L'ase em fot!

Parèmia: L'ase em fot! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)

Variants i sinònims:

• L'ase em fot si m'equivoco (FARNÉS 1992)
• L’ase em fum! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
• L'ase em flic! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
• L'ase em fosqui! (FARNÉS 1992)
• L'ase et toc! (POMARES 1997)

Explicació: Expressions amb què es dóna per segura una cosa (POMARES 1997).

Origen: Sebastià Farnés (1992), s. v. L'ase em fot! dóna dues possibles explicacions sobre l'origen de l'expressió:

Sobre l'expressió L'ase em fot!, diu que és una frase amb la qual s’amaneix la conversa, sovint inconscientment, i que es diu per significar que no es creu que un fet arribi a esdevenir. I conta una facècia d’estudiants que podria ser l’origen etimològic de l’expressió:

Hom conta una facècia d'estudiants del Col·legi de Medicina de Barcelona, que diu que uns quants companys ben avinguts torraren en una paella una dejecció humana, la reduïren a pólvores, i curosament embolicades en un full de paper de barba, portaren la droga a alguns apotecaris perquè diguessin quina mena de preparat era aquell. Els farmacèutics, després de mirar i observar una estona el contingut del paper declaraven la seva ignorància, bo i arrontsant-se d'espatlles. Per últim visitaren una botiga de vora el Portal Nou muntada a l'antigor, ben típica del popular "apotecari brut": ell era vell, de barba blanca esparrifada, enyorant la pinta si mai l'havia coneguda; prengué la droga, es posà les antiparres, mullà amb saliva el cap de l'índex dreturer, prengué una pólvora, i després de col·locar-lo a la punta de la llengua, féu una ganyota i exclamà: L'ase em fot si no és mer... Llavors el cap de colla escolar recollí el paper i digué: ─En nom de la ciència present i futura us felicitem, il·lustre Escolapi: sou l'apotecari més savi de Barcelona! I la colla s'escapà del fart de garrotades que ben mereixia, amb un fort esclat de rialles.

Però d’altra banda Sebastià Giralt, a Frases proverbials catalanes, dins la Revista «Excursions», I-XX (1915-34) diu que és una expressió vulgaríssima, com si fos una aposta. I diu que la forma inicial d’aquesta frase podia ser, entre la gent del camp, ‘Em jugo l’ase que faré tal o tal cosa’. D’una juguesca d’aquesta mena pot haver sortit, per successives evolucions, ‘L’ase em fot si m’equivoco’.

Nota: Vaig fer la cerca arran que en Ramon Solsona ho plantegés com a enigma de frase feta incompleta a La paraula del dia del dimarts, 14 d'abril de 2009 i ho resolgués el divendres, 17 d'abril de 2009.

Font: Farnés i Badó, Sebastià (1992-99): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Tocar mar

Parèmia: Tocar mar.

Sinònims i variants:

• Tocar ratlla
• Veg. tb: Anar a tocar ferro

Origen: Els arenyencs quan anem a passejar diem que anem a tocar ratlla. Vol dir anar amunt i avall per la riera fins al mar, però el fem servir en general per dir que anem a passejar, a fer un tomb, encara que no toquem ratlla.

Localització: És diu a Arenys (Maresme). És una expressió típica arenyenca.

Explicació: Fer una passejada fins arribar a l’extrem d’una línia imaginària i en aquest cas és el mar.

Font: Ramon Solsona (2008): «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dijous 13 de novembre de 2008.

Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps

Parèmia: Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps.

Explicació: Supersticions sobre les tempestes. Un cop fet el mal, és inútil voler-hi posar remei.

Origen: Els pobles germànics ja veien en les tempestes quelcom de sobrenatural i les atribuïen al seu déu Donnar. Amb l'evangelització, els déus pagans, les bruixes i el dimoni van prendre el lloc al déu Donnar i des d'aleshores l'home veu en les tempestes un poder tenebrós que l'arrossega cap a la superstició.

A Catalunya, com a més arrelada queda la superstició de tocar a mal temps. El poble creu que quan veu una nuvolada que porta pedra, si toquen les campanes de l'església abans que aquesta entri al terme, desapareix. La campana simbolitza el predicador i la seva duresa representa la inflexibilitat.

També a Catalunya hi ha molt arrelada la creença que les pedregades les porten les bruixes i per això toquen a mal temps, per espantar-les

Diu Ginestà Punset:

Els antichs Germànics ja veyan en las tempestats quelcom de sobrenatural y las atribuhian al poder del seu dèu Donnar. Mes tart cuan caygueren, víctimas de la predicació del Evangeli, els déus pagans, el dimoni y las bruixas prengueren el puesto al déu Donnar, y desde allavors l'home no vegé en las tempestats sino un poder tenebrós y feréstech que l'arrossegá irresistiblement cap á la superstició.
Moltas son las que tením á Catalunya referents al temporals, pero la mes arrelada, si be va desapareixent, es la del tocar á mal temps.
Creéncia és del poble que si cuan se veu una nuvolada que porta pedra, se tocan las campanas de l'iglesia y s'exposa el Santíssim Sagrament, avants de que aquesta entri en el terme, desapareix.
Segons els canonistas la campana es el simbol del predicador y sa duresa representa la inflexibilitat y el valor del encarregat d'ensenyar l'Evangeli (Diccionari Enciclopédich, tomo 4rt., plana 352 columna primera).
Ën algunas campanas antiguas, segons diu el senyor Inocencio, de Burgos, hi havia vist grabat lo següent:

«Llamo á los cristianos
espanto los demonios
y ahuyento los nublados.»

Tenim que en molts punts de Catalunya creuhen que la pedregada la portan las bruixas. Estant en aquesta creéncia y sapiguent que la campana predica l'Evangeli y per lo tant espanta als dimonis que es lo mateix que diguéssim las bruixas, no es estrany que las toquin per allunyarla.
Esplicat el perque de tocar á mal temps sols falta sapiguer, per tenir el modisme, que la pedregada sempre es dolenta pe'ls camps y espatlla las viandas y per lo tant que es inútil tocar las campanas per anar contra ella cuan ja ha passat.
Per aixó s'usa el modisme de que després de cayguda la pedregada tocar á mal temps per denotar que un cop está, fet el mal es inútil volguerhi posar remey.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

A Vilaverd toquen l'arpa

Parèmia: A Vilaverd toquen l'arpa.

Explicació: Segons els habitants de Vilaplana, Reus i altres poblacions de la rodalia de Tarragona, els de Vilaverd són lladres.

Origen: Conta la tradició que un dia sant Pere va sentir trucar a la porta de la Glòria i quan va anar a obrir es va trobar amb David, amb l'arpa sota el braç, que volia entrar al cel. Sant Pere li va dir que si volia entrar al cel, hauria de llençar aquell instrument. Amb recança ho va fer i va anar a raure a Vilaverd, que se'l van quedar. Com que no era d'ells i se'l van quedar, per això tenen aquesta fama.
Podem dubtar de la veracitat de la rondalla perquè David és molt anterior al sant que fa de porter del Cel.
Sembla més ajustat a la realitat pensar que la dita provingui dels molts robatoris que hi hagué a Vilaverd a mitjan segle (XIX). Que si una gallina, un xai, un parell de cols. I com que per robar s'han de fer córrer els dits, talment que per tocar l'arpa, per això es diu que a Vilavert toquen l'arpa.
Aquest malnom també el trobem recollit en una corranda de l'Espluga de Francolí:

A l'Espluga són erugues,
a Montblanc són budellers,
a Vilaverd toquen l'arpa
i a la Riba fan paper

Diu Ginestà i Punset:

Qu'es lo mateix que dir, segons els habitans de Vilaplana, Reus y altras poblacions de la provincia de Tarragona, que tots els de Vilavert son lladres.
Sobre aquet particular se conta la tradició següent:
«Un dia Sant Pere va sentir trucar la porta de la Glória y al anar á obrir se trobá ab l'ánima de David que ab l'arpa sota'l bras volia entrar al cel. Sant Pere al véurel ab aquell instrument li digué que si volia entrar havia de llensarlo; peró David va resistirse una mica; mes veyent que'l Sant no volia transigir no tingué altre remey que llensar aquell instrument, ab el que tanta glória havia obtingut, el cual aná á parar á Vilavert, apoderántsen els habitants d' aquest poble. Com que l'instrument aquet no'ls perteneixia y en cambi se'l feren d' ells, per aixó are se n' emportan la fama que s' emportan.»
Fins aqui la tradició, ó, millor dit, la rondalla que's conta, la cual no resulta prou conforme ab l'história ja que sabém que David es molt anterior al Sant que te l'alt honor de ser el porter del Cel.
Are deixém parlar d l'história.
A Vilavert cap allá als mitjans d'aquest sigle eran molts els robos que s' hi verificaven; avuy una gallina, demá un xay, al dia següent un parell de cols; es á dir, no podia passar dia que no's robés una cosa ó altra.
Y com que per robar s' han de fer correr els dits igual que per tocar aquell instrument, d' aqui ve que'ls diguin que'l tocan.
Y no sòlsament ho diu el modisme sino que també ho trobém á n'aquesta corranda recullida á l'Espluga de Francolí:

«A l'Espluga son arugas
á Montblanch son budallers
á Vilavert tocan l'arpa
y á La Riba fan paper.»

Cap allá á las darrerías de l'última guerra civil hi va haber un arcalde que's proposá acabar ab els robos y ho lográ de la següent manera:
A l'arcaldia hi tenia un llibre ahont hi apuntava tots els robos que's cometian y'l valor de las cosas robadas, y al primer que se'l trobava ab el cos del delicte, aquell pagava l'import de tot lo apuntat.
D'aquest modo s' acabaren els robos á Vilavert, pero la corranda no s' ha acabat de cantar ni s' ha acabat d'usar el modisme; aquestos dos ultims no's matan tan facilment.

Nota: He actualitzat la grafia del municipi (Vilavert) al topònim aprovat a l'actualitat (Vilaverd).
Llibert Tarragó, en un comentari en aquest apunt ens comenta l'explicació que li donà la seva mare, de Vilaverd: «La meva mare era de Vilaverd i deia que l'expressió venia de la presència de dues fàbriques de fer teixit. Els fils dels telers formaven un conjunt semblant al de l'arpa.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Anar a tocar ferro

Parèmia: Anar a tocar ferro.

Sinònims i variants: Tocar mar

Mira també: Tocar ferro.

Origen: Es diu a Tarragona. És anar a passejar per la Rambla Nova fins al balcó de ferro amb vistes al mar.

Eloi Menasanch ho explica molt bé al seu blog Visions diferents:

El balcó del Mediterrani és un dels llocs més emblemàtics de Tarragona, uneix terra i mar.

Les meravelloses vistes que ens ofereix el Balcó recreen les millors il·lustracions romàntiques de Friedrich. És el punt des del qual la ciutat observa l'horitzó que l'ha fet rica socialment i culturalment.

Al llarg dels anys el passeig que tanca la famosa barana del balcó del Mediterrani ha canviat de nom diverses vegades. Popularment se l'identificava amb el passeig de Santa Clara, perquè en aquest lloc hi havia el convent de Santa Clara, enderrocat l'any 1960 per situar-hi l'hotel Imperial Tarraco; Mirador de Santa Clara, passeig de Pi i Margall i passeig de Calvo Sotelo.

El disseny de la barana pertany a l'arquitecte Ramon Salas Ricomà, i data de l'any 1889. La barana fou realitzada pel contractista Josep Pelegrí, el picapedrer Joan Salvador i els serrallers Josep Balcells i Llorenç Cases. Als peus de l'espadat que constitueix el Balcó hi hagué una pedrera que fou buidada per esclaus que tallaven pedra per a les obres de la construcció del port.

La solució de l'època

L'arquitecte Ramon Salas, que pensava unir el balcó del Mediterrani amb la platja del Miracle, proposà construir per damunt de les vies del tren una escalinata guarnida amb jardins, balustrades i replans, que no es va poder dur a terme per manca de diners.

El Balcó del Mediterrani és des de sempre indret de reflexió i humanitat. Recolzar les mans sobre la barana i sentir l'aire fresc et condueix a sentir les millors sensacions de l'Home.

Explicació: La frase té un sentit literal: anar a tocar la balconada de ferro sobre el mar, al final de la Rambla Nova. És el passeig típic que fan molts tarragonins els dimenges al matí. En altres llocs li atorguen un cert valor supersticiós i ho relacionen amb la sort.

Nota: Li agraeixo a la Núria que em posés sobre la pista d'aquesta expressió que desconeixia.

Tocar ferro

Parèmia: Tocar ferro.

Mira també: Anar a tocar ferro.

Variants i sinònims:

• Tocar ferro i fusta
• Tocar fusta

Equivalents:

• Bate în lemn [RO]
• Knock on wood [EN]
• Tocar madera [ES]
• Toucher du bois [FR]

Origen:

• Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro». (DCVB s. v. 'ferro')
• Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185). (DCVB s. v. 'ferro')
• Eugeni Reig, a la llista Infomigjorn, el 27 d'octubre de 2008, publica un article molt interessant sobre l'origen de l'expressió i la innecessària adopció en català del castellanisme tocar fusta. Diu Reig:
  

  L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni'. En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera. Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem: «tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC. ¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.
  
  En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»
  
  El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»
  
  El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»
  
  El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
  
  Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.
  
  Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.

Explicació:

• Com a superstició, quan s'ha parlat d'una cosa o succés que no volem que ens passi.
• Gest supersticiós per desfer un malefici o malestrugança.

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Qüestionem (2006). Consulta 'Tocar fusta o ferro', del 20 de gener de 2004 i subsegüents respostes.