A la Rambla!

Parèmia: A la Rambla!

Origen: Es diu que prové d'un governador provençà, foraster a la nostra ciutat, qui, al sortir d'una funció de gala al Teatre del Liceu, amb gran ufanor, pujà al seu cotxe dient seriosament: ─A la Rambla! En comptes de dir ─Al Pla de Palau! que és on llavors ja hi havia el govern civil. En aquella hora, la una de la matinada, a la sortida de l'òpera, la Rambla estava plena de gent, i al sentir l'ordre que donava el governador mil veus s'alçaren repetint-la amb sarcasme: ─A la Rambla! A la Rambla!

Explicació: Dita irònica que es feu popular per allà l'any 1880 a Barcelona i més enfora, per fer burla d'algú que fa o diu un despropòsit molt gros.

Font: Sebastià Farnés (1992-99): Paremiologia catalana comparada. Vol. VII, pàg. 534, s. v. R 79 A la Rambla!

Passar-se de la ratlla

Parèmia: Passar-se de la ratlla.

Origen: Prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies.

La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla.

La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors.

En l'actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d'on, amb la finalitat d'escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla.

Font: Vista al blog El 7 ciències, d'Alfred López.

Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé

Parèmia: Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé.

Antiparèmia: De sabaters, pocs a l'estiu i molts a l'hivern.

Origen: L'explicació de l'origen dóna clarícia del significat del refrany, que és transparent, sense sentència amagada ni doble sentit.

Aquesta suposició ve de quan els sabaters treballaven al carrer. Ara en no ser així, el refrany ha donat la volta, perquè aquest gremi té més feina durant l'hivern que durant l'estiu, perquè a l'estiu amb unes avarques o espardenyes es passa.

Font: Jaume Alzamora Bisbal (2008): Espigolant dins l'antigor. Ed. Moll.

Estar pelat

Parèmia: Estar pelat.

Origen: Antigament el pèl era signe de senyoria: només podien portar barba i cabells llargs els senyors; els vassalls, esclaus i servents havien d’anar pelats de cara i xollats de cap.
Les idees del pèl i de la senyoria, doncs, estaven estretament lligades.

Explicació: No tenir diners.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Manresans, lladres, pillos i gormands

Parèmia: Manresans, lladres, pillos i gormands.

Origen: Ens ho explica Jordi Bonvehí Castañé al blog Històries manresanes, que cita J. M. Gasol (1975): Història de Manresa explicada als infants:

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda:

Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós.

La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys. Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic. Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament.

Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies.

Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost es celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge.

Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran:
"Manresans, lladres, pillos i gormands".

Font: Jordi Bonvehí Castañé (2009): Article Manresans, lladres, pillos i gormands, publicat el 5 de setembre de 2009 al blog Històries manresanes.

Nota: Podeu trobar altres dites sobre Manresa (Bages) a la paremiologia tòpica.

No saber d'on surten les misses

Parèmia: No saber d'on surten les misses.

Explicació: No saber d'on surten els diners.

Origen: Les misses es pagaven. Els sous dels capellans venien de les misses, els enterraments, els batejos, etc. La gent encarregava misses a la memòria dels difunts, per demanar un favor, per honorar sants. Misses que pagaven.

Quan diem Que pocs capellans tindrà aquest al seu enterro!, fem referència al costum que els enterraments es mesuraven en funció dels diners de la persona que pagava. Com més capellans oficiessin la crimònia, més diners costava. Així com els ornaments florals, els músics i altres complements de la cerimònia. L'enterrament mínim era el capellà sol i l'escolà amb la creu.

Nota: Actualment molta gent ha perdut el coneixement dels referents religiosos i frases com aquesta els resulten absolutament incomprensibles.

Font: La paraula del dia, del dimecres, 9 de setembre de 2009 espai lingüístic de Ramon Solsona a El Món a RAC1 (ho podeu sentir en format mp3).

La missa major és missa de senyor

Parèmia: La missa major és missa de senyor.

Sinònims i variants: Qui va a missa major, o té molts quartos o molta devoció.

Origen: La recull Farnés (1992), s. v. M 1938 (Pàg. 154 del volum VI) i cita Francesc Baldelló (1923): "Folklore litúrgic", dins «Vida Cristiana»:

La missa solemnis qu's celebra amb ministres popularment és dita missa major. D'aquí la parèmia que fa: la missa major es missa de senyor, volent significar que al dit acte religiós, per la seva mes llarga duració, no poden assistir-hi els obrers sino en especials solemnitats de l'any. En canvi, als senyors desenfeinats, els vaga prou d'oir la missa solemne, malgrat la seva llargada.

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada. (Barcelona: Editorial Columna). Edició en VIII volums.

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar

Parèmia: Per sant Miquel, | el berenar se'n puja al cel, | i per sant Macià, | torna a baixar.

Origen: Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat.

Font: A l'article Sant Miquel i l'origen de Setcases, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Fermar els gossos amb llonganisses

Parèmia: Fermar els gossos amb llonganisses.

Variants i sinònims: veg. Lligar els gossos amb llonganisses.

Origen: Un llonganissaire de Vic tenia un quisso molt enjogassat que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer, lligà la bestiola al barró d'una cadira.

S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el qual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien.

El foraster va creure que la gran riquesa era la causa d'aquella despreocupació i s'afermà en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per fermar el gos.

Explicació: Ponderatiu de riquesa i d'abundància.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Estar empiocat

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:

"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.

Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

Enganyar com un xino

Parèmia: Enganyar com un xino.

Origen: Llegenda L'abat de Poblet i 'emperador de la Xina.

Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem.

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill,i, com que ells foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conilla. Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.

Origen: 

Diu Vicioso (1997):

Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:

─Deixau-ho per mi.

Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.

─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.

Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.

L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.

Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:

─Anau allà on volgau.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.

Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:

─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.

Diu Cucarella (2020):

Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...

Font: 

• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya. 
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).

Nota: L'autora Vicioso (1997) cita Jacint Verdaguer.

Malòrum!, va dir el rei David

Parèmia: Malòrum!, va dir el rei David.

Origen: Quan el rei David morí, va fer via cap el cel proveït de la seva arpa. Així que sant Pere el veié, li digué que no era permesa l'entrada d'instruments de música al cel, ja que bé prou que n'hi havia, i no en volien pas més.

David suplicà al sant porter dient-li que aquell instrument l'havia alegrat durant tots els dies de la seva llarga vida, i que era com un bocí del seu cor, del qual no se sabria pas desprendre. Sant Pere li digué que tenia ordres severes, i que, si no volia abandonar la seva arpa, havia de renunciar a entrar al cel.

El rei profeta exclamà Malòrum!, i, per poder entrar al cel, llençà l'arpa daltabaix. La tradició assegura que anà a caure a Vilaverd, a la Conca de Barberà.

Explicació: Usat per designar que una cosa va malament i que no segueix el curs que hom desitja.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser més mentider que en Calça

Parèmia: Ser més mentider que en Calça.

Variants i sinònims: Ser més mentider (o embustero) que en Calça (o Calces).

Explicació:

• S'aplica a les persones amigues de faltar a la veritat i que exageren allò que expliquen (AMADES 1935)
• Ésser molt amic de faltar a la veritat o d'exagerar el que s'explica (GARCIA SALINES 1994).

Nota: hi ha d'altres mentiders il·lustres, com ara el Piaques de Sant Pau, que deia que havia anat a Amèrica a peu (AMADES 1935), o en Caula, en Salies o en Tarrida, que era el pare de la mentida (AMADES 1935).

Origen: Farnés (1992) cita a Amades (1927):

Quan volem pintar una persona com a molt mentidera i poc ajustada a la veritat, li diem que és més mentider que en Calces. Aquest personatge, presentat com a prototipus dels que senten poc respecte per la veritat, no és altre que l'historiaire del segle XVI, en Francesc Calça, que el poble ha corromput en Calces, doctor i llicenciat en múltiples ciències i arts, i que va escriure una història de Catalunya titulada 'Cataloniae, Liber Primus' publicada a Barcelona l'any 1536. El savi doctor no va mirar gaire prim en escriure el seu llibre, tan ple de faules i mentides històriques, que va caure en descrèdit tot seguit d'haver vist la llum, fins al punt que només va sortir el primer volum dels tres que devia tenir l'obra, segons diu el seu autor en el pròleg. Amb tot i ésser l'obra tan dolenta, va valer al seu autor una certa immortalitat, segurament molt més que si hagués escrit una història ben fidel, puix no hi ha català que no s'hagi posat el seu nom en boca moltes dotzenes de vegades, i si hagués escrit un llibre savi, molts milers foren els catalans que no en sabrien una paraula.

Posteriorment, a Refranys personals (1935), Amades ens ho torna a explicar d'una manera més sintètica:

Al·ludeix a l'historiador Francesc Calça, autor d'una Història de Catalunya publicada a Barcelona l'any 1588.

Font:

• Joan Amades (1927): Coneixences desconegudes, dins la "Revista del Centre de Lectura," III (Reus, 1927).
• Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
• Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar

Parèmia: Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar.

Variants i sinònims:

• Ca envejós, ni rosega ni deixa rosegar l'os
• Com el gos capat, que no pot ni vol deixar fer
• Com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar
• El gos de l'hortolà, no lladra ni deixa lladrar

Equivalents:

• Como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer [ES]
• El perro del hortelano, ni come las berzas ni las deja comer al extraño (o al amo) [ES]
  

Origen: Amades, a Refranyer isòpic (1935) ens relata la faula Del gos i dels bous (faula tretzena del llibre cinquè):

Un gos, pel goig de no deixar menjar els bous jeia dins la grípia plena de fanals que ell tampoc no podia menjar i que tenia un os molt gros a la boca, que de tan gros no el podia ni rosegar, però preferia més això que deixar-lo menjar a un altre.

En castellà trobem una comèdia de Lope de Vega amb aquest títol, de l'any 1618, inspirada en aquest adagi popular. Com diuen a la Wikipedia, «Su título hace alusión al refrán El perro del hortelano no come ni deja comer».

Explicació: Es diu referint-se a aquelles persones que no saben fer bon ús de llurs possibilitats ni permeten que altri se n'aprofiti (PONS LLUCH 1993).

Font: Joan Amades i Gelats (1935a): Refranyer isòpic. Barcelona, Editorial Selecta.

Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits

Parèmia: Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits.

Origen: La llegenda ens conta d'un matrimoni que vivia molt malament. Ella anava, cada dia, al santuari del Far a demanar a la Mare de Déu que li tragués del davant el seu marit. L'espòs, sorprès per la sobtada devoció de la seva esposa, un dia la va seguir i va sentir la demanda que feia a la Verge.

El marit es va amagar darrera de la imatge i va contestar al prec de la seva esposa aconsellant-li que donés al seu espòs cansalada i ous fregits, menjars que, en aquell temps d'austeritat, constituïen un gran requisit, i, així aconseguiria fer-lo tornar cec.

La muller va peixar el marit tant com va poder, donant-li el que suposava que li havia aconsellat la imatge i, encara, altres bons menjars.

El marit aviat va començar a dir que no s'hi veia, fins a fer veure que s'havia tornat completament cec; i, simulant estar cansat de la vida, demanà a la seva esposa que el matés, perquè ell no es veia amb cor de fer-ho. Li proposà que l'acompanyés fins a un cingle proper al santuari del Far, que el posés ben a la vora, que emprengués una bona embranzida i li clavés una forta empenta. Així ho van fer, però l'astut marit s'enretirà; la muller no va poder contenir l'empenta, i fou ella la qui es tirà daltabaix de l'abisme. El paratge és conegut, encara pel Salt de la Dona, i al fons del cingle hom ensenya una grossa pedra, on, si ho hem de creure, es veu una figura humana, que és el cos de la mala esposa.

Explicació: Usat per indicar que la bona vida engendra tolerància, i que els marits ben peixats se senten benèvols i tolerants amb la conducta no prou recta que puguin seguir les seves mullers.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Nota meva: El Santuari de la Mare de Déu del Far pertany al municipi de Susqueda (La Selva).

A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos

Parèmia: A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos.

Variants i sinònims:

• A Sants, pobres i marxants i la meitat lladres (GIRALT 2009)
  
• A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos (GIRALT 2009)
  

Origen: Diu Joanet del Cabàs al blog Passat de Sants i veïns:

Per una banda podem veure com totes aquelles dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat de Sants de l'època. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d'un barri industrial que, en poc temps, ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d'elles també es destaca l'incipient comerç que s'està establint al barri, recordem que durant els anys a Barcelona es va fer servir la dita "Sants és Andorra". referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l'expressió que més crida l'atenció és la d'esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l'església que hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d'anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l'origen d'aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major, la parròquia va voler estrenar una imatge d'un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l'artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s'embrutessin els llavis, van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrissol es va enganxar per tota la imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació, van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrissol al cristo.

Nota meva: Sens dubte una més de les explicacions innocents i un pèl forçades que ens ha fet arribar Amades. Certesa? No en tenim cap altra que ho desmenteixi o que n'expliqui un altre origen.

Nota: Enllaço un article d'Agus Giralt al seu blog Memòria de Sants on també parla d'aquesta parèmia i d'on trec les variants de la parèmia.

Font: Joan Pujades i Seguí (2009): "A Sants, esgarrapacristos", dins el blog Passat de Sants i veïns.

Esguerrats cap a Sants

Parèmia: Esguerrats cap a Sants.

Origen: Diu Josep Maria Huertas:

Hi ha dites que traspassen el temps, i que ningú no sap ben bé d'on procedeixen. Una és «Esguerrats cap a Sants», i sembla que el seu origen està en un personatge realment curiós, el Profeta, motiu que van donar al mestre Nicasi Maria Unceti, també conegut com el curandero de Sants.
Cap a finals del segle XIX Unceti ensenyava els seus coneixements en un centre espiritista que havia obert en una finca amb jardí i arbres fruiters al carrer de Miquel Àngel, i la seva fama va trascendir fins al punt que figura en alguna guia urbana de l'època com un lloc digne de visitar. Però la fama d'Unceti havia començat molt abans.
Com a mestre, anys enrere donava classes en una escola coneguda com Elemental Lliure, que era a la carretera de Sants i hi anaven setanta-dos alumnes. Es va saber que curava alguns nens de malalties que altres persones, metges o farmacèutics, no sabien com resoldre. Hi va haver un moment que venia gent de fora de Sants, i no només de Barcelona sinó d'altres llocs de Catalunya i d'Espanya. L'home es va creure tan important que el 1870 va convocar una trobada de cecs, coixos i invàlids per guarir-los dels seus mals, com si fos Jesucrist rediviu. Davant la multitud prevista les autoritats van témer que hi hagués un problema d'ordre públic i el van detenir, però des d'aleshores es va dir que qui estigués esguerrat, que anés cap a Sants, on Nicasi Maria Unceti l'alliberaria del seu mal.
En definitiva, sembla que l'home creia en l'espiritisme i en les seves bondats per afrontar els mals d'aquest món. Si nés no, va muntar el seu centre espiritista a la torre del carrer de Miquel Àngel, una bonica finca que va desaparèixer amb el curandero de Sants, pocs anys després d'haver gaudit de tanta fama.

Nota: També en parla Agus Giralt al blog Memòria de Sants.

Font: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 51.

Qui no cull un fesol no sopa quan vol

Parèmia: Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Origen: Al poble de Font-rubí, de l'Alt Penedès, hi havia un casinyot anomenat el Romeu de Santa Maria. L'amo tenia un minyó que l'ajudava a conrear la terra. Un dia, l'amo digué al servent que collís de terra un fesol que hi havia. La mongeta semblà poca cosa al minyó, i no la collí perquè cregué que no valia la pena d'ajupir-se; l'amo, però, la va collir i la va sembrar. De la petita mongeta, en nasqué una gemada mongetera. El Romeu sembrà totes les mongetes d'aquella mongetera, i, durant diversos anys, va fer el mateix, o sia sembrar tantes mongetes com collia. Al darrer any de la sembra, va fer una enorme collita de mongetes. L'any següent, la collita es perdé, i el Romeu vengué la vella collita a preu molt alt, i amb aquella transacció obtingué un cabal tan important que el convertí en un dels primers hisendats penedesencs. El Romeu cridà el minyó que no volgué collir un fesol, li retragué la seva desobediència i li explicà que tota la seva riquesa li venia d'aquella mongeta que ell no havia volgut collir, i, per malversador i poc estalviador, el va acomiadar de casa seva i li va dir la frase que ha estat proverbial: -Qui no cull un fesol no sopa quan vol.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Juncosa és el centre del món

Parèmia: Juncosa és el centre del món.

Origen: Hom suposa que l'esfera terrestre fou traçada amb un compàs, la punta fixa del qual fou clavada enmig de la plaça de Juncosa, on encara es conserva el sot que es féu en subjectar-la-hi. Juncosa es troba, per tant, al punt mitjà del món. El sot que la creença popular assenyala com a punt on es clavava el compàs és el clot on en altre temps es plantava l'arbre de maig.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Ser Xauxa

Parèmia: Ser Xauxa.

Origen: Tradueixo de l'original:

Xauxa és una provincia de l'altiplà de Perú, coneguda per la fertilitat de les seves terres, el paisatge verd i l'aire saludable. Tenia fama de repòs obligat per als malalts amb problemes respiratoris que sanaven en arribar a Xauxa. Els indians que es van fer rics a Amèrica duien d'allà aquesta fama. La fantasia popular li acabà atorgant les mateixes qualitats que el paradís i l'expressió «Això és Xauxa» va servir per descriure situacions d'abundància.

Al blog Altres Barcelones, Dani Cortijo, l'autor, ens explica una llegenda que expliquen a Barcelona:

Un vaixell cap a Xauxa

Hi ha gent que encara parla d’un país anomenat Xauxa, un lloc llunyà i desconegut. No és aquesta una terra com les altres: Xauxa és el regne de l’abundància, un lloc màgic i enlluernador. Diuen que allà les pedres són de xocolata i torró i que la fusta és de canyella. Allà els nens ja neixen savis, sense necessitat d’anar a escola ni que el mestre els ensenyi la lliçó. De tan llestos, es crien ells tots sols, sense haver-los d’estar al damunt.
També diuen que els fruits dels arbres són menjars cuits i elaborats i que del cel en plouen vestits i joies. Res és antic, res s’espatlla, ni es fa vell. Tampoc es rovella el ferro ni s’acumula pols sobre els mobles. No hi ha normes ni s’ha de treballar. La ganduleria i l’hedonisme són l’única llei vigent.

Com s’hi pot anar? –us estareu preguntant tots- Diuen que de Barcelona, un dijous cada set anys, salpa un vaixell cap a Xauxa. Ningú sap quin dijous serà, ni de quin mes, ni de quin any... Del Moll de la Fusta? Del Port Vell? D’algun espigó amagat?... Ningú ho sap amb certesa, però per poder embarcar-hi cal vestir estrafolàriament, i que l’alegria et corri per les venes!

Explicació: Serveix per explicar situacions d'abundància.

Nota: Xauxa existeix. És una província de l'altiplà del Perú.

Font: Vista a Vox populi. El origen de los dichos, del portal Uralde.

Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost

Parèmia: Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost.

Origen: Es diu que a Canapost hi havia grans cries de gallines, que constituïen la riquesa de la població, mentre que a Peratallada no hi havia ni una sola gallina. Els d'aquesta població van demanar als de Canapost que els endrecessin unes quantes gallines per tal de veure si podien introduir la seva cria al seu poble. Als de Canapost, els dolia estendre la seva riquesa al poble veí, i s'hi van pensar molt abans no es van decidir; però com que els de Peratallada eren molts més que ells i, sobretot, més forts i més valents, van creure que si els negaven allò que els demanaven els tocaria la de perdre, i els van facilitar unes quantes gallines.

Abans de donar-los-les els van fer un gran sermó, recomanat-los amb llàgrimes als ulls que mai no oblidessin que eren filles de Canapost i que no reneguessin de la pàtria. El dol de Canapost va commoure tant les bestiones, que mai més no se n'han oblidat, i per això sempre van pondre a Canapost, perquè llurs ous siguin d'aquesta població, com ho foren llurs avantpassats.

Explicació: Per a indicar la gran proximitat d'ambdues poblacions empordaneses.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

Semblar el mercat de Calaf

Parèmia: Semblar el mercat de Calaf.

Origen: La ciutat de Calaf està situada en un planell extraordinàriament fred. Tan fred és que un dia que se celebrava un dels seus importants mercats s'arribaren a gelar les paraules. Tothom parlava i ningú no sentia un mot. Tot esforç per fer-se sentir era inútil.

Ben entrat ja el matí, eixí una ullada de sol que desgelà les paraules, i tot d'una se sentiren totes les que havien pronunciat durant les cinc hores anteriors. El brogit i guirigall que va armar-se fou cosa grossa; ningú no entenia res, i tothom fugí eixordat enmig del major desordre i abandonà el mercat i els mercadatges.

Explicació: Expressió emprada per a pintar el desordre, la desorganització i el desacord.

Nota: Calaf és a la Segarra Alta. Segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928)

Font:

• Xavier Bosch, prevere (1928): "Fires, mercats i aplecs de la Segarra alta", dins "Arxiu de tradicions populars" III, pàg. 161.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.
• Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.
• Lo Carranquer: La llegenda del mercat de Calaf.

Nota: L'autora cita Joan Amades. Amades en parla al Refranyer català comentat (1951)

A la lluna de València

Parèmia: A la lluna de València.

Explicació: Significa que han quedat frustrades les esperances d'allò que es desitjava o pretenia. S'usa amb els verbs deixar i quedar.

Origen: Una tradició recollida per Sbarbi conta que antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats. Resulta una mica innocent, la història.

D'altra banda, Apel·les Mestres a Tradicions en recull una altra de més versemblant. Diu que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.

També hi ha una altra possible explicació, tampoc gaire versemblant, recollida en el diari de Madrid El Liberal de l'any 1900, atribuïda a D. Vicens Boix, cronista i escriptor valencià, que diu que fa un parell de segles el rellotge del Miquelet tenia una lluna que assenyalava els quarts de la lluna. Es va espatllar la maquinaria i no es va trobar cap rellotger enlloc que ho sapigués arreglar, quedant espatllat i assenyalant la lluna nova que hi havia quan es va espatllar.

Així restà molts anys i se solia dir que quan algú perdia molts diners que estava a la lluna de València.

Ginestà i Punset desqualifica aquesta explicació, perquè també s'aplica a qui veu frustrades les seves expectatives o esperances envers un fet i perquè el modisme és molt més antic, perquè ja es troba documentat en una obra dramàtica d'un autor castellà anomenat Moreto, que morí a Toledo el 1669, que en una de les seves obres diu:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Diu Ginestà i Punset:

Modisme usat no solsament á Catalunya sino també en la majoria de las regions d'Espanya. Significa que han quedat fustradas las esperansas de lo que's desitjava ó pretenia. S'usa ab els verbs deixar y quedar.
Una tradició'ns conta que antigament, fora'ls murs de Valencia existia un banh ab forma de lluna ahont s' hi quedavan á dormir els viatjants que arribavan á la nit cuan las portas de la ciutat eran tancadas; pero aquesta tradició (qu'es la que conta'l Sr. Sbarbi) resulta una mica ignocenta. Un'altra se'n conta y qu'es la que's pot creurer mes (V. Apeles Mestres, Tradicions) por ser lo mes natural del mon. Diu que als aforas de Valencia (no fixa any) s' hi aixecava un edifici ahont hi havia establert un hostal anomenat La lluna. En dit hostal s'hi hostatjavan els que arribavan cuan las portas de la ciutat eran tancadas.
En un dels números del periódich El Liberal, que's publica á Madrit, y en la secció El averiguador popular en el mes de maig ó juny d'aquest any (1900) trobo estampada ab la firma de Un ribereño accidental (Aranjuez) l'esplicació d'aquest modisme de la següent manera:
«.....que per mi resulta mes certa per haberla sentit fa molts anys de llavis del notable escriptor y cronista de Valencia, D. Vicens Boix, paysá meu, puig soch ribereny per accidens y valencia, per me.
»M'esplicava aquell sabi senyor, y fins potser que ho tingui escrit, que antigament, fará, ja prop
de dos sigles, el rellotje del Miquelet tenia una lluna que senyalava els cuarts d' aquest satélit; pero va arrivar el cas de que la maquinária va espatllarse y no's trobá cap rellotjer á Valencia ni per tot Espanya que la sapigués arreglar, quedantse aquella lluna del Miquelet sense cuarts, nomes que ab la lluna nova que marcava al espatllarse.
»Aixís estigué molts anys y fou costum dir, cuan un home perdia son capital ó's quedava sense diners, que estava á la lluna de Valencia.»
Absurda resulta, en absolut, aquesta tradició, per dugas causas. Primera: perque'l modisme no s'aplica solsament á la persona que pert son capital, sino, com ja he dit al comensament d'aquestas ratllas, als que'ls quedan fustradas las esperansas de lo que desitjavan ó pretenian; y segona: perque'l Sr. Boix, segons el ribereño accidental, diu que d' aixó del rellotje fará prop de dos sigles, y trobém que'l modisme en cuestió ja era famós en el sigle XVII puig que l'autor dramátich castellá Moreto, que morí á Toledo l'any 1669, diu en una de sas obras:

«Tu dices que está tu ama,
Leonor, con grande pesar
Porque la quiere casar
Su padre, contra su fama,
Con don Diego, y que mi amo
Quedará, sobre conciencia,
A la luna de Valencia, etc.»

Aquestos versos ademés venen a confirmar la primera de las causas que alego pera demostrar el póch crédit en que tenim la tradició contada per don Vicens Boix.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Com el Vallès no hi ha res

Parèmia: Com el Vallès no hi ha res.

Origen: És el títol d'un poema de Josep Carner:

Com el Vallès no hi ha res

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d'un préssec d'or.

Travessa l'horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l'estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d'una calitja, de dia,
d'una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l'ombra estesa
s'ou un grill escadusser,
s'enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: El poema de Josep Carner pertany al recull Bella terra, bella gent, del 1918.