dilluns, 28 de març de 2011

Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant

Parèmia: Sant Eloi, quan era petit era noi; | de mitjà, va ser manyà; | de mitjancer, va ésser ferrer, | i de gran, va ésser sant.

Origen: Reprodueixo de Griñó:
Segons una vella llegenda, sant Eloi havia estat ferrer i per això se'l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro i foc. De la llegenda de sant Eloi n'hi ha moltes variants, però m'ha semblat que la més bona era lq eu encara es mantenia ben viva a Vilassar de Mar a primers d'aquest segle i que va recollir mossèn Pere Ribot.

Conten de sant Eloi que, en vida, havia estat un dels ferrer més destres i competents en el seu ofici. El seu nom era conegut de tots els carreters i traginers que portaven a ferrar llurs cavalleries. Sant Eloi se'n sentia ufanós no tan sols per la seva destresa a ferrar, sinó per les alabances que sovint li tributaven els seus clients. I, és clar..., la vanitat començà a ensenyorir-se del cor d'Eloi; tant, que va arribar a anomenar-se únic en qüestions de ferreria. Hi ha qui assegura que fins i tot posà un rètol a la porta en el qual hi havia escrit: «Mestre Eloi, únic ferrer i el més destre»; altres diuen que hi havia escrit: «Mestre sobre tots els mestres».

Però Nostre Senyor, que tot ho veu, volgué donar-li una lliçó d'humilitat per aplacar-li la vanitat. En efecte, un dia li portaren un cavall dels més reguitzells de la rodalia perquè li posés una ferradura nova. Eloi prou intentà totes les forces i manyes per a ferrar-lo, però el cavall no es deixava dominar i vinga renillar i tirar guitz.

Ja Eloi anava a proclamar la seva incapacitat, quan s'escaigué passar per allí un home de cara amable i posat bondadós, que, en veure com Eloi no podia de cap manera dominar el cavall, l'escometé bo i dient-li:

─Aquest cavall, mestre ferrer, no costa pas tant de dominar i ferrar. Jo m'hi veig amb cor.

─Qui, vós? No em feu riure! Mestre Eloi no pot de cap manera, i vós, que ningú no us coneix, seríeu capaç? ─li va contestar Eloi.

Llavors aquell home, que no era altre que Nostre Senyor, va agafar la pota  del cavall, que ho va permetre mansament, i d'un cop de botavant1 l'hi va tallar en rodó, davant l'estupefacció i l'astorament dels circumstants; portà la pota al cargol i allí va rebaixar l'ungla i la va ferrar tranquil·lament i amb facilitat, com si no hagués fet altra cosa en la seva vida. Quan la tingué ferrada, va aplicar-la a la part tallada de la bèstia i va quedar agafada com si mai no s'hagués tallat i sense cap mena de cicatriu.

Aleshores sant Eloi va comprendre la lliçó, es va penedir i va portar una vida tan recta i tan bona, que va acabar sant. Com ens ho confirma la dita:


Sant Eloi, quan era petit era noi;
de mitjà, va ser manyà;
de mitjancer, va ésser ferrer,
i de gran, va ésser sant
Nota1: El botavant era una espècie de pala de 30 cm. de llargària per uns 8 cm. d'amplària, amb boca tallant i voreres amb barana i que té un mànec de fusta, i l'usen els ferrers per rebaixar la part inferior de la pota de les bísties abans de ferrar-les (pir-or., or., occ.); cast. pujavante.

(La imatge és treta del Diccionari català-valencià-balear en línia d'Alcover-Moll (1930).

Nota2: Aquest refrany està recollit amb molt diverses versions en diferents refranyers. Així he trobat:
  • Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ésser marrà i quan va ésser gran va ésser sant (AMADES 1935)
  • Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà i de gran va ser sant (VINYETS 1990)
  • Sant Eloi quan era petit era noi; de mitjà va ésser manyà; de mitjancer va ésser ferrer, i de gran va ésser sant (GRIÑÓ 1981)
  • Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant
  • Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant (AMADES 1951)
  • Sant Eloi, el bon ferrer, va fondre la seva mare i no la sabé refer (AMADES 1951)
  • Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i de gran va ser sant (CARBÓ 1995)
  • Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan era mitjà, era un capellà, i ara que és gran és un sant (FARNÉS 1992)
  • Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan va ser gran va ser sant (SERRA i BOLDU 1928)
Però tots coincideixen en l'advocació del sant per al patronatge de ferrers, serrallers i argenters.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 52-55.

4 comentaris:

petanca ha dit...

Per casualitat,no coneixeràs un vers que parla de un tal Baldric i te una part que diu:
En Baldric era un xicot ni assenyat ni tabalot...
i que fa referència a Sant Eloi?
Fa molt temps que busco informació.

vpamies ha dit...

No em sona pas, Petanca.

Sobre versos tinc poca cosa recollida. Ja et diré si tinc res!

merce ha dit...

Casualment jo també fa temps que busco informació del que jo en dic el vers d'en Baldric del que em sé de memòria un tros que comença com diu en petanca:En Baldric era un xicot...
A on podria buscar informació?

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Mercè, no t'ho sabria pas dir! Suposo que en alguns reculls d'Amades, sobre rondalles, versos o cançons. Potser al Cançoner d'Amades (1951).

Jo limito el meu interès a frases paremiològiques i recullo poques cançonetes d'aquestes.