Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).

Perdre l'oremus

Parèmia: Perdre l'oremus.

Variants i sinònims:

• Desconcertar-se
• Guillar-se
• Perdre el cap
• Perdre el control
• Perdre el discerniment
• Perdre el judici
• Perdre el senderi
• Perdre el seny
• Perdre els estreps
• Perdre l’enteniment
• Perdre la xaveta

Altres parèmies amb oremus:

• Trencar (o Rompre) l’oremus (o els oremus): interrompre inoportunament un acte.
• Fer oremus: fer molt poca claror un llum, tenir tendència a apagar-se (és diu a Mallorca i Menorca).

Explicació: Algú, perdre el control de si mateix: desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que s’ha de dir o fer.

Origen: 'Oremus' és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa: preguem. Era una mena d’invitació feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici, del breviari, etc.

Suposo que el significat de desorientar-se, de perdre l’oremus ve precisament del fet de perdre l’atenció.

Diu Cucarella (2020):

I què és l’oremus? És la paraula inicial de moltes de les oracions de la missa. Perds l’oremus, perds el fil de l’oració, i a continuació perds la calma i el sentit comú. Igual que perdre la xaveta.

Font: 

• Vist al blog Mot a mot, perquè cada llengua és un gran tresor!, en l'entrada Oremus, del dia 10 de juliol de 2009.
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Qui tot ho vol, tot ho perd

Parèmia: Qui tot ho vol, tot ho perd.

Origen: Diu Busquets:

Faula: Un famejant gos, portant un tros de carn a la boca, passaà per un claríssim riu, i veient l'ombra d'aquella en la profunditat de l'aigua, semblant-li que la que veia era més grossa que la que ell tenia, mogut d'extrema cobdícia la volgué prendre. I obrint la boca, li caigué la que portava; de forma que perdé allò cert, per allò incert. Moralitat: "Qui tot ho vol, tot ho perd".

Explicació: Perdre allò cert, per allò incert.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 132.

Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare

Parèmia: Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare.

Origen: «Els testaments dels pares deixaven instituït quins serien els tutors i curadors que s'ocuparien de tenir cura de l'alimentació, el vestit, l'educació i la salut dels fills. El paper de la mare vídua podia esdevenir secundari, i quedava sovint relegada al d'usufructuària dels béns del difunt marit, i amb menys responsabilitat sobre els descendents que els tutors. Aquesta situació era admesa i havia quallat en el món dels llocs comuns: com deia un aforisme català del segle XVII, «lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare»

Font: Llegit a Barcelona 1700, d'Albert Garcia Espuche (Barcelona, Ed. Empúries, 2010, pàg. 126-127).


Agraïment: Gràcies al Xavier Caballé que em va passar la referència de l'aforisme.