Gent de Can Fanga

Parèmia: Gent de Can Fanga.

Origen: Ho llegim a l'article Gent de Can Fanga, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo:

Els barcelonins, de la mateixa manera que molts habitants d’altres ciutats, tenen alguns gentilicis despectius l’origen dels quals es perd en la memòria col·lectiva. 

Una d’aquestes denominacions encara arrelada especialment a les comarques gironines és la d’anomenar a la ciutat Can Fanga, i als seus habitants, gent de Can Fanga o fins i tot canfangueros. 

Tractant-se d’un tema de cultura popular hi ha, com sempre, diferents teories sobre l’origen d’aquest sobrenom. La més fonamentada però, sembla lligada directament amb l’època de construcció de l’Eixample barceloní, ja que a finals del segle XIX i principis del XX bona part del Pla de Barcelona es veié afectat per aquestes obres. 

La majoria dels solars, doncs, eren buits o en procés de construcció, i pel que fa als carrers, hem de tenir en compte que abans de finalitzar el procés d’instal·lació de llambordes, la sorra i el sauló eren l’única pavimentació prèvia. El Pla de Barcelona havia estat fins aleshores creuat per rieres que baixaven de Collserola, i ara, aquestes, per poc que plogués, reconquerien l’espai entre els carrers. 

Tot plegat feia que aquests dies, el més comú fos enfangar-se fins ben amunt, i que la gent que venia de fora, sovint s’emportés aquesta imatge de la ciutat. El més curiós de tot, és que a l’actual barri de l’Eixample encara queden testimonis materials que ens poden parlar d’aquells temps: es diuen llevafangs i els pocs que queden no són ara més que un element per al record. Tenen forma d’ “H” o de “D” invertida i servien per netejar les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Alguns fins i tot es troben acompanyats d’una petita barana metàl·lica per mantenir l’equilibri mentre s’aixeca el peu. 

Explicació: És el malnom despectiu que s'aplica als barcelonins.

Font: Vist a l'article "Gent de Can Fanga", del 31 d'octubre de 2009, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo

Molta merda!

Parèmia: Molta merda!

Origen: Ho llegim al blog Ginkgo, relacionada amb el món del teatre:

Heu sentit mai, entre els actors de teatre, dir "molta merda!" per desitjar-se sort en una obra? Com estava intrigat sobre l'origen d'aquesta expressió, he buscat i he trobat el següent: 

Aquesta expressió es remunta al segle XIX, quan encara no existien els cotxes i la gent es movia en carruatges de cavalls. Com ja podeu anar intuint, la majoria de públic que assistia a una estrena teatral ho feia en aquest mitjà de transport. I què passava quan ja havia arribat tothom? Doncs que l'entrada del teatre (el carrer, s'entén) era pleeeeeeeeeeeena de "caques" de cavall. 

Conclusió: quanta més merda hi havia, més gent omplia el teatre. 

Explicació: Per desitjar sort a qui fa una estrena teatral.

Font: Vist a l'escrit Molta merda!, del Blog Ginkgo.

Poder anar darrere un combregar

Parèmia: Poder anar darrere un combregar.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:

El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general.

El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma. Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. 

Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. 

Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. 

I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”. Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats.

Explicació: Es diu d'algú que s'ha atipat de valent.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Una dita osonenca: 'Poder anar darrera un combregar'. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)", del 14 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)

Terrassa mala raça, Sabadell mala pell

Parèmia: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell.

Origen: Diu Joaquim Verdaguer a "Terrassa mala raça, Sabadell mala pell":

Les dues capitals del Vallès Occidental han viscut molts episodis d'enfrontaments al llarg de la història.

Cal remuntar-se fins al segle XIV per entendre l'origen de la dita «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell». La nit de Nadal de l’any 1350 l’abat Arnau Ramon de Biure de Sant Cugat va ser assassinat dins l’església del monestir. El Papa (que llavors s’estava a Avinyó) va proclamar un anatema deixant escrit «gens Terracie et Sabadelli / gens inimica Dei». Que ve a dir que la gent de Terrassa i de Sabadell és enemiga de déu, ja que es culpava com a criminals a Berenguer de Saltells i la seva banda de malfactors, gent de les dues viles. El poble, que no sabia llatí, va transformar l’anatema i va afegir el rodolí.

Una altra versió, tal com n’informa l’historiador Salvador Cardús en el seu llibre “Terrassa Medieval”, diu que el refrany complet és: «A Terrassa, mala raça, la meitat en són jueus». A l'edat mitjana hi havia una comunitat jueva relativament important que es dedicava al comerç. Un tercera dita deia: «A Terrassa, mala raça A Sabadell mala pell, I a Granollers us prenen els diners». 

Significat: Dita tòpica que demostra la rivalitat d'aquestes dues ciutats vallesanes.

Nota: En l'article de referència hi trobareu detallats molts altres motius de rivalitat entre ambdues viles.

Font: Joaquim Verdaguer (2013): «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell», al diari "La Torre del Palau" (4-5-2013)

Vendre's per un plat de llentilles (o llenties)

Parèmia: Vendre's per un plat de llentilles (o llenties).

Explicació: Renunciar a la integritat i als principis en canvi de coses materials.

Equivalents: Venderse por un plato de lentejas [ES].

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. 'vendre's per un plat de llentilles':

Del personatge bíblic Esaú, fill primogènit d'Isaac, que, en tornar de cacera mort de cansament i de gana, vengué al seu germà Jacob el dret de primogenitura en canvi del plat de llentilles que aquest estava guisant, segons el relat del Gènesi (25.29-34).

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

Ser un tiquis-miquis

Parèmia: Ser un tiquis miquis.

Explicació: Primmirat, excessivament observador dels detalls.

Equivalents: Ser un tiquismiquis [ES] (DCVB 1926-68).

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. tiquis miquis:

Dels pronoms personals llatins tibi et michi, 'per a tu i per a mi', amb la forma tichi analògica de michi, variant medieval de mihi, i escrit junt.

Nota: També ho trobem escrit tiquis-miquis (DCVB 1926-68).

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

Passar uns dies a l'Art

Parèmia: Passar uns dies a l'Art.

Sinònims i Variants:

• Passar vuit dies a ca l'Anguilero 
• Enviar vuit dies al carrer Groc (A l'Hospitalet de Llobregat) (Nota: És un carrer de poques cases molt humil de L'Hospitalet de Llobregat)

Origen: Diu Joan Puigmalet: «"L'Art" era la zona dels pescadors de l'art de can Tunis, a L'Hospitalet de Llobregat, un barri especialment humil. La dita pratenca variava sobre la quantitat de temps a passar a l'Art. Hem recollit "uns dies", "una temporada", "quinze dies", "tres mesos"... Lògicament era usada per la gent que tenia coneixement d'aquesta zona pobra de can Tunis.»

Explicació: Frase feta usada per alguns pratencs quan algú, especialment una criatura, menjant a taula, no es volia acabar el que tenia al plat. S'enunciava "passessis uns dies a l'Art i ja t'ho acabaries!", "... ja t'ho menjaries!" o expressions equivalents.

Localització: Es diu al Prat de Llobregat.

Font: Joan Puigmalet (2013): Trons a remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat (Rúbrica Editorial, Ajuntament del Prat de Llobregat).

Roda el món i torna al Born

Parèmia original: Roda lo mon y torna al Born.

Origen: Trobem una explicació molt detallada de N. Font y Sagué al Calendari català per a l'any 1898, de Joan Baptista Batlle (p. 83-85), que us reprodueixo tot seguit:

La plaça del Born ab tot y la animació que encara avuy durant certes hores hi regna, no es més que una sombra de lo que fou en les époques passades quan s' hi celebravan los torneigs y festes anyals; allí s'aplegava lo bó y millor de Barcelona, des lo Rey al menestral, pera veure 'córrer llances' als campeons de més fama. Es impossible descriure minuciosament l'hermós quadro que presentaría ab tantes dames y damiseles vestides ab un luxo oriental, ab tants cavallers y nobles d'arrogant figura, ab los cadafalchs dels mantenedors, ab los cadafalchs y finestrals recoberts de domasos, ab tants elms, escuts y llances com relluhían en la. 'pista'; se necessitaría realment la paleta del més afamat pintor pera reproduhir un d'aquells quadros que allavors ab tanta frequencia presenciava la feliç Barcelona. D'aleshores data, sens dupte, la frase de 'roda lo mon y torna al Born, com pera indicar que en lloch se troba res comparable en importància y bellesa com lo de aquella famosa plaça.
 
Peró no eran sols les citades festes les que li donavan nom; hi havía una costúm que, á mon parer fou la que més contribuhí á la formació de la esmentada frase. Veusela aquí:
 
Cada any, lo dia i de Janer ó 'Ninou', los honorables Concellers acompanyats dels Cónsols de Llotja y de molts prohómens y persones distingides, com si diguessem lo bó y millor de Barcelona, s'aplegavan en la Plaça de Sant Jaume, davant la casa de la Senyora Vilagayana y cavalcavan per la Ciutat, anant à donar la 'volta' pel Born 'per veure lo vidre', puix era costum que los vidrers residents «n lo Born, parassen ricament llurs obradors en lo dia de primer d'any, gala extraordinaria d'aquell temps. Peró la cavalcada no se reduhía á voltar lo Born, sinó quasi tot Barcelona; en proves d'açò veges lo que ne diuen nostres antichs dietaris: La nota corresponent al any 1462 diu solament que «feren la volta del canyet e per la Ciutat.»

La del any 1565 diu «anant per la Calcetería, Boria, carrer de Moncada, Born, Pla den Lull, marina devant lotge entrant al cap del carrer Ample y al vol del carrer de les Trompetes, carnicería den Sors la proa del Pi, Cucurulla, plaça de Santa Anna carrer Condal, riera de sanct Joan, carrer dels mercaders, Boria, Calceteria.»

La del any 1584 es més esplícita, diu axis:
«En aquest dia després dinar com es de pratica se ajustaren ses magnificencies á la plaça de Sant Jaume y feta la agraduatio en la qual agraduatio y fou lo llle. y Rnt. senyor micer Hieronym Manejat Canceller de Cathalunya feren la volta com es de costum quis-cun any en semblant jornada, ço es que anaren per la Boria fins á la capella den Marcús y après prengueren per lo carrer de Moncada y isqueren al Born y apres fins al reorxador y apres passaren devant lo baluart de mig jorn y passaren devant de llotge y prengueren per lo primer carrer qui hix al carrer Ample fins al carrer vulgarment dit la carnicería den Sors y apres tiraren tot dret fins á la proa de micer Quintana ahont giraren á ma squerra fins al canto del carrer qui va del Pi á casa del compte de Aytona y anaren tot dret á la plaça de Santa Anna y prengueren per lo carrer Condal y passaren á la riera de Sant Joan y apres prengueren al canto de dona Aldonça Doms y giraren al carrer dels Mercaders fins al canto qui ix á la plaça de la Lana y giraren á man dreta per la Boria anant per la cort del vaguer y per la Calsateria tornant á la plaça de Sant Jaume de hont tothom se
despedí.»
 
La nota del any 1585 fa notar que essent la cavalcada «devant los baluarts tiraren com es de praticha,» detall que no haviam trobat encara.
 
Peró, no es la esmentada 'cavalcada de Ninou', quadro per cert ben original y encisador, la que més podia contribuhir á la invenció de la frase 'roda lo mon y torna al Born', n'hi havia una altra de més important pel nostre obgecte, puix se formava al Born, rodava per la ciutat y tornava al Born pera disoldres, y aquesta era la 'Cavalcada ó Volta de la festa de Sant Joan', la qual tenia lloch per la festa d' aquest Sant, ó sía lo 24 de Juny.
 
Una nota del any 1683 la explica de la següent manera: «En aquest die los magnifichs senyors de consellers acompanyats quiscu dells de alguns officials de la Casa y de alguna altra gent se ajuntaren al Born ab lorde antich y acostumat, ço es que primer se ajuste lo conseller quint y aprés los altres y essent tots ajustats y essent arribats los consols de lotge, feren la volta acostumada y feta la volta tornaren al Born y quiscu sen ana á sa casa acompanyats dels matexos officials y altra gent.»
 
La del any següent porta lo següent detall digne de ésser citat: «... y tornaren al Born á despedirse, y aqui foren les trompetes tabals y menestrils de la ciutat y sonaren ab gran impetut lo que no sere fet en ningun any.» Es fácil imaginarse la saragata que farian aquella barreja de instruments tocant sense ordre ni concert mentres ses magnificencies se despedian, lo més provable es que los axordarían impedintlos fer los deguts compliments y ceremonies per qual observancia eran tan zelosos los nostres Concellers; lo cert es que l'any 1687, se feu, es veritat, la volta dels altres anys, peró «no portaren tabals ni trompetes
com sere començat de abusar.»
 
Ab tot lo esmentat no pretench dir que aquesta darrera costum fou la única que contribuhí á la formació de la frase 'roda lo mon y torna al Born', peró si que fou, sens dupte, de les que més influencia hi tingué.

Explicació: Per indicar que enlloc es troba res comparable en importància i bellesa al d'aquella famosa plaça de la ciutat de Barcelona.

Font: Article "Roda lo mon y torna al Born", de N. Font y Sagué al Calendari català per a l'any 1898 (Barcelona, La Catalana, imp. de J. Puigventós, 1898), de Joan Baptista Batlle (p. 83-85).

Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu

Parèmia: Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu.

Origen: Diuen a Festes.org:

Aquest refrany prové d'una antiquíssima tradició europea que explica que el dia de la Candelera, l'ós surt del seu cau i mira el cel nocturn. Si hi ha lluna plena torna al seu refugi hivernal i prolonga la seva letargia durant quaranta dies més. En canvi, si hi ha noviluni (lluna nova), surt del seu cau, sabedor que l'hivern ha acabat i ha començat la primavera.

Una segona interpretació d'aquest refrany, més assenyada, és la següent: si la nit de la Candelera hi ha lluna nova (és a dir, que no es veu), s'interpreta que la Candelera plora. És llavors quan la primavera s'avança. Si, per contra, hi ha lluna plena, s'entén que la Candelera riu, la qual cosa indica que la primavera tardarà més en arribar.

Explicació: Tradicionalment s'ha entès que la intenció del refrany és fer entendre que, depenent de si el dia de la Candelera plou o no, la primavera tardarà més o menys en arribar. Així, s'entén que si el 2 de febrer és un dia plujós, el fred ja s'ha acabat, mentre que si és un dia assolellat, el fred encara durarà.

Font: El blog Gegants de Cervera a l'article "Si la Candelera plora...", del 28 de gener de 2010, cita Festes.org com a font de la informació.

Durar menys que les falles del Miquelet

Parèmia: Durar menys que les falles del Miquelet.

Origen: Del blog de l'Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià reprodueixo:

També eren anomenades falles unes alimares o fogates de senyal, que encara en el segle XVIII s’encenien a la nit dalt del Miquelet per a guia deis mariners, les quals foren substituïdes després per unes bolles de pell o cartó, posades al damunt del bastiment que sostenia la campana del rellotge. 

Citen Martí Gadea (Tipos i modismes de la Terra del Gè_, I, 81).

Explicació: Fa referència a l'efimeritat d'alguna cosa.

Font: Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià: Falles: Etimologia del mot (22 de maig de 2006).

El que no es paga amb diners, es paga amb dinades

Parèmia: El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Origen: Ho llegim al llibre Prenint el demble a les paraules (2009, Palma, Edicions Documenta Balear), d'Antoni Llull Martí:

Del mot diner en sortí en l’edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s’especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s’ha de pagar d’una forma o d’una altra. Dinada pot esser també l’acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d’algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l’altre tipus de dinada.

Explicació: Vol dir que els deutes, d'una manera o altra, s'han d'acabar pagant.

Font: Antoni Llull Martí (2009): Prenint el demble a les paraules (Palma, Edicions Documenta Balear).

El bon vi no ha de menester ram

Parèmia: El bon vi no ha de menester ram.

Origen: Diu Llull Martí: «A mitjan segle XX encara era usual a molts de pobles de Mallorca vendre vi a cases particulars que no eren botigues ni cellers. De vegades es tractava de vi d’elaboració pròpia d’aquell qui el venia, però també el podia vendre per compte d’altri. Aquest tipus de venedor solia tenir una sola bóta dins l’aiguavés de davant, i els seus clients solien esser del veïnatge. Però també podia donar-se el cas que qualcú de més enfora cercàs un lloc on comprar vi, i per indicar-li que en aquella determinada casa se’n venia, es posava penjat sobre el portal un ram o branqueta de pi, i tothom sabia què significava això.»

«També a terres castellanes i d’altres llocs de la Península un ram sobre el portal d’una casa indicava que allà es venia vi o que era una taverna. Les dones que exercien la prostitució per compte propi, a casa seva, prengueren el costum de posar un ram (no sé si també de pi o d’altre arbre) dissimulant així una mica la proclamació de la seva professió fingint tenir taverna, si bé tothom sabia que es tractava d’una altra cosa, i per això la gent començà a conèixer-les per rameras nom que encara perdura, però que en la nostra llengua és un castellanisme totalment innecessari.»

Equivalents: El buen paño en el arca se vende [ES].

Explicació: Quan una cosa és molt bona no necessita que se’n faci propaganda, que prou s’ho diu la gent una a l’altra.

Font: Llull Martí, Antoni (2009): Prenint el demble a les paraules (Edicions Documenta Balear, Palma).

Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Parèmia: Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!

Origen: Segons Montserrat Contos, a Ditxos de Cadaqués (2010): «Es dia que es va enterrar en Fei sembla ser que va ploure molt. En Fei era un personatge, homenot que diria en Josep Pla, que va néixer a Cadaqués el segle XIX».

Explicació: Ploure molt.

Lloc: Es diu a Cadaqués (Alt Empordà).

Font: Montserrat Contos (2010): Ditxos a Cadaqués (Pàg. 62)

Rei tingam i no el conegam

Parèmia: Rei tingam i no el conegam.

Variants i sinònims: Rei ni guerra no els vullgues per la teua terra (RODRÍGUEZ MARÍN)

Equivalent:

• Reyes tengamos y no los veamos [ES] (MARTÍNEZ KLEISER 1945)
• Rey ni guerra no los vea yo en mi tierra [ES] (RODRÍGUEZ MARÍN 1926).

Origen: Hi ha la convicció generalitzada entre els favarols que el refrany té l'origen històric en un sopar que el poble de Favara va haver de preparar i pagar a un rei: el sopar que la universitat de Favara va haver de preparar l'any 1300 al rei Jaume II.

Explicació: reconeixement que les visites reials resultaven funestes als pobles.

Localització: Sorprèn moltíssim sentir dir en una conversació usual entre favarols (Favara) l'esmentat refrany i en canvi no tornar-lo a escoltar en cap altre poble de les nostres terres

Nota: Malgrat l'origen favarol que apunten reculls antics, l'origen del refrany és múltiple, en l'espai i en el temps, i múltiples són els pobles que l'usen i el consideren propi. Prova d'això és que s'hagin recollit tantes variants en tantes recopilacions tan diverses.

Font: Àngel Monlleó Galcerà Una recerca historiogràfica arran del refrany de Favara del Matarranya "Rei tingam i no el conegam", dins "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", 5-6, del Departament d'Història Medieval de l'Institut d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (1984-85).

Fer toris

Parèmia: Fer toris.

Origen: Sense haver-ne trobat una font fidedigna, «M'han explicat que hi havia un bar a Mataró que es deia "Can Toris" i d'aqui ve l'expressió 'fer toris'», amb el sentit de faltar a l'escola.

Explicació: Faltar a l'escola, fer campana (DCVB 1926-68).

Sinònims:

• Anar al safrà (ESPINAL 2004).
• Fer campana (ESPINAL 2004).
• Fer fotja (ESPINAL 2004).
• Fer fugina (ESPINAL 2004).
• Fer llobada (ESPINAL 2004).
• Fer rodó (ESPINAL 2004).
• Fer safrà (ESPINAL 2004).

Lloc: Es diu a Mataró (DCVB 1926-68).

El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?"

Parèmia: El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?".

Origen: La frase es diu quan, després d'una visita i quan la gent s'està acomiadant, l'hoste convida a dinar o sopar als visitants només per quedar bé, donant per fet que els visitants -per educació- es veuran obligats a dir que no.

Font: Dita per un informant de la paremiologia tòpica a la fitxa de Manresa, al Bages.

Sant Feliu, sac i ganxo

Parèmia: Sant Feliu, sac i ganxo.

Origen: Sant Feliu de Codines (al Vallès Oriental) era terra de pinyonaires i d'aquí la dita: el ganxo per fer-les caure i el sac per transportar-les. També se li diu Sant Feliu del Pinyó per la quantitat de pinyonaires que hi havia.

Explicació: És una dita tòpica: un refrany geogràfic.

Font: Dita per un informant de la paremiologia tòpica sobre el municipi de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental.

Acabar en Beniali

Parèmia: Acabar en Beniali.

Origen: Fa referència a una partida de la ciutat de Llíria (Camp de Túria) , cap al sud, a mig camí de Benissanó, on hi ha el cementiri.

Explicació: Morir-se.

Font: A través d'un informant de la paremiologia tòpica, sobre el municipi de Llíria, al Camp de Túria.

Fer-se-li la boca aigua

Parèmia: Fer-se-li la boca aigua.

Equivalents: Hacerse agua la boca [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

És prou sabut que la presència d'una menja apetitosa provoca en nosaltres, no només el desig de provar-ho, sinó que ens activa de manera automàtica la secreció de les glàndules salivals. Tant és així que de vegades, només esmentar un plat determinat és suficient per produir el mateix estímul. Aquest fenomen que tots hem experimentat alguna vegada, al·ludeix metafòricament a la dita 'fer-se-li la boca aigua', amb què expressem generalment l'expectativa d'un succés esperat i desitjat.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 25 de juny de 2004.

Fer-se'n les tres pedretes

Parèmia: Fer-se'n les tres pedretes.

Origen: Diu Amades: «Pot recordar les pedres del túmul funerari o les ofrenades.»

Explicació: Usat per a indicar que algú s'ha mort. Com diu Amades, «és incoherent prenent els mots per llur sentit recte».

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Per quins cinc sous?

Parèmia: Per quins cinc sous?

Sinònims i variants: Per quins set sous?

Origen: Segons explica el Diccionari català-valencià-balear, s.v. 'sou':

Manera emfàtica de demanar per quina causa o raó, referint-se a una cosa rara, irregular o injustificada. Aquesta locució ve d'un ús medieval que condemnava a pagar cinc sous aquella persona que donava un consell no demanat o que es ficava allà on no el demanaven. 

Explicació: Manera emfàtica de demanar per quina causa o raó, referint-se a una cosa rara, irregular o injustificada.

Font:Diccionari català-valencià-balear (DCVB) (1926-68), s. v. 'sou'.

Agraïment: Moltes gràcies a la Raquel Parera, que m'ho envia a través del Facebook.

Fer la puta i la Ramoneta

Parèmia: Fer la puta i la Ramoneta.

Sinònims:

• Fer el doble joc
• Ser un caragirat
• Tenir dues cares
• Tirar la pedra i amagar la mà

Equivalents:

• Tener doblez [ES]
• Tener siempre los pies en dos zapatos [ES]
• Traidoramente [ES]

Origen: Diu Enric Gomà en un article que reprodueix Núvol el 5.9.2012:

Enric Gomà ha explicat els orígens de l’expressió “fer la puta i la Ramoneta” a la seva secció setmanal La veu humana dins ‘El cafè de la República’ amb Joan Barril de Catalunya Ràdio. Amb motiu de les declaracions de Quim Monzó i Jordi Pujol sobre el posicionament del Govern i la societat en la manifestació per a la independència de Catalunya convocada per l’Assemblea Nacional Catalana d’aquest proper 11 de setembre, l’expressió s’ha posat de moda. Monzó va fer servir l’expressió en una entrevista que Enric González li va fer a la revista JotDown. L’expresident de Catalunya Jordi Pujol, per la seva banda, també va utilitzar l’expressió, en aquest cas, en una entrevista que aquest cop li feia Xevi Xirgu. Mentre Monzó acusava a Convergència de “fer la puta i la Ramoneta” a l’hora de posicionar-se clarament a favor o en contra de la independència de Catalunya, Jordi Pujol deia que la societat jugava a “fer la puta i la Ramoneta” i que Convergència encara havia de rebre moltes més mostres de solidaritat i suport per posicionar-se. Pujol deia: “S’ha acabat fer la puta i la Ramoneta, el Govern ha de ser valent, però la societat, també”.

Gomà explicava als oients de Catalunya Ràdio que aquesta expressió vol dir: “actuar amb duplicitat, donant a entendre el contrari del què se sent, aparentant uns sentiments i tenint-ne uns altres. El que seria equivalent a tenir dues cares o ser un caragirat, segons el Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo”. El mateix Gomà citava a l’economista Josep Maria Ureta que feia la següent pregunta a la tertúlia de Catalunya Ràdio d’aquest dilluns: “A mi m’agradaria saber si la puta i la Ramoneta són la mateixa persona; o de si de vegades votem per la puta i altres per la Ramoneta. A mi m’agradaria saber, quan sento el Sr. Pujol, qui és puta i qui és Ramoneta en tota aquesta història”.

Enric Gomà investiga en els orígens de l’expressió i troba que la referència més antiga d’aquesta frase data del 1812 i textualment deia: “Fer la puta Ramoneta”. Aquesta expressió aclariria els dubtes d’Ureta. La puta i la Ramoneta eren, doncs, la mateixa persona. Una persona que “enganya algú amb afalacs i adulacions” i “segons el diccionari de Marià Aguiló, sabem que això ho va escriure un mossèn Antoni Molas a Tarragona dins el llibre Lo bon rossellonès als catalans” diu Enric Gomà. “Antoni Molas era del Rosselló, del Conflent, i es va exiliar el 1793 a Espanya per fugir dels revolucionaris francesos. O siqui que l’expressió té orígens rossellonencs”.

Enric Gomà explica que va obrir el diccionari Coromines, i va buscar l’expressió. “Amb decepció vaig descobrir que ‘la puta Ramoneta’ no va existir, és un equívoc. Prové de ramonet, ramoneta, ramonejar, que ve del francès ramonner, escurar les xemeneies, i rammoneur, escura-xemeneies, en el sentit despectiu d’algú brut, indigne, pollós”. En aquells moments Gomà va descobrir que put/a feia referència a l’adjectiu del verb pudir (fer pudor), i no tenia res a veure amb la prostitució.

“Si ramonejar és parlar rondinant, com els carreters, La puta Ramoneta equivaldria a dir el pollós de l’escura-xemeneies, una expressió molt despectiva. Enric Gomà insisteix en què put/a com a adjectiu posat davant d’un substantiu vol dir “que fa pudor”, com el mateix Gomà ja va explicar dins “La veu humana de Catalunya Ràdio” el 13 de maig de 2010. “Put aire en català medieval era oposat a bon aire. L’aire que put, o l’aire que no put”. O l’ús de put/a en l’expressió puta misèria, la misèria que fa pudor. Enric Gomà acaba amb una última curiositat: “Llorenç Vilallonga va escriure un entremès que es deia “la tuta i la Ramoneta” i va escriure “tuta” no es va atrevir a escriure “puta”; com Jean-Paul Sartre va escriure La P… Respectueuse i no es va atrevir a escriure la paraula maleïda”.

Màrius Serra també va publicar una columna d’opinió a La Vanguardia ahir citant l’expressió de moda. Deia: “Si fer la puta i la Ramoneta equival a jugar amb foc, deixar de fer-ho seria fer foc nou. Més clar, l’aigua”.

Ramon Solsona a Les perles cultivades (mp3) del 4-9-2012, diu que l'origen de l'expressió és Fer la puta Ramoneta (com de Déu hi ajuda ens arriba Costar déu i ajuda), que es referia a una única persona i que ja es troba documentat al s. XIX.

També Màrius Serra es pregunta a l'article de La Vanguardia del mateix 4-9-2012, Però qui era la Ramoneta? que us reprodueixo tot seguit:

Una enigmàtica Ramoneta és la protagonista de l'avantmatx del proper Onze de Setembre. Aquest agost Enric González va entrevistar Quim Monzó a Jotdown. En un moment de la llarga i esplèndida conversa Monzó diu que la gent de Convergència són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta. Com que l'entrevista es publica en castellà, González opta per traduir l'expressió de manera prou eficaç, tot esquivant el carregós mareig de la perdiu i altres solucions gastades: “unos tíos que siempre tienen el pie en dos zapatos”. Aquest cap de setmana, entrevistat a Presència, Jordi Pujol entoma l'opinió de Monzó i replica: “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. La majoria de mitjans espanyols prescindeix de la subtil perícia verbal demostrada per Enric González i opta per la traducció literal. La transcripció de les paraules de Pujol, doncs, projecta la noble Ramoneta als titulars dels mitjans escrits, audiovisuals, digitals, blogs i altres regions de la monolingüe Forumlàndia espanyola. Pujol és un gran especialista en la promoció de figures femenines: la Juani, la Jènifer, ara la Ramoneta... Aquesta vegada, la dualitat que desprèn la frase feta alimentarà moltes columnes d'anàlisi sobre l'actitud que pot tenir l'actual Govern de Catalunya, amb el President Mas al capdavant. Fer la puta i la Ramoneta remet a dualitats tan catalanes com el seny i la rauxa, nedar i guardar la roba o tirar la pedra i amagar la mà. L'activitat professional de la primera fins i tot fa pensar en aquella Catalunya que va retratar Narcís Oller, amb la senyora oficial al passeig de Gràcia i la querida al carrer d'Aribau. Vázquez Montalbán va definir aquesta dualitat tan nostrada d'una manera sintètica: “puta de nit, Ramoneta de dia”.

Putes rai. N'hi hagut, n'hi ha i n'hi haurà pertot, però qui cony era la Ramoneta dels trons? Una fidel esposa que de nit es transformava en cupletista? La simbòlica protagonista de la novel·la de Montserrat Roig Ramona, adéu? La sòsies catalana de la Ramona immortalitzada per Louis Armstrong? L'àvia dels Ramones? Ningú no ho sap del cert, però això no impedeix que un erudit com Joan Coromines hi digui la seva. Al seu fascinant Diccionari Etimològic, situa la Ramoneta a l'entrada de la paraula ram, però també estableix que “ramamiot, ramonet, ramoneta i ramonejar” no són derivats catalans sinó manlleus vulgars del francès (a través del rossellonès i l'empordanès) ramonner (escurar xemeneies). Els escura-xemeneies gavatxos (ramonneurs) serien, doncs, els presumptes avantpassats de l'ara famosa Ramoneta. 

Si fer la puta i la Ramoneta equival a jugar amb foc, deixar de fer-ho seria fer foc nou. Més clar, l’aigua.

Encara Josep Maria Pascual, a El Punt Avui, en l'article del 3 de setembre de 2012, "Jouer la putain et la Ramoneta", en dóna alguna altra explicació i anotació interessant, que reprodueixo també tot seguit:

“S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. Aquesta expressió l'hem poguda llegir, en boca de l'expresident Jordi Pujol, a l'entrevista que ha publicat aquesta setmana la revista Presència. Dijous passat, al diari El País, el diputat de SI Uriel Bertran responia en una entrevista que el que fa CDC és “fer la puta i la Ramoneta”. A finals d'agost, en una entrevista publicada a la revista Jot Down, l'escriptor Quim Monzó deixava anar en una de les respostes: “Convergència, que són uns tios que sempre van fent la puta i la Ramoneta.” El diari El Mundo d'ahir diumenge recollia les declaracions de Pujol a Presència i reproduïa textualment que “Se acabó hacer la puta y la Ramoneta”. La frase feta “fer la puta i la Ramoneta” té un origen incert, per bé que alguns la situen a partir del final del segle XIX i vinculada amb una societat de matrimonis fracassats i adulteris femenins, amb marits avorrits, esposes insatisfetes i amants frívols. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en un article, va explicar sintèticament que el joc que a Catalunya s'anomena “la puta i la Ramoneta” es resumia en: “Puta de nit, Ramoneta de dia.” I una altra aproximació a la definició la va fer el polític basc Iñaki Anasagasti en una entrada que duia per títol “La puta y la Ramoneta” al seu bloc: “No és una expressió políticament correcta però sí molt habitual en la parla col·loquial catalana. La Ramoneta és l'esposa oficial, la legítima, amb la qual es va al Liceu i la de la mainada; i la puta és l'amiga, del llenguatge masclista d'una època que comença a superar-se però que segueix present en el dia a dia.” És excepcional que una expressió tan vulgar es mantingui viva en el vocabulari de persones cultes, sense que s'hagi substituït per alguna altra expressió equivalent més edulcorada (“fer el doble joc”); i, també, l'excepcionalitat que la llengua espanyola no tingui gaire manies a incorporar aquest catalanisme. Si ens fixem en altres llengües, “fer la puta i la Ramoneta” es podria traduir en francès per “Ménager la chèvre et le chou”, que vindria a dir aproximadament: “Cuidar la cabra i la col”. A la inversa, en un web francès podem trobar-hi la traducció del reeixit “fer la puta i la Ramoneta” per “Jouer la putain et la Ramoneta”.

Explicació: Actuar amb duplicitat, amb ambigüitat, amb jesuïcisme, donant a entendre el contrari del què se sent, aparentant uns sentiments i tenint-ne uns altres.

Font:

• Enric Gomà, a "La Veu Humana", dins el programa de RAC1 "El cafè de la República", reproduït i comentat a Núvol, el 5 de setembre de 2012.
• Josep Maria Pascual, a El Punt Avui, del 3 de setembre de 2012, "Jouer la putain et la Ramoneta". 
• Màrius Serra, en un article a La Vanguardia, del 4 de setembre de 2012, "Però qui era la Ramoneta?".
• Ramon Solsona, a  Les perles cultivades , de RAC1, del dia 4 de setembre de 2012.

Nota: l'actualitat de la frase feta ve donada per sengles entrevistes a Jordi Pujol i Quim Monzó, reproduïdes en diversos mitjans de comunicació. 

Llançar-li el guant

Parèmia: Llançar-li el guant.

Origen: Diuen a RodaMots: «Originalment, la persona ofesa colpejava el rostre de l'ofensor amb un guant per desafiar-lo a un duel; també podia llançar-lo a terra davant d'ell. Ara guants i duels solen ser metafòrics».

Explicació: Desafiar-lo.

Font: RodaMots, del dia 28-1-2010.

Anar-se'n (o Despedir-se) a la francesa

Parèmia: Anar-se'n (o Despedir-se) a la francesa.

Equivalents: Marchar a la francesa [ES].

Origen: Tradueixo del castellà:

Durant el segle XVIII, entre la gent de la bona societat de França es va posar de moda el costum de no acomiadar-se a l'abandonar una reunió, fins al punt que fer-ho, era considerat un tret de mala educació. Es permetia mirar el rrellotge, per donar a entendre als assistents les raons que l'obligaven a absentar-se, però res més. Aquest costum, com la dita 'sans adiéu' (sense adéu), utilitzat com a fórmula refinada de cortesia, van fer que s'adoptés la frase anar-se'n a la francesa, per reprovar el comportament de qui s'absentava d'una reunió sense comiat ni salutació.

Font: Vist al diari ABC Digital, d'Asunción (Paraguai), en la columna Dichos famosos, del dia 25 de juny de 2004.