍN 1926).

Origen: Hi ha la convicció generalitzada entre els favarols que el refrany té l'origen històric en un sopar que el poble de Favara va haver de preparar i pagar a un rei: el sopar que la universitat de Favara va haver de preparar l'any 1300 al rei Jaume II.

Explicació: reconeixement que les visites reials resultaven funestes als pobles.

Localització: Sorprèn moltíssim sentir dir en una conversació usual entre favarols (Favara) l'esmentat refrany i en canvi no tornar-lo a escoltar en cap altre poble de les nostres terres

Nota: Malgrat l'origen favarol que apunten reculls antics, l'origen del refrany és múltiple, en l'espai i en el temps, i múltiples són els pobles que l'usen i el consideren propi. Prova d'això és que s'hagin recollit tantes variants en tantes recopilacions tan diverses.

Font: Àngel Monlleó Galcerà Una recerca historiogràfica arran del refrany de Favara del Matarranya "Rei tingam i no el conegam", dins "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", 5-6, del Departament d'Història Medieval de l'Institut d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1984-85).

Aquí hi ha marro

Parèmia: Aquí hi ha marro.

Variants i sinònims:

• Conèixer el marro
• Descobrir el marro
• Embolicar el marro
• Esguerrar el marro

Origen: El joc del marro no té res a veure amb el marro o 'solatge del cafè'. Procedeix del verb marrar 'equivocar-se' i marrada, 'revolt del camí'.

Explicació: El joc devia prendre el nom de la possibilitat d'equivocar-se i també el sentit de 'combinació enganyadora, embolic' present en les expressions molt vives conèixer el marro, descobrir el marro, esguerrar el marro, embolicar el marro i aquí hi ha marro.

Font: Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Ed. Columna).

Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou; per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; i pels Reis, ...

Parèmia completa: Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.

Explicació: Per denotar que per Nadal comença a allargar-se el dia.

Origen: Quan l'any començava a primers de març, a Egipte celebraven unes festes que coincidirien, més o menys, amb el nostre Carnestoltes. Quan va ser reformat el calendari i l'any començà el primer de gener no es van deixar de celebrar.

Aquestes festes es dedicaven al solstici de la tardor, que comença el dia de Nadal i acaba el dia de l'Epifania (el dia de Reis).

A Roma i la Toscana del nom Epifania n'han fet la paraula Befana, que és el nom d'una bruixa que s'allunya amb l'estrèpit dels sons de botzines, corns i trompetes de cristall. Aquesta bruixa és la personificació de l'estació tenebrosa que retrocedeix a mida que s'allarguen els dies.

A Barcelona, sobretot a Sants i Hostafrancs, els nens sortien al carrer la nit abans dels Reis, cap al vespre, amb trompetes de llauna per cridar els Reis. És una reminiscència de l'antiga Befana.

Diu Ginestà Punset:

Per denotar que per Nadal comensa a allargarse el día.
Cuan l'any comensava, en el día primer de mars, à Egipte se celebravan certa classe de festas que venían á ser lo que avuy es el Carnestoltes; cuan va ser reformat el calendari y l'any comensá al primer de janer no deixaren per aixó de celebrarse.
Anavan aquestas festas dedicadas al solstici de la tardor, al solstici que comensa el día de Nadal y acava el dia de la Epifania, el día dels Reys.
A Roma y á Toscana del nom Epifanía n'han fet la paraula Befana, entenentse per tal una bruixa á la cual s'allunya ab els estrepitosos sons de bocinas, corns y trompetas de cristall. Se comprén clarament que aquesta bruixa no es altra que la estació tenebrosa que retrocedeix à mida que s'allargan els días.
Aqui, á Barcelona, y sobretot en las barriadas de Hostafranchs y Sans, hi ha la costúm de que uns
cuants días abans dels Reys, á las primeras horas del vespre, la canalla va pe'ls carrers tocant unas trompetas de llauna y diuhen que ho fon per cridar als Reys, peró se comprén que aquesta costúm no es res mes que una reminiscencia de la que dona origen á la Befana de Toscana y Roma.
Fora llarch descriurer las festas aquestas que's celebravan á Egipte en honor al solstici de la tardor, pero recomano á mos lectors que las llegeixin en l'obra intitulada Kaleidoscopio del Carnaval, per Eblis, Barcelona año 1851, plana 10, párrafo segón y següents.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: 

Diu Vicioso (1997):

Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Diu Cucarella (2020):

Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...

Font: 

• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya. 
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).

Nota: L'autora Vicioso (1997) cita Jacint Verdaguer.