Fer la faena de Calores

Parèmia: Fer la faena de Calores.

Origen: Calores era el rei dels gitanos d'Alcoi i comarca. Després d'haver matat a set persones al llarg de la seua vida, va morir, allà per l'any 1917, en una brega, en una reunió de gitanos, a l'hora del cafè, a la Casa del Pueblo (l'edifici actual de La Unión Alcoyana de Seguros). Després d'una acalorada discussió amb un altre gitano, ell li va disparar un tret amb una pistola que portava amagada, i el va matar en l'acte. El fill del mort, un gitanet xicotet, va traure la navalla i li la va ficar dins la panxa; Calores va disparar i aconseguí ferir-lo, però el gitanet li va rodar la navalla per dins la panxa, acabant-lo de matar, i ha passat aquest episodi a l'anecdotari local com a «la faena de Calores»

Explicació: En sentit figurat vol dir fer una mala passada, ser víctima d'una mala jugada, trair, «donar el bes de Judes», emprat més àmpliament, equival també al castellà «dejar en la estacada».  

Equivalents:

    - Dejar en la estacada [ES].

Exemple: Confiàvem en ell, perquè pensàvem que era un home de trellat, però mos ha fet la faena de Calores.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179. 

Fer enfadar com a Don Rafael

Parèmia: Fer enfadar com a Don Rafael.

Origen: Referit al famós pianista local Rafael Casasempere Moltó (1873-1942) que, entre 1910 i 1930, animava les vetlades en el Cine Calderón, interpretant delicioses seleccions de música simfònica, entre les quals, la famosa cmposició coneguda popularment per «Castanyes torraes», per la paròdia que el poble li va aplicar a eixa música: «Castanyes torraes / calentes i bones / i el castanyero que les ven / està borratxo d'aiguardent». COm que era una de les peces habituals es va convertir en un «clàssic» que el públic esperava amb candeleta i si, en alguna ocasió, no la tocava, el públic li reclamava cridant: «Don Rafael, toque-mos les castanyes!», i, segons conten els vells, Don Rafael tancava el piano d'un fort colp i se n'anava tot enfadat, per la falta de respecte demostrada pel públic. Tanmateix, l'ús de la veu «castanyes» com a possible eufemisme era merament casual.

Explicació: Es diu quan empipen o emprenyen algú en excés, quan l'abús se'n passa ja de la ratlla: El vaen fer enfadar més que a Don Rafael! 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer el Pian

Parèmia: Fer el Pian

Origen: El llegendari Tio Pian era un home de mitjan segle passat que, com si fóra el Flautista d'Hamelin, la vespra dels Reis, a l'eixida de l'escola, s'emportava tots els xiquets darrere d'ell, pels carrers del poble, contant-los històries fabuloses, i els mostrava les muntanyes que envolten la ciutat, tot explicant-los el camí per on venien els Reis Mags a portar els joguets i regals als xiquets i els deia: «—Mireu-los allà dalt! Veieu aquelles sombres? Allò són els gamells! Per allà vénen! Fixeu-se bé!». I els xiquets es quedaven tots embadalits davant les seus explicacions meravelloses i els seus gestos i accions tan teatrals i plenes de sentiments alhora. Els xiquets, la majoria dels quals portaven una cistelleta plena de garrofes, palla i herba per als cavalls, s'impacientaven al veure que els Reis no arribaven per aquell camí, i llavors el Tio Pian se'ls emportava corrent a un altre lloc, al Portal d'Alacant, al de Cocentaina o qualsevol atre dels que donaven entrada a l'antiga vila

Explicació: Fer-se el graciós, fer el pallasso, el ximple 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178. 

Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Parèmia: Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Origen: L'origen està en l'acudit popular següent: «Això era una volta dos alcoians que viatjaven en tren, cap a València, en el mateix compartiment: —Vosté, d'on és? —Jo, d'Alcoi. —Quina casualitat! Jo, també. —Vosté, de qui és família? —Jo, de Quico l'Alt, Escaló, Matarredona, Mataix, Albors, Carbonell, Ferrandis Belda... I vosté? —Pos jo sóc família de Toni el Bovo i Tereseta la Loca. —Xe! Toni el Bovo i Tereseta la Loca! —Eh, pos el que m'ha deixat! Els rics ja els ha dit tots vosté!». 

Tot i que l'acudit en qüestió podria tenir una remota base anecdòtica, l'Alcoià del tren, al qual fa referència l'enunciat, es tracta, és clar, d'un personatge imaginari.

Explicació: Usat per qui no li donen opció o no li deixen (quasi) res per a triar. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178.  

Escartín!, Escartín!, Escartín!

Parèmia: Escartín!, Escartín!, Escartín!

Origen: Llavors, quan el public alcoià ja ha esgotat tot el repertori usual de paraulotes i insults, recorre a l'«Escartín», el crit de guerra, una mena d'amenaça de linxament, quasi una maledicció, tot recordant-li a l'àrbitre de torn allò que li va succeir al Camp del Collao a Don Pedro Escartín, el dia 3 de març de 1946, en un partit davant de l'Espanyol de Barcelona, quan en la injustícia més grossa que ha sofert «l'equip de la moral» en la seua llarga història, aquest àrbitre prestigiós, el més famós del futbol espanyol, va enviar el C. D. Alcoiano a la 2a Divisió, probablement perquè, en aquella època de la postguerra, un club català que s'anomenara «Español», no podia perdre la màxima categoria nacional.

Caldria especificar que, malgrat el fet de tractar-se d'una interjecció antroponímica, no hem dubtat d'incloure ací aquesta locució exclamativa per ser una de les més emblemàtiques del nostre parlar local, si més no, dins l'argot de la parcel·la futbolística.

Explicació: Aquesta tirallonga o cançoneta sense fi és, sense dubte, l'insult màxim que puga rebre un àrbitre de futbol al Camp del Collao. Es canta com un cor, tot el camp ensems, repetint eixe anatema vint o trenta vegades, quan, molt a la llarga,un àrbitre actua de forma descarada contra l'Alcoiano, arribant al robatori escandalós.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1177. 

Eixir tot en bé, com a la Peixcatera

Parèmia: Eixir tot en bé, com a la Peixcatera.

Origen: A primers de segle, hi havia una venedora de peix al mercat d'Alcoi, la mare d'un tal «Sangrí», que era molt «fresca», poca-vergonya i mal parlada, però una vegada una dona molt més valenta que ella, en rebre un insult greu li va tombar la parada. Encara ara molts ancians recordem la cobla popular que diu: «Vespra (de) Sant Antoni / bon lio va haver / per tota la plaça / i per els carrers. / Una peixcatera / molt desficassiâ / per ser atrevida / tot li ho van tombar. / Ella es creïa que tot / li havia d'eixir bé / sempre parlant foradat / com si fora un llenyeter / enmig de tant personal / va tindre un mal pensament / de fer una ensenya / tan reincident».

Explicació: Ironia que vol dir tot el contrari, és a dir, eixir-li malament alguna cosa a algú: «—Redeny, tonet, i quin desastre! —Sí, m'ha eixit tot en bé, com a la peixcatera».   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Parèmia: Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Origen: El llegendari Tio Pep de Muro, famós a hores d'ara a tot el País Valencià per la cançó popular «El Tio Pep se'n va a Muro», era una espècie d'ordinari que portava  encàrrecs i comandes entre les ciutats d'Alcoi, Cocentaina i Muro, a finals del segle passat i que, com diu una altra cançoneta popular alcoiana més desconeguda, era tota una atracció i sempre portava darrere un ramat de xiquets: «El Tio Pep de Muro porta cansonsillos / i darrere porta cinquanta xiquillos. / El Tio Pep de Muro porta camisetes / i darrere porta cinquanta xiquetes». 

L'origen d'aquesta locució està en el fet que tots els xiquets alcoians li demanaven que els portara un pito en tornar de Muro: «Tio Pep, porte'm un pito!». «Clar que sí!», responia ell. Un dia, un xiquet li va dir: «Tio Pep, prenga deu cèntims i porte'm un pito!», i ell va respondre tot seriós: «Tu pitaràs!».

Explicació: Expressió popular que significa tu obtindràs o aconseguiràs allò que desitges.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176. 

Coixo, la llum!

Parèmia: Coixo, la llum!

Origen: L'origen es remunta als anys vint. Hi havia un cinema local, «El Calderón», en el qual, sovint, se n'anava la llum de la pantalla, és a dir, es tallava la pel·lícula i la gent, entre indignada i divertida, li reclamava a crits al cameràman, que era coix, que encenguera la llum de la sala. Pel temps, aquesta exclamació reiterada, referida al famós Coixo del Calderón, es va fer popular a tota la ciutat.

Explicació: Exclamació que fem servir els alcoians a qualsevol lloc, obert o tancat, on de sobte se'n va la llum, i sobretot els xiquets quan una apagada general interromp els seus jocs de carrer. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Arrastrar com a Pelletes

Parèmia: Arrastrar com a Pelletes.

Origen: A hores d'ara, sols una part de la primera generació feia servir la forma alcoiana «rossegar», que ha estat substituïda recentment pel castellanisme «arrastrar». Pelletes era el malnom que li donaven els alcoians del segle passat al batlle Agustí Albors Blanes, que va morir a mans del poble revoltat, el 10 de juliol de 1873, durant els fets de la Revolució Internacionalista alcoiana, més coneguda com a «El Petrolio».

Explicació: És una amenaça aplicada a qui contínuament maltracta, abusa, sotmet, explota, humilia, insulta o fa mal a la gent. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175. 

Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!

Parèmia: Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!.

Origen: L'expressió fa referència als potents cavalls perxerons, que tiraven de les «galeres»  de transportar «panyo», de l'empresa del mític Anselm Aracil. 

Anselm Aracil Jordà ha estat, sens dubte, l'industrial més important de mantes o «saflaes» del nostre país: té dedicat un capítol sencer al llibre «Personalidades eminentes de la industria textil española», del ministre Pedro Gual Villalbí. Tenia en la seua fàbrica prop de cent telers i més de cinc-cents operaris. Era el president de la Real Fàbrica de Paños i de la Cambra de Comerç d'Alcoi, Cavaller Cobert davant del Rei, Comendador d'Isabel la Catòlica i amic íntim del ministre i polític José Canalejas.

Explicació: Es tracta d'una expressió que s'aplica quan és pràcticament impossible de moure una cosa d'un lloc, per la seua mala ubicació, pel seu volum o pes tan gran, etc. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175.

A mida de «La Botelleta»

Parèmia: A mida de «La Botelleta».

Origen: Expressió popular que fa referència a Càndida Botella Asensi (germana de l'antic Ministre de Justícia), la propietària de «La Dàlia», una botiga de roba que hi havia al Carrer Major. 

Aquesta frase feta, molt popular entre les modistes, cosidores i  botiguers de roba, té el següent origen. Allà pels anys vint, una dona va anar a «La Dàlia» a comprar un vestidet per a una xiqueta d'uns nou anys, sense dur a la xiqueta, ni la mida ni cap de vestit de mostra. La sinyô Càndida, que era una dona mol grossa, li pregunta a la clienta: «Quina talla vol p'a la xiqueta?» i la clienta respon: «Eh, pos a la seua mida!» (vol dir que al criteri de la dependenta), a la qual cosa contestà Càndida: «Tan grossa està la xiequeta?»

L'anècdota ca fer fortuna, convertida, a hores d'ara, en una exclamació tòpica, entre simpàtica i irònica, que fan servir els professionals: «—Açò, a quina mida ho fem? —A mida de La Botelleta!».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1174.

Per Sant Sever, faves a fer

 Parèmia: Per Sant Sever, faves a fer.

Origen: Diu Gomis (1891): «Sobre aquesta dita, molt general en Catalunya, trobém en lo Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, la següent tradició:

«Durant las terribles persecucions de que'ls deixebles de Jesucrist eren objecte per part dels emperadors romans, maná Diocleciá á un seu ministre á Barcelona, encarregantli especialment que agafés á Sant Sever y que l'obligués á abjurar de la seva religió, ó que de no, li llevés la vida. 

Arribá l'emissari á Barcelona ab l'intent de martirisar al Sant bisbe, quan aquest ja havia sortit de la ciutat y se n'anava dret al castell Octaviá (Castrum Octavianum), avuy Sant Cugat del Vallés. Sant Medí, lo bon pagés, s'estava sembrant fabas, y al veure venir al bisbe, deixá la feyna y s'hi acostá pera saludarlo. aquest li digué á las horas com era perseguit, y com havía determinat anársen al Castell Octaviá pera esperar allí á sos perseguidors y encomença al Sant pagés que si li preguntavan per ell, los hi digués lo lloch hont se trobava. Sant Medí se planyia d'haver de confessar la veritat als perseguidors del bisbe, y per altra part no estava en ell dir mentidas, pero á las horas la Divina Providencia obrá un miracle en auxili de son fill estimat, fent que aquellas fabas que acabava de sembrar nasquéssen y floríssen desseguida.

Quan arribáren los perseguidors de Sant Sever demanáren al pagés si l'havia vist passar; á lo que respongué que sí, que havía passat mentres ell sembrava aquellas fabas, y que lo trobarían en lo Castell Octaviá. Creyent los butxins que ab tal resposta volía lo pagés mofarse d'ells, lo portáren prés á dit Castell, hont trobáren al Sant bisbe, y d'allí á tots dos los varen dur á un poble de la vora. Havent intentat inútilment ferlos sacrificar als falsos deus, los assotáren, y pregats altra vegada sens tréuren més que una nova confessió, fóren martirissats, volant la seva ánima al cel, lo dia 6 de Novembre, per los anys 480».

Per aixó créuhen nostres pagesos que plantant las fabas en tal dia, han de donar bon fruyt, com aquellas de que parla la tradició que acabém de copiar.»

Lloc: Barcelona (Barcelonès).

Font: Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, a través de Cels Gomis (1891): Botànica popular ab gran nombre de confrontacions (Biblioteca popular de la «Associació d'Excursions Catalana». Vol. VI, Barcelona)

Com el burro del rector de Sollana

Parèmia: Com el burro del rector de Sollana.

Sinònims: 

• Com el rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Origen: Això va afirmar el mossèn, que els animals s’ho ensenyen tot, inclús a no menjar. I va fer públic que ho anava demostrar. Al seu burro, cada dia li llevava una grapat de farratge i unes quantes garrofes del menjar. La gent, quan trobava el mossèn li preguntava pel progrés de l’experiment, i el rector se n’ufanava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». I passaven els dies, l’experiment prosseguia, la gent preguntava, i el rector, ufanós, contestava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». Fins que un dia, en arribar a la quadra, se’l va trobar estès. I així se’n lamentava, de la mort del burro: «Ara que ja l’havia ensenyat...» A ell, la sentència l’ha fet famós com a exemple de burrera, a nosaltres ens adverteix que hi ha objectius tant impossibles com estrafolaris que el sentit comú, de primeres, ja desqualifica. Així que pondereu amb el trellat els vostres propòsits, no vos passe com a rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

A Tarragona fa bon sol

Parèmia: A Tarragona fa bon sol.

Origen: Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Fer fugina

 Parèmia: Fer fugina.

Origen: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Que et conec, que eres músic!

Parèmia: Alça, Pilili!

Sinònims: Que et conec, herbeta, que ets dius marduix.

Explicació: Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes!

Origen: Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Qui vullga cucs, que pele fulla

Parèmia: Qui vullga cucs, que pele fulla.

Sinònims: Qui vullga peixos, que s'arromangue.

Explicació: Qui pretenga traure el benefici d’alguna cosa, que doblegue el crepó. A qui li interesse, que s’arromangue

Origen: La indústria de la seda va ser molt important al País València. I la cria del cuc de seda, també. Fins a finals del segle XIX tota l’horta de Xàtiva era un extensa plantació de morera blanca o morera de seda o de cucs (Morus Alba). En algunes cases velles, encara queden mobles antics, sobretot cadires de boga i capçals i peus de llit, fets amb aquesta fusta, de gran resistència al corcó. Després de la desaparició de la indústria sedera, la cria del cuc va continuar, però com a entreteniment infantil. Aquest costum ha pervingut quasi fins als nostres dies. Per desgràcia la majoria de les moreres de seda han desaparegut. Les que avui hi ha als jardins, morera negra o híbrida (Morus Nigra) són ornamentals i no aptes per a alimentar cucs. L’última zona de moreres antigues va desaparèixer a Xàtiva a finals del anys 70 del segle passat. Cobrien un tram de la carretera d’Alzira, poc abans d’arribar al pont de Na Marca. A Xàtiva, i a bona part del País Valencià on la cria del cuc va ser important, la zona més alta de la casa, el porxi o porxe o algorfa, es denomina «Andana», precisament perquè era en aquesta zona de la casa on criaven els cucs. I a què fa referència l’andana? «Conjunt de tres o quatre canyissos o teles metàl·liques de 0'65 per 1'20 m., sobreposats horitzontalment, units amb barres verticals i separats per una distància de tres o més pams un canyís de l'altre; serveixen per a criar-hi cucs de seda, i després per estendre i assecar el capoll obtingut». «Acapollar-se»: no trobareu aquesta paraula en cap diccionari. Però la gent major de Xàtiva sap que acapollar-se és entristir-se, deprimir-se; fer capoll. Si heu sentit que a algú de per aquest rodal li diuen «Bufalaga» (fava, babau, simple), heu de saber que és el cuc que deixa el capoll a mig fer, per una malaltia. Però bufalaga també fa referència a una planta. Aneu a saber quin dels dos ha donat origen al terme pejoratiu.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Fer esquellots

 Parèmia: Fer esquellots.

Origen: En els pobles quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d'anar a fe'ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n'estan cansats. Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la Justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d'aquests i castigarà els nuvis.

Al segle XVIII, aquestes manifestacions públiques anomenades «esquellots» eren motiu de controvèrsia entre els rectors dels pobles que no sabien si les havien d'evitar i condemnar. Sobre aquest tema, llegiu un plec de cordill que parodia aquest costum: «Los esquetllots d'un matrimoni efectuat al poble de Cornellà, entre Capicorni Manoxet de granotas ab ballesta, ab sa discreta Lludrieta Escaguitxa, filla de Estornell Escaguitxa texidor de cuiro». Barcelona, a la Llibreria de Joep Lluch, s/d, 8 pàgs.

Font: Rocas, Irene (2004): Refranys i dites populars de Llofriu, recollides per Irene Rocas, p.80

Postres de músic

Parèmia: Postres de músic.

Sinònim: Grana de capellà.

Explicació: Diuen que tant el nom de postres de músic com el de grana de capellà es refereixen a postres de fruita seca, però sabeu d'on venen aquests noms?

Origen: Es veu que abans, tant músics com capellans tenien feines que els obligava a fer trajectes més o menys llargs: els músics perquè tocaven de poble en poble durant les festes majors i els capellans perquè anaven normalment a domicili per assistir malalts o fer batejos, casaments, enterraments... 

Aquesta menja era un mos fàcil, lleuger de portar, calòric per seguir endavant i, sobretot, no es feia malbé pel camí.

En molts casos l'acompanyaven d'un gotet de vi dolç, que podia ser moscatell, vi ranci, mistela o vi de missa. D'aquí que quan demanem postres de músic, normalment ens les serveixen amb un gotet de moscatell o un petit porronet al mig.

Font: Servei Local de Català de Mollet del Vallès (2022): L'Estenedor, núm. 191 (Juny de 2022), p.1

Al Masnou, geperuts

Parèmia: Al Masnou, geperuts.

Origen: Diu Joan Muray: «Aquest segon, de caire més despectiu, els fou donat ja en temps dels capitans que solcaven totes les mars del món; i fou degut a la gepa que quedava a les jaquetes blau marí que duien els capitans i que tenien por costum de penjar al pom de l'escala que m enava a la segona planta de la casa; els quedava una mena de gep ja que, en tornar de mar, venien impregnades de salitre i agafaven la forma del pom. Sembla ser que el motiu els fou posat pels veïns d'Alella i Teià, quan els capitans hi pujaven per a les festes, sobretot les Festes Majors d'aquets municipis, i deuria ser pels temps en què el Masnou va assolir la independència municipal d'aquestes poblacions, entre 1825 i 1846.»

Explicació: Malnom aplicat als masnovins.

Lloc: Alella i Teià (Maresme).

Font: Muray Rubió, Joan Miquel (2005): Entre el pedigrí i l'estigma. Motius i noms populars del Masnou (Mataró, Editorial Davinci).  

Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Parèmia: Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple

Origen: Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.

Explicació: Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares…

 Parèmia: Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues.

Origen: Diu Amades (1937): «Al·ludeix als diferents tipus de pesca i als diversos oficis de pescadors de la costa de Llevant. Els de Masnou es distingeixen per la pesca al palangre i van a parar les palangreres costa avall, o sigui, vers el cantó de ponent.  A Llavaneres conreen la pesca en nansa i coneixen tan bé el terreny que no perden cap de les calades que fan, i sempre cobren les nanses amb un peix o altre dintre. Els d'Arenys són braus mariners que en els seus bons temps feien la travessia de l'Atlàntic, o sigui en termes mariners, anaven a l'altra banda de la mar. Els de Sant Feliu són millors mariners que pescadors i s'entretenen a pescar bastina, peix bast i grossot, de poc valor mengívol i, segons la gent de mar, maleït, perquè fou l'únic peix que oferí les seves espines per a fer la corona del sacrifici de Crist. No sabent a què pugui fer al·lusió que els bastinals santfeliuencs donessin bastina als frares. Els de Bagur conreaven la pesca del corall i amb les coralleres grataven i arrencaven el corall aferrat i enganxat al roquisser de la nostra costa brava. Els de Port de la Selva s'havien especialitzat en la pesca de bisos, amb un art col·lectiu que tenia la població. Quan es presentava una mola de bisos o d'un altre peix, el qui se n'adonava acudia a corre-cuita a l'església a tocar a sometent de peix, i tota la gent de mar i àdhuc terrassans, boines, dones i infants, anaven a treure l'art que es guardava al temple i el llançaven en mar, i tothom col·laborava en la feina col·lectiva i comunal, i com que sempre es pescaven grans quantitats de peix, d'ací que el refrany retregui que el venien a càrregues. En l'adob i el conreu d'aquest ormeig gegant intervenien també totes les xarxaires de la població. L'art comú de la Selva, el qual tirava un nombre fabulós de canes de llargària, gaudia de fama per tota la costa catalana.»

Font: Joan Amades i Gelats (1937): «Refranys personals», dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937).

Fer l'antorxa

Parèmia: Fer l'antorxa.

Origen: Diu Amades: «És corrent que a l'ofertori d'oficis de difunts les dones facin l'antorxa, això és: que amb tres candeletes en uns llocs i amb set en altres, reunides i cargolades, formin com una atxa o torxa de set blens, la qual fan cremar clavada damunt de la nansa del cistell de l'oferta. També es fa antorxa i s'ofereix en l'ofici de cada diumenge durant tot l'any següent a la defunció. És corrent que es posi una altra candeleta sola a cada costat de la torxa, clavada també a la nansa del cistell. Són, doncs, tres les candeles que cremen, que sempre han d'ésser de cera groga.»

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan

Parèmia: Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan.

Origen: Els Perdons és el primer diumenge de Quaresma (període de 40 dies). L’expressió es refereix al fet que els prometatges duraven tot aquest període, ja que durant el qual no hi havia altres diversions per als joves.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

Tallar l'abadejo

Parèmia: Tallar l'abadejo.

Sinònims: Veg. Tallar el bacallà.

Origen: Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, s’acaba la Quaresma. Quaresma ve de quaranta, quaranta dies que dura el període en què els catòlics fan abstinència de carn. Els catòlics pobres, almenys. Els rics pagaven la butla a l’església i menjaven tota la carn que volien. Pagant, sant Pere canta. Durant la Quaresma és costum menjar abadejo. I vos explique d’on ve l’expressió tallar el bacallà o tallar l’abadejo. És a dir, tindre clar qui mana. L’expressió té l’origen, precisament, en la Quaresma, i en les ordes monacals, els frares. En els convents era l’abat o prior qui tenia el dret de tallar i repartir l’abadejo, i tallava les porcions com li donava la gana sense que ningú posara en qüestió aquesta autoritat. I pobre de qui s’atrevira a discutir-li-la!.

Explicació: Tindre clar qui mana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).