Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).