dilluns, 28 de desembre del 2009

Semblar la parada del Juanito

Parèmia: Semblar la parada del Juanito.

Explicació: L'expressió la utilitzem quan ens trobem davant d'una mostra d'elements on trobem molta diversitat.

Origen: La parada del Juanito es podia admirar per les dates de la Fira primer al carrer Vidal i Barraquer i després també a la plaça d'Espanya (de Tarragona). Era una de les parades més importants, on es podia trobar una gran varietat de coses, especialment quincalla, joguines per als nens i objectes que no es trobaven habitualment en els establiments locals. El senyor Juanito era un comerciant que tenia botiga al pla de la Catedral de Tarragona i que també recorria fires i festes majors.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

divendres, 25 de desembre del 2009

Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou; per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; i pels Reis, ...

Parèmia completa: Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.

Explicació: Per denotar que per Nadal comença a allargar-se el dia.

Origen: Quan l'any començava a primers de març, a Egipte celebraven unes festes que coincidirien, més o menys, amb el nostre Carnestoltes. Quan va ser reformat el calendari i l'any començà el primer de gener no es van deixar de celebrar.

Aquestes festes es dedicaven al solstici de la tardor, que comença el dia de Nadal i acaba el dia de l'Epifania (el dia de Reis).

A Roma i la Toscana del nom Epifania n'han fet la paraula Befana, que és el nom d'una bruixa que s'allunya amb l'estrèpit dels sons de botzines, corns i trompetes de cristall. Aquesta bruixa és la personificació de l'estació tenebrosa que retrocedeix a mida que s'allarguen els dies.

A Barcelona, sobretot a Sants i Hostafrancs, els nens sortien al carrer la nit abans dels Reis, cap al vespre, amb trompetes de llauna per cridar els Reis. És una reminiscència de l'antiga Befana.

Diu Ginestà Punset:
Per denotar que per Nadal comensa a allargarse el día.
Cuan l'any comensava, en el día primer de mars, à Egipte se celebravan certa classe de festas que venían á ser lo que avuy es el Carnestoltes; cuan va ser reformat el calendari y l'any comensá al primer de janer no deixaren per aixó de celebrarse.
Anavan aquestas festas dedicadas al solstici de la tardor, al solstici que comensa el día de Nadal y acava el dia de la Epifania, el día dels Reys.
A Roma y á Toscana del nom Epifanía n'han fet la paraula Befana, entenentse per tal una bruixa á la cual s'allunya ab els estrepitosos sons de bocinas, corns y trompetas de cristall. Se comprén clarament que aquesta bruixa no es altra que la estació tenebrosa que retrocedeix à mida que s'allargan els días.
Aqui, á Barcelona, y sobretot en las barriadas de Hostafranchs y Sans, hi ha la costúm de que uns
cuants días abans dels Reys, á las primeras horas del vespre, la canalla va pe'ls carrers tocant unas trompetas de llauna y diuhen que ho fon per cridar als Reys, peró se comprén que aquesta costúm no es res mes que una reminiscencia de la que dona origen á la Befana de Toscana y Roma.
Fora llarch descriurer las festas aquestas que's celebravan á Egipte en honor al solstici de la tardor, pero recomano á mos lectors que las llegeixin en l'obra intitulada Kaleidoscopio del Carnaval, per Eblis, Barcelona año 1851, plana 10, párrafo segón y següents.
Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Pensar en l'amor de les tres taronges

Parèmia: Pensar en l'amor de les tres taronges.

Explicació: Estar distret, divagat pensant en coses fantàstiques o inútils.

Origen: Ho deim del qui pensa en coses insubstancials o llunyanes i fantasioses. També deim que pensa en l'amor de les tres taronges del qui està distret, absent, desconnectat d'allò que l'envolta. «L'amor de les tres taronges» és el nom d'una rondalla que, si no és molt conegut el seu argument, sí que és tan popular el seu títol que ha passat a la fraseologia popular. Hi ha una òpera bastant famosa del compositor rus Prokofiev que du el mateix títol. Això és indici que, a Rússia, la rondalla també hi era coneguda.

Font: Tret de Joan Antoni Grimalt (2006): Els refranys i les frases fetes de 'Parlant en plata’ (Palma de Mallorca: Moll, 2006), a través de RodaMots.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Donar peixet

Parèmia: Donar peixet.

Origen: No té res a veure amb peix, sinó que ve de péixer, verb absolutament viu i absolutament estès a tot el domini català. Péixer és 'donar, alimentar una criatura o una persona gran o un malalt, donant-li directament el menjar a la boca'. Donar-ho triturat, mastegat, amb una facilitat màxima de posar-li a la boca.

Anteriorment, el sentit més general era donar menjar al bestiar.

Si tirem encara més enrere, anem al llatí ‘pasco’ que és 'portar aliment al bestiar o portar el bestiar al aliment'. Per tant, pasturar.

‘Pasco’ en castellà ha fet pacer. En català dóna péixer, però també el participi del verb ‘pasco’ és ‘pastum’: pastura, pasturar, pastor.

Explicació: En els jocs, en les competicions, donar un cert avantatge, posar-ho fàcil. També en les situacions que no són esportives ni de competicions, posar les coses fàcils, rebaixar l’exigència.

Nota:
És un verb, però, que té alguns problemes de conjugació.
El present d'indicatiu fa: jo peixo, tu peixes, ell peix.
L’imperfet d’indicatiu: jo peixia, tu peixies, ell peixia, nosaltres peixíem.
El present de subjuntiu: jo peixi, tu peixis, ell peixi, nosaltres pasquem, vosaltres pasqueu, ells peixin.
Imperfet de subjuntiu: jo pasqués...

Quan arribem a les formes compostes, amb el participi, la cosa es complica una mica. Quins verbs s’assemblen a péixer? Néixer, créixer. Per tant, jo he pascut, jo havia pascut, jo hauria pascut.

Això en realitat no s’arriba a dir així del tot i aleshores la gent s’inventa uns participis una mica més estrambòtics que són els que jo sento: he peixut, he peixat, peixit...
Per això també hi ha el verb peixar, perquè és més fàcil, apeixar i el verb peixir. Variants amb conjugacions més fàcils.

Font: Ramon Solsona, a «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dilluns, 8 de setembre de 2008.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Santa Llúcia la bisbal, tretze dies per Nadal

Parèmia: Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal.

Variants i sinònims: Diu Emili Casademont i Comas:
El 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal, | tretze dies d'aquí a Nadal».
Origen: Diu Emili Casademont i Comas al seu blog:
«Aquesta coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.»
Font: Emili Casademont i Comas (2008): L'advocada de la vista, escrit al seu blog Emili Casademont i Comas, publicat el dia 13 de desembre de 2008.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Això passarà la setmana dels tres dijous

Parèmia: Això passarà la setmana dels tres dijous.

Variants i sinònims: Quan l'ase haurà mort de rialles (FARNÉS 1913)

Explicació: Vol dir que no succeirà mai una cosa que es tem o s'espera, o que es dóna comiat a algú negant-li el que pretén. (FARNÉS 1913)

Origen: Diu Farnés a la Paremiologia catalana comparada (s. v. S 975):
Giralt (1915-34) diu: La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de tenir efecte, ja que és un impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. No obstant, la història registra un fet que va motivar es trobessin tres dijous junts, lo que va donar lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d'aquella època. Explica'l supost, que col·loca a les acaballes de l'Edat Mitjana, de la volta de la terra en un any, donada per dos excursionistes, un de París cap a occident amb retorn per orient, i l'altre cap á orient amb retorn per occident: havien d'arribar un dijous, i l'un arribà'l dimecres i l'altre el divendres. Molt ben explicat.

Jo penso que la setmana dels tres dijous ha existit efectivament, quan simplantá la reforma del Calendari per Gregori XIII l'any 1582, en el qual del 4 d'octubre's saltá al 15, trompassantse deu dies: la setmana des del 4 al 20 d'aquell mes havia de tenir condensats tres dijous, a saber un d'efectiu i dos que's suposaven ja transcorreguts.

Jo crec que la parèmia catalana data del any 1582 i que'l fet históric de trompassar deu dies degué impressionar tant al poble, que degué dir, quan alguna cosa no li queia de fer-la: Aixó ho deixarem per quan torni la setmana dels tres dijous, Per cert, que el papa assegurava que aquell fet no tornaria a passar mai mes.
Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada, vol. VIII, s. v. S 975. Ed. Columna, 1992-1999.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Anar d'Herodes a Pilat

Parèmia: Anar d'Herodes a Pilat.

Variants i sinònims:
  • Anar de rodes a pilars (o pilans) (AMADES 1935)
  • Anar de rodes a pilats (ANJUB 2001).
Explicació:
  • Segons Amades (1935), Anar de rodes a pilans és una degeneració del refrany anterior, per desconeixement del nom de la figura bíblica d'Herodes.
  • Anar d'un costat a l'altre. Anar una cosa o millor encara una persona de mal en pitjor. Al·ludeix a Jesús, que, amb desig de condemnar-lo, però volent evadir la responsabilitat que la seva condemna representava, Herodes l'envià a Pilats (AMADES 1935).
  • Utilitzem aquesta expressió quan volem indicar que una cosa va de mal en pitjor (ANJUB 2001).
Origen: L'origen segurament es basa en la cita de l'Evangeli de Lluc on Jesucrist és menyspreat primer per Herodes Antipes i després entregat per Pilat als grans sacerdots que finalment el condemnaren a ser crucificat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "Anar de rodes a pilats" (ANJUB 2001).

Nota: La degeneració d'aquest refrany ja la recull Fra Galiana, el 1767: «que bé podien dir que había caygut de la paella en les brases, y quel feen anar de Ròdes á Pilars».

Localització: L'Anjub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Sant Pol, quina hora és?

Parèmia: Sant Pol, quina hora és?

Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310):
Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".
Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890.

15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.
La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.
Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.
Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.
Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta
I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.
Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Fer bugada

Parèmia: Fer bugada.

Origen: Als pobles de muntanya, era costum fer la primera bugada poc abans de Nadal. La segona es feia per Sant Simeó, el 18 de febrer.
Les bugaderes no sabien rentar si no cantaven, molt especialment quan picaven la roba o quan rentaven soles. Creien que la bugada, si era ben cantada, quedava més neta. Sovint les cançons parlaven de bugaderes a la vora del riu i es cantaven amb una tonada rítmica que anava força bé al moviment del repic del picador.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 22», de febrer de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

dimarts, 17 de novembre del 2009

No parar en torreta

Parèmia: No parar en torreta.

Origen: Com diu el DCVB, basant-se en el romanç “Romans nou, curiós y entretengut, hon es referixen les conversasions que molts colombaires solen tindre en la Lontja, les calitats dels coloms, y altres circunstàncies de la art dita Colombairia, per a divirtir la humor, sens ofendre a ningú, com borà el lector”, de Carles Ros (manuscrit, còpia d’un imprès de 1733, British Museum, Londres), “l’origen d’aquesta frase és el fet dels coloms que, llançats a volar pels colomaires, a vegades fan tota la volada sense posar-se a cap torreta ni teulada”.

Explicació: No estar mai quiet.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

dilluns, 9 de novembre del 2009

Matar el cuc

Parèmia: Matar el cuc.

Origen: Expressió que té el seu origen en els antics costums camperols. Els pagesos solien prendre una copa d’anís abans d’esmorzar, perquè creien que així mataven els cucs i paràsits intestinals.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

dijous, 5 de novembre del 2009

Fot-li fort que és de Reus

Parèmia: Fot-li (o fum-li) fort que és de Reus.

Origen: Antoni Veciana, des del seu blog Puig d'en Cama ens en dóna una explicació, tal com ho ha sentit ell sempre:
«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»

Joan Amades, a l'article "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122), ho detalla una miqueta més:
En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.
Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.

Font: Joan Amades (1934): "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122).

dilluns, 2 de novembre del 2009

Anar a fer punyetes

Parèmia: Anar a fer punyetes.

Origen: Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Nota: Galderich em posa sobre la pista d'una altra possible interpretació de la frase feta. Bé, més aviat una concreció una mica més grollera d'on ens engeguen:
L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."

En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."

[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:

Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.

(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)
Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.

Font:
Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

dijous, 29 d’octubre del 2009

A la Rambla!

Parèmia: A la Rambla!

Origen: Es diu que prové d'un governador provençà, foraster a la nostra ciutat, qui, al sortir d'una funció de gala al Teatre del Liceu, amb gran ufanor, pujà al seu cotxe dient seriosament: ─A la Rambla! En comptes de dir ─Al Pla de Palau! que és on llavors ja hi havia el govern civil. En aquella hora, la una de la matinada, a la sortida de l'òpera, la Rambla estava plena de gent, i al sentir l'ordre que donava el governador mil veus s'alçaren repetint-la amb sarcasme: ─A la Rambla! A la Rambla!

Explicació: Dita irònica que es feu popular per allà l'any 1880 a Barcelona i més enfora, per fer burla d'algú que fa o diu un despropòsit molt gros.

Font: Sebastià Farnés (1992-99): Paremiologia catalana comparada. Vol. VII, pàg. 534, s. v. R 79 A la Rambla!

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Passar-se de la ratlla

Parèmia: Passar-se de la ratlla.

Origen: Prové dels començaments de la boxa, quan les baralles no es realitzaven dintre d'un quadrilàter com els que coneixem avui. Els seus marges eren molt més prosaics, ja que els púgils amidaven les seves forces limitats per dues modalitats de línies.
La primera consistia a marcar una ratlla amb guix en el sòl, de manera que els combatents quedessin a un costat i a l'altre. Havien de mantenir un peu avançat a la vora de la marca sense poder moure'l i molt menys traspassar-lo, així que la baralla transcorria gairebé estàticament. La fi del combat es decidia quan un dels contendents traspassava la ratlla.
La segona modalitat obligava als boxejadors a barallar-se dintre d'un cercle –ring en anglès– pintat amb guix o conformat pels propis espectadors.
En l'actualitat, encara existeixen aquests rings circulars en les baralles clandestines, però estan delimitats pels cotxes dels espectadors des d'on, amb la finalitat d'escapar ràpidament en cas de redada, veuen la baralla.

Font: Vista al blog El 7 ciències, d'Alfred López.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé

Parèmia: Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé.

Antiparèmia: De sabaters, pocs a l'estiu i molts a l'hivern.

Origen: L'explicació de l'origen dóna clarícia del significat del refrany, que és transparent, sense sentència amagada ni doble sentit.

Aquesta suposició ve de quan els sabaters treballaven al carrer. Ara en no ser així, el refrany ha donat la volta, perquè aquest gremi té més feina durant l'hivern que durant l'estiu, perquè a l'estiu amb unes avarques o espardenyes es passa.

Font: Jaume Alzamora Bisbal (2008): Espigolant dins l'antigor. Ed. Moll.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Estar pelat

Parèmia: Estar pelat.

Origen: Antigament el pèl era signe de senyoria: només podien portar barba i cabells llargs els senyors; els vassalls, esclaus i servents havien d’anar pelats de cara i xollats de cap.
Les idees del pèl i de la senyoria, doncs, estaven estretament lligades.

Explicació: No tenir diners.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Manresans, lladres, pillos i gormands

Parèmia: Manresans, lladres, pillos i gormands.

Origen: Ens ho explica Jordi Bonvehí Castañé al blog Històries manresanes, que cita J. M. Gasol (1975): Història de Manresa explicada als infants:
Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda:

Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós.

La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys. Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic. Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament.

Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies.

Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost es celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge.

Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran:
"Manresans, lladres, pillos i gormands".
Font: Jordi Bonvehí Castañé (2009): Article Manresans, lladres, pillos i gormands, publicat el 5 de setembre de 2009 al blog Històries manresanes.

Nota: Podeu trobar altres dites sobre Manresa (Bages) a la paremiologia tòpica.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

No saber d'on surten les misses

Parèmia: No saber d'on surten les misses.

Explicació: No saber d'on surten els diners.

Origen: Les misses es pagaven. Els sous dels capellans venien de les misses, els enterraments, els batejos, etc. La gent encarregava misses a la memòria dels difunts, per demanar un favor, per honorar sants. Misses que pagaven.

Quan diem Que pocs capellans tindrà aquest al seu enterro!, fem referència al costum que els enterraments es mesuraven en funció dels diners de la persona que pagava. Com més capellans oficiessin la crimònia, més diners costava. Així com els ornaments florals, els músics i altres complements de la cerimònia. L'enterrament mínim era el capellà sol i l'escolà amb la creu.

Nota: Actualment molta gent ha perdut el coneixement dels referents religiosos i frases com aquesta els resulten absolutament incomprensibles.

Font: La paraula del dia, del dimecres, 9 de setembre de 2009 espai lingüístic de Ramon Solsona a El Món a RAC1 (ho podeu sentir en format mp3).

dijous, 1 d’octubre del 2009

La missa major és missa de senyor

Parèmia: La missa major és missa de senyor.

Sinònims i variants: Qui va a missa major, o té molts quartos o molta devoció.

Origen: La recull Farnés (1992), s. v. M 1938 (Pàg. 154 del volum VI) i cita Francesc Baldelló (1923): "Folklore litúrgic", dins «Vida Cristiana»:
La missa solemnis qu's celebra amb ministres popularment és dita missa major. D'aquí la parèmia que fa: la missa major es missa de senyor, volent significar que al dit acte religiós, per la seva mes llarga duració, no poden assistir-hi els obrers sino en especials solemnitats de l'any. En canvi, als senyors desenfeinats, els vaga prou d'oir la missa solemne, malgrat la seva llargada.
Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada. (Barcelona: Editorial Columna). Edició en VIII volums.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Per sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar

Parèmia: Per sant Miquel, | el berenar se'n puja al cel, | i per sant Macià, | torna a baixar.

Origen: Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat.

Font:
A l'article Sant Miquel i l'origen de Setcases, del blog d'Emili Casademont i Comas.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Fermar els gossos amb llonganisses

Parèmia: Fermar els gossos amb llonganisses.

Variants i sinònims: veg. Lligar els gossos amb llonganisses.

Origen: Un llonganissaire de Vic tenia un quisso molt enjogassat que sempre entrava a l'obrador i amoïnava els treballadors. Un dia, per deslliurar-se de la molèstia del gos, una de les obreres, amb una llonganissa prima, encara tendra i a mig fer, lligà la bestiola al barró d'una cadira.

S'escaigué que el llonganissaire portà a visitar l'obrador un client de terres llunyes, el qual tenia en gran ponderació les llonganisses, i quedà tot admirat del poc cas que a Vic en feien.

El foraster va creure que la gran riquesa era la causa d'aquella despreocupació i s'afermà en la seva opinió en veure la humorada de la treballadora que havia convertit una llonganissa en simple corda per fermar el gos.

Explicació: Ponderatiu de riquesa i d'abundància.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Estar empiocat

Parèmia: Estar empiocat.

Variants o sinònim: Estar pioc.

Origen: És terme propi d'ocellistes i criadors d'ocells. Els ocellets quan estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida; semblant al que fan els galls d'indi o piocs quan estan contents.
Empiocar-se, doncs, vol dir fer com els piocs, o sia estarrufar les plomes, cosa que fan els ocells en estar malaltissos i que per extensió ha passat a les persones.

Ho versiona Jordi Vallmitjana en un article al Diari de Girona (19 de novembre de 2009), Amb grip, però documentats, també citant la mateixa font d'Amades:
"Estar pioc o empiocat" és una bellíssima expressió que Joan Amades il·lustra com ningú. Diu que és un terme propi d'ocellaires i criadors d'ocells. Explica que quan els ocellets estan malalts estarrufen les plomes, separant-les un xic del cos i tendint a prendre una forma un xic arrodonida. Aquesta forma també la fan els galls dindi o piocs quan estan contents. Empiocar-se vol dir literalment "fer com els piocs que estarrufen les plomes com fan els ocells malalts". Els humans "piocs" ens estarrufem amb calfreds i pèls de punta.
Explicació: Equival a no trobar-se prou bé, sentir-se un xic malalt.

Font: Vista a Tres refranys comentats per Joan Amades.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Enganyar com un xino

Parèmia: Enganyar com un xino.

Origen: Llegenda L'abat de Poblet i 'emperador de la Xina.

Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.

L'emperador restà bocabadat, sense saber què dir, i cregué que el frare l'enganyava; però no era pas així. Les paraules del pare abat constituïren una mena d'enigma, el qual desxifrarem.

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de santa Eulàlia". Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc. Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella. Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill,i, com que ells foren gairebé els únics que van construir la ciutat, d'ací que hom pogués dir que Barcelona havia estat feta pels Galls i pels Conilla. Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells", i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells. Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers. Com que el riu de què hem parlat passa per sota de la ciutat, tot Barcelona li fa de pont i, per tant, en tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Hom diu que el pare abat enganyà "com un xino" l'emperador, i donà aquesta tradició com a origen de l'expressió "Enganyar com un xino". Nosaltres creiem, però, que no hi hagué tal engany i que el frare es va limitar a pintar-li la ciutat de Barcelona sota un aspecte enigmàtic.

Font: Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.

Nota: L'autora cita Joan Amades.

dijous, 10 de setembre del 2009

Qui no et conega, que et compre

Parèmia: Qui no et conega, que et compre.
Origen: 

Diu Vicioso (1997):
Si no sabeu pas de què ve aquest adagi, jo us ho contaré mot per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar-hi ni perdre. Una vegada eren una colla d'estudiants que no sé d'on ni de quina banda anaven a la Universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en lo cavall de Sant Francesc, perquè en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana, i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí? L'un proposa passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre respon que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa. L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells lo malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per ell, sos companys podien fer córrer l'urpa; mes los venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies a on parlar d'estudiant era parlar del Serraller, i no s'hi veien amb cor. En això, mentres se deien l'un a l'altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatge fresc. Què serà?, què no serà? Veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula de burros d'Urgell carregats, i tots los estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé: ¿com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés? Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres los digué:
─Deixau-ho per mi.
Deixant-los a tots enrera, s'avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el vegés lo traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se'l posà i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n'adonés. Anà seguint seguint, arribant a un torrent. Lo traginer volgué abeurar la rècula i, girant-se endarrera, en comptes de l'últim ase vegé un home.
─I ara! Què és això? ─exclamà tot parat de l'estranyesa que li feia, no sabent com empendre a l'estudiant.
Qui sou vós? ─li digué al cap i a l'últim.
L'estudiant, molt compungit, li respongué que no era cap ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l'havia condemnat a fer l'ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condena i, deixant la figura d'ase en què ell l'havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d'home.
Lo traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibonar i, mogut de les llàgrimes d'aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com lo traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l'estrafalari estudiant no mereixia:
─Anau allà on volgau.
Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li grans mercès per tan sospirada llibertat, se n'entornà camí enrera, a trobar a sos companys, qui estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d'una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, los contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar al pobre traginer. Aquest acudit de l'estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les burles d'aquella Universitat.
Buides que foren les alforges, l'estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l'ase, voltat de sos alegres companys, continuà lo viatge cap a Cervera. Lo jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S'escaigué de passar per allí l'innocent del traginer, i, veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digués a cau d'orella:
─Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ésser burro aquí? Mes, a mi no m'enganyaràs per aquesta vegada; qui no et conega que et compre.
Diu Cucarella (2020):

Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...
Font:
 
Nota: L'autora Vicioso (1997) cita Jacint Verdaguer.