Perlassiete, qué estàs en la came?

Parèmia: Perlassiete, qué estàs en la came?

Origen: D'una banda trau a relluir, en to de burla o menyspreu, el «parlar de la e», que identifica les classes treballadores alcoianes, i per l'altra mostra el poc trellat o manca de seny d'eixe xic que se li acut despertar a l'amic Perlàssia, de matinada, a l'eixida del teatre, tocant amb el pernet de la porta del carrer, tres tocs i repic. Perlàssia es va alçar del llit sobresaltat per l'ensurt i va preguntar: «Qui és?», responent l'amic en to de broma, per fer una gràcia: «perlassiete, Qué estás en la came?». Els Perlàssies són una saga d'argenters i joiers presents a la nostra ciutat, si més no, des de mitjan segle XIX.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1187.

Estar sec com els cavalls d’en Malla

Parèmia: Estar sec com els cavalls d’en Malla.

Origen: En Malla i el Xixon eren dos germans de raça gitana. Van venir a Blanes quan es va fer la SAFA i es dedicaven a fer tragines de sorra i material per a la construcció de la fàbrica amb els seus cavalls, que estaven extremadament prims. En Malla vivia a “la Placeta” amb la seva família: quatre fills i una filla. En Xixon era solter.

Explicació: Estar extremament prim.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Estar gras com en Gandòfia

Parèmia: Estar gras com en Gandòfia.

Origen: En Gandòfia era el sobrenom d’en Joan Ribas i Martí, també conegut com a Joan Gras. Era jutge de primera instància de Blanes i un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.

Explicació: Estar molt gras.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)

Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no menjar, es va morir

Parèmia: Com la burra d'en Pacolí | que quan va estar avesada a no menjar, | es va morir.

Variants i sinònims:

• Com el burro d'en Poquí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (BUSQUETS 1987)
• Com l'ase de no sé qui, que quan estava avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Percolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• El burro de sant Hipòlit, quan va estar avesat a no menjar, es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro del Pocoli: quan va estar avesat a no menjar es va morir (FARNÉS 1992)
• El burro d'en Poc-Oli, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (MILLÀ 1988)
• Ésser com s'ase d'en Ranxé, que quan estigué ensenyat a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer (o ser) com l'ase d'en Pocolí, que quan va estar avesat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Fer com la vaca d'en Pocolí, que quan va estar avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• Fer com l'ase d'en Poli, que quan va saber viure sense menjar es va morir (AMADES 1935) [Poli és una masia de Guitarriu]
• Fer com l'haqueta del rector, que quan estigué avesada a no menjar es va morir (AMADES 1935)
• L'ase de Buridam, que tenia menjar i es va morir de fam (AMADES 1935) [D'entre una senalla de palla i una de gra no es decidia a escollir quina es menjaria primer]
• Ser com l'ase d'en Pacolí, que quan va estar acostumat a no menjar es va morir (AMADES 1951)
• Ser com s'ase d'en Calderon que quan va estar ensenyat (o acostumat) a no menjar es va morir (PONS LLUCH 1993) [està inspirat en un apòleg d'un conegut filòsof grec]

Origen: A Manresa hi havia una casa que gastava l'oli amb gran gasiveria; gairebé no amanien res, i en donar oli als captaires, segons vella consuetud, ho feien en quantitat mínima. D'aquesta manera sorgí el renom Can Pocoli, que amb el rodolar del temps es convertí en Pocolí, i més ençà en Pacolí, mot que em porta a pensar quin origen tenia el personatge retret pel refrany.

Explicació:

• Les parèmies que adopten la forma de comparances, quan no es refereixen a qualitats o condicions concretes i precises o no estableixen un paral·lelisme entre dues idees, responen a un fet històric, anecdòtic o faceciós (AMADES 1951).
• Es diu a persona desganada per insistir que mengi, per evitar-li mals majors; també a qui no menja per no engreixar (PONS LLUCH 1993).
• S'aplica als indecisos (AMADES 1935).

Font: Joan Amades (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial. Pàg. 46-47.

Estar fet (algú) un sant Llàtzer

Parèmia: Estar fet (algú) un sant Llàtzer.

Sinònim: 

• Estar fet a banderes.
• Estar fet un «senllaç» (val.).

Explicació: Persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.

Origen: Diu Solsona (2005):

Alguns mals es relacionen amb llegendes religioses, com el ball de sant Vito (corea de Sydenham i de Huntington), un màrtir del segle IV a qui s'atribuïa haver curat un fill epilèptic de l'emperador Dioclecià.

El mal de sant Llàtzer ('lepra'), en canvi, es diu així per una mala lectura de l'Evangeli. A la paràbola del ric i el pobre, es diu que un captaire leprós anomenat Llàtzer menjava les molles que queien de la taula del ric Epuló i que, un cop morts tots dos, el ric va anar a l'infern i Llàtzer, el leprós pobre, al cel. Aquest inexistent personatge de ficció evangèlica es va confondre amb el ressuscitat Llàtzer ─germà de Marta i Maria─, que no era leprós, i va ser venerat com a sant protector dels malalts de lepra. Per aquesta raó llatzeret és sinònim de leproseria i encara avui diem que està feta un sant Llàtzer una persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.

Diu Cucarella (2020):

O estàs fet un «senllaç», o siga fet a banderes, però en realitat de qui parlem és de Sant Llàtzer, o Sent Llàtzer si ho diguem a la manera valenciana antiga, l’amic de Jesús, a qui va ressuscitar després de tres dies mort i no eixiria de la tomba amb la pell molt fina.

Font: 

• Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Ed. Columna).
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Semblar el cul d'en Jaumet

Parèmia: Semblar el cul d'en Jaumet.

Variants i sinònims: Semblar el cul d'en Jaumet, que no pot seure ni estar dret.

Origen: La tradició ens recorda el nom d'algun captaire que havia estat immortalitzat pel refrany per efecte d'alguna de les seves particularitats. Voltava pels carrers de la nostra ciutat un tal Jaumet, que anava amb capell enfonsat fins a les orelles, vestit amb molta negligència, feia sonar un flabiol de manera ingrata i feridora, sense produir més que una o dues notes inharmòniques i discordants. Simulava ballar de manera tan ensopida com la seva música; es limitava a sotraguejar-se i bellugar continuament el cos sense parar mai, en un moviment de sacseig.

Explicació: Del seu continuat bellugeig el poble en va treure la comparança: semblar el cul d'en Jaumet, prou coneguda i popular encara. Una ignorància de l'origen de la dita i l'acció del temps li va crear un aditament que fa la parèmia més graciosa però que en deforma el sentit original; diu així:

Semblar el cul d'en Jaumet,
que no pot seure ni estar dret.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., en un article titulat Barcelona antiga (El cul d'en Jaumet, de Joan Amades). Per tant, fa referència a un llibre de Joan Amades, Barcelona antiga, d'on ha tret la informació.

Estar pelat

Parèmia: Estar pelat.

Origen: Antigament el pèl era signe de senyoria: només podien portar barba i cabells llargs els senyors; els vassalls, esclaus i servents havien d’anar pelats de cara i xollats de cap.
Les idees del pèl i de la senyoria, doncs, estaven estretament lligades.

Explicació: No tenir diners.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Estar empiocat

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:

"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.

Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Parlar del sexe dels àngels

Parèmia: Parlar sobre el sexe dels àngels.

Variants i sinònims: Discutir sobre el sexe dels àngels.

Origen: Un àngel és un esperit pur que té enteniment i voluntat, inferior a Déu però més perfecte que els éssers humans. Els àngels van ser creats per Déu i alguns d'ells, capitanejats per Lucifer, s'hi van rebel·lar i es van convertir en dimonis. Els que es van mantenir fidels a Déu, capitanejats per l'arcàngel sant Miquel, van ser confirmats en la seva gràcia i la seva benaurança. La seva existència és un dogma de fe. Hi ha entre ells una gradació jeràrquica: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. La iconografia concreta dels àngels com a un dels graus d'aquesta jerarquia els representa, des del segle IV dC, en una figura antropomorfa alada. Però, en ser esperits pur, no tenen sexe.

Explicació: D'aquí treu cap la frase Parlar de (o discutir sobre) el sexe dels àngels.

Altres frases relacionades: La pietat popular els relaciona amb la bondat, i d'aquí expressions com Ser un àngel o comportar-se d'una manera angelical, que s'apliquen a paersones que actuen amb bonhomia o generositat.

Altres expressions col·loquials que inclouen aquest terme són:

• Cantar-hi els àngels (ser molt apreciat un menjar o qualsevol altra cosa);
• Dormir com un àngel (dormir plàcidament);
• Estar amb els angelets (manera de dir als nens que algú s'ha mort);
• Fer l'angelet (fer-se el desentès);
• Passar un àngel (que es diu quan de cop tothom es queda callat en una conversa)

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Estar més content (o més trempat, o més eixerit) que un gínjol

Parèmia: Estar més content (o més trempat, o més eixerit) que un gínjol.

Variants i sinònims: Eixerit com (o més eixerit que) un pèsol [CA].

Origen: Diem estar més content, més trempat o més eixerit que un gínjol sense haver-nos preguntat si un gínjol és un animal, una planta o un pastor del Pirineu.

Expliquem-ho. El gínjol és el 'fruit del ginjoler, de la grandària d'una oliva, rogenc i comestible'. Diuen que són molt bons. Jo no n'he tastat mai, però això no és obstacle perquè usi amb freqüència l'expressió més content o més trempat que un gínjol.

També diem eixerit com un pèsol o més eixerit que un pèsol. No en sabem gaire cosa més que dels gínjols, llevat que el fruit el coneixem bé gràcies a la secció de congelats dels súpers. Coneixem també la pesolera, però no sabem què respondre quan ens pregunten per què el català pren els gínjols i els pèsols com a paradigma de l'alegria. Amb la fusta del ginjoler es fan els instruments estrella de la cobla, les tenores, però això no justifica que el fruit sigui un barret de cascavells. Deixem-ho com un misteri més de l'idioma. No en ve d'un.

Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 232.

---

Aquesta expressió l'havia sentida sempre a la meva mare (de família provinent de Sabadell) dita «més content que un xínxol», i així mateix ho dic jo (amb xeix inicial i intermèdia; de fet, la pronúncia és «xíny-xol»). (La meva mare i la seva distingien perfectament el so «j» de «x»).

L'Alcover-Moll, quan es refereix a «gínjol», no registra pas cap pronúncia «xínxol» enlloc. En tot el català central «gínjol», i en l'occidental, «tjíntjol», fins i tot a Castelló i Alacant. El Coromines diu explícitament que el nom del fruit del ginjoler és a tot arreu «gínjol» (només «guíngol» en algun lloc del Pirineu).

Les expressions «més content, més trempat, més eixerit que un xínxol» o «content, eixerit, trempat com un xínxol» no té aparentment cap sentit si es refereix al gínjol, el fruit d'aquesta planta. Fins i tot l'Alcover-Moll recull «córrer (o anar lleuger) com un gínjol: córrer molt de pressa (Empordà)». No sembla pas que una planta corri, més aviat està ben arrelada a terra... També a l'Empordà: «gínjol: cop donat al cap». No n'hi ha per estar gaire content... (?)

Tot plegat em fa pensar que a la millor aquestes expressions no tenen pas res a veure amb «gínjol», el fruit del ginjoler, a menys que amb aquest fruit es fes algun beuratge amb propietats euforitzants que fes estar content i eixerit...

Fóra interessant sapiguer (sic) si hi ha algú que digui o digués espontàniament «més content que un gínjol» o si realment sempre s'ha dit i es diu «més content que un xínxol», i també en quines contrades.

El Diccionari Aguiló recull «gínjola (Menorca): vencejo», o sigui, falziot. Home! Això ja lligaria més amb content, eixerit i córrer...

PS El meu pare li deia carinyosament «xinxolina» a la meva mare, mig en la intimitat, quan eren joves; com ara li podríem dir a l'estimada «cirereta», «maduixeta», etc. No pas «ginjolina»... sinó «xinxolina». El meu pare era nascut al barri de Gràcia, de Barcelona.

Missatge enviat per Xavier Marí, de Barcelona, a la Xarxa Rodamots.

---

Etimologia de «gínjol» — Del llatí vulgar zizulu o djinzulu, variants del llatí ziziphum, i aquest, del grec zízyphon, mateix significat, amb influx de noms de plantes semblants, com grèvol (llatí acrifulum) i ginebre (llatí jiniperus).

(Vist a Rodamots)

Explicació: Molt content, trempat, eixerit, etc.
També: trempat com un gínjol, més eixerit que un gínjol (o que un pèsol)
El gínjol és el fruit del ginjoler (Ziziphus jujuba).
Ex.: Des que va superar la depressió està eixerit com un gínjol, torna a ser el d’abans.

(Vist a Rodamots)

Exemples d'ús: Exemples d'ús: Explicava Joan Genovés, en una conferència que va impartir la setmana passada a l'IVAM [Institut Valencià d'Art Modern], que la primera vegada que va exposar a Londres a la galeria Malborough, Francis Bacon va adquirir un dels seus quadres. Genovés es va veure una mica forçat a preguntar-li què hi havia descobert. Bacon va contestar: has aconseguit pintar la multitud, i jo no he pogut mai. Convindreu que és una gran resposta. I que Genovés ja podia estar més alegre que un gínjol! Però és ben cert: Genovés és el pintor de la multitud, un dels qui més bé ha sabut concretar l'home-massa, la seua dramàtica inexpressivitat, tant des del punt de vista de crítica social com d'allò que s'ha anomenat realisme polític.

• Martí Domínguez, «Signe Genovés» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana], 4 de març del 2004)

El rei se sentia feliç, envoltat de tanta aigua salada. El seu castell gairebé semblava una illa. I cada dia, fos hivern o estiu, l'Ermengol es donava un bany i sortia de l'aigua més content que un gínjol.

—Ah! No hi ha res com l'aigua de mar!
• M. Carme Roca, Ermengol el Salat (Barcelona: Edebé, 2002), pàg. 32.

Podem veure un gínjol, el fruit del ginjoler a http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/imatges_especie/4623_105704.html

(Vist a Rodamots)

Font: SOLSONA (2005) - Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 232, a través de la Xarxa RodaMots.

Estar (un lloc) a la quinta forca

Parèmia: Estar (un lloc) a la quinta forca. 

Origen: Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca. Josep Maria Huertas Claveria ens dóna molts més detalls:

En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu Coberta per purificar-lo.

Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava. Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.

Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.

A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.

S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».

Hi havia, però, un costum encara més excepcional: si la corda del penjat es trencava i aquest se salvava li perdonaven la vida, i la corda es guardava com si fos un exvot al claustre de la catedral, vora la porta que dóna a la capella de Santa Llúcia. Més d'un feligrès procurava obtenir un tros de la corda perquè li servís d'amulet contra la mort.

L'estrangulació del condemnat mantenint-lo suspès en l'aire per mitjà d'una corda va ser una pràctica habitual a la ciutat fins al 1832. Un decret del 28 d'abril d'aquell any va abolir aquesta forma de mort «desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l'execució de la pena capital».

Diu Toni Cucarella al seu blog: 

Antigament, la forca era una forma habitual d’execució pública. En la mesura que aquesta pena de mort tenia per objecte dissuadir de cometre actes criminals, les execucions solien ser públiques i en llocs estipulats. A Xàtiva, per exemple, hi havia un patíbul amb tres forques a l’actual plaça de la Bassa, en l’àmplia esplanada que separava la ciutat cristiana dels barris musulmans del Raval i les Barreres. Fins que no s’hi va construir la bassa, potser durant el XIX, aquesta plaça era coneguda com la plaça de les Forques. En altres ciutats, sovint murallades, les forques se situaven fora de la ciutat, seguint el camí que conduïa a la porta principal d’entrada, per a advertir els forasters que en aquella ciutat eren intransigents amb els criminals. Els cadàvers no solien despenjar-se, convertint-se en carronya que devoraven amb gust els corbs i altres animals. Així, les forques anaven assenyalant el camí que conduïa a la ciutat, o se n’allunyava: la primera forca, la segona, la tercera... i, és clar, la quinta era la que quedava més lluny.

Explicació: Quan volem significar que una cosa o algú para molt lluny (Cucarella 2020).

Font:

• Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 52», d'octubre de 2007, publicada per l'Ajuntament de Mollet.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 16-17.
• Toni Cucarella: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: El blog El 7 ciències. Alhora, l'autor del blog fa referència a una font escrita: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.