Fems, sol i aigua al rec

Parèmia: Fems, sol i aigua al rec.

Origen: Enric Claudi Girbal, a Una locució popular: «Fems, sol i aigua al rec», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p15 diu:

«Síntesi de les aspiracions o desideràtum dels hortolans del pla de Girona, o sigui: fems per afemar la terra, sol que vivifiqui les plantes, aigua en la sèquia per al regatge de les hortes; la qual cosa retrata un sentiment a egoisme; car, mentre els altres pagesos experimenten els efectes de la secada en els seus camps, ells poden dur als nostres mercats les seves hortalisses sense competència possible per part dels altres, fent, per això mateix, son vertader agost».

Font: Girbal, Enric Claudi, a Una locució popular: «Fems, sol i aigua al rec», dins Curiositats de Catalunya, Núm. 21 (Any I, 23-maig-1936), p15.

Fer-se-li la boca aigua

Parèmia: Fer-se-li la boca aigua.

Equivalents: Hacerse agua la boca [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

És prou sabut que la presència d'una menja apetitosa provoca en nosaltres, no només el desig de provar-ho, sinó que ens activa de manera automàtica la secreció de les glàndules salivals. Tant és així que de vegades, només esmentar un plat determinat és suficient per produir el mateix estímul. Aquest fenomen que tots hem experimentat alguna vegada, al·ludeix metafòricament a la dita 'fer-se-li la boca aigua', amb què expressem generalment l'expectativa d'un succés esperat i desitjat.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 25 de juny de 2004.

Hi estaràs més que el cànem a l'aigua

Parèmia: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua.

Explicació: Força temps.

Origen: Diu Griñó:

«La planta del cànem és dicoica, que vol dir que té dos peus, un de mascle i un de femella. És anual i si l'aigua i la terra li són propícies pot assolir els tres metres d'alçaria pel cap baix, és pilosa i aspra al tacte.

Un cop segat o arrencat, el cànem és estès a l'era per assolellar, seguidament se li treuen les fulles, i s'espolsa o espluga per fer saltar la grana. Un cop sec, després de quinze dies d'ésser estès, se'n fan fulcades, garbes o manats; així engarbat, se'n fan altes piles, on se'l deixa covar fins que es vol procedir a l'obtenció de la fibra. La gent del camp creu que la fortor del cànem perjudica la salut i diuen que si dormiu bella estona prop d'un camp sembrat de cànem o prop d'una garbera us desperteu com emborratxat o marejat. I potser no van gaire equivocats, perquè el nostre cànem també conté els principis tòxics del cànem indià, bé que en menys quantitat.

La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir perquè es pugui obtenir aquella. Quan després d'assecar el cànem s'ha obtingut un bon grau de duresa del tronc, es procedeix al destriament de les fibres. De primer, s'amara, feina que consisteix a posar submergides les garbes durant un cert temps amb aigua en un embassament o directament al riu, procurant que sigui en un lloc on els animals no puguin anar a abeurar, puix que els pot portar malalties, ja que segons la veu popular el cànem porta verí, i és veritat. El cànem ha d'estar força temps en remull, per això es diu:

Hi estaràs més | que el cànem a l'aigua.

Aquesta durada del remull depèn del temps i de la temperatura i no es pot donar regla fixa. S'ha de procurar que no quedi cru, que sol succeir si no s'hi ha estat prou i si hi està massa temps queda cremat, cal que solament sigui cuit. Tret de l'aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou, s'estenen els manats damunt una soca o piló i se'ls bat fortament amb un bastó ben gruixut i de bon cop o bé amb una maça de fusta. Amb aquesta operació es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa, o sigui que se'n diu desfustar.»

Font: David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.

Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar

Parèmia: Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar.

Origen: Abans que s'aconseguís cavar pous molt profunds, partida dels Masos era de les terres més seques i ermes del terme, i el blat no hi creixia de massa bona qualitat. Els pagesos que hi treballaven havien de dur cada dia un balde ple d'aigua, això és, un recipient de fusta d'uns 20 litres de capacitat on s'hi portava l'aigua per al pagès i per l'animal.

Explicació: El refrany fa doncs referència a les característiques del treball en aquesta terra.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Pixar aigua beneita

Parèmia: Pixar aigua beneita.

Origen: L'aigua beneita o aigua beneïda és l'aigua que ha rebut la benedicció d'un ministre de l'Església i que es fa servir per rendir culte a persones o objectes. S'aspergeix amb el salpasser o hisop. També es posa aigua beneita en unes petites piques que sol haver-hi a l'entrada de les esglésies i en les quals els fidels unten la punta dels dits abans de senyar-se.

Explicació: La frase Pixar aigua beneita s'aplica popularment a les persones que són extraordinàriament devotes.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Algú ha portat òlibes a Atenes

Parèmia: Algú ha portat òlibes a Atenes.

Variants i sinònims: Portar aigua a la mar [CA] (WICKERT 2007).

Equivalents:

• Carry coals to Newcastle [EN] [Trad.: portar el carbó a Newcastle] (WICKERT 2007)
• Nosiæ drwa do lasu [POL] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
• Porter des chouettes à Minverve [FR] [Trad.: portar les òlibes a Minerva] (WICKERT 2007)
• Porter du bois à la forêt [FR] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
• Vender miel al colmenero [ES] (WICKERT 2007)

Origen: Qui al 2004 era a Atenes amb motiu dels Jocs Olímpics, va poder descobrir una altra curiositat a banda dels esdeveniments esportius. A l’estadi olímpic un artista va col·locar 10.200 figures d’òlibes en els colors dels anells olímpics. Per als lectors habituals de la Torre de Babel això els hauria encès immediatament la bombeta: Algú ha portat òlibes a Atenes!

És clar que, sense haver escoltat abans aquest refrany, ningú no hauria tingut la idea de fer això. La dita es basa en el poeta grec Aristòtil (al voltant del 455 dC). Ell es va fer la següent pregunta: “Qui ha portat les òlibes fins a Atenes”? Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

A França, es considerava que Atenea estava a favor de la seva competidora, la deessa de la saviesa, la qual desafortunadament no tenia tributs amb les òlibes. En aquest país el refrany Porter des chouettes à Minverve significa 'portar les òlibes a Minerva'. Però, els francesos també poden expressar-ho d’una forma més clara: Porter du bois à la forêt, és a dir, 'portar la fusta al bosc'. El mateix passa pràcticament amb l’expressió polonesa Nosiæ drwa do lasu, amb un significat idèntic.

Espanya, la terra de Cervantes, qui amb Don Quixot va crear la seva primera novel·la, és molt més literària. Aquí trobem el refrany Vender miel al colmenero. Els catalans, en canvi, ho fan d’una forma més simple: Portar aigua a la mar. A Anglaterra es remarca el passat laboral: Carry coals to Newcastle, és a dir 'portar el carbó a Newcastle', un matís completament innecessari, ja que el carbó de Newcastle s’exportava a tot el món!

La pròxima vegada, per tant, para atenció si no vols dir una altra vegada coses innecessàries: se’n podria crear una nova dita!

Explicació: Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

Font: WICKERT 2007 - Sandra Wickert (2007): Òlibes cap a Atenes, publicat per Café Babel, de Sandra Wickert (Berlín - 14.11.2007), amb traducció d'Esther Gil Santos.