dilluns, 7 de febrer de 2011

Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró

Parèmia: Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró.

Variants i sinònims: Ser més ric que en Noguer de s'Agaró.

Explicació: Molt usat a Figueres quan una persona cerca una cosa que no troba, però que sap certament que la té. La variant, Ser més ric que en Nogué de s'Agaró, vol dir que aquella persona és riquíssima.

Origen: El modisme data de principis d'aquest segle (XIX?). A s'Agaró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, però que sempre anava pobrement vestit, talment un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: Sarró, sarró, respon pel Noguer de s'Agaró i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

Diu Ginestà i Punset:
Molt usat á Figueras cuan una persona busca una cosa que no troba y que sab certament que la te. Aquet modisme te una variant que diu: Es mes rich que'n Nogué, de Segaró ab lo que volen dir que la persona a qui va dirigit es riquíssima. L' origen d'aquet modisme data dels principis d'aquet sigle. A Segaró hi vivía un tal Nogué que era riquissim, pero que sempre anava tan pobrement vestit que semblava un captayre. Cap a las sevas vellesas va casarse y ab la seva muller va baixar á Barcelona (que en aquella época's necessitava mes temps que ara per anar a París) a comprarli las joyas. Va anar a, un argenter y aquet cuan el va veurer vestit ab els pellingos que portava comensá per ensenyarli las de menos preu, pero com el Nogué a mida que las hi anava ensenyant deya que volía cosa mellor, l'argenter acabá per ensenyarli lo mes bo que tenia a la botiga. D' aquellas joyas foren las que's va enamorar el Nogué, pero com sía, que l'amo del establiment li advertís que aquellas valían una suma molt crescuda, el comprador se tragué'l sarró de sota la capa que portava y dihent: sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró, va abocarlo demunt del taulell fenthi una gran escampadissa de monedas d'or que deixa admirat al argenter. Sapigut aixó per els de la comarca figuerenca, comensaren a fer us del sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró fins que á copia d' anys ha quedát en aquella localitat com un modisme dels de mes us.
Sobre aquesta història, en fa un article Emili Casademont al seu blog:
D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

Font: