divendres, 3 d’octubre de 2008

Alt com un sant Pau

Parèmia: Alt com un sant Pau.

Explicació: Molt alt.

Origen: Diu Griñó:
«Els oficis de ferrers de tall, daguers i ganivetaires, com la resta d'oficis de ferro i foc, formaven part de la Confraria de Sant Eloi, però els espasers tenien per patró sant Pau, i per això concorria a les festes de la Conversió de Sant Pau que se celebraven a la barriada del mateix nom, sufragant les despeses de les funcions religioses i de lluminària i assistint-hi amb la comparsa que seguia pels carrers de la ciutat presidida per la figura d'un home molt alt vestit com sant Pau, amb una gran barba, fent brandar una enorme espasa que duia a les mans. Sembla que era una espasa d'un pes enorme i que per això calia que fos un home alt i fort, probablement un bastaix1, el que la portés. De l'alçada d'aquest portador en ve la dita alt com un sant Pau. I aquesta espasa era la que presidia el Gremi en totes les funcions a què assistia.»
En el mateix sentit ho explica també Felip Munar i Munar a la seva columna "Costumari popular" al Diario de Mallorca del dia 25 de gener de 2009:
El soldat Saule, tenaç enemic del cristianisme, mitjançant una revelació divina, es va convertir al cristianisme amb el nom de Pau, i es va posar a predicar la nova fe. Per la seva condició de soldat, els espasers, daguers i llancers el tenien per patró; el qui duia l´espasa en les processons havia de ser un home fort i alt; d´aquí la dita -tot i que el sant era petit i no gaire fort-. Segons sembla, en una persecució, va caure del cavall i li provocà l´epilèpsia; per això aquesta malaltia és coneguda amb el nom de "mal de sant Pau"; fer passar una creu al front amb les claus d´una capella dedicada a sant Pau fa passar l´atac. També cura de mals de nervis i de ràbia. Sant Pau va morir decapitat a espasa pel fet de ser ciutadà romà, i no crucificat.
També Emili Casademont i Comas en parla al seu blog homònim, citant Amades:
Sant Pau, el d’«una hora hi cau», que fa referència a la llargada de la claror del dia, havia estat militar i havia brandat la seva espasa moltes vegades en contra dels cristians, fins que, il·luminat pel cel, es convertí. I els espasers barcelonins (segurament perquè a aquest apòstol, com a ciutadà romà que era, li fou tallat el cap d’un cop d’espasa), l’escolliren per patró i fabricaren una espasa la mar de singular, que era una obra notable dins l’art de l’armeria. Aquesta espasa, molt més grossa que les de mida normal, constituïa el símbol del seu gremi i, àdhuc, de la mateixa Ciutat Comtal. I, per tal que la seva mida estigués en relació amb qui la portava en actes oficials, hom cercava un home ben alt i gros, fet que donà origen a la dita barcelonina «alt com un sant Pau», que s’escampà ràpidament per tot el territori català. Segons consta documentalment, l’home que feia el paper de sant Pau a Barcelona fou, al llarg d’una colla d’anys, un individu de raça gitana que renegava com un mal esperit i que bevia l’aiguardent amb càntir. I, a més, anava a les processons que s’organitzaven durant la Setmana Santa barcelonina, fent guàrdia al misteri del Sant Sepulcre.

Posteriorment, en perdre’s el gremi barceloní d’espasers, la gran espasa passà a formar part de l’armeria Estruc, situada a la plaça de Catalunya, fins que aquest establiment desaparegué i l’espasa anà a raure a l’estranger, tot perdent-se, d’aquesta manera, un objecte important de la vida popular de Barcelona, així com de remarcable interès històric, objecte que, malgrat alguns esforços duts a terme per part de les autoritats i d’alguns museus de la capital catalana en diferents èpoques, ha estat impossible de localitzar i recuperar. Crec que el meu recordat amic, l’il·lustre escultor i col·leccionista fill de Portbou, Frederic Marès, fou un dels que cercà, sense que l’èxit l’acompanyés, aquesta valuosa espasa, amb la intenció d’incorporar-la al museu que creà a la capital del Principat.

Nota1: Segons el DCVB, un bastaix és un 'home que té per ofici traginar càrrega amb la seva pròpia força muscular; cast. faquín, ganapán, mozo de cuerda. '

Font:
  • David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 85-86.
  • Felip Munar i Munar (2009): Costumari popular: Alt com un sant Pau, al Diario de Mallorca (25-1-2009).
  • Emili Casademont i Comas (2010): Alt com un sant Pau, al seu blog Emili Casademont i Comas (22-1-2010)