Tindre més moral que l'Alcoiano

Parèmia: Tindre més moral que l'Alcoiano.

Origen: Comparança famosíssima, actualment coneguda a tota Espanya, que té el seu origen en l'època gloriosa del C. D. Alcoyano, que va militar en la Divisió d'Honor entre els anys 1945 i 1951, i va quedar per davant del Reial Madrid la temporada 1947-48. Va donar internacionals com Vidal o Pérez-Payà, i la premsa de Madrid va arribar a afirmar, en grans titulars, que «el Alcoyano parecía un equipo argentino». Era l'únic equip espanyol de l'època que viatjava en autobús propi. Els jugadors formaven una petita família. Sempre anaven junts, fins i tot a les sales de festes, com el Pasapoga. Eren una pinya. En els camps de futbol, corrien més que l'adversari per tal de contrarrestar, amb l'esforç i la lluita, la gran qualitat tècnica dels equips milionaris.

La premsa alcoiana feia acudits de com «la delantera de seda». de l'Atlètic de Madrid no havia pogut vèncer «l'equip del regenerat». Fins i tot quan l'Alcoià anava perdent per tres o més gols de diferència, l'equip no renunciava mai a l'atac i corrien fins a l'esgotament físic, mirant d'aconseguir el gol de l'honor. No donaven mai cap pilota per perduda. Es superaven davant l'adversitat. Exigien «prórroga» a qualsevol àrbitre que acabara el partit sense afegir-hi els minuts perduts, per gran que fóra la derrota o la victòria. A voltes, algun jugador que, per haver rebut un colp, estava xorrant sang, desobeïa les órdens de l'entrenador i no abandonava el camp... La il·lusió i excel·lent condició física donaven ales a l'equip alcoià, i es donava el cas anecdòtic que el famós extrem esquerre Pérez, quan treia un còrner, corria com un llamp cap a la porteria per tal de mirar si encara podia rematar en algun rebot. Tota Espanya se'n feia creus de veure com un poble de cinquanta mil habitants tenia un equip revelació en primera divisió. A més d'una certa qualitat, és clar, el secret d'eixe miracle, d'eixa gran festa, era, sens dubte, la bravura, la tenacitat, la constància, l'amor propi, allò que la premsa nacional va batejar, encertadament, com «a la moral del Alcoyano».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196-1197. 

Tindre més diners que Ferrandis Belda

Parèmia: Tindre més diners que Ferrandis Belda.

Origen: L'arxifamós industrial Josep Ferràndiz Belda, va ser el fundador d'una de les empreses del sector del gènere de punt més importants del nostre país (juntament amb «Carbonell y Cia»), i, pel que sembla, la de més instensa activitat laboral en la postguerra. Aquest empresari dirigia també altres indústries de teixits i de paper, i era, a més a més, conseller de diverses entitats locals, com ara el Banc d'Espanya, el Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Papeleras Reunidas, la Electricista Alcoyana, i d'altres. Era també Tinent d'Alcalde i president del Círculo Industrial. L'any 1961, a l'edat de 70 anys, li va ser atorgada la «Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo», en reconeixement a la seua llarga i fructífera labor.

Explicació: Perífrasi popular usada per a magnificar, admirativament, els recursos econòmics de qualsevol persona.  

Exemple: —Saps que el teu veí s'ha comprat un Mercedes! —Qui, Vicent? Eixe té més diners que Ferrandis Belda!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1196.

Tindre més corretja que el Tio Conill

Parèmia: Tindre més corretja que el Tio Conill.

Origen: El Tio Conill era un home alcoià d'abans, de primeries de segle, veí del carrer de la Verge Maria, al qual els amics i coneguts, especialment la gent jove, provocaven constantment preguntant-li: «Tio Conill, vosté beu?», tot fent un joc de paraules ben graciós, però ell, en comptes d'enfadar-se, responia sempre amb sorna i molta calma: «I pixe!». Per al lector que ho desconega, cal especificar que, segons la creença popular tradicional d'aquesta zona, els conills no beuen mai.

Explicació: Expressió, a hores d'ara caiguada en desús, que solia aplicar-se a la persona flemàtica que sabia reprimir la impaciència o la irritació. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1195.