Qui no cull un fesol no sopa quan vol

Parèmia: Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Origen: Al poble de Font-rubí, de l'Alt Penedès, hi havia un casinyot anomenat el Romeu de Santa Maria. L'amo tenia un minyó que l'ajudava a conrear la terra. Un dia, l'amo digué al servent que collís de terra un fesol que hi havia. La mongeta semblà poca cosa al minyó, i no la collí perquè cregué que no valia la pena d'ajupir-se; l'amo, però, la va collir i la va sembrar. De la petita mongeta, en nasqué una gemada mongetera. El Romeu sembrà totes les mongetes d'aquella mongetera, i, durant diversos anys, va fer el mateix, o sia sembrar tantes mongetes com collia. Al darrer any de la sembra, va fer una enorme collita de mongetes. L'any següent, la collita es perdé, i el Romeu vengué la vella collita a preu molt alt, i amb aquella transacció obtingué un cabal tan important que el convertí en un dels primers hisendats penedesencs. El Romeu cridà el minyó que no volgué collir un fesol, li retragué la seva desobediència i li explicà que tota la seva riquesa li venia d'aquella mongeta que ell no havia volgut collir, i, per malversador i poc estalviador, el va acomiadar de casa seva i li va dir la frase que ha estat proverbial: -Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Juncosa és el centre del món

Parèmia: Juncosa és el centre del món.

Origen: Hom suposa que l'esfera terrestre fou traçada amb un compàs, la punta fixa del qual fou clavada enmig de la plaça de Juncosa, on encara es conserva el sot que es féu en subjectar-la-hi. Juncosa es troba, per tant, al punt mitjà del món. El sot que la creença popular assenyala com a punt on es clavava el compàs és el clot on en altre temps es plantava l'arbre de maig.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser Xauxa

Parèmia: Ser Xauxa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Xauxa és una provincia de l'altiplà de Perú, coneguda per la fertilitat de les seves terres, el paisatge verd i l'aire saludable. Tenia fama de repòs obligat per als malalts amb problemes respiratoris que sanaven en arribar a Xauxa. Els indians que es van fer rics a Amèrica duien d'allà aquesta fama. La fantasia popular li acabà atorgant les mateixes qualitats que el paradís i l'expressió «Això és Xauxa» va servir per descriure situacions d'abundància.

Al blog Altres Barcelones, Dani Cortijo, l'autor, ens explica una llegenda que expliquen a Barcelona:

Un vaixell cap a Xauxa

Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.

Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!

Explicació: Serveix per explicar situacions d'abundància.

Nota: Xauxa existeix. És una província de l'altiplà del Perú.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost

Parèmia: Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost.

Origen: Es diu que a Canapost hi havia grans cries de gallines, que constituïen la riquesa de la població, mentre que a Peratallada no hi havia ni una sola gallina. Els d'aquesta població van demanar als de Canapost que els endrecessin unes quantes gallines per tal de veure si podien introduir la seva cria al seu poble. Als de Canapost, els dolia estendre la seva riquesa al poble veí, i s'hi van pensar molt abans no es van decidir; però com que els de Peratallada eren molts més que ells i, sobretot, més forts i més valents, van creure que si els negaven allò que els demanaven els tocaria la de perdre, i els van facilitar unes quantes gallines.

Abans de donar-los-les els van fer un gran sermó, recomanat-los amb llàgrimes als ulls que mai no oblidessin que eren filles de Canapost i que no reneguessin de la pàtria. El dol de Canapost va commoure tant les bestiones, que mai més no se n'han oblidat, i per això sempre van pondre a Canapost, perquè llurs ous siguin d'aquesta població, com ho foren llurs avantpassats.

Explicació: Per a indicar la gran proximitat d'ambdues poblacions empordaneses.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Semblar el mercat de Calaf

Parèmia: Semblar el mercat de Calaf.

Origen: La ciutat de Calaf està situada en un planell extraordinàriament fred. Tan fred és que un dia que se celebrava un dels seus importants mercats s'arribaren a gelar les paraules. Tothom parlava i ningú no sentia un mot. Tot esforç per fer-se sentir era inútil.

Ben entrat ja el matí, eixí una ullada de sol que desgelà les paraules, i tot d'una se sentiren totes les que havien pronunciat durant les cinc hores anteriors. El brogit i guirigall que va armar-se fou cosa grossa; ningú no entenia res, i tothom fugí eixordat enmig del major desordre i abandonà el mercat i els mercadatges.

Explicació: Expressió emprada per a pintar el desordre, la desorganització i el desacord.

Nota: Calaf és a la Segarra Alta. Segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928)

Font:

• Xavier Bosch, prevere (1928): "Fires, mercats i aplecs de la Segarra alta", dins "Arxiu de tradicions populars" III, pàg. 161.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.
• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.
• Lo Carranquer: La llegenda del mercat de Calaf.

Nota: L'autora cita Joan Amades. Amades en parla al Refranyer català comentat (1951)

A la lluna de València

Parèmia: A la lluna de València.

Explicació: Significa que han quedat frustrades les esperances d'allò que es desitjava o pretenia. S'usa amb els verbs deixar i quedar.

Origen: Una tradició recollida per Sbarbi conta que antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats. Resulta una mica innocent, la història.

D'altra banda, Apel·les Mestres a Tradicions en recull una altra de més versemblant. Diu que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.

També hi ha una altra possible explicació, tampoc gaire versemblant, recollida en el diari de Madrid El Liberal de l'any 1900, atribuïda a D. Vicens Boix, cronista i escriptor valencià, que diu que fa un parell de segles el rellotge del Miquelet tenia una lluna que assenyalava els quarts de la lluna. Es va espatllar la maquinaria i no es va trobar cap rellotger enlloc que ho sapigués arreglar, quedant espatllat i assenyalant la lluna nova que hi havia quan es va espatllar.

Així restà molts anys i se solia dir que quan algú perdia molts diners que estava a la lluna de València.

Ginestà i Punset desqualifica aquesta explicació, perquè també s'aplica a qui veu frustrades les seves expectatives o esperances envers un fet i perquè el modisme és molt més antic, perquè ja es troba documentat en una obra dramàtica d'un autor castellà anomenat Moreto, que morí a Toledo el 1669, que en una de les seves obres diu:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Diu Ginestà i Punset:

Modisme usat no solsament á Catalunya sino també en la majoria de las regions d'Espanya. Significa que han quedat fustradas las esperansas de lo que's desitjava ó pretenia. S'usa ab els verbs deixar y quedar.
Una tradició'ns conta que antigament, fora'ls murs de Valencia existia un banh ab forma de lluna ahont s' hi quedavan á dormir els viatjants que arribavan á la nit cuan las portas de la ciutat eran tancadas; pero aquesta tradició (qu'es la que conta'l Sr. Sbarbi) resulta una mica ignocenta. Un'altra se'n conta y qu'es la que's pot creurer mes (V. Apeles Mestres, Tradicions) por ser lo mes natural del mon. Diu que als aforas de Valencia (no fixa any) s' hi aixecava un edifici ahont hi havia establert un hostal anomenat La lluna. En dit hostal s'hi hostatjavan els que arribavan cuan las portas de la ciutat eran tancadas.
En un dels números del periódich El Liberal, que's publica á Madrit, y en la secció El averiguador popular en el mes de maig ó juny d'aquest any (1900) trobo estampada ab la firma de Un ribereño accidental (Aranjuez) l'esplicació d'aquest modisme de la següent manera:
«.....que per mi resulta mes certa per haberla sentit fa molts anys de llavis del notable escriptor y cronista de Valencia, D. Vicens Boix, paysá meu, puig soch ribereny per accidens y valencia, per me.
»M'esplicava aquell sabi senyor, y fins potser que ho tingui escrit, que antigament, fará, ja prop
de dos sigles, el rellotje del Miquelet tenia una lluna que senyalava els cuarts d' aquest satélit; pero va arrivar el cas de que la maquinária va espatllarse y no's trobá cap rellotjer á Valencia ni per tot Espanya que la sapigués arreglar, quedantse aquella lluna del Miquelet sense cuarts, nomes que ab la lluna nova que marcava al espatllarse.
»Aixís estigué molts anys y fou costum dir, cuan un home perdia son capital ó's quedava sense diners, que estava á la lluna de Valencia.»
Absurda resulta, en absolut, aquesta tradició, per dugas causas. Primera: perque'l modisme no s'aplica solsament á la persona que pert son capital, sino, com ja he dit al comensament d'aquestas ratllas, als que'ls quedan fustradas las esperansas de lo que desitjavan ó pretenian; y segona: perque'l Sr. Boix, segons el ribereño accidental, diu que d' aixó del rellotje fará prop de dos sigles, y trobém que'l modisme en cuestió ja era famós en el sigle XVII puig que l'autor dramátich castellá Moreto, que morí á Toledo l'any 1669, diu en una de sas obras:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Aquestos versos ademés venen a confirmar la primera de las causas que alego pera demostrar el póch crédit en que tenim la tradició contada per don Vicens Boix.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Com el Vallès no hi ha res

Parèmia: Com el Vallès no hi ha res.

Origen: És el títol d'un poema de Josep Carner:

Com el Vallès no hi ha res

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d'una calitja, de dia,
d'una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l'ombra estesa
s'ou un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: El poema de Josep Carner pertany al recull Bella terra, bella gent, del 1918.

Lleida ha foradat

Parèmia: Lleida ha foradat.

Origen: Per estimular més els cavallers que l'ajudaven en la conquesta, el rei Jaume prometé que donaria a la ciutat de València els usatges i escuts de la ciutat dels primers cavallers que hi entressin a força d'armes. Foren cavallers lleidatans, i el rei donà a la ciutat les lleis i ordinacions de Lleida i una part del seu escut: al fons, les barres, com a emblema i ensenya de Catalunya; per coronament, la rata-pinyada, símbol pres pel rei, i per ornament, un dels quatre lliris que tenia l'escut de Lleida (que des d'aleshores sols en té tres) i, a més, les dues L, o sia les dues primeres lletres del nom de Lleida.

Fins fa pocs anys, en record dels usatges lleidatans, a València cada any anaven els síndics valencians a Lleida a rebre i comprovar les mesures i els pesos, els quals regien igual en ambdues ciutats. Lleida donava a València el patró i la forma. D'ací l'origen del proverbi Lleida ha foradat, fent al·lusió al fet d'haver foradat la muralla de València.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Al juliol, la garrofa porta dol

Parèmia: Al juliol, la garrofa porta dol.

Origen: Durant el juliol la garrofa pel procés de maduració, passa d'un color verd a un color més fosc, quasi negre, associant aquest color al de la roba que porten algunes persones quan se'ls mor algun familiar.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Passar Bòria avall

Parèmia: Passar Bòria avall.

Variants i sinònims: Anar Bòria avall.

Origen: Bòria vol dir 'veïnat als afores', 'raval', alteració de boeria, 'casa del bover (o boer)' per contracció del hiat amb allargament de la o, que atragué l'accent.

La citació més antiga que he trobat d'aquest modisme: "Cosas passadas ,quals recorts s'esborran . Barcelona de 1827 a 1843 - VI. Passar Bòria avall", de Teodor Creus a la revista "La Renaixensa", Núm. XI (any 1881), Pàg. 87-88:

Una sola vegada tinguí ocasió de presenciar tan repulsiu espectacle. y es molt probable que aquella sería la derrera també que l'oferiría la comptal ciutat.

Era jo molt nen y me portava de la má un criat acompanyantme cap á estudi, que hi anava al carrer de Mercaders; y com vivían mos pares en lo carrer d'en Raurich, y no estava oberta, com es sabut, la continuació del carrer de Fernando pujavam per lo del Call, y atravessant la plassa de S. Jaume, bastant més xica que are, y la Llibretería, al arrivar á la Baixada de la presó, hont en aquella data hi havía lo edifici que de tal servía, varem veurer una munió de gent, entre la que se distingían los barrets ab escarapetla dels mossos de la Escuadra.

La curiositat, en aquella edat tan natural, me feu tirar del bras del criat pera acostarme á veurer lo que aquell aplech de gent originaria, y vas observar en mitj d'ell un home á dalt de un ruch ab la camisa cayguda sobre'ls brassos, ensenyant pit y espatllas, ab un rétol de cartró devant del primer y ab los peus lligats ab una soga per sota la panxa del ruch.

La comitiva se va deturar, y despres de haver lo nunci sonat la sua trompeta y pronunciat algunas paraulas, que venían á esser un extracte de la sentencia, una persona, que per ma curta talla, no vas poder veurer, un home que m' digué lo criat era lo butxí, ab una fusta com una pala de jugar á pilota li va mesurar las espatllas, no se cuantas vegadas. Despres se va torná á posar en marxa la comitiva, y com apar que la Boria era carrer per ahont devían passar aquells á qui tal cástich se infligía, per aixó se deya á tan repugnanta cerimonia, com he dit: «passar Boria avall.»

Segons conta David Griñó i Garriga a Oficis que es perden (Barcelona: Millà, 1981), «Era creença que, en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardaven de tot mal. En aquells temps en què els condemnats a mort eren penjats al Portal Nou després de passar Bòria avall, hom anava a cercar sogues de penjat, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses.»

Dani Cortijo, del blog Altres Barcelones, ho conta amb molt de detall, també:

«Des de l’Edat Mitjana fins entrat el segle XIX fou molt comú la pràctica de fer “passar Bòria avall” els delinqüents. Aquesta expressió barcelonina era l’equivalent de fer “passar per la vergonya” els condemnats a assots per algun delicte. [...]

Durant aquest ritual, el reu era tret de la presó (situada a la Plaça del Rei) passejat per la ciutat amb un rètol penjat al pit que recordava el seu delicte. En alguns casos en canvi, el condemnat duia un collar de cinta vermella on penjaven els objectes robats o les eines amb les quals havia perpetrat el crim.

Sortint de la presó per l’antic Carrer de la Baixada de la Presó (que rebé l’actual nom de “Baixada de la Llibreteria” agafant el nom del carrer contigu no fa gaire, el 1958 per les protestes del veïnat d’un carrer de nom tan antiestètic) baixava el carrer de la Bòria (avui escapçat en gran part després de l’obertura de la Via Laietana el 1909) i començava l’horrible cerimònia enmig d’una munió de gent moguda en gran part per la morbositat.

Obrint aquest patètic “cercavila” el nunci anava cridant a toc de trompeta el delicte pel qual s’executava aquella condemna:

“Mana lo rey nostre senyor, i en el seu nom la Reial Casa del Crim, que aquest home anomenat (...nom del condemnat...) pateixi la pena de (...número d’assots...) assots per (...delicte comès...)”

El seguia l’agutzil i rere el reu, el botxí amb el fuet i els Mossos d’Esquadra. És curiosa l’observació que Joan de Déu Domènech fa sobre la comitiva al seu llibre, que per altra banda m’agradaria recomanar-vos, “L’espectacle de la pena de mort”:

“de tots els integrants del cerimonial d’assotar pel carrer, la dels Mossos és l’única institució que encara perdura”

La ruta de 100 cantonades en cadascuna de les quals es fuetejava el condemnat 100, 200 300 o fins a 500 vegades segons la pena (ja que el nombre era sempre múltiple de 100) seguia traçant un cercle pels carrerons de la Barcelona vella per la Placeta d’en Marcús, Montcada, Rere Palau, , Consolat, Fusteria, Ample, Regomir, Ciutat, Bisbe i Plaça Nova. En arribar-hi eren marcats amb un escut de la ciutat roent a l’esquena per restar estigmatitzats a partir d’aleshores. Tot seguit la comitiva continuava per Corríbia, Tapineria... retornant a la Presó.

Per suposat, durant l’Antic Règim, els nobles i privilegiats no foren mai assotats ni castigats en públic, com a molt eren desterrats a un convent o castell.

En el cas de les dones, aquestes tampoc eren assotades, això si, no es lliuraven pas de la “passada de la vergonya”. A elles se les passejava muntades també en una ase o mula. Duien el cap immobilitzat lligant la barbeta sobre una espècie de suport de la sella amb forma de mitja lluna que els impedia amagar el rostre. Eren mostrades mig nues i escabellades, amb els pits tapats per la seva pròpia cabellera i coronades amb un alt cucurull de cartró, guarnit amb papers de coloraines i picarols.»

Explicació: Càstig que es donava antigament a determinats delinqüents en la ciutat de Barcelona, i que consistia a fer-los recórrer el carrer de la Bòria i altres vies dalt d'un ase per ser assotats pel botxí a cada cantonada. D'aquí prové el significat més modern d'aquesta locució, que vol dir 'anar malament'.

Font: Vista a Rodamots i al blog Altres Barcelones.

Les Cabrelles, per Sant Joan, bona matinada fan

Parèmia: Les Cabrelles, per Sant Joan, bona matinada fan.

Origen: Diu Barceló:

Aquest petit boldró d’estels que en termes astronòmics s’anomena les Plèiades i que es troba situat just al damunt de la constel·lació del Bou o Taurus, per Sant Joan, de bon matí, les tornam a veure. Són set estels principals i moltíssims de menor magnitud. La gent del camp i de la mar, té ben observat el curs de les Cabrelles i les seves posicions envers del sol ja que es mouen en la mateixa direcció, però fan més via: cada mes li prenen dues hores d’avantatge, de manera que en un any fan una volta més que el Sol. Són invisibles des de dia primer de maig fins a Sant Joan. La sortida i la posta de les Cabrelles serveix de guia horària a pagesos i mariners.

Font: Joan Barceló (2008): Article "Sant Joan arribat, la primavera ha passat", dins el Diari de Balears, del dia 20 de juny de 2008.

Semblar que hagi passat el bou de Corpus

Parèmia: Semblar que hagi passat el bou de Corpus.

Origen: Diu Busquets:

En alguns indrets, entre el bestiam de les processons de Corpus, hi figurava un bou. El Bou barceloní tenia el cap de cartró i el cos cobert amb una àmplia gualdrapa que tapava en part els homes que el portaven. La seva principal missió era d'armar avalots i empaitar la quitzalla. Per això, quan pels carrers on hi havia bullícia, es deia: "Sembla que hagi passat el Bou de Corpus!"

Explicació: Es diu quan pels carrers hi ha bullícia.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 49.

De les glans de juny, tot l'any el porc en gruny

Parèmia: De les glans de juny, | tot l'any el porc en gruny.

Origen: Les femelles que es destinen a la cria senten el zel genital des del mes de setembre fins al mes de març i, durant aquest temps, van de verro; per tant, hom les porta als pobles on hi ha mascles d’aquesta mena a fer-les verrir. És creença popular que les porques estan en estat gràvit durant tres mesos, tres setmanes i tres dies. Solen tenir una mitjana d’uns 10 porcells per cria.

En acabar de néixer se’ls anomena garrins, mamellons, lletons, godalls, porcells o nodrissos, encara que segons l’indret, reserven els dos darrers noms per als acabats de desmamar, fet que té lloc unes vuit o nou setmanes després de néixer; a l’any, són porcs primals, i de l’any per amunt terçons. Les femelles que es queden per a la cria mentre són petites són llevores i després truges i els mascles que es queden per a aquest objecte són els verros. El porc també és conegut per bacó, marrà o tocino.

Quan els porcells tenen sis mesos hom els sana (castra), per tal que no sentin el zel sexual i mengin més i perque la carn no agafi un regust característic. A les porcelles les sana un sanador professional i als porcells un curandero entès en tota mena d’animals. Durant el període de lactància els porcs resten a la cort, però després hom procura aviar-los. El porquer o porquerola són els encarregats de portar a péixer o pasturar la porcada, escamot de porcs de les cases riques, o el conjunt de porcs d’un poble. Els porten a pasturar per sota les rouredes a fi que en mengin les glans, que fan la cansalada més forta.

L’única precaució que han de tenir és durant el mes de juny, ja que les glans d’aquest temps, que són molt del gust dels porcs, no són bones i els fan mal:

De les glans de juny,
tot l’any el porc en gruny.

Per acabar-los d’engreixar hom els dóna matí i vespre una perolada de cols, patates, naps, remolatxes, bledes, raves i altres hortalisses, adobades amb farines.

És obvi esmentar que ens referim a l’engreix tradicional dels porcs destinats a carn. En la cria racional del bestiar estabulat en granges, amb la tendència que hi ha a obtenir l’engreix en poques setmanes, això té un interès secundari...

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

Juny, juliol, agost i Maó són els millors ports del Mediterrani

Parèmia: Juny, juliol, agost i Maó són els millors ports del Mediterrani.

Variants: Juliol, agost i Maó, els millors ports del Mediterrani són [CA] (PUJOL 1999).

Equivalents:

• Junio, julio y Mahón, los mejores puertos del Mediterráneo son [ES]
• Junio, juliol, agosto y Puerto de Mahón, los mejores puertos del mediterráneo son [ES] (SOPENA 1983)

Origen: Sembla que va ser el navegant Andrea Doria qui va encunyar la dita. A l'època en qüestió (segle XV-XVI), pràcticament només es navegava a l'estiu, per tal d'evitar el mal temps. Del port natural de Maó molts n'han lloat les seves excel·lències com a port segur (TREPAT 1995).

Explicació: Frase que indica les excel·lències del clima mediterrani durant els mesos d'estiu (SOPENA 1983).

Font: Josep Anton Trepat (1995): Refranys de vora mar. Barcelona: Editorial Noray. Col·lecció «El nostre mar», núm. 2. Ressenya.

Nota: Podeu completar la informació amb l'entrada 'juliol, agost i Maó, els millors ports del Mediterrani són', del Refranyer català-castellà.

Si vols la veritat, vés a cercar-la a Lleida

Parèmia: Si vols la veritat, vés a cercar-la a Lleida.

Origen: A Lleida no sabien pas quina mena de cosa era la veritat. En totes les reunions i assemblees, tothom les hi calava com li venia bé, sense mai no dir ni una sola veritat ni per errada. Un dia el bisbe, que era foraster, molestat pel cas, va comminar molt durament els lleidatans i va amenaçar que els excomunicaria si no s'avesaven a dir sempre la veritat. Les autoritats, molt amoïnades, van demanar al bisbe que els digués on la podien trobar, la veritat, per tal de poder-se'n servir. El bisbe, enfadat, els va dir que anessin a demanar-la al rei.

Tot seguit va reunir-se el Consell de la ciutat i van decidir enviar dos comissionats a trobar el rei a Barcelona, per tal de demanar-li la veritat.

Arribats els dos missatgers a Barcelona, així que van passar el portal van preguntar on s'esqueia el palau del rei, puix que venien de Lleida a cercar la veritat, ja que els havien dit que el rei els la donaria. Uns estudiants que van sentir-los es van fer el propòsit de fer-los una mala passada. Els van dir que ells eren amics del rei, que hi tenien de bo i que els agenciarien el negoci. Els delegats van sentir-se molt contents de trobar qui els planegés el camí d'un afer tan espinós i difícil per a ells.

Els estudiants els van fer acudir a la vora del palau i a l'hora convinguda els van lliurar una gran olla tota ben tapada, els van dir que a dintre hi havia la veritat i els van encarregar molt insistentment que no la destapessin fins a arribar a Lleida.

Els enviats volien pagar la veritat, però els estudiants els van dir que el rei la donava sense pagar res.

Arribats a Lleida, després de moltes peripècies, foren engegades les campanes al vol, per tal d'anunciar l'arribada de l'esperada veritat. La gran olla fou posada damunt de la taula del Consell. Fou enviat a cercar el bisbe perquè fos ell en persona el qui primer la veiés.

Així que van començar a afluixar la tapadora va sortir de l'olla una pudor insuportable. El batlle va dir recelosament:

--No sé per què em sembla que això és m...
--I el bisbe va replicar:
--És veritat.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Semblar l'orgue de Caldes

Parèmia: Semblar l'orgue de Caldes.

Origen: Aquesta parèmia es refereix a l'orgue de Caldes d'Estrac, el qual, segons veu popular, era diferent de tots els altres. Era fet de canons de canya, en lloc de tubs metàl·lics, els quals donaven notes estranyes i disonants, i per això se l'ha pres com a tipus dels conjunts musicals destrempats. Era així mateix tan complicat, que bastava un minúscul mosquit per a desbaratar-lo. Tenia també, com una de tantes originalitats, un nombre de tecles molt superior al corrent.

Les dificultats reunides per l'orgue de Caldes eren comunes a molts altres orgues, puix que la semblança es troba en tots els refranyers.

Explicació: Aquesta frase es diu de diverses maneres i se li dóna diversos sentits. Quan s'usa tal com l'exposem en l'epígraf, s'aplica als conjunts musicals inharmònics, desafinats i discordants, i en general a tota cosa desordenada, mal manegada, desencaixada i desballestada.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ai, bon Déu de Mataró!, amic de les dones i dels homes no

Parèmia: Ai, bon Déu de Mataró!, amic de les dones i dels homes no.

Origen: Un any, per Setmana Santa, Mataró volia estrenar una imatge del Sant Crist, i, com que no l'encarregaren amb prou temps, l'escultor no la tingué llesta el dia assenyalat.

Per suplir la falta substituïren la imatge per un home viu, el qual quan se li acostava una dona per adorar-lo li feia una rialleta i li demostrava simpatia, i en acostar-se-li un home li feia una ganyota i li treia un pam de llengua.

Explicació: És una exclamació festiva i humorística.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

A cent anys, coteta verda

Parèmia: A cent anys, coteta verda.

Explicació:

• El refrany al·ludeix al ridícul que fan aquelles persones que actuen de manera impròpia de la seva edat.
• Es diu per aquells qui volen fer coses de jove quan són vells (Tortosa, Val.) (DCVB, s. v. 'cota').

Origen: la cota és un vestit usat antigament i també la bata que duien els escolans. També és el vestidet blanc amb mànegues curtes, que es posa als infants recent-nats.

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Isabel Gimeno (1989): El llibre dels refranys catalans. Barcelona: Editorial De Vecchi. Vista al Refranyer català-castellà.

De Sant Miquel a Sant Miquel fa una mateixa mar i un mateix cel

Parèmia: De Sant Miquel a Sant Miquel fa una mateixa mar i un mateix cel (AMADES 1951 - AMADES 1983).

Origen: Hi ha dos sants Miquel al santoral: el de maig (dia 8) i el de setembre (dia 29). Amb el de maig, entrada la primavera, comença el bon temps visible i durador i els dies s'allarguen respecte de les nits. Aquesta bonança s'allarga fins a l'altre Sant Miquel, el del 29 de setembre, ja a les acaballes de l'estiu, on la percepció és contrària: els dies s'escurcen i comença a fresquejar notòriament.

Explicació: Fa referència al període de temps que va des de Sant Miquel de maig (dia 8 de maig) fins a Snt Miquel de setembre (el 29 de setembre), època de bonança estival.

Nota: Hi ha tot un seguit de refranys que prenen de referència una data d'abans de l'estiu i una altra de finals per marcar un mateix temps o la necessitat de fer (o no fer) determinades activitats:

• De Sant Joan a Sant Miquel, ni dona ni peix ni mel (AMADES 1983)
  
• De Sant Joan (o Sant Jordi o Sant Miquel) a Sant Miquel, ni dona, ni vi, ni peix (AMADES 1951 - AMADES 1983 - BELLMUNT I FIGUERAS 1987 - TREPAT 1995)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, els pastors venen els anyells (AMADES 1951 - AMADES 1983)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, es cull de tot i no queda res (AMADES 1951 - AMADES 1983)
• De Sant Miquel a Sant Miquel, ni rosari ni muller (AMADES 1983 - GIMENO 1989). Explica Gimeno d'aquest refrany: «El juny és el temps de pujar les ramades a muntanya per passar-hi l'estiuada i aprofitar les herbes. El pastor, per tant, viu a l'estiu allunyat i separat de nuclis de població; generalment els pastors són homes profundament religiosos, tot i posseir un gran fons de superstició i cada diumenge baixen per assitir a missa. Amb tot, la musa popular els titlla de poc religiosos, idea reflectida en aquest refrany.»
• de Sant Miquel primer a Sant Miquel segon, jo fóra pastor de tot el món (AMADES 1983)
• de Sant Miquel primer a Sant Miquel segon, jo fóra pastor de tot el món. I de Sant Miquel segon a Sant Miquel primer, de pastor jo no en vull fer (AMADES 1951)
  

Mira també: L'article Sant Miquel de maig, del blog Reflexions en català.

Remoure Poblet i Santes Creus

Parèmia: Remoure Poblet i Santes Creus.

Origen: Diu Elena Vicioso:

Aquests dos monestirs van entaular una pugna molt aferrissada per tal d'establir la prioritat entre ells. Cadascuna de les comunitats es creia la més antiga i, per tant, que el seu abat tenia un lloc de preferència al seu contrari en les grans solemnitats i cerimònies reials i religioses. Cadascú creia que s'havia de situar a la dreta del rei i de l'arquebisbe. Els de Santes Creus deien que llur monestir havia estat fundat pel cavaller Galceran de Pinós, en agraïment d'haver-se alliberat del captiveri del rei moro de Granada.

Els monjos de Poblet no negaven la raó del que deien els de Santes Creus, però objectaven que el comte de Barcelona no es va entretenir a ajudar el rei de Castella a treure els moros del seu reialme fins que hagués netejat els sarraïns de les seves terres i que, per tant, la presa i conquesta de les serres de Prades i d'aquesta vila i la de Siurana i la fundació de Poblet en record d'aquelles gestes era anterior a la conquesta d'Almeria. El plet durà molts anys. El papa va enviar un emissari especial des de Roma per tal que examinés personalment els documents.

Els de Poblet van témer que els de Santes Creus no subornessin o no compressin l'emissari pontifici i mentre va restar a Poblet, per tal que no falsegés o no s'emportés cap document, no el van deixar ni un moment sol. Sempre va anar amb tres monjos al costat, que àdhuc quan dormia no es movien dels peus del seu llit i el vetllaven sempre. No li van deixar tocar ni un paper. Tot el que va demanar per veure, li ho van cercar, li ho van desfer i li ho van sostenir davant dels ulls dels tres monjos posats al seu servei i no li van deixar ni tan sols posar la mà damunt de cap document.

Aquesta desconfiança va indignar el papa, que no volgué decidir el plet i va morir sense donar la raó a cap dels dos monestirs. El nou papa va haver d'estudiar el cas, puix que el va escamar la conducta del seu predecessor, i van haver de passar molts anys abans no es va decidir a donar la raó a la comunitat de Poblet.

Les diferències entre ambdós monestirs van transcendir a fora. El poble es va dividir, i, mentre uns donaven la raó als pobletans, altres creien que la tenien els de Santes Creus.

Explicació: Aquest plet, sorollós i transcendent, va originar el refrany: Remoure Poblet i Santes Creus, per indicar que un afer ha estat molt laboriós i que ha calgut cercar molt.

Equivalents: Una altra parèmia semblant diu: Costar Poblet i Santes Creus. Hom l'empra per a designar un afer molt laboriós i costós moralment i materialment.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Mira també: Diari d'un llibre vell.

Semblar de l'Alcora

Parèmia segons la font original: Paréixer de l'Alcora.

Origen: Diu Gadea:

Afectar ser bovo, simple ó beneít, siguent en realitat astut y molt espavilat, vate así el modisme que desde antich s'els aplica als naturals ó fills d'eixe póble de la provincia de Castelló de la Plana, y de rebot á tot el que sent més pillo que bonico y un gat molt corregut, en tot y en això fa el tio non sabo, y si li la pòt pegar á quansevòl, no s'ho deixa per perea; per lo tant no's estrany que s'use en tot este reine, y que á lo millor s'el posém tots en boca quant ve al cas, apropiantli també pera fer boca esta cansó:

Pera dolçainers en Tales,
pera espaviláts en Onda,
pera banys en Vilavella,
pera bovos en Alcora.

Font: J. Martí Gadea (1908): Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè. Primera part. Impremta de Antonio López y Compª: València, 1908.

Parlar del sexe dels àngels

Parèmia: Parlar sobre el sexe dels àngels.

Variants i sinònims: Discutir sobre el sexe dels àngels.

Origen: Un àngel és un esperit pur que té enteniment i voluntat, inferior a Déu però més perfecte que els éssers humans. Els àngels van ser creats per Déu i alguns d'ells, capitanejats per Lucifer, s'hi van rebel·lar i es van convertir en dimonis. Els que es van mantenir fidels a Déu, capitanejats per l'arcàngel sant Miquel, van ser confirmats en la seva gràcia i la seva benaurança. La seva existència és un dogma de fe. Hi ha entre ells una gradació jeràrquica: serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats, principats, arcàngels i àngels. La iconografia concreta dels àngels com a un dels graus d'aquesta jerarquia els representa, des del segle IV dC, en una figura antropomorfa alada. Però, en ser esperits pur, no tenen sexe.

Explicació: D'aquí treu cap la frase Parlar de (o discutir sobre) el sexe dels àngels.

Altres frases relacionades: La pietat popular els relaciona amb la bondat, i d'aquí expressions com Ser un àngel o comportar-se d'una manera angelical, que s'apliquen a paersones que actuen amb bonhomia o generositat.

Altres expressions col·loquials que inclouen aquest terme són:

• Cantar-hi els àngels (ser molt apreciat un menjar o qualsevol altra cosa);
• Dormir com un àngel (dormir plàcidament);
• Estar amb els angelets (manera de dir als nens que algú s'ha mort);
• Fer l'angelet (fer-se el desentès);
• Passar un àngel (que es diu quan de cop tothom es queda callat en una conversa)

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

No arribar la sang al riu

Parèmia: No arribar la sang al riu.

Origen: La primera impressió en sentir aquesta frase feta ha estat de pensar que era un castellanisme. Però l’he trobat força documentada en repertoris catalans (força moderns, això sí).

He trobat un doble origen de la frase feta, encara que un el descarto per fantasiós i poc probable. És el que ofereix Joaquim Martí Gadea, un autor valencià de primers del segle XX en una obreta del 1906, Tipos, Modismes y Coses Rares y curioses de la terra del Gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella. Però és això, un arreplegador, més que un estudiós de la llengua i els seus reculls s’han de calibrar en la seva justa mida. La frase exacta que cita ell és No aplegarà la sang al riu i l’origen que relata és el següent:

«Se refereix este refrany a la següent anècdota o xascavall: Diu que eren dos germans que se n’anaren a pescar a un riuet, emportant-se’n per a esmorzar una caçoleta de sang fregida amb ceba. Lo u anava davant, duent els aparells de la pesca i l’altre seguia darrera amb la caçoleta de sang. Este s’entretenia pel camí, ficant els dits a la caçoleta i menjant-se la sang amb el major dissimulo. Ho và vore el de davant i del tot incomodat reprengué al seu germà dient-li: A eixe pas no aplegarà la sang al riu…»

(Reproduït, per comoditat, de l’obra de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada, VII, s.v. S 287, Ed. Columna, 1998).

Però en una altra obra, crec que una mica més solvent, el Diccionario de dichos y frases hechas d’Alberto Buitrago Jiménez, publicat per Ed. Espasa Calpe, 1995, l’autor relata un altre origen més creïble:

«No ser una riña o una pelea tan dura ni tan violenta como en un principio se creía. Era habitual que en la antigüedad muchas batallas se celebraran cerca de los ríos, por el simple hecho de que estos suponían una primera defensa de las ciudades. Como la ciudad solía estar enclavada en una zona alta, era lógico, pues, que la sangre de los muertos y heridos corriera hacia el río.»

Trobo que és una explicació força més plausible i convincent.

El dilluns, 30 d'abril de 2001, al programa Connexions, de TV3, em van fer aquesta consulta i els vaig enviar la resposta següent:

El filòleg i expert en frases fetes Víctor Pàmies ha investigat l'origen de la frase "No arribar la sang al riu" i la versió més convincent és la que apareix al Diccionario de dichos y frases hechas, d'Alberto Buitrago, publicat per Espasa Calpe, el 1995. Explica que era habitual que durant l'antiguitat moltes batalles es fessin a prop dels rius pel fet que suposaven una primera defensa de les ciutats, moltes emmurallades. Com que les ciutats acostumaven a estar en zones altes era lògic que si la sang no arribava al riu volia dir que la baralla no era tan violenta com es podia pensar. (Una altra versió menys creïble és de Joaquim Martí Gadea, autor valencià de principis del segle XX, que diu que prové d'una anècdota segons la qual dos nois anaven a pescar i portaven una caçoleta de sang fregida. Mentre un se l'anava menjant l'altre li va dir: "─No arribarà la sang al riu").

Explicació: El sentit de la frase també és prou conegut: ‘no ser una baralla o disputa tan violenta com en un principi es preveia’.

Font:

• Buitrago Jiménez, Alberto (1995): Diccionario de dichos y frases hechas. Ed. Espasa Calpe.
• Farnés i Badó, Sebastià (1998): Paremiologia catalana comparada, VII, (s.v. S 287). Barcelona: Ed. Columna.
• Martí Gadea, Joaquim (1906): Tipos, Modismes y Coses Rares y curioses de la terra del Gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella. València.

Posar en un altar

Parèmia: Posar en un altar.

Origen: L'altar és una taula elevada, també anomenada ara, sobre la qual s'ofereixen sacrificis i, en l'antiga litúrgia catòlica, el sacrifici de la missa. Els altars d'abans solien estar adossats al mur, de manera que el sacerdot hi feia la missa d'esquena als fidels. Actualment solen estar situats de manera que el celebrant pugui situar-se de cara als fidels. La consagració de l'altar és una benedicció que en fa el bisbe perquè sigui apte per al culte diví. Als altars hi ha un orifici, anomenat sepulcre, on s'hi depositen relíquies de sants màrtirs. L'altar principal d'una església -el situat a la nau central- es diu altar major, mentre que els altres s'anomenen altars laterals

Explicació: Posar en un altar algú és una manera de dir que se l'omple de lloances.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Matar jueus

Parèmia: Matar jueus.

Variants i sinònims: Anar a matar jueus.

Origen: Diu Josep Maria Huertas:

La Setmana Santa ja no és el que era, però en el record de molts hi ha alguns costums desapareguts i tan poc lloables com el de matar jueus. Josep Pla evocava el 1919 aquest costum de Dijous Sant que, segons ell, anava de baixa respecte al que havia viscut de nen: «En tal dia com avui, a l'època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l'església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d'estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l'església, es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus». Val a dir que sovint eren els pares qui esperonaven els fills a complir aquest ritus més aviat lamentable.
El dia de Dijous Sant, nens i nenes ─sobretot nens, que són més guerrers─ agitaven sense parar els xerracs ─les joguines de què parla Pla─ fent tot el soroll que podien mentre algú, un adult potser vestit amb sotana, recordava que ho feien per «matar jueus», ja que aquests havien mort Jesucrist a la creu. Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase «anem a matar jueus» era prou colpidora.
Pla certificava, quan escrivia els seus records: «Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d'aquest desori arrelat i grotesc».
Un altre costum, aquest sense cap rerefons d'intolerància com en el cas del de «matar jueus», era el de celebrar la resurrecció de Crist, el Dissabte de Glòria. Un lloc on tenia un especial significat era al carrer d'Aragó de Barcelona, travessat per la rasa del tren, on el rebombori es mantenia encara als anys trenta. Amb un pal alguns, amb una maça uns altres, anaven a picar en el ferro colat d'uns gerros que culminaven les tanques de la rasa. El so era com esquerdat, però als nens de la rodalia els agradava. Aquell dia tenien permís per fer tota la cridòria i tot el soroll que volguessin.

Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.Pàg. 92-93.