A Riudoms, sac, senalla (o podall) i i bona lluna

Parèmia: A Riudoms, sac, senalla (o podall) i bona lluna.

Explicació: Marta Ballester em diu: «L’opinió riudomenca afirma que la dita ve del fet que eren bons professionals de la vinya... Però a la comarca tothom sap que tenien fama de lladres, sobretot dels productes de l’hort. Per això calien el sac, la senalla i la lluna plena: per robar de nit i veure-s’hi!».

A la lluna de València

Parèmia: A la lluna de València.

Explicació: Significa que han quedat frustrades les esperances d'allò que es desitjava o pretenia. S'usa amb els verbs deixar i quedar.

Origen: Una tradició recollida per Sbarbi conta que antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats. Resulta una mica innocent, la història.

D'altra banda, Apel·les Mestres a Tradicions en recull una altra de més versemblant. Diu que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.

També hi ha una altra possible explicació, tampoc gaire versemblant, recollida en el diari de Madrid El Liberal de l'any 1900, atribuïda a D. Vicens Boix, cronista i escriptor valencià, que diu que fa un parell de segles el rellotge del Miquelet tenia una lluna que assenyalava els quarts de la lluna. Es va espatllar la maquinaria i no es va trobar cap rellotger enlloc que ho sapigués arreglar, quedant espatllat i assenyalant la lluna nova que hi havia quan es va espatllar.

Així restà molts anys i se solia dir que quan algú perdia molts diners que estava a la lluna de València.

Ginestà i Punset desqualifica aquesta explicació, perquè també s'aplica a qui veu frustrades les seves expectatives o esperances envers un fet i perquè el modisme és molt més antic, perquè ja es troba documentat en una obra dramàtica d'un autor castellà anomenat Moreto, que morí a Toledo el 1669, que en una de les seves obres diu:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Diu Ginestà i Punset:

Modisme usat no solsament á Catalunya sino també en la majoria de las regions d'Espanya. Significa que han quedat fustradas las esperansas de lo que's desitjava ó pretenia. S'usa ab els verbs deixar y quedar.
Una tradició'ns conta que antigament, fora'ls murs de Valencia existia un banh ab forma de lluna ahont s' hi quedavan á dormir els viatjants que arribavan á la nit cuan las portas de la ciutat eran tancadas; pero aquesta tradició (qu'es la que conta'l Sr. Sbarbi) resulta una mica ignocenta. Un'altra se'n conta y qu'es la que's pot creurer mes (V. Apeles Mestres, Tradicions) por ser lo mes natural del mon. Diu que als aforas de Valencia (no fixa any) s' hi aixecava un edifici ahont hi havia establert un hostal anomenat La lluna. En dit hostal s'hi hostatjavan els que arribavan cuan las portas de la ciutat eran tancadas.
En un dels números del periódich El Liberal, que's publica á Madrit, y en la secció El averiguador popular en el mes de maig ó juny d'aquest any (1900) trobo estampada ab la firma de Un ribereño accidental (Aranjuez) l'esplicació d'aquest modisme de la següent manera:
«.....que per mi resulta mes certa per haberla sentit fa molts anys de llavis del notable escriptor y cronista de Valencia, D. Vicens Boix, paysá meu, puig soch ribereny per accidens y valencia, per me.
»M'esplicava aquell sabi senyor, y fins potser que ho tingui escrit, que antigament, fará, ja prop
de dos sigles, el rellotje del Miquelet tenia una lluna que senyalava els cuarts d' aquest satélit; pero va arrivar el cas de que la maquinária va espatllarse y no's trobá cap rellotjer á Valencia ni per tot Espanya que la sapigués arreglar, quedantse aquella lluna del Miquelet sense cuarts, nomes que ab la lluna nova que marcava al espatllarse.
»Aixís estigué molts anys y fou costum dir, cuan un home perdia son capital ó's quedava sense diners, que estava á la lluna de Valencia.»
Absurda resulta, en absolut, aquesta tradició, per dugas causas. Primera: perque'l modisme no s'aplica solsament á la persona que pert son capital, sino, com ja he dit al comensament d'aquestas ratllas, als que'ls quedan fustradas las esperansas de lo que desitjavan ó pretenian; y segona: perque'l Sr. Boix, segons el ribereño accidental, diu que d' aixó del rellotje fará prop de dos sigles, y trobém que'l modisme en cuestió ja era famós en el sigle XVII puig que l'autor dramátich castellá Moreto, que morí á Toledo l'any 1669, diu en una de sas obras:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Aquestos versos ademés venen a confirmar la primera de las causas que alego pera demostrar el póch crédit en que tenim la tradició contada per don Vicens Boix.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Per la lluna de gener talla la fusta el fuster

Parèmia: Per la lluna de gener | talla la fusta el fuster
Variants i sinònims: Si bona fusta et vols fer | talla la fusta pel gener.

Origen: Diu Griñó:

Una creença general, subsistent encara avui dia, és que la fusta s'ha de tallar a la tardor i a l'hivern i que cal que sigui sempre en lluna vella, la més immediata a Nadal, fins a la lluna vella de gener, perquè així no es torna guerxa ni es corca. Bé prou ens ho diu el refranyer:

Per la lluna de gener
talla la fusta el fuster

Si bona fusta et vols fer
talla la fusta pel gener.

A les comarques ripollenques, en canvi, estaven segurs que el més bon temps era el setembre, si bé tenint molt en compte les fases de al lluna:

La bona fusta, per obrar,
pel setembre l'has de tallar;
per la lluna nova
talla la soca
i per la lluna vella
talla l'estella.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 147-148.

A Sant Feliu de Torelló, pescallunes

Parèmia: A Sant Feliu de Torelló, pescallunes.

Origen: Anant de camí una nit una colla de joves de Sant Feliu, veieren la lluna retratada a les aigües de la riera, però en lloc de creure que era el seu reflex cregueren que era la lluna mateixa que havia caigut a la riera. Tractaren de pescar-la; però, com que eren pocs, acudiren al poble i tocaren a sometent. El veïnat es va llevar, i amb eines i pales tothom va anar a aquell lloc, on feren grans treballs per tal de pescar-la amb un cove; aquest es va enganxar en unes mates i a força d'estirar trencaren la corda. En caure tots a terra i de cara al cel veieren la lluna al zenit, on cregueren que havia anat a parar per efecte de l'embranzida. Segons es diu, encara creuen que s'hauria ofegat a la riera si no hagués estat pel seu esforç.

També en  dóna la seva versió el DCVB, s.v. 'pescallunes':

Nom satíric que es dóna als habitants de Sant Feliu de Torelló. L'origen d'aquest mal-nom és explicat vulgarment d'aquesta manera: diu que una nit de lluna clara, els de Torelló veieren la lluna reflectida dins el riu o dins un rec profund, i no sabent què era, decidiren pescar-la; enganxaren l'ham en algun relleu del sòl del riu o torrent, i estiraren amb tanta força, que la corda es trencà i tots caigueren d'esquena, i quan veieren la lluna en el cel, cregueren que hi havia anat a parar de tan fort que havien estirat. La vila de Torelló té per patró Sant Feliu, que va morir ofegat després d'esser tirat a la mar amb una grossa pedra lligada al coll; a l'escut de Torelló hi ha la pedra, la corda, les ones de la mar i la imatge del sant; la mola o pedra ha estat interpretada com si fos la lluna, i sembla que d'aquí ve la tradició que hem esmentada (BDC, xviii, 252-253).

Explicació: Aquesta tradició, que és així mateix aplicada a d'altres poblacions de terres no catalanes, és la que a casa nostra es conta com a origen del refrany Cercar la lluna amb un cove.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.