Donar carabassa

Parèmia: Donar carabassa.

Equivalents: Dar calabazas [ES]

Origen: (Tret de l'escreix de Rodamots a l'expressió Donar carabassa). Diu Eugeni S. Reig a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008):

Donar carabassa és rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:

Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.

Així com aquesta altra, també tradicional:

Carabassa m'han donat,
jo l'he presa per meló.
Més m'estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.

En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

—I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?

Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l'apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[...] en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.

Diu Cucarella (2020):

I a ningú li agrada que ni donen carabasses, ni en els exàmens ni en l’amor... Però, quin és l’origen de l’expressió? Diuen que quan un xicon demanava una xicona, per a comunicar-li si l’acceptaven a ca la nòvia el convidaven a dinar. Si de postres li donaven carabassa, és que no el volien ni per a marit ni per a gendre.

Explicació: Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home

Font: 

• Eugeni S. Reig (2008): a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Donar quarter

Parèmia: Donar quarter.

Origen: L'expressió Donar quarter, en sentit positiu i no negatiu, és correcta. Expressió internacional i obligació universal. Tots els exèrcits tenen l’obligació de donar quarter. Concepte fonamental en el dret internacional. Donar quarter, en català; Dar cuartel, en castellà i portuguès; Donner quartier, en francès; To give quarter, en anglès; Dare cuartiere, en italià.

La paraula 'quarter', fora del sentit militar, ve de 'quartarius' [LL]. Una quartera, un quarter, moltes vegades significa 'una quarta part'.

En el sentit militar, en el sentit de caserna, significava barri de les ciutats medievals, sobretot d’una ciutat dividida en quatre parts. D’aquí ve que en certs idiomes es diu quartier latin.

A partir d’aquest significat de barri, a França, l’exèrcit pren quartier quan s’allotja en una població durant una campanya. Pròpiament la paraula és estar acantonat. Encara en moltes cases es veuen cartells que indiquen que s’hi allotjava un cap o un capità. Quan les tropes estaven de maniobres en campanya s’allotjaven en cases i els oficials anaven a les cases més distingides de les poblacions i encara hi ha rètols que ho diu.

Això era Prendre quartier, és a dir 'acantonar-se, establir-se en una ciutat'. I aleshores això, amb aquest sentit, acaba convertint-se en caserna i salta a diversos idiomes.

De manera que quan l’exèrcit pren quartier és que es fixa en un lloc i a partir d’aquí un establiment militar acaba prenent el nom de barri.

Equivalents:

• Dar cuartel [ES] i [PT]
• Donner quartier [FR]
• To give quarter [EN]
• Dare cuartiere [IT].

Explicació: Donar quarter és oferir un tracte humanitari a l’enemic vençut que es lliura sense armes.

És un salt enorme en les guerres. Abans la guerra era l’extermini de l’enemic. L’exèrcit que demana quarter vol un tracte humanitari. Això està recollit en la legislació internacional.

Nota: Ens ha arribat, més habitualment en sentit negatiu: No donar quarter o Sense quarter és sense clemència. Sense treva, sense descans.

Font: Ramon Solsona, a La paraula del dia, dins el programa «El Món a RAC1», del dimarts, 22 d'octubre de 2008.

Donar-li comí

Parèmia: Donar-li comí.

Explicació: Es diu d'algú que va sempre als mateixos llocs i amb la mateixa gent.

Origen: La paraula deriva del llatí cuminus, que significa 'de prop'. Segons Teofrast, el comí, com més es maleeix, més creix, i per això els romans, de la mateixa manera que quan sembraven alfàbrega, acompanyaven aquesta acció amb insults i paraules aspres. A Grècia, tenen el comí com a símbol de l'amistat i a Bolonya donen comí als coloms amb l'esperança que prenguin afició a la casa i s'hi quedin. A Canavere, al Piemont, quan les gallines s'aparten massa de la casa els barregen comí en el menjar i les noies pretenen que els pretendents en prenguin perquè no les oblidin. Com podem veure és present en les supersticions de molts diversos pobles de l'Europa occidental.

Diu Ginestà Punset:

Cuan una persona no se sab mourer d'un puesto, és á dir, que vagi molt sovint á un mateix lloch ó sempre junt ab un altra persona dihém: «Sembla que li han donat cumi».
Alguns ho han modificat y diuhen cantáridas; altres seguidillas.
La paraula cumí deriva del llatí cuminus que significa d'aprop. Segóns ens diu Teofrasto, el cumí com mes se maleheix mes creix y per aixó veyém que'ls antichs italians, igual que ab l'aufábrega feyan els grechs, al sembrarlo acompayavan aquesta operació ab insults y paraulas mes ó menos aspres.
A Grecia tenen el cumí com á simbol d' amistat.
A Bolonia donan cumí als coloms ab l'esperansa de férloshi pendrer afició á la casa y retenirlos á ella; també cuan una persona no vol deixar á un altra diuhen lo mateix que aquí Catalunya: «Li deuhen haver donat cumí.»
A Roma com á Bolonia també'l donan als coloms en sustitució de la verbena ó herba colombiana, com ne diuhen els italiáns, que'ls hi donavan en temps antichs.
Alguns, aquí A Catalunya, també'l donan als aucells per' amansirlos; hi ha qui en sustitució els hi dona pinyons.
En el Canavere (Piamont), cuan las gallinas se apartan massa de la casa hospitalaria se'ls hi dona una mica de cumi barrejat ab el menjar; en el mateix país las noyas pretenen ferlo dragar als seus xicots perque no las olvidin; y aixis es que cuan un d' ells ha d'allunyarse de la població li fan beure alguna cosa ahont avants n' hi han barrejat una mica en polvo.
Si pretengués fer una história de la representació del cumí en la superstició de la majoria de las nacións, fora feyna molt llarga; pero com que no m' he proposat altra cosa que anar á buscar l'origen de aquet modisme que'l trobém en la etimología de la paraula cumí, ó mes ben dit, que es oriond d' Italia, poso punt final atrevintme cuasi á assegurar que aquet modisme es general en tots els pobles del occident.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.

Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu

Parèmia: Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Origen: És una frase d'origen bíblic. Diu Antoni Peris (2001) que és la resposta de Jesús als fariseus que li preguntaren capciosament si era lícit o no de pagar tribut al Cèsar (Mat. 22.21).

Explicació: Cal donar a cadascú el que li pertoca.

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines. Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Donar peixet

Parèmia: Donar peixet.

Origen: No té res a veure amb peix, sinó que ve de péixer, verb absolutament viu i absolutament estès a tot el domini català. Péixer és 'donar, alimentar una criatura o una persona gran o un malalt, donant-li directament el menjar a la boca'. Donar-ho triturat, mastegat, amb una facilitat màxima de posar-li a la boca.

Anteriorment, el sentit més general era donar menjar al bestiar.

Si tirem encara més enrere, anem al llatí ‘pasco’ que és 'portar aliment al bestiar o portar el bestiar al aliment'. Per tant, pasturar.

‘Pasco’ en castellà ha fet pacer. En català dóna péixer, però també el participi del verb ‘pasco’ és ‘pastum’: pastura, pasturar, pastor.

Explicació: En els jocs, en les competicions, donar un cert avantatge, posar-ho fàcil. També en les situacions que no són esportives ni de competicions, posar les coses fàcils, rebaixar l’exigència.

Nota: És un verb, però, que té alguns problemes de conjugació.
El present d'indicatiu fa: jo peixo, tu peixes, ell peix.
L’imperfet d’indicatiu: jo peixia, tu peixies, ell peixia, nosaltres peixíem.
El present de subjuntiu: jo peixi, tu peixis, ell peixi, nosaltres pasquem, vosaltres pasqueu, ells peixin.
Imperfet de subjuntiu: jo pasqués...

Quan arribem a les formes compostes, amb el participi, la cosa es complica una mica. Quins verbs s’assemblen a péixer? Néixer, créixer. Per tant, jo he pascut, jo havia pascut, jo hauria pascut.

Això en realitat no s’arriba a dir així del tot i aleshores la gent s’inventa uns participis una mica més estrambòtics que són els que jo sento: he peixut, he peixat, peixit...
Per això també hi ha el verb peixar, perquè és més fàcil, apeixar i el verb peixir. Variants amb conjugacions més fàcils.

Font: Ramon Solsona, a «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dilluns, 8 de setembre de 2008.

Voltar més que els porcs de Sant Antoni

Parèmia: Voltar més que els porcs de Sant Antoni.

Variants i sinònims: Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni.

Origen: A Barcelona s’havia celebrat una fira especial de porcs a l’Esplanada (antic espai entre la muralla i l’actual passeig de Sant Joan). Més tard la fira es traslladà a la plaça de la Constitució, plaça que l’any 1823 el nou ajuntament absolutista la denominà plaça dels Porcs. Actualment és la plaça Pla del Palau. La nota característica d’aquesta fira, ben diferent de la rural, eren els seus compradors: la gent benestant de l’època. La gent rica sortia a fer ostentació de la seva riquesa, seguida de tants criats com podia, tot comprant més del necessari.

També a Barcelona, a més dels qui podien comprar-lo, mataven porc els afavorits amb els premis de la rifa dels Tres Porcs de Sant Antoni, instituïda per al sosteniment de l’Hospital de Sant Llàtzer. Perquè la gent comprés bitllets per a la rifa, des d’Any Nou fins al dijous gras els tres porcs eren passejats pels carrers de Barcelona acompanyats de dos músics. Aquesta cercavila va originar la frase:

«Voltar més que els porcs de Sant Antoni».

La rifa es va celebrar fins al 1879, en què foren suspeses totes les rifes locals per tal que prengués més increment la rifa oficial del govern.

Al respecte, Daniel Sancho París diu:

A Catalunya, la tradició de rifar un porc la trobem en diversos pobles. Així, a Prats del Lluçanès es fa per Carnestoltes, i també a Castellbisbal on, entre totes les comparses participants en la festa en honor al rei Carnestoltes, es rifa un porquet. En la població de Rubí, per Sant Antoni es rifa un porc, un xai i un pernil. En la comarca de la Terra Alta, havia estat tradició de donar un porquet a Sant Antoni pels favors rebuts. El garrí era deixat de la ma de Déu pels carrers del poble, amb un destinitiu que l’identifiqués. La gent li donava de menjar. Per la diada del sant patró era rifat a benefici de la confraria de Sant Antoni o per les despeses de l’organització de la festa. D’aquesta antiga tradició ha quedat la dita de “donar més voltes que el garrinet de sant Antoni” per a les persones que va sempre donant voltes amunt i avall.

Font:

• La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.
• Escrit «Pregó de la Festa Major de les Llambardes (Alt Penedès)», del blog de Daniel Sancho París, historiador, del dimecres, 28 de novembre de 2007.

Donar les absoltes

Parèmia: Donar les absoltes.

Origen: Les absoltes són el prec que fa el sacerdot als oficis de funeral.

Explicació: Donar les absoltes (a algú), per tant, és una frase feta que significa donar-lo pràcticament per mort.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Fer el beneit

Parèmia: Fer el beneit.

Origen: Antigament, el pas dels portals no sempre havia estat franc; a vegades per entrar a una població hom feia pagar un petit tribut, que rebia el nom de portalatge. Hi havia algú que n’estava exempt, entre d’altres, els beneitons o betzols; d’ací el refrany: Fer el beneit per no pagar el portal.

També es diu "per no pagar el pont", puix que també estaven exempts del tribut de pontatge. Tampoc no havien de pagar els captaires, almoiners comediants, farsants, joglars i altra gent semblant, però aquests venien obligats a fer una cantada o quatre magarrufes de la seva especialitat, per a divertiment dels portalers o ponters, d’ací les dites: Pagar amb cançons, o bé
amb moneda de mico, i també Donar una cosa abarata cançons.

El portalatge no havia estat igual per a tothom; a vegades hi havia categories i en entrar hom preguntava el nom del qui passava. Conta la tradició que una vegada en demanar-li com se deia a un castellà que arribà al peu del portal, va donar una pila de noms i un centenar de títols, mèrits, honors, càrrecs i prebendes, (molt clàssic amb els castellans) que el feren parlar més de mitja hora, durant la qual va formar-se una cua molt llarga de vianants que desitjaven entrar. Finida la retòrica, el portaler li digué que havia de pagar una unça d’or perquè pensava el portaler que eren totes les persones que l’acompanyaven, puix que es comptava a tant per nom. El foraster jurà i perjurà, va botre i maleir però no tingué més remei que afluixar.

El que seguia que era de Sabadell, en preguntar-li el nom, va contestar: "Tot just si em diuen Pere."

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Donar més voltes que el vint-i-nou

Parèmia: Donar més voltes que el vint-i-nou.

Variacions i sinònims: Fer més voltes que el vint-i-nou

Explicació: Referit a algú que no para mai quiet o que fa una activitat que l'obliga a anar amunt i avall contínuament.

Origen: Inspirada directament en la línia de tramvia que circumval·lava, per les rondes, la Barcelona antiga.

Reprodueixo del portal Històries de Barcelona: «Quant al 29 el que el feia realment popular era que en el seu circuit es podien contemplar molts dels indrets “turístics” de la ciutat; era proverbial el costum dominical de pujar-hi tota la família per fer un llarg passeig en el que es va arribar a dir “la carrossa dels pobres”. Altra frase feta que va generar i que hauríem sentit a dir durant molts anys era “donar més voltes que el vint-i-nou”, referint-se a algú que no parés mai quiet o aquell que tingués una activitat que l’obligués a anar amunt i avall contínuament».

Al programa Connexions, de TV3 ho explica l'Elisa, de Barcelona, que ja té 81 anys:

Era el tramvia que feia la circumval·lació per una gran part de Barcelona, i passava, per exemple, pel Paral·lel, la ronda de Sant Pere i el Parc de la Ciutadella. Feia tota la volta, en un sentit, i una altra en l'altra direcció.

Font:

• Vista al programa Connexions, de TV3, del dilluns, 4 de febrer de 2002.
• Vista en un article de Marçal Lladó a LaMalla.cat, «El Tramvia Blau, l’embrió del transport del segle XXI».