Parèmia: A Tarragona fa bon sol.
Origen: Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Fer fugina.
Origen: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Alça, Pilili!
Sinònims: Que et conec, herbeta, que ets dius marduix.
Explicació: Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes!
Origen: Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Qui vullga cucs, que pele fulla.
Sinònims: Qui vullga peixos, que s'arromangue.
Explicació: Qui pretenga traure el benefici d’alguna cosa, que doblegue el crepó. A qui li interesse, que s’arromangue
Origen: La indústria de la seda va ser molt important al País València. I la cria del cuc de seda, també. Fins a finals del segle XIX tota l’horta de Xàtiva era un extensa plantació de morera blanca o morera de seda o de cucs (Morus Alba). En algunes cases velles, encara queden mobles antics, sobretot cadires de boga i capçals i peus de llit, fets amb aquesta fusta, de gran resistència al corcó. Després de la desaparició de la indústria sedera, la cria del cuc va continuar, però com a entreteniment infantil. Aquest costum ha pervingut quasi fins als nostres dies. Per desgràcia la majoria de les moreres de seda han desaparegut. Les que avui hi ha als jardins, morera negra o híbrida (Morus Nigra) són ornamentals i no aptes per a alimentar cucs. L’última zona de moreres antigues va desaparèixer a Xàtiva a finals del anys 70 del segle passat. Cobrien un tram de la carretera d’Alzira, poc abans d’arribar al pont de Na Marca. A Xàtiva, i a bona part del País Valencià on la cria del cuc va ser important, la zona més alta de la casa, el porxi o porxe o algorfa, es denomina «Andana», precisament perquè era en aquesta zona de la casa on criaven els cucs. I a què fa referència l’andana? «Conjunt de tres o quatre canyissos o teles metàl·liques de 0'65 per 1'20 m., sobreposats horitzontalment, units amb barres verticals i separats per una distància de tres o més pams un canyís de l'altre; serveixen per a criar-hi cucs de seda, i després per estendre i assecar el capoll obtingut». «Acapollar-se»: no trobareu aquesta paraula en cap diccionari. Però la gent major de Xàtiva sap que acapollar-se és entristir-se, deprimir-se; fer capoll. Si heu sentit que a algú de per aquest rodal li diuen «Bufalaga» (fava, babau, simple), heu de saber que és el cuc que deixa el capoll a mig fer, per una malaltia. Però bufalaga també fa referència a una planta. Aneu a saber quin dels dos ha donat origen al terme pejoratiu.
Lloc: Xàtiva (La Costera).
Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
Parèmia: Fer esquellots.
Origen: En els pobles quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d'anar a fe'ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n'estan cansats. Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la Justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d'aquests i castigarà els nuvis.
Al segle XVIII, aquestes manifestacions públiques anomenades «esquellots» eren motiu de controvèrsia entre els rectors dels pobles que no sabien si les havien d'evitar i condemnar. Sobre aquest tema, llegiu un plec de cordill que parodia aquest costum: «Los esquetllots d'un matrimoni efectuat al poble de Cornellà, entre Capicorni Manoxet de granotas ab ballesta, ab sa discreta Lludrieta Escaguitxa, filla de Estornell Escaguitxa texidor de cuiro». Barcelona, a la Llibreria de Joep Lluch, s/d, 8 pàgs.
Font: Rocas, Irene (2004): Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas, p.80
Entrades
Comentaris
(des de l'1 d'agost de 2008)
