Ploure a bots i barrals

Parèmia: Ploure a bots i (a) barrals.

Variants i sinònims:

• Caure aigua per l'amor de Déu (ABRIL 1996)
• Ploure a canteres (MORET 1995)
  
• Ploure a samalades (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Ploure a semalades (DIEC2)

Equivalents:

• Llover a cántaros [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Llover a chorros [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')
• Llover a mares [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana ─3a edició─, s. v. 'ploure')

Explicació:

• Fer un gran xàfec (DIEC2)
• Ploure amb gran intensitat (DCVB).

Origen: Un bot és un recipient de cuiro de cabra per a contenir vi, oli o altre líquid. Un barral és també un recipient que tant pot ser de vidre, terrissa, fusta etc., amb diferents formes segons la procedència geogràfica.
Ploure a bots i barrals vol dir que l'aigua cau impetuosament i violenta com si l'aboquessin de càntirs.

Font: Vista al lloc web Qüestionem.

Sense casa, hort, ni porc, val més ésser mort

Parèmia: Sense casa, | hort, ni porc, | val més ésser mort.

Origen: La matança del porc fou un fet social important i imprescindible en la vida econòmica del pagès. ara ha perdut molt de la seva antiga popularitat.

Des del temps més reculats, el porc ha estat un dels principals elements per fornir de viandes una llar, ja que en algunes excavacions fetes als llocs d'habitatge dels nostres avantpassats prehistòrics s'hi han trobat ossos de porc de tres segles abans de Jesucrist.

No se sap, però, si aquella gent menjava la carn de fresc en fresc o bé la conservava. Altrament, si se la menjaven de seguida no podien omplir el rebost i per tant proveir-se de recapte per a tot l'any, tal com feien a les cases de pagès, acomplint així la funció econòmica del sacrifici.

Hem de tenir present que aquesta era l'única carn que menjarien durant l'any a part dels animals de corral o alguna peça de caça. La carn de be i sobretot la de vedella eren una menja escadussera que rarament arribava a taula: algun moltó per la Festa Major, a les cases riques, o quan algun animal s'estimbava pels precipicis. Per això els nostres avantpassats s'afanyaven i enginyaren a salar, confitar, embotir i conservar les diferents parts del porc, per tal de tenir reserva abundant durant les feines pesades de l'estiu, com són la sega i recollida dels cereals.

Explicació: Aforisme català que sentencia clarament la importància cabdal que representa la matança del porc per una casa en el món rural.

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

A Riudoms, sac, senalla (o podall) i i bona lluna

Parèmia: A Riudoms, sac, senalla (o podall) i bona lluna.

Explicació: Marta Ballester em diu: «L’opinió riudomenca afirma que la dita ve del fet que eren bons professionals de la vinya... Però a la comarca tothom sap que tenien fama de lladres, sobretot dels productes de l’hort. Per això calien el sac, la senalla i la lluna plena: per robar de nit i veure-s’hi!».

A tornajornals

Parèmia: A tornajornals.

Explicació:

• loc. adv. Fent l’un a l’altre segons aquest faci a aquell (DIEC2). Recíprocament.
• loc. adv. Ajudant-se mútuament a treballar la terra o a fer una altra feina, de manera que la feina que fa un per l'altre és compensada per la que fa aquest pel primer (DCVB).

Font: Vista a Rodamots.

Ser un orgue de gats

Parèmia: Ser un orgue de gats.

Equivalent: Olla de grillos [ES] (Diccionari català-castellà d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'orgue').

Explicació: Discussió, reunió, etc., en què tothom enraona i ningú no s’entén (DIEC2).

Origen: Una tradició medieval va inventar un instrument musical molt particular: l'orgue de gats. Consistia a disposar una colla de gats en una capsa amb forats per on es feia passar les cues dels pobres animals. La qüestió era estirar-les violentament o clavar-hi alguna punxa per provocar miols aguts de dolor o de por.

Font: Vista al web Qüestionem.

Hi estaràs més que el cànem a l'aigua

Parèmia: Hi estaràs més que el cànem a l'aigua.

Explicació: Força temps.

Origen: Diu Griñó:

«La planta del cànem és dicoica, que vol dir que té dos peus, un de mascle i un de femella. És anual i si l'aigua i la terra li són propícies pot assolir els tres metres d'alçaria pel cap baix, és pilosa i aspra al tacte.

Un cop segat o arrencat, el cànem és estès a l'era per assolellar, seguidament se li treuen les fulles, i s'espolsa o espluga per fer saltar la grana. Un cop sec, després de quinze dies d'ésser estès, se'n fan fulcades, garbes o manats; així engarbat, se'n fan altes piles, on se'l deixa covar fins que es vol procedir a l'obtenció de la fibra. La gent del camp creu que la fortor del cànem perjudica la salut i diuen que si dormiu bella estona prop d'un camp sembrat de cànem o prop d'una garbera us desperteu com emborratxat o marejat. I potser no van gaire equivocats, perquè el nostre cànem també conté els principis tòxics del cànem indià, bé que en menys quantitat.

La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir perquè es pugui obtenir aquella. Quan després d'assecar el cànem s'ha obtingut un bon grau de duresa del tronc, es procedeix al destriament de les fibres. De primer, s'amara, feina que consisteix a posar submergides les garbes durant un cert temps amb aigua en un embassament o directament al riu, procurant que sigui en un lloc on els animals no puguin anar a abeurar, puix que els pot portar malalties, ja que segons la veu popular el cànem porta verí, i és veritat. El cànem ha d'estar força temps en remull, per això es diu:

Hi estaràs més | que el cànem a l'aigua.

Aquesta durada del remull depèn del temps i de la temperatura i no es pot donar regla fixa. S'ha de procurar que no quedi cru, que sol succeir si no s'hi ha estat prou i si hi està massa temps queda cremat, cal que solament sigui cuit. Tret de l'aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou, s'estenen els manats damunt una soca o piló i se'ls bat fortament amb un bastó ben gruixut i de bon cop o bé amb una maça de fusta. Amb aquesta operació es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa, o sigui que se'n diu desfustar.»

Font: David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.

Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant

Parèmia: Sant Eloi, quan era petit era noi; | de mitjà, va ser manyà; | de mitjancer, va ésser ferrer, | i de gran, va ésser sant.

Origen: Reprodueixo de Griñó:

Segons una vella llegenda, sant Eloi havia estat ferrer i per això se'l va escollir per a ésser el protector de tots els oficis de ferro i foc. De la llegenda de sant Eloi n'hi ha moltes variants, però m'ha semblat que la més bona era lq eu encara es mantenia ben viva a Vilassar de Mar a primers d'aquest segle i que va recollir mossèn Pere Ribot.

Conten de sant Eloi que, en vida, havia estat un dels ferrer més destres i competents en el seu ofici. El seu nom era conegut de tots els carreters i traginers que portaven a ferrar llurs cavalleries. Sant Eloi se'n sentia ufanós no tan sols per la seva destresa a ferrar, sinó per les alabances que sovint li tributaven els seus clients. I, és clar..., la vanitat començà a ensenyorir-se del cor d'Eloi; tant, que va arribar a anomenar-se únic en qüestions de ferreria. Hi ha qui assegura que fins i tot posà un rètol a la porta en el qual hi havia escrit: «Mestre Eloi, únic ferrer i el més destre»; altres diuen que hi havia escrit: «Mestre sobre tots els mestres».

Però Nostre Senyor, que tot ho veu, volgué donar-li una lliçó d'humilitat per aplacar-li la vanitat. En efecte, un dia li portaren un cavall dels més reguitzells de la rodalia perquè li posés una ferradura nova. Eloi prou intentà totes les forces i manyes per a ferrar-lo, però el cavall no es deixava dominar i vinga renillar i tirar guitz.

Ja Eloi anava a proclamar la seva incapacitat, quan s'escaigué passar per allí un home de cara amable i posat bondadós, que, en veure com Eloi no podia de cap manera dominar el cavall, l'escometé bo i dient-li:

─Aquest cavall, mestre ferrer, no costa pas tant de dominar i ferrar. Jo m'hi veig amb cor.

─Qui, vós? No em feu riure! Mestre Eloi no pot de cap manera, i vós, que ningú no us coneix, seríeu capaç? ─li va contestar Eloi.

Llavors aquell home, que no era altre que Nostre Senyor, va agafar la pota  del cavall, que ho va permetre mansament, i d'un cop de botavant¹ l'hi va tallar en rodó, davant l'estupefacció i l'astorament dels circumstants; portà la pota al cargol i allí va rebaixar l'ungla i la va ferrar tranquil·lament i amb facilitat, com si no hagués fet altra cosa en la seva vida. Quan la tingué ferrada, va aplicar-la a la part tallada de la bèstia i va quedar agafada com si mai no s'hagués tallat i sense cap mena de cicatriu.

Aleshores sant Eloi va comprendre la lliçó, es va penedir i va portar una vida tan recta i tan bona, que va acabar sant. Com ens ho confirma la dita:

Sant Eloi, quan era petit era noi;
de mitjà, va ser manyà;
de mitjancer, va ésser ferrer,
i de gran, va ésser sant

Nota¹: El botavant era una espècie de pala de 30 cm. de llargària per uns 8 cm. d'amplària, amb boca tallant i voreres amb barana i que té un mànec de fusta, i l'usen els ferrers per rebaixar la part inferior de la pota de les bísties abans de ferrar-les (pir-or., or., occ.); cast. pujavante.

(La imatge és treta del Diccionari català-valencià-balear en línia d'Alcover-Moll (1930).

Nota²: Aquest refrany està recollit amb molt diverses versions en diferents refranyers. Així he trobat:

• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ésser marrà i quan va ésser gran va ésser sant (AMADES 1935)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà i de gran va ser sant (VINYETS 1990)
  
• Sant Eloi quan era petit era noi; de mitjà va ésser manyà; de mitjancer va ésser ferrer, i de gran va ésser sant (GRIÑÓ 1981)
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant
  
• Sant Eloi quan era xic era noi, de mitjà va ser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, el bon ferrer, va fondre la seva mare i no la sabé refer (AMADES 1951)
  
• Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i de gran va ser sant (CARBÓ 1995)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan era mitjà, era un capellà, i ara que és gran és un sant (FARNÉS 1992)
  
• Sant Eloi, quan era xic, era un noi; quan va ser gran va ser sant (SERRA i BOLDU 1928)

Però tots coincideixen en l'advocació del sant per al patronatge de ferrers, serrallers i argenters.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 52-55.

Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps

Parèmia: Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps.

Explicació: Supersticions sobre les tempestes. Un cop fet el mal, és inútil voler-hi posar remei.

Origen: Els pobles germànics ja veien en les tempestes quelcom de sobrenatural i les atribuïen al seu déu Donnar. Amb l'evangelització, els déus pagans, les bruixes i el dimoni van prendre el lloc al déu Donnar i des d'aleshores l'home veu en les tempestes un poder tenebrós que l'arrossega cap a la superstició.

A Catalunya, com a més arrelada queda la superstició de tocar a mal temps. El poble creu que quan veu una nuvolada que porta pedra, si toquen les campanes de l'església abans que aquesta entri al terme, desapareix. La campana simbolitza el predicador i la seva duresa representa la inflexibilitat.

També a Catalunya hi ha molt arrelada la creença que les pedregades les porten les bruixes i per això toquen a mal temps, per espantar-les

Diu Ginestà Punset:

Els antichs Germànics ja veyan en las tempestats quelcom de sobrenatural y las atribuhian al poder del seu dèu Donnar. Mes tart cuan caygueren, víctimas de la predicació del Evangeli, els déus pagans, el dimoni y las bruixas prengueren el puesto al déu Donnar, y desde allavors l'home no vegé en las tempestats sino un poder tenebrós y feréstech que l'arrossegá irresistiblement cap á la superstició.
Moltas son las que tením á Catalunya referents al temporals, pero la mes arrelada, si be va desapareixent, es la del tocar á mal temps.
Creéncia és del poble que si cuan se veu una nuvolada que porta pedra, se tocan las campanas de l'iglesia y s'exposa el Santíssim Sagrament, avants de que aquesta entri en el terme, desapareix.
Segons els canonistas la campana es el simbol del predicador y sa duresa representa la inflexibilitat y el valor del encarregat d'ensenyar l'Evangeli (Diccionari Enciclopédich, tomo 4rt., plana 352 columna primera).
Ën algunas campanas antiguas, segons diu el senyor Inocencio, de Burgos, hi havia vist grabat lo següent:

«Llamo á los cristianos
espanto los demonios
y ahuyento los nublados.»

Tenim que en molts punts de Catalunya creuhen que la pedregada la portan las bruixas. Estant en aquesta creéncia y sapiguent que la campana predica l'Evangeli y per lo tant espanta als dimonis que es lo mateix que diguéssim las bruixas, no es estrany que las toquin per allunyarla.
Esplicat el perque de tocar á mal temps sols falta sapiguer, per tenir el modisme, que la pedregada sempre es dolenta pe'ls camps y espatlla las viandas y per lo tant que es inútil tocar las campanas per anar contra ella cuan ja ha passat.
Per aixó s'usa el modisme de que després de cayguda la pedregada tocar á mal temps per denotar que un cop está, fet el mal es inútil volguerhi posar remey.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 140.

Donar-li comí

Parèmia: Donar-li comí.

Explicació: Es diu d'algú que va sempre als mateixos llocs i amb la mateixa gent.

Origen: La paraula deriva del llatí cuminus, que significa 'de prop'. Segons Teofrast, el comí, com més es maleeix, més creix, i per això els romans, de la mateixa manera que quan sembraven alfàbrega, acompanyaven aquesta acció amb insults i paraules aspres. A Grècia, tenen el comí com a símbol de l'amistat i a Bolonya donen comí als coloms amb l'esperança que prenguin afició a la casa i s'hi quedin. A Canavere, al Piemont, quan les gallines s'aparten massa de la casa els barregen comí en el menjar i les noies pretenen que els pretendents en prenguin perquè no les oblidin. Com podem veure és present en les supersticions de molts diversos pobles de l'Europa occidental.

Diu Ginestà Punset:

Cuan una persona no se sab mourer d'un puesto, és á dir, que vagi molt sovint á un mateix lloch ó sempre junt ab un altra persona dihém: «Sembla que li han donat cumi».
Alguns ho han modificat y diuhen cantáridas; altres seguidillas.
La paraula cumí deriva del llatí cuminus que significa d'aprop. Segóns ens diu Teofrasto, el cumí com mes se maleheix mes creix y per aixó veyém que'ls antichs italians, igual que ab l'aufábrega feyan els grechs, al sembrarlo acompayavan aquesta operació ab insults y paraulas mes ó menos aspres.
A Grecia tenen el cumí com á simbol d' amistat.
A Bolonia donan cumí als coloms ab l'esperansa de férloshi pendrer afició á la casa y retenirlos á ella; també cuan una persona no vol deixar á un altra diuhen lo mateix que aquí Catalunya: «Li deuhen haver donat cumí.»
A Roma com á Bolonia també'l donan als coloms en sustitució de la verbena ó herba colombiana, com ne diuhen els italiáns, que'ls hi donavan en temps antichs.
Alguns, aquí A Catalunya, també'l donan als aucells per' amansirlos; hi ha qui en sustitució els hi dona pinyons.
En el Canavere (Piamont), cuan las gallinas se apartan massa de la casa hospitalaria se'ls hi dona una mica de cumi barrejat ab el menjar; en el mateix país las noyas pretenen ferlo dragar als seus xicots perque no las olvidin; y aixis es que cuan un d' ells ha d'allunyarse de la població li fan beure alguna cosa ahont avants n' hi han barrejat una mica en polvo.
Si pretengués fer una história de la representació del cumí en la superstició de la majoria de las nacións, fora feyna molt llarga; pero com que no m' he proposat altra cosa que anar á buscar l'origen de aquet modisme que'l trobém en la etimología de la paraula cumí, ó mes ben dit, que es oriond d' Italia, poso punt final atrevintme cuasi á assegurar que aquet modisme es general en tots els pobles del occident.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 9 (Barcelona, 9 d'agost de 1900), pàg. 139.

Fer com el puput, un i prou

Parèmia: Fer com el puput, un i prou.

Explicació: S'aplica al matrimoni que només ha tingut un fill.

Origen: El puput, l'ocell que, segons el poble, quan canta diu el seu nom, pertany a la família dels upupa epops, i una de les seves particularitats és que quan troba un niu es menja els ous i en deixa un de seu perquè la vella del niu l'hi covi.

També referides al puput, hi ha una endevinalla que fa:

«Estudiant que estudies filosofia,
quin és l'ocell que té fills i no en cria?»

I també, en alguns pobles, quan es veu un home que va amb mànigues de camisa, se li sol dir: «Que has sentit cantar el puput?», perquè aquest ocell només canta quan fa molta calor.

Diu Ginestà i Punset:

S' aplica al matrimoni que solsament ha tingut un fill.
El puput, l'aucell que, segons el poble, cuan canta sempre diu el seu nom, perteneix á la familia dels upupa epops, y una de las sevas cosas mes particulars es la de que tants nius com troba se'n menja'ls ous y n'hi pon un perque la vella del niu aquell el covi.
Referent á lo mateix, corra entre la gent del poble una endevinalla que diu:

«Estudiant que estudias filosofia
¿quin es l'aucell que te fills y no'n cria?»

També en alguna pobles cuan se veu á un home que va en mániga de camisa, se li sol dir:

«¿Que has sentit cantá'l puput?»

Y es que aquest aucell solsament canta cuan fa molta calor.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

A Vilaverd toquen l'arpa

Parèmia: A Vilaverd toquen l'arpa.

Explicació: Segons els habitants de Vilaplana, Reus i altres poblacions de la rodalia de Tarragona, els de Vilaverd són lladres.

Origen: Conta la tradició que un dia sant Pere va sentir trucar a la porta de la Glòria i quan va anar a obrir es va trobar amb David, amb l'arpa sota el braç, que volia entrar al cel. Sant Pere li va dir que si volia entrar al cel, hauria de llençar aquell instrument. Amb recança ho va fer i va anar a raure a Vilaverd, que se'l van quedar. Com que no era d'ells i se'l van quedar, per això tenen aquesta fama.
Podem dubtar de la veracitat de la rondalla perquè David és molt anterior al sant que fa de porter del Cel.
Sembla més ajustat a la realitat pensar que la dita provingui dels molts robatoris que hi hagué a Vilaverd a mitjan segle (XIX). Que si una gallina, un xai, un parell de cols. I com que per robar s'han de fer córrer els dits, talment que per tocar l'arpa, per això es diu que a Vilavert toquen l'arpa.
Aquest malnom també el trobem recollit en una corranda de l'Espluga de Francolí:

A l'Espluga són erugues,
a Montblanc són budellers,
a Vilaverd toquen l'arpa
i a la Riba fan paper

Diu Ginestà i Punset:

Qu'es lo mateix que dir, segons els habitans de Vilaplana, Reus y altras poblacions de la provincia de Tarragona, que tots els de Vilavert son lladres.
Sobre aquet particular se conta la tradició següent:
«Un dia Sant Pere va sentir trucar la porta de la Glória y al anar á obrir se trobá ab l'ánima de David que ab l'arpa sota'l bras volia entrar al cel. Sant Pere al véurel ab aquell instrument li digué que si volia entrar havia de llensarlo; peró David va resistirse una mica; mes veyent que'l Sant no volia transigir no tingué altre remey que llensar aquell instrument, ab el que tanta glória havia obtingut, el cual aná á parar á Vilavert, apoderántsen els habitants d' aquest poble. Com que l'instrument aquet no'ls perteneixia y en cambi se'l feren d' ells, per aixó are se n' emportan la fama que s' emportan.»
Fins aqui la tradició, ó, millor dit, la rondalla que's conta, la cual no resulta prou conforme ab l'história ja que sabém que David es molt anterior al Sant que te l'alt honor de ser el porter del Cel.
Are deixém parlar d l'história.
A Vilavert cap allá als mitjans d'aquest sigle eran molts els robos que s' hi verificaven; avuy una gallina, demá un xay, al dia següent un parell de cols; es á dir, no podia passar dia que no's robés una cosa ó altra.
Y com que per robar s' han de fer correr els dits igual que per tocar aquell instrument, d' aqui ve que'ls diguin que'l tocan.
Y no sòlsament ho diu el modisme sino que també ho trobém á n'aquesta corranda recullida á l'Espluga de Francolí:

«A l'Espluga son arugas
á Montblanch son budallers
á Vilavert tocan l'arpa
y á La Riba fan paper.»

Cap allá á las darrerías de l'última guerra civil hi va haber un arcalde que's proposá acabar ab els robos y ho lográ de la següent manera:
A l'arcaldia hi tenia un llibre ahont hi apuntava tots els robos que's cometian y'l valor de las cosas robadas, y al primer que se'l trobava ab el cos del delicte, aquell pagava l'import de tot lo apuntat.
D'aquest modo s' acabaren els robos á Vilavert, pero la corranda no s' ha acabat de cantar ni s' ha acabat d'usar el modisme; aquestos dos ultims no's matan tan facilment.

Nota: He actualitzat la grafia del municipi (Vilavert) al topònim aprovat a l'actualitat (Vilaverd).
Llibert Tarragó, en un comentari en aquest apunt ens comenta l'explicació que li donà la seva mare, de Vilaverd: «La meva mare era de Vilaverd i deia que l'expressió venia de la presència de dues fàbriques de fer teixit. Els fils dels telers formaven un conjunt semblant al de l'arpa.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 8 (Barcelona, 2 d'agost de 1900), pàg. 122.

Brams d'ase no pugen al cel

Parèmia: Brams d'ase no pugen al cel.

Explicació: Quan alguna persona diu alguna cosa que no ens agrada, per demostrar-li que no donem importància a les seves paraules

Origen: No està clar l'origen d'aquest modisme, però podria provenir de La missa del burro, festa que se celebrava durant l'edat medieval, en el període de temps comprès entre l'Expectació i l'octava de l'Epifania. En aquesta missa s'entrava sota pal·li un ase, amb capa pluvial i bonet quadrat, i se li cantava un himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

Després, amb gran pompa, s'oficiava la missa major i s'acostumava a l'ase que s'agenollés en els moments adequats i en acabar la missa, el capellà feia tres brams d'ase que eren respostos per la concurrència.

Diu Ginestà i Punset:

Cuan alguna persona diu quelcom que a nosaltres no' ns acomoda, per demostrarli que no doném cap importáncia á las sevas paraulas solém dir: «Brams d'asa no pujan al cel.»
Aquest modisme, encare que fixament ningú sab d'ahont prové, podría ser molt fácil que tingués son origen en La missa del burro, festa que's celebrava en els sigles medioevals, en el periodo de temps comprés entre la vigilia de l'Expectació y l'octava de la Epifania. Consistía la missa aquesta en entrar, baix talam, un burro, ab capa pluvial y boneto cuadrat, á l'esglesia ahont se cantava en honor del cuatrúpeto l'Himne:

Orientis partibus
Adventavit asinus
Pulcher et fortissimus
Sarcinis aptisíssimus
¡He! ¡Sir! ¡Ano, he! etc., etc.

lletra y música copiadas per Soriá Fuentes en sa obra Historia de la música española; planas 216 y 217, volum primer.
Lecta tabula incipit sacerdos: «Deus in adjutorium nostrum intende.»
Després, ab gran pompa y aparato, se cantava la missa major y s' acostumava al burro á que s'agenollés en els moments oportuns; y al acabarse la missa, en lloch de dir: Ite, missa est, el capellá feya tres brams que eran contestats ab tres mes que feyan els concurrents.
La festa del burro, ó mes ben dit, la missa, se celebrava en algunas localitats en memória de la fugida de la Verge á Egipte (V. Du Cange. Voc. Kalencla)
A Ruan també se celebrava á la vigilia de Nadal (V. Diccionari Enciclopedich de Muntaner y Simón, volum VIII, página 345).
D'Italia procedeix una traducció supersticiosa, la cual Voltaire califica de salvatje. Diu que'l burro que havía portat á Jesucrist en sa entrada á Jerusalém, no havía volgut habitar mes temps en aquella ciutat y, caminant per sobre'l mar, tan dur com els cascos de las sevas potas, prengué'l camí de Xipre, Rodes, Candia, Malta y Sicilia; desde allí se'n va anar á habitar á Aquilaya, y, al fi, va establirse á Verona, abont visqué molt temps.
Els seus ossos varen ser tancats dins un burro artificial, que fou dipositat en l'esglesia de Nostra Senyora de las Orgas, baix la custódia de cuatre canonges. Y tals reliquias se treyan en professó, ab la major solemnitat, tres vegadas al any. (V. Apología de los asnos, págs. 77 y 78).
Pera poguer ferse mes cárrech de lo que era la missa del burro, poden consultarse las següents obras: Tillot, Memoires pour servir á l'histoire de la féte des Fous, qui se faisait dans plusieurs églises; Magnin Les origines du thêatre en Europe; Du Cange Dufresne, Glossarium ad escriptores media; et infimce latinatis, ab el Suplement del P. Carpentier; Voltaire, Ensaig sobre las costums; Víctor Hugo, Nostra Senyora de Paris; Lichtental y Mondo, Dictionnaire de Musique; Robertson, Historia de Carlos V; Soriá Fuentes, Historia de la música española; Montaner y Simón, editors, Diccionari Enciclopedich; y per fi la Apología de los asnos, compuesta en renglones así como versos, por un Asnólogo aprendiz de poeta.

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró

Parèmia: Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró.

Variants i sinònims: Ser més ric que en Noguer de s'Agaró.

Explicació: Molt usat a Figueres quan una persona cerca una cosa que no troba, però que sap certament que la té. La variant, Ser més ric que en Nogué de s'Agaró, vol dir que aquella persona és riquíssima.

Origen: El modisme data de principis d'aquest segle (XIX?). A s'Agaró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, però que sempre anava pobrement vestit, talment un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: Sarró, sarró, respon pel Noguer de s'Agaró i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.

Diu Ginestà i Punset:

Molt usat á Figueras cuan una persona busca una cosa que no troba y que sab certament que la te. Aquet modisme te una variant que diu: Es mes rich que'n Nogué, de Segaró ab lo que volen dir que la persona a qui va dirigit es riquíssima. L' origen d'aquet modisme data dels principis d'aquet sigle. A Segaró hi vivía un tal Nogué que era riquissim, pero que sempre anava tan pobrement vestit que semblava un captayre. Cap a las sevas vellesas va casarse y ab la seva muller va baixar á Barcelona (que en aquella época's necessitava mes temps que ara per anar a París) a comprarli las joyas. Va anar a, un argenter y aquet cuan el va veurer vestit ab els pellingos que portava comensá per ensenyarli las de menos preu, pero com el Nogué a mida que las hi anava ensenyant deya que volía cosa mellor, l'argenter acabá per ensenyarli lo mes bo que tenia a la botiga. D' aquellas joyas foren las que's va enamorar el Nogué, pero com sía, que l'amo del establiment li advertís que aquellas valían una suma molt crescuda, el comprador se tragué'l sarró de sota la capa que portava y dihent: sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró, va abocarlo demunt del taulell fenthi una gran escampadissa de monedas d'or que deixa admirat al argenter. Sapigut aixó per els de la comarca figuerenca, comensaren a fer us del sarró, sarró, respón per en Nogué, de Segaró fins que á copia d' anys ha quedát en aquella localitat com un modisme dels de mes us.

Sobre aquesta història, en fa un article Emili Casademont al seu blog:

D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

Font:

• Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.
• Amb informacions ampliades a l'article L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró, del blog d'Emili Casademont i Comas.

Qui va a Liorna, no torna

Parèmia: Qui va a Liorna, no torna.

Explicació: Liorna és el nom en català de la ciutat italiana de Livorno, situada a la Toscana.

Origen: Resulta que la comunitat jueva a Mallorca era sovint perseguida, sobretot en els segles XVI i XVII. A Liorna, que era un port comercial de gran importància en aquells segles, hi havia una comunitat hebraica que era respectada. En cas de persecució, molts de jueus mallorquins fugien cap a Liorna, i s'hi sentien tan bé, que no en tornaven.

L'esplèndida novel·la de Carme Riera Dins el darrer Blau es basa precisament en els fets històrics que succeïren a Palma entre 1687 i 1691 quan un grup de jueus volia escapar de Mallorca a Liorna.

Font: Vist al blog Les finestres del temps, en un article titulat Vés-te'n a Liorna! (3-12-2010).

Tenir els quatre pèls del diable

Parèmia: Tenir els quatre pèls del diable.

Explicació: Diu Amades: «Es diu d'una persona que té gran facilitat per a sortir-se de les coses difícils i gran mà per a resoldre conflictes i dificultats. També equival a tenir un pacte estret amb algú, que no es pot eludir.»

Origen: Diu J. Bastús: «Se diu aixó en alguns indrets de la montanya per indicar un tunante, un pillastró que surt ab la seva allí hont se fica, com si hagués fet pacte ab lo dimoni ó esperit del infern.
Creyém que aquesta locució se refereix ó te relació ab certs contractes de venta ó de donació que antigament se feyan en los quins per donarlos un seny especial de valer, era costum que 'ls venedors ó donataris oferissen tres ó quatre pels de sa barba que 's fixavan ab lo sagell en los títols que 's tenian y donavan als adquisidors ó als donataris.
Esta opinió s'apoya en la fórmula citada per Ducange en l'article Barba, de son Glosari que diu: 
Pera que est escrit sia á tots segur y valga, he posat en ell la forsa de mon sagell ab tres pels de ma barba.»

Diu Amades: «Origen en un antic costum cavalleresc: Quan se signava un document que tancava un pacte, el que es comprometia s'arrencava quatre pèls de la barba a la cera quan segellava; amb això donava al pacte un més gran valor de compromís, puix que hi posava quelcom de la pròpia persona.»

Nota: També es diu amb tres pèls.

Font:

• Joaquim Bastús (1869): "Modisme: Te'ls quatre pels del diable", dins "Lo Gay Saber, 37 (30 de set. de 1869), p263. 
• Joan Amades (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.

Aquí hi ha marro

Parèmia: Aquí hi ha marro.

Variants i sinònims:

• Conèixer el marro
• Descobrir el marro
• Embolicar el marro
• Esguerrar el marro

Origen: El joc del marro no té res a veure amb el marro o 'solatge del cafè'. Procedeix del verb marrar 'equivocar-se' i marrada, 'revolt del camí'.

Explicació: El joc devia prendre el nom de la possibilitat d'equivocar-se i també el sentit de 'combinació enganyadora, embolic' present en les expressions molt vives conèixer el marro, descobrir el marro, esguerrar el marro, embolicar el marro i aquí hi ha marro.

Font: Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Ed. Columna).

Plegar el ram

Parèmia: Plegar el ram.

Origen: Aquesta frase ve del ram de perdigons que porten els caçadors i que guarden curosament quan la cacera fa fallida i ha de tornar sense res.

Explicació: Vol dir deixar la feina a mig fer perquè la cosa anava malament i més valia plegar.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro». Publicada el 23 de juliol de 2007.

Fer un pa com unes hòsties

Parèmia: Fer un pa com unes hòsties.

Explicació: Fer una cosa malament, esguerrar-la, fracassar-hi completament.

Origen: L'origen d'aquesta expressió és que les hòsties que el sacerdot consagra en la missa es fan amb pa àzim (del grec ádzymos, derivat de zýme, 'llevat', amb el prefix privatiu a-), és a dir, sense llevat, que és el que fa créixer la massa. Si hom vol fer un pa i no hi posa llevat, fracassarà en l'intent i obtindrà un pa pla.

Nota: L'etimologia del mot hòstia, segons Rodamots, ve de l'expressió llatina «hostia», 'víctima d'un sacrifici'.

Font: Vista a Rodamots, del dimarts, 14 de desembre de 2010.

Ser (una cosa) un maremàgnum

Parèmia: Ser (una cosa) un maremàgnum.

Explicació: Ser un embolic.

Origen: L'ús freqüent d'aquests dos mots els ha soldat en un de sol i li ha donat el significat de 'confusió, enrenou'. Joan Amades apunta el possible origen d'aquesta expressió: l'any 1258, el papa Alexandre IV, mitjançant la butlla Mare Magnum, confirmà nombrosos privilegis a favor dels dominics, concessió que motivà moltes protestes i portà, per tant, força cua d'esmenes, de manera que l'expressió maremàgnum va acabar significant 'embolic'.

Nota: L'etimologia del mot maremàgnum (m.), segons Rodamots, ve de l'expressió llatina «mare magnum», 'mar gran'.

Font: Vista a Rodamots, que cita un fragment que Antoni M. Marsal escriu a El Baluard (núm. 126, 2003), revista d'informació local i de cultura de Sarral (Conca de Barberà), fent referència a una informació de Joan Amades.

Estar fet (algú) un sant Llàtzer

Parèmia: Estar fet (algú) un sant Llàtzer.

Sinònim: 

• Estar fet a banderes.
• Estar fet un «senllaç» (val.).

Explicació: Persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.

Origen: Diu Solsona (2005):

Alguns mals es relacionen amb llegendes religioses, com el ball de sant Vito (corea de Sydenham i de Huntington), un màrtir del segle IV a qui s'atribuïa haver curat un fill epilèptic de l'emperador Dioclecià.

El mal de sant Llàtzer ('lepra'), en canvi, es diu així per una mala lectura de l'Evangeli. A la paràbola del ric i el pobre, es diu que un captaire leprós anomenat Llàtzer menjava les molles que queien de la taula del ric Epuló i que, un cop morts tots dos, el ric va anar a l'infern i Llàtzer, el leprós pobre, al cel. Aquest inexistent personatge de ficció evangèlica es va confondre amb el ressuscitat Llàtzer ─germà de Marta i Maria─, que no era leprós, i va ser venerat com a sant protector dels malalts de lepra. Per aquesta raó llatzeret és sinònim de leproseria i encara avui diem que està feta un sant Llàtzer una persona nafrada o que presenta un aspecte lamentable.

Diu Cucarella (2020):

O estàs fet un «senllaç», o siga fet a banderes, però en realitat de qui parlem és de Sant Llàtzer, o Sent Llàtzer si ho diguem a la manera valenciana antiga, l’amic de Jesús, a qui va ressuscitar després de tres dies mort i no eixiria de la tomba amb la pell molt fina.

Font: 

• Ramon Solsona (2005): A paraules em convides (Barcelona: Ed. Columna).
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Veure la bomba del Novenari

Parèmia: Veure la bomba del novenari.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:

La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos. 

El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa. 

Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts. Francesc Pujol explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bans propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós. Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”. 

En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada”. 

Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents. 

Explicació: Es diu de qui té por o s'esvera per poca cosa.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres]", del 5 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

Bon vent i barca nova

Parèmia: Bon vent i barca nova.

Origen: Diu Amades: «La idea que la totalitat o una part del viatge a l'altra vida havia d'ésser fet a través de l'aigua havia estat estesa arreu, i encara avui el fèretre conserva la forma desdibuixada d'una barca. A casa nostra aquesta idea s'ha esborrat del record del poble, però el refrany ens la conserva.»

Explicació: Quan volem significar que desitgem a algú que se'n vagi i no torni. El just sentit del refrany és desitjar-li que es mori per no veure'l més, i la barca al·ludida és el fèretre.

Font: Llegit a Joan Amades (1935): La mort. Costums i creences. Edició facsímil d'Edicions el Mèdol (Tarragona, 2001).

En Basiva ja és a l’església

Parèmia: En Basiva ja és a l’església.

Explicació: Equivalia a dir que ja havia començat o estava per començar el novenari.

Origen: Llegeixo al blog La Devocioteca, que cita Josep M. Gasol (1958):

El Dr. Josep M. Gasol, explicava, a mitjan dècada de 1950, que "la costum tan estesa arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori" i afirmava que "té lloc durant nou (o set) dies d'aquest mes de novembre".

Els temples parroquials es guarnien de manera especial en aquestes diades. Soler esmenta que "damunt l'altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d'ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d'un corser blanc, amb un rellotge d'arena i una dalla”.

Del cas de la decoració de l'església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que "s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l'escenografia sengles figures d'esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu 'Basiva'".

Font: Joan Arimany Juventeny (2009): Article "El Novenari de les Ànimes: el llarg prec col·lectiu per salvar pecadors, dins La Devocioteca, publicat el dia 1 de novembre de 2009.

Esquinçar-se les vestidures

Parèmia: Esquinçar-se les vestidures.

Equivalents: Rasgarse las vestiduras [ES].

Explicació: Utilitzem aquesta dita amb un cert to crític vers aquelles actituds que demostren preocupació, penediment o indignació per algun fet o notícia que ja hagi tingut lloc. Normalment utilitzem la locució amb la forma negativa «No ens hem d’enquinçar les vestidures», en el sentit que no val la pena o no porta enlloc escandalitzar-se o posar el crit en el cel per algun fet xocant o inesperat, sobretot quan ja ha passat i no hi ha volta enrere.

Origen: Segons les antigues Escriptures, era un costum bastant estès entre els habitants el fet d’estripar-se les robes en els moments de desconsol, com a senyal de reconeixement o penediment pels errors comesos.

Font: Vista a la revista de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Sabadell (ICASBD) Última instància, núm 88 (setembre de 2007), a l'apartat Dites i refranys populars.

Sant Galdric, del pagès sou amic

Parèmia: Sant Galdric, del pagès sou amic.

Origen: Explica Joan Barceló al Diari de Balears del 10 d'octubre de 2009, en l'article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa":

De Sant Galdric a Sant Isidro
Divendres dia 16 hi ha molts motius per celebrar Sant Galdric o Galderic. Aquest agricultor occità, durant molts segles, des de l'any 900 fins al 1707, fou el patró dels pagesos del regne de Mallorca, essent desplaçat fa uns tres-cents anys per l'espanyolíssim i castís "San Isidro Labrador", que a ritme de xotis es va fer l'amo del corral. Sant Galdric patí un procés premeditat d'arraconament. La jerarquia eclesiàstica castellana començava a dominar la nostra Església i a imposar-hi el seu punt de vista. La reconducció del patronatge de sant Galderic cap a sant Isidre n'és un exemple clar. San Isidro Labrador és un senyor de Madrid a qui mai no hauria fet sant la pagesia local, perquè, com es podia santificar un personatge que, en comptes de llaurar, se n'anava a resar?

Sant Galdric del pagès sou amic
Aquest sant va néixer entre el 820 i 840 a la vila occitana de Vievila, prop de Carcassona, en el si d'una família pagesa. Va defensar els pagesos de la pressió i el maltractament que rebien dels senyors feudals de l'època. En certa manera, va ser un defensor gremial i proletari del sector agrícola, majoritari en aquells temps. Quan morí el dugueren a Sant Martí del Canigó. I els monjos el baixaven a la plana cada vegada que hi havia sequera o epidèmies. De fet s'han arribat a comptabilitzar més de 800 processons des del cim del Canigó a la mar de Perpinyà, aplegant en moltes ocasions més de 30.000 pagesos. Du una manada d'espigues de blat a una mà i una agullada per agafar els bous, que també serveix per agafar les ovelles.

Explicació: Antigament Sant Galderic (o Galdric) era el patró dels pagesos, fins que fou arraconat en benefici de Sant Isidre. És però una teoria contestada per alguns autors que asseguren que Sant Galderich només havia estat patró dels pagesos en zones ben determinades i la devoció cap a sant Isidre va acabar per arraconar.

Font: Joan Barceló (2009): Article "Fins a Santa Teresa la llampuga estesa", publicat el 10 d'octubre de 2009 al Diari de Balears.