Ser més tort que un rabassó

Parèmia: Ser més tort que un rabassó.

Origen: Un rabassó és una soca, normalment de cep, d'aparença seca i, sobretot, molt recargolada i irregular.

Explicació: Aquesta aparença motiva que s'utilitzi la dita per reflectir el caràcter tossut d'una persona que, davant de situacions evidents, no vol fer cas de l'actuació més lògica.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat

Parèmia: Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Origen: Els setze jutges de Joan Amades. Segons explica en el seu llibre Històries i llegendes de Barcelona: diu la veu popular, que la carn humana és la més deliciosa de menjar i molt superior a tota altra en grau molt superlatiu. Explica també que d'entre tots els òrgans el més gustós és el fetge.

Conta la tradició que abans els jutges que havien sentenciat un delinqüent a la forca, després d'efectuada la sentència i en testimoniatge del seu compliment, celebraven un àpat en el qual menjaven el fetge del delinqüent i que en aquesta creença té origen la frase popular emprada avui com a xingolep catalanesc:

Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat.

Nota: Al blog Raons que rimen vaig dedicar dos articles als zigdgoleps. Finalment vaig arribar a la conclusió que el terme correcte és xibòlet.

Font: Vista al blog ... Fil de vella..., a l'article Coses de la Barcelona antiga, per Joan Amades.

Amolla-ho en banda

Parèmia: Amolla-ho en banda.

Origen: La paraula amollar és usual al vocabulari mariner i fa referència a l'acció de deixar anar les sàrcies afluixant la corda.

Explicació: S'utilitza aquesta expressió en una conversa per canviar de tema o també per aconsellar a algú que desisteixi del seu intent de fer alguna cosa que s'intueix impossible.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Qui t'ha vist i qui et veu, mas de l'Arany

Parèmia: Qui t'ha vist i qui et veu, mas de l'Arany.

Origen: A la urbanització Tàrraco encara hi ha el mas de l'Arany. Aquest mas havia estat un dels més importants i distingits de la zona i amb el pas del temps va acabar enrunat i deshabitat.

Explicació: Aquesta dita s'aplica a situacions, a persones o llocs que amb el temps canvien totalment les característiques que els feien peculiars i perden l'encant que tenien.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Passar més gana que el gos del Pinyol

Parèmia: Passar més gana que el gos del Pinyol.

Variants i sinònims:

• Passar més fam que garró (Baix Maestrat)
• Passar més fam que un gos nigat a un carro (Baix Maestrat)
• Passar més fam que un romer a un cingle (Baix Maestrat)
• Passar més gana que el gos del Pinyol, que va morir a les golfes mirant les botifarres (Baix Camp)
• Passar més gana que el ruc del Vela.

Explicació: Fem servir aquesta expressió per dramatitzar el fet de patir restriccions alimentàries o d'altres tipus.

Origen: S'explica que aquests animals tenien uns amos que no els alimentaven prou bé i es remata la dita amb l'afirmació que quan tenien l'animal acostumat a no menjar se'ls va morir.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Agraïments: Agraeixo les variants dialectals del Baix Maestrat que m'ha comentat el Paco Roures en els comentaris d'aquesta entrada. I la versió llarga que m'ha deixat el Joan Reverter al Facebook, sobre la dita inicial (Baix Camp).


Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Semblar l'endemà de la Fira

Parèmia: Semblar l'endemà de la Fira.

Explicació: Aquesta dita fa referència a una persona despistada, absent, distreta, etc.

Origen: L'activitat festiva realitzada durant la Fira es pagava els dies posteriors amb el cansament, la poca concentració i estats de distracció.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1997 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Aferrar-se la pasta pels draps

Parèmia: Aferrar-se la pasta pels draps.

Variants i sinònims: Aferrar-se-li l'arròs (a algú).

Explicació: Amb aquesta frase avisem a una persona que si no s'espavila no podrà enllestir la feina que té entre mans. Una dita similar és la que diu: "se t'aferrarà l'arròs".

Origen: En l'elaboració artesanal del pa, la massa s'embolica amb draps perquè reposi. Si el procés no és correcte la pasta hi queda aferrada.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Ser més vell que el faralló de la Llosa

Parèmia: Ser més vell que el faralló de la Llosa.

Origen: S'anomena faralló a una pedra grossa i plana situada enmig del mar, prop de la costa. Concretament a Cambrils és força conegut el faralló de la Llosa, situat just davant de la platja del mateix nom, entre el torrent de Gené i el barranc de la Mare de Déu del Camí.

Explicació: Fent referència a la presència immutable de les roques, fem servir aquesta expressió per a qualificar una persona o un objecte que són molt vells.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Posar-se com el peu de la torre

Parèmia: Posar-se com el peu de la torre.

Explicació: Amb aquesta expressió identifiquem la tendència que té una persona a engreixar-se.

Origen: La comparació es refereix a les dimensions del peu de la Torre del Port, molt més ample que la seva part superior.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Ser com una fura

Parèmia: Ser com una fura.

Variants i sinònims: Tenir careta de fura (País Valencià).

Origen: La fura és un animal carnivor, petit, de cos llarg i flexible, de pèl gris, que els caçadors criaven per a introduir dins els caus dels conills i obligar-los a sortir-ne, modalitat de caça actualment prohibida per la llei.

Explicació: En sentit figurat s'utilitza aquesta expressió per denominar una persona que pertot arreu es fica i que tot ho esbrina.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Gira vent, gira vela

Parèmia: Gira vent, gira vela.

Explicació: L'expressió indica un canvi o una adaptació a una nova situació diferent a l'actual.

Origen: Trobem l'origen de la dita en la navegació marítima, en què un canvi de la direcció del vent implica una variació de l'orientació de la vela.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar

Parèmia: Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar.

Origen: Abans que s'aconseguís cavar pous molt profunds, partida dels Masos era de les terres més seques i ermes del terme, i el blat no hi creixia de massa bona qualitat. Els pagesos que hi treballaven havien de dur cada dia un balde ple d'aigua, això és, un recipient de fusta d'uns 20 litres de capacitat on s'hi portava l'aigua per al pagès i per l'animal.

Explicació: El refrany fa doncs referència a les característiques del treball en aquesta terra.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Semblar la parada del Juanito

Parèmia: Semblar la parada del Juanito.

Explicació: L'expressió la utilitzem quan ens trobem davant d'una mostra d'elements on trobem molta diversitat.

Origen: La parada del Juanito es podia admirar per les dates de la Fira primer al carrer Vidal i Barraquer i després també a la plaça d'Espanya (de Tarragona). Era una de les parades més importants, on es podia trobar una gran varietat de coses, especialment quincalla, joguines per als nens i objectes que no es trobaven habitualment en els establiments locals. El senyor Juanito era un comerciant que tenia botiga al pla de la Catedral de Tarragona i que també recorria fires i festes majors.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Per Nadal, pas de pardal; per Sant Esteve, un de llebre; per Any Nou, un de bou; per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; i pels Reis, ...

Parèmia completa: Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.

Explicació: Per denotar que per Nadal comença a allargar-se el dia.

Origen: Quan l'any començava a primers de març, a Egipte celebraven unes festes que coincidirien, més o menys, amb el nostre Carnestoltes. Quan va ser reformat el calendari i l'any començà el primer de gener no es van deixar de celebrar.

Aquestes festes es dedicaven al solstici de la tardor, que comença el dia de Nadal i acaba el dia de l'Epifania (el dia de Reis).

A Roma i la Toscana del nom Epifania n'han fet la paraula Befana, que és el nom d'una bruixa que s'allunya amb l'estrèpit dels sons de botzines, corns i trompetes de cristall. Aquesta bruixa és la personificació de l'estació tenebrosa que retrocedeix a mida que s'allarguen els dies.

A Barcelona, sobretot a Sants i Hostafrancs, els nens sortien al carrer la nit abans dels Reis, cap al vespre, amb trompetes de llauna per cridar els Reis. És una reminiscència de l'antiga Befana.

Diu Ginestà Punset:

Per denotar que per Nadal comensa a allargarse el día.
Cuan l'any comensava, en el día primer de mars, à Egipte se celebravan certa classe de festas que venían á ser lo que avuy es el Carnestoltes; cuan va ser reformat el calendari y l'any comensá al primer de janer no deixaren per aixó de celebrarse.
Anavan aquestas festas dedicadas al solstici de la tardor, al solstici que comensa el día de Nadal y acava el dia de la Epifania, el día dels Reys.
A Roma y á Toscana del nom Epifanía n'han fet la paraula Befana, entenentse per tal una bruixa á la cual s'allunya ab els estrepitosos sons de bocinas, corns y trompetas de cristall. Se comprén clarament que aquesta bruixa no es altra que la estació tenebrosa que retrocedeix à mida que s'allargan els días.
Aqui, á Barcelona, y sobretot en las barriadas de Hostafranchs y Sans, hi ha la costúm de que uns
cuants días abans dels Reys, á las primeras horas del vespre, la canalla va pe'ls carrers tocant unas trompetas de llauna y diuhen que ho fon per cridar als Reys, peró se comprén que aquesta costúm no es res mes que una reminiscencia de la que dona origen á la Befana de Toscana y Roma.
Fora llarch descriurer las festas aquestas que's celebravan á Egipte en honor al solstici de la tardor, pero recomano á mos lectors que las llegeixin en l'obra intitulada Kaleidoscopio del Carnaval, per Eblis, Barcelona año 1851, plana 10, párrafo segón y següents.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Pensar en l'amor de les tres taronges

Parèmia: Pensar en l'amor de les tres taronges.

Explicació: Estar distret, divagat pensant en coses fantàstiques o inútils.

Origen: Ho deim del qui pensa en coses insubstancials o llunyanes i fantasioses. També deim que pensa en l'amor de les tres taronges del qui està distret, absent, desconnectat d'allò que l'envolta. «L'amor de les tres taronges» és el nom d'una rondalla que, si no és molt conegut el seu argument, sí que és tan popular el seu títol que ha passat a la fraseologia popular. Hi ha una òpera bastant famosa del compositor rus Prokofiev que du el mateix títol. Això és indici que, a Rússia, la rondalla també hi era coneguda.

Font: Tret de Joan Antoni Grimalt (2006): Els refranys i les frases fetes de 'Parlant en plata’ (Palma de Mallorca: Moll, 2006), a través de RodaMots.

Donar peixet

Parèmia: Donar peixet.

Origen: No té res a veure amb peix, sinó que ve de péixer, verb absolutament viu i absolutament estès a tot el domini català. Péixer és 'donar, alimentar una criatura o una persona gran o un malalt, donant-li directament el menjar a la boca'. Donar-ho triturat, mastegat, amb una facilitat màxima de posar-li a la boca.

Anteriorment, el sentit més general era donar menjar al bestiar.

Si tirem encara més enrere, anem al llatí ‘pasco’ que és 'portar aliment al bestiar o portar el bestiar al aliment'. Per tant, pasturar.

‘Pasco’ en castellà ha fet pacer. En català dóna péixer, però també el participi del verb ‘pasco’ és ‘pastum’: pastura, pasturar, pastor.

Explicació: En els jocs, en les competicions, donar un cert avantatge, posar-ho fàcil. També en les situacions que no són esportives ni de competicions, posar les coses fàcils, rebaixar l’exigència.

Nota: És un verb, però, que té alguns problemes de conjugació.
El present d'indicatiu fa: jo peixo, tu peixes, ell peix.
L’imperfet d’indicatiu: jo peixia, tu peixies, ell peixia, nosaltres peixíem.
El present de subjuntiu: jo peixi, tu peixis, ell peixi, nosaltres pasquem, vosaltres pasqueu, ells peixin.
Imperfet de subjuntiu: jo pasqués...

Quan arribem a les formes compostes, amb el participi, la cosa es complica una mica. Quins verbs s’assemblen a péixer? Néixer, créixer. Per tant, jo he pascut, jo havia pascut, jo hauria pascut.

Això en realitat no s’arriba a dir així del tot i aleshores la gent s’inventa uns participis una mica més estrambòtics que són els que jo sento: he peixut, he peixat, peixit...
Per això també hi ha el verb peixar, perquè és més fàcil, apeixar i el verb peixir. Variants amb conjugacions més fàcils.

Font: Ramon Solsona, a «La paraula del dia», a El món a RAC1, del dilluns, 8 de setembre de 2008.

Santa Llúcia la bisbal, tretze dies per Nadal

Parèmia: Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal.

Variants i sinònims: Diu Emili Casademont i Comas:

El 13 de desembre -o el diumenge immediatament anterior o posterior- també se celebren, arreu de les terres del Principat, una bona colla de fires-aplecs en honor de santa Llúcia, com les de la Jonquera i Sant Joan de les Abadesses. En aquesta última població, la fira-aplec té lloc a la capella de Santa Llúcia de Puigmal, vora el vell camí que mena d'aquesta localitat a la ciutat d'Olot. I convé destacar que, per tota la muntanya oriental catalana, la seva imatge gaudeix de molta popularitat. Tant és així que el refrany que, per la terra plana ens parla de «Santa Llúcia la bisbal, | a tretze dies de Nadal», a muntanya pren la forma de «Santa Llúcia de Puigmal, | tretze dies d'aquí a Nadal».

Origen: Diu Emili Casademont i Comas al seu blog:

«Aquesta coneguda dita sempre ha fet suposar (a les comarques gironines, sobretot) que l'esmentada santa és filla de la Bisbal d'Empordà. Una suposició sense cap fonament, tenint en consideració que no hi ha res que acrediti que santa Llúcia obrís els ulls a la vida a la capital del Baix Empordà -o de l'Empordanet, que diria Josep Pla- i, en canvi, la tradició barcelonina assenyala ben clarament que tenia la seva casa on s'aixeca la capella que li està dedicada, la qual es troba davant de Cal Bisbe. Per tant, la cosa més segura és que santa Llúcia fos filla de Barcelona i que això de «bisbal» no sigui res més que un qualificatiu que hom li ha donat per haver estat veïna del senyor bisbe.»

Font: Emili Casademont i Comas (2008): L'advocada de la vista, escrit al seu blog Emili Casademont i Comas, publicat el dia 13 de desembre de 2008.

Això passarà la setmana dels tres dijous

Parèmia: Això passarà la setmana dels tres dijous.

Variants i sinònims: Quan l'ase haurà mort de rialles (FARNÉS 1913)

Explicació: Vol dir que no succeirà mai una cosa que es tem o s'espera, o que es dóna comiat a algú negant-li el que pretén. (FARNÉS 1913)

Origen: Diu Farnés a la Paremiologia catalana comparada (s. v. S 975):

Giralt (1915-34) diu: La saviesa popular deixa per a la setmana dels tres dijous totes aquelles coses que se suposa que mai han de tenir efecte, ja que és un impossible que es trobin tres dijous en una sola setmana. No obstant, la història registra un fet que va motivar es trobessin tres dijous junts, lo que va donar lloc a fortes discussions entre la gent il·lustrada d'aquella època. Explica'l supost, que col·loca a les acaballes de l'Edat Mitjana, de la volta de la terra en un any, donada per dos excursionistes, un de París cap a occident amb retorn per orient, i l'altre cap á orient amb retorn per occident: havien d'arribar un dijous, i l'un arribà'l dimecres i l'altre el divendres. Molt ben explicat.

Jo penso que la setmana dels tres dijous ha existit efectivament, quan simplantá la reforma del Calendari per Gregori XIII l'any 1582, en el qual del 4 d'octubre's saltá al 15, trompassantse deu dies: la setmana des del 4 al 20 d'aquell mes havia de tenir condensats tres dijous, a saber un d'efectiu i dos que's suposaven ja transcorreguts.

Jo crec que la parèmia catalana data del any 1582 i que'l fet históric de trompassar deu dies degué impressionar tant al poble, que degué dir, quan alguna cosa no li queia de fer-la: Aixó ho deixarem per quan torni la setmana dels tres dijous, Per cert, que el papa assegurava que aquell fet no tornaria a passar mai mes.

Font: Sebastià Farnés (1913): Paremiologia catalana comparada, vol. VIII, s. v. S 975. Ed. Columna, 1992-1999.

Anar d'Herodes a Pilat

Parèmia: Anar d'Herodes a Pilat.

Variants i sinònims:

• Anar de rodes a pilars (o pilans) (AMADES 1935)
• Anar de rodes a pilats (ANJUB 2001).

Explicació:

• Segons Amades (1935), Anar de rodes a pilans és una degeneració del refrany anterior, per desconeixement del nom de la figura bíblica d'Herodes.
• Anar d'un costat a l'altre. Anar una cosa o millor encara una persona de mal en pitjor. Al·ludeix a Jesús, que, amb desig de condemnar-lo, però volent evadir la responsabilitat que la seva condemna representava, Herodes l'envià a Pilats (AMADES 1935).
• Utilitzem aquesta expressió quan volem indicar que una cosa va de mal en pitjor (ANJUB 2001).

Origen: L'origen segurament es basa en la cita de l'Evangeli de Lluc on Jesucrist és menyspreat primer per Herodes Antipes i després entregat per Pilat als grans sacerdots que finalment el condemnaren a ser crucificat. La popularització de la frase ha modificat la seva pronunciació i en alguns casos també la podem sentir com "Anar de rodes a pilats" (ANJUB 2001).

Nota: La degeneració d'aquest refrany ja la recull Fra Galiana, el 1767: «que bé podien dir que había caygut de la paella en les brases, y quel feen anar de Ròdes á Pilars».

Localització: L'Anjub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 2001 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Sant Pol, quina hora és?

Parèmia: Sant Pol, quina hora és?

Explicació: Retret que es fa als santpolencs, perquè se'n senten agraviats.

Origen: Explica Farnés (1913) (V. VII, s.v. P2674 Sant Pol, quina hora és?, pàg. 310):

Expliquen l'origen d'aquest mal costum en el fet següent: Durant la guerra de Successió els pobles de Marina foren en general defensors dels drets de la terra i de l'Arxiduc. Un dia que passaven les tropes de Felip V per aquell terme, a Sant Pol alçaren el somatent, cosa que els valgué veure destruïdes les seves cases i esmicolades i foses les campanes del rellotge del Comú, amb prohibició de restaurar-lo. Després als castellans victoriosos (amb l'ajut dels gavatxos) els ha anat minvant la bravesa, i ara ja els santpolencs tenen rellotge, però encara els botiflers castellans s'acullen a l'ominiós record, que és un ver joiell pels bons catalans de Marina.

Lluís Claramunt, en un article publicat a La Renaixensa, XV, pàg. 321-328, "La fira de Sant Pau a Sant Pol", diu: "Quina hora és? Fan tots al arrencar el tren. Pregunta que els santpolencs, justament indignats, responen amb frases per desgràcia poc cultes ("─Hora de passar cabrons"). [...] Aquesta pregunta es fa en to de burla als fills de Sant Pol pels habitants dels pobles veïns amb motiu d'haver estat molt temps sense rellotge".

Una altra versió de la mateixa història, extreta de «L’arch de Sant Martí» Publicat a la revista "El Santpolench", al març de 1890.

15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V assetgen a Sant Pol els valents voluntaris catalans del regiment d’Amill.
La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra las tropes franceses que Felip V de Castella portà per implantar l’absolutisme en nostra terra fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Aprofitant tots los recursos i davant la superioritat de l’enemic, abandonat el poble per les dones i els vells, els soldats del d’Anjou prengueren possessió de can Reig i des d’allí foren amos de la població.
Però els valents voluntaris manats pel company i amic del general Moragues, En Villar de Sant Pol, en nombre de 50 homes escollits, es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s’aixeca a cosa de mig quart de la població, jurant morir abans que rendir-se.
Des d’allí veieren aquells valents el saqueig i crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que tocaren a sometent que fossin destrossades, igual com el rellotge públic. El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornaren a ses llars els santpolencs situant-se en tendes formades amb mantes i pals, vora la platja. Tendes que havien d’arrencar més que de pressa refugiant-se en les barques de pescar, cada vegada que els exe­cutors de les bàrbares ordres del rei botxí anaven pera fer efectiu el seu compliment.
Aquell estat de coses durà algun temps; el santpolenc, el bergant per la causa de l’absolu­tisme, no tenia altre abric ni sopluig que la manta, i la veu de las campanes del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Llavors fou quan nasqué l’adagi que és segell de la glòria pera Sant Pol de Mar:

A Sant Pol la manta

I la gent berganta

De llavors data també el “Quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfaden en sentir la infamant pregunta i tenen raó. Quan serà que ells i nosaltres, los de Sant Pol i els de tot Catalunya podrem contestar als que ens preguntin “quina hora es?” La hora que Catalunya recobri lo perdut.

Font: Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

Fer bugada

Parèmia: Fer bugada.

Origen: Als pobles de muntanya, era costum fer la primera bugada poc abans de Nadal. La segona es feia per Sant Simeó, el 18 de febrer.
Les bugaderes no sabien rentar si no cantaven, molt especialment quan picaven la roba o quan rentaven soles. Creien que la bugada, si era ben cantada, quedava més neta. Sovint les cançons parlaven de bugaderes a la vora del riu i es cantaven amb una tonada rítmica que anava força bé al moviment del repic del picador.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 22», de febrer de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

No parar en torreta

Parèmia: No parar en torreta.

Origen: Com diu el DCVB, basant-se en el romanç “Romans nou, curiós y entretengut, hon es referixen les conversasions que molts colombaires solen tindre en la Lontja, les calitats dels coloms, y altres circunstàncies de la art dita Colombairia, per a divirtir la humor, sens ofendre a ningú, com borà el lector”, de Carles Ros (manuscrit, còpia d’un imprès de 1733, British Museum, Londres), “l’origen d’aquesta frase és el fet dels coloms que, llançats a volar pels colomaires, a vegades fan tota la volada sense posar-se a cap torreta ni teulada”.

Explicació: No estar mai quiet.

Font: Emili Casanova (2005): "Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX", dins la "Revista d'Estudis Catalans", núm. 18 (2005).

Matar el cuc

Parèmia: Matar el cuc.

Origen: Expressió que té el seu origen en els antics costums camperols. Els pagesos solien prendre una copa d’anís abans d’esmorzar, perquè creien que així mataven els cucs i paràsits intestinals.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Fot-li fort que és de Reus

Parèmia: Fot-li (o fum-li) fort que és de Reus.

Origen: Antoni Veciana, des del seu blog Puig d'en Cama ens en dóna una explicació, tal com ho ha sentit ell sempre:

«A mi a casa em van explicar que ve de les guerres carlines, Reus era un feu lliberal al contrari que els altres pobles dels voltants, però com que a les carlinades normalment no sempre s'enfrontaven exèrcits uniformats i ben diferenciats, a vegades l'única manera de deduir l'afiliació de cada combatent era per la seva procedència geogràfica, si era de Reus era clara: lliberal, i si l'havien enxampat els carlins ho portava negre, d'aquí Fot-li fort que és de Reus. Això mateix és el que els va passar als 133 reusencs que van morir a mans carlines el 1838 entre el Morell i Vilallonga.»

Joan Amades, a l'article "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122), ho detalla una miqueta més:

En ocasió de la guerra carlista, les tropes faccioses es proposaren atacar la ciutat de Reus. Aquesta estava molt mal guarnida de tropes, però el comandant de les que hi havia, quan s'assabentà d'aquells propòsits, amb l'escàs nombre de soldats amb què comptava féu unes grans maniobres i moviments, manà sortides i simulà reforços, fins el punt de fer creure a l'enemic que tenia un gran exèrcit per a la defensa del lloc. Els carlins desistiren de l'atac. Passat algun temps, i quan ja la ciutat s'havia previngut i preparat per a poder resistir qualsevol atac, els carlins s'assabentaren d'aquella estratagema, pel qual motiu sentiren pels reusencs un odi terrible. Així que en algun fet d'armes descobrien un soldat reusenc l'atacaven furiosament al crit de Fum-lo, que és de Reus.

Explicació: Frase usada quan hom pega, maltracta o perjudica algú.

Font: Joan Amades (1934): "Refranys geogràfics", publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núm 504 (Any XLVII, maig del 1937, pàg. 117-122).

Anar a fer punyetes

Parèmia: Anar a fer punyetes.

Origen: Les punyetes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges, fetes amb brodats i puntetes. Era una feina lenta i difícil, en què calia invertir-hi moltes hores. Per això, quan diem a algú Vés a fer punyetes, és com si l’enviéssim a un lloc apartat perquè s’entretingui amb qualsevol cosa i deixi de molestar.

Nota: Galderich em posa sobre la pista d'una altra possible interpretació de la frase feta. Bé, més aviat una concreció una mica més grollera d'on ens engeguen:

L'Alcover-Moll, a l'etimologia de punyeta ja diu que és un derivat de 'puny': "Originàriament la locució 'fer-se la punyeta' significava 'masturbar-se'."

En el Diccionario del español actual, de Manuel Seco i altres, d'Aguilar, diu a la definició 7: "hacerse la -. Masturbarse (un hombre) / CTrulock Compota 123 (Cela): Esteban había pensado ir con ella al cine y ya no puede, eso es lo que más siente. Lo demás poco importa; con hacerse la puñeta todo se soluciona."

[...] unes imatges del taller d'Eusebi Planas on es veu un interior de prostíbul i un cartell amb les tarifes dels serveis, de la dècada del 1870:

Aqui se jode a napoleon
A medio duro y a peseta.
El precio de una puñeta
son dos reales de vellon.

(El napoleon era una moneda francesa que equivalia a 20 rals i que circulava per Espanya per manca de numerari local)

Així doncs, Fer(-se) la punyeta equivaldria a masturbar-se.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 21», de gener de 2004, publicada per l'Ajuntament de Mollet.