Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya

Parèmia: Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya.

Origen: És una frase proverbial molt estesa i dita per arreu, tant en català com en castellà, com, suposo, en altres llengües.

Si entres en qualsevol cercador d’Internet i demanes per pàgines que continguin Mahoma i muntanya (o montaña), te’n sortiran un grapat. Perquè és una frase que la gent utilitza, i molt.

Però no n’he trobat l’origen documentat en cap obra de les que tinc a l’abast (uns 150 reculls de refranys, dites, proverbis, diccionaris, etc.).

Podria aventurar (però tan sols aventurar), pel format de la frase i els referents, que es tracta d’un proverbi de font culta (potser el mateix Alcorà o algun altre text clàssic àrab), que ha esdevingut frase proverbial. I crec recordar que era una frase que posaven directament en boca de Mahoma (com ara el Veni, vidi, vici, de Juli Cèsar), però no ho puc referendar amb cap font solvent.

Explicació: Té el sentit de ‘posar els mitjans necessaris per tal que una cosa s’esdevingui’.

Font: Consulta feta a través del programa Connexions de TV3, el 3 de maig de 2001.

Fer com el frare de la creu

Parèmia: Fer com el frare de la creu.

Explicació: Aplicat quan hom no para de demanar fins que obté el que desitja.

Origen: Diu Amades:

Un frare es presentà un dia en una fusteria, i demanà si li volien fer una creueta per l'amor de Déu. El fuster li digué que, aleshores, tenia molta feina i que no el podia atendre. El frare cercà ell mateix una estella, i demanà al fuster si la hi volia donar. Quan la tingué, li digué que era un xic massa ampla i que li donés un cop de ribot per a aprimar-la. Després, li demanà si la hi voldria serrar i fer-li'n dos bocinets, un més llarg que l'altre. També li demanà que li donés una punta i, com que ell no sabia pas clavar-la, encara la demanà que volgués clavar les dues fustetes, una travessada damunt de l'altra; i heus ací que el frare ja tingué feta la creu.

Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol explicar amb detall les diferents feines que calen per fer una creu de fusta.

Font: Joan Amades (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II. Pàg. 8.

A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues

Parèmia: A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues.

Origen: La paraula ganga ha experimentat una clara transformació a través dels temps. [...] El primer significat de ganga era una frase familiar al segle XVII, però aquesta frase s'utilitzava molt sovint irònicament, donant-li el sentit contrari al que tenia, d'on la frase "buena ganga es ésa" que segons el Diccionario de Autoridades (1732) es "frase amb què se significa que no és cosa de profit el que s'aconsegueix o es pretén".

I ganga vol dir avui 'cosa apreciable que s'adquireix a poca costa o cosa molt avantatjosa en relació amb el poc preu o feina que ens dóna', i accentuant el seu sentit irònic, serveix també per designar una 'cosa molesta'.

En aquest sentit recordem un apariat satíric que defineix el significat familiar de la ganga. Pertany als Cent Conceyls del Conceyl de Cent, que va escriure, a finals del segle XIX, Pompeu Gener, en un llenguatge irònic i descarat:

A casa de maturrangues
no hi vagis a buscar gangues

Maturranga, tant en català com en castellà, significa 'dona pública'. realment, poques gangues es poden trobar en un bordell.

[Traduït del castellà]

Font: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Haver-hi moros a la costa

Parèmia: Haver-hi moros a la costa.

Explicació: Modisme que recomana precaució i cautela. S'usa amb els verbs haver i tenir

Origen: Té l'origen en el segle XVII, quan els pirates moros d'Algèria feien incursions per terres de la Mediterrània. Com que aquestes excursions i robatoris eren freqüents, es van construir de distància a distància al llarg de tota la costa torres cegues, a les quals es pujava amb una escala de corda que després es recollia. Són les anomenades torres de moros. Des d'elles es cridava "Hi ha moros a la costa", amb crits i fumerades per estendre l'alarma ràpidament entre tota la població perquè es posessin a cobert.

Durant la nit, els avisos es feien amb fogarades. Quan pujaven de nit a la torre de moros encenien una fogarada, que era contestada per la resta de torres de guaita. Quan veien algun vaixell corsari, n'encenien dues i també ho feien la resta de guardians. Així, quan arribaven els pirates a alguna població, els habitants ja estaven preparats per rebre l'atac.

Diu Ginestà i Punset:

«Moros a la costa.
Modisme que recomana la precaució y cautela. S'usa ab els verbs haver y tenir.

Segons nos diu en Bastús tingué son origen en lo sòvint que'ls moros, per llarchs temps, durant el sigle XVII, feyan excursions per las costas del Mediterrani, sorprenent y robant personas, bestiá y tot cuan podían. Com que aquestas excursions y robos dels argelins eran molt frecüents, se construiren de distancia a distáncia á lo llarch de nostras costas marítimas certas torres cegas, á las que s' hi pujaba per una escala de corda que despres se recullía. Desde'l cim d'aquestas torres, de las que encare n'existeixen algunas y que'l poble anomena torres de moros, siguent, tot al contrari, torres contra moros, se donaban forts crits de: "Hi, ha moros a la costa" ab quins crits y fumeradas durant el día s'extenía rápida y facilment l'alarma per tota la costa; lograntse aixís las mes de las vegadas posar a cubert d' un cop de ma d'aquells piratas.
A la nit la senyal se feya per medi de fogarada. Sobre aquest particular tradueixo el següent tros
de Mr. Seguirán, un dels homes francesos mes eminents de l'época del Cardenal de Richelieu, qui per encárrech d'aquest aná á la Provensa ab el fi de buscar medis pera posar a aquesta provincia a cubert de l'invasió del piratas. Diu aixis:
«Al costat de la ciutat hi ha una atalaya que'ls consuls han fet construir sobre una de las puntas de la roca en el cap del Águila; allí han instalat a un home molt expert en la navegació pera vigilar día y nit els vaixells piratas.
»Totas las tardes al ferse fòsch, el vigía de l'atalaya encén sa fogarada, á la que corresponen totas las demés casetas semblants fins la terra del Bone.
Aquesta senyal significa que no's veu cap corsari pe'l mar. Cuan, per el contrari, el guardiá de la atalaya'n veu algún, encén dugas fogaradas, y lo mateix fan els altres, desde Antibes fins la citada torre, lo que te efecte en menos de mitja hora.»
D' aquesta manera va ser com s'aná acabánt la piratería dels argelins, puig que cuan arribavan a, una població'ls habitans ja estavan preparats pera rebrer l'atach.
Poden consultarse á mes de'n Bastús, a Eugeni Süe, en sa obra El comendador de Malta; Enrich de Seguirán, Viatje é inspecció marítima de la costa de Provensa, volum tercer; y Engeni Süe correspondencia de Escombleau de Sourdis, arquebisbe de Burdeos, etc., etc., volum tercer.»

Font: Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 7 (Barcelona, 26 de juliol de 1900), pàg. 106.

Ara li fan el mànec

Parèmia: Ara li fan el mànec.

Origen: Conten que un carnisser del mercat de Sant Agustí de Barcelona portà un ganivet a esmolar a un daguer del carrer dels Carders. Li digué que li duia pressa i que li esmolés com més aviat millor. El dagué li contestà que podia anar a cercar-lo a la tarda. El carnisser hi anà, i no estava llest. Li féu tornar, i tampoc no ho estava. El carnisser tingué de fer molts viatges a casa del daguer, tants que, de tant temps que passà, el daguer ja ni es recordava del que havia de fer al famós ganivet; i, un dia, així que veié entrar el carnisser, sense saber què dir-li i per treure-se'l del davant, li digué: Ara li fan el mànec.

Explicació: Indica que l'afer de què es tracta, està molt lluny de trobar-se en l'estat o en la realització que hom desitja.

Font: Joan Amades (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II. Pàg. 8-9.

Fer cantonades

Parèmia: Fer cantonades.

Origen: Els pretendents, quan no entraven encara a casa de la xicona, solien guaitar i festejar les seues estimades des del carrer, sovint des d’un cantó

Explicació: Esperar-se a carrer, especialment com a festejador (RASPALL-MARTÍ 1994).

Font: Recensió de M. Isabel Guardiola i Savall dins la «Revista d'Estudis Catalans», núm. 20 (2007), sobre l'obra de Joaquim Martí Mestre (2006): Diccionari històric del valencià col∙loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (València: Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana», 29, s. v. 'cantonada'.

Tenir l'os de Bertran

Parèmia: Tenir l'os Bertran o l'os de Bertran.

Equivalents: Tenir un os a l'esquena.

Explicació: Ser un mandra.

Origen: Malgrat la fama de treballadors que tenim els catalans, hi ha hagut ganduls gairebé històrics. Quan jo era petit se'n deia que tenien l'os de Bertran, és a dir, que tenien un os a l'esquena que els impedia collir una palla de terra. Sembla que aquest nom de Bertran venia, segons Joan Amades, d'un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l'espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d'unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l'herbolari s'estengué d'anomenar l'os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.

Font: Néstor Luján (2004): L'art de citar, article "La llei del mínim esforç" (Barcelona: Ed. Ara Llibres). Edició d'Enric Vila.

Semblar un camp d'Agramant

Parèmia: Semblar un camp d'Agramant.

Variants i sinònims: Ser un camp d'Agramant (FARNÉS 1992)

Equivalents:

• La discorde est au camp d'Agramant [FR]
• La discordia del campo de Agramante [ES]
• Ser el campo de Agramante [ES] (FARNÉS 1992)
  

Origen: Al·ludeix al rei Agramant de la novel·la d'Orland el furiós, que mentre tractava de discutir qui fóra el primer d'atacar els moros i mentre tots els diversos reis aliats d'Agramant es barallaven per ésser els primers, els moros els van atacar a ells i els van derrotar sorollosament (AMADES 1935).

Farnés (1992) també ho recull i, citant Rul·lan, en l'obra Quixote, 1a. part, capítol XLIV, hi posa: «No coneixen que sa discordia de's camp d'Agramant ha près còs entre noltros».

En una nota explica l'origen de la dita:

Es ditxo castellà Ser el campo de Agramante nasqué de lo que conta el poeta italiá Ariosto en son Orlando furioso. Agramant era es capitá de tots es reis i princeps moros, que sitiaven a Carle Magne dins París. Deu volgué favorir es cristians i manà Sant Miquel que enviàs a a Discordia a n'es camp infidel i fés desavenir a n'es sitiadors. Aquella senyora no quedá lluida perque es enemichs no mes s0escobletjaren un poc i es trengueren mes es cèrcol. Llevò enfadat l'Arcàngel la torna cercar, li dona un bon sumante i l'envia de nou ben calenta i deixondida i se'n desfe á les mil meravelles. Es cap de poc temps es sitiadors comencen a tenir raons ans amb sos altres, acaben per no entendre's, arriben a ses mans i'ls reis Agramant i sobri se veren negres per posar es guerrers en pau

Explicació: Per a indicar desordre, desconcert o disbauxa (AMADES 1935).

Font:

• Joan Amades i Gelat (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
• Sebastià Farnés i Badó (1992): Paremiologia catalana comparada. Ed. Columna (Barcelona). En 7 volums. Volum II, s. v. "C484 És un camp d'Agramant".

Com més fort és l'estiuet, guarda't més del fred

Parèmia: Com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred.

Origen: Fa referència a l'estiuet de Sant Martí (11 de novembre).

Emili Casademont ens conta dues possibles explicacions d'aquest estiuet de Sant Martí:

La diada de Sant Martí és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, molt encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet, | guarda't més del fred».

S´explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, la qual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espasa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber.

També, sobre l'estiuet de Sant Martí, escriu Joan Borja i Sanz a Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó (pàg. 21), dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34 (Any 2007): Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules.

Si fem cas del que ens conten, sant Martí va córrer més terres que el nostre sant Vicent, que ja és dir. La seua història sí que explica que fou un gran viatger i que fundà monestirs en diversos llocs de la geografia francesa i de la catalana.
I tornem a la llegenda. Com que sempre viatjava a cavall, la gent creia que tots aquests senyals que es podien veure sobre les roques, i que semblaven de ferradures, eren les petjades de la seua cavalcadura. D’això, tal vegada —ho supose, perquè no ho sé—, ve allò de posar una ferradura darrere la porta de casa per evitar que entre el dimoni. Tot pot ser.
Com lliguem sant Martí amb el fred i la bonança? Sense problemes. Conten també que el sant un dia va veure un pobre que patia fred i sense pensar-s’ho dues vegades va partir la seua capa i li’n va donar la meitat [...]. A més, en el curs d’un dels seus nombrosos viatges per les nostres terres va ser acollit per un llaurador que el tractà tan bé que el sant li va dir que podia demanar-li qualsevol favor. El camperol, que acabava de sembrar —novembre és el mes de la sembra—, demanà una mica de bon temps per salvar les llavors, que solien morir amb les primeres gelades. El sant, agraït i generós, va fer que el fred aturara la seua marxa uns dies, cosa que permeté que la llavor germinara o poguera resistir els atacs hivernals i que la collita se salvara. Havia nascut l’estiuet de sant Martí.

(Tret per l'autor de Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya. Pàg. 97-98)

Font:

• Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
• Joan Borja i Sanz (2007): Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó, dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 112.
• A l'article Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades, del Blog de l'Emili Casademont i Comas, del diumenge, 11 de novembre de 2007.

Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí, i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina

Parèmia: Per Sant Martí, | la fadrina besa el fadrí, | i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina.

Origen: Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: «Per Sant Martí, | la fadrina besa el fadrí, | i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina». Això vol indicar que les fadrines empordaneses ─perquè aquest refrany és molt de l'Empordà─ avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben. De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d'aquí a ben pocs dies, el 25 d'aquest mateix mes─, els fadrins gaudiran d'un privilegi semblant. Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s'ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l'Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment, i en qualsevol època de l'any (no sols el dia de Sant Martí), l'antic i maliciós costum de l'11 de novembre. Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al «pompis» de les dones que eren del seu gust...

Font: A l'article El popularíssim Sant Martí, d'Emili Casademont i Comas, publicat al «Diari de Girona», de l'11 de novembre de 2007.

Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi

Parèmia: Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi.

Origen: Quan el sacrifici ritual dels antics pobladors va deixar de tenir el sentit sagrat per al qual hom matava el porc del solstici d’hivern, el període de la matança venia limitat per una única i significativa variable: el fred. La manca de mitjans de refrigeració era el motiu pel qual hom procurava matar el porc en aquella època de l’any en què el fred se sentís més, per tal d’assegurar la conservació de la carn.

Començava a l’octubre i s’allargava fins a les darreries de febrer. El refranyer popular ens recorda aquest període:

Per Sant Lluc, (18 d’octubre)
mata el porc i tapa el cup.

Per Sant Martí, (11 de novembre)
mata el porc i enceta el vi.

Per Sant Andreu, (30 de novembre)
mata el porc teu;
si no està prou gras,
mata’l per Sant Tomàs, (21 de desembre)
i si no fos prou,
per l’Any Nou.

Mata el porc pel gener,
si vols que es conservi bé.

L’únic dia que la llei del costum priva que hom mati porc és el 17 de gener, sant Antoni Abat, popularment conegut per sant Antoni de gener, dels ases o del porquet; el qui en mata ofèn el sant, patró dels animals domèstics que conviuen amb l’home i especialment del porc; inseparable

company del sant en la seva iconografia amb motiu d’un miracle en què el sant va guarir un garrinet.

En aquest dia, a diversos pobles se celebrava una festa especial dedicada als porquers.

Font: La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.

No ser bo ni per als gossos

Parèmia: No ser bo ni per als gossos.

Variants i sinònims: No ser bo ni per als cans (es diu a Mallorca) (MUNAR 2008).

Origen: Ho explica Josep Maria Huertas, arran d'explicar l'expressió "la quinta forca". Diu:

Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.

A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.

S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».

També ho explica Felip Munar al Diario de Mallorca:

"No en volen ni es cans".

Aquesta frase és utilitzada per indicar el màxim menyspreu cap a qualcú o qualque fet, però té un origen molt més macabre. Abans la justícia pretenia que els càstigs fossin exemplars perquè servissin d´escarment i per això eren aplicats en públic. Les forques amb els penjats es col·locaven als camins més freqüentats perquè tothom veiés què li passava a qui delinquia. I no podien ser despenjats, i quedaven allà fins que l´acció del temps, els ocells o les bèsties carronyaires els feien desaparèixer. Els qui morien per esquarterament acabaven amb el cos esbocinat i les seves despulles tirades a la vorera del camí a disposició dels cans i altres animals. La dita "no ser bo ni per als cans" vol dir que el subjecte o objecte en qüestió és tan menyspreable que no és bo ni per acabar com aquells condemnats.

Font:

• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 17.
• Josep Munar i Munar (2008): Article «Per Tots Sants, faves nades o sembrades», (del diumenge 2 de novembre de 2008), en la columna setmanal "Costumari popular" que escriu al Diario de Mallorca.
  

Fer safareig

Parèmia: Fer safareig.

Variants i sinònims: Haver-hi safareig.

Explicació: Haver-hi xafarderies, enraonies, comentar alguna cosa públicament (DIEC2, s. v. 'safareig').

Etimologia del mot: de l'àrab saharij. Castellà: alberca, estanque. (BAYDAL 2006)

Origen: El terme més curiós que hi ha emanat és el de "xafardeig" i els seus derivats (xafardejar, xafarder, etc.). La relació està clara: els safarejos eren llocs de dotoreig, comentaris diversos i tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones dels pobles, algunes de les quals (sobretot les més joves) s'hi passaven tot el dia fins que s'eixugara la roba. D'ací les accepcions referides a crits, soroll, guirigall, desordres, etc. (BAYDAL 2006)

Expressions com fer safareig o fer bugada [Corregeixo el bogada de l'original] procedeixen precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble [Tret d'Història local de l'Ajuntament de Llinars del Vallès].

Així, el safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris.

Un fragment descriptiu, força aclaridor de les bugaderes i els safareigs d'antany, tret de l'article de Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129:

Les dones han passat la història de genolls. Mirin: avui fer safareig significa xafardejar, xerrar d'aquell i de l'altre, una mica per riure i matar l'estona, una mica per alimentar aquella curiositat un punt perversa que tots tenim. Aleshores tafanegem sobre tot i sobre res, sobre tothom i sobre ningú, i així passem la vida, o la fem més tolerable. Comarejar, xafardejar: això feien, es veu, les bugaderes.

Nota: Us recomano de llegir dos articles que parlen dels antics safareigs públics:

• Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129.
• Rosa Vernet, amb l'article "Fer safareigs", dins «Debats i Jornades. Sessió de debat de SOS Monuments: VIII Aula de SOS Monuments».

Font: Al blog de Vicent Baydal, Vent de Cabylia, en l'entrada Paraula del dia: safareig.

Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes

Parèmia: Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes.

Origen: Té l'origen en la faula de la guineu que, no podent abastar unes apetitoses figues, s'hagué d'aconhortar dient que encara no estaven prou madures.

Font: Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28. Pàg. 145-146.

Ser (o semblar) la bóta de sant Ferriol

Parèmia: Ser (o Durar com, o Semblar) la bóta de sant Ferriol.

Origen: Diuen que sant Ferriol tenia una bóta que mai no acabava el vi i sempre rajava.

Carmen Álvarez i Josep Maria Calbet, a Molta merda! - El racó de les expressions II (2011) expliquen una altra versió:

Sant Ferriol, segons la tradició, era capità de lladres. Després d’haver comès un crim se n’anava a confessar i exigia al confessor que l’absolgués. Com que el capellà no ho podia fer, el matava. Un dia en trobà un que el sermonejà i li prometé absoldre’l si li jurava que mai més no faria cap crim. Les paraules del sacerdot tocaren el cor del bandoler, que obeí. Els seus subordinats prengueren el cas com una covardia i el van matar en un hostal. Enterraren el seu cos sota les bótes del celler. Passat molt de temps a l’hostaler li semblà que una de les bótes rajava més vi del que li corresponia pel seu volum. Va alçar l’estiba i veié amb sorpresa com sota la bóta hi havia un braç que sortia de terra i que amb un dit tocava la bóta. Cavat el lloc d’on sortia el braç trobaren el cos del bandoler com si l’haguessin acabat d’enterrar, això revelà la seva santedat. La llegenda té una variant, segons la qual el sacerdot féu fer per al capità un anell en el qual hi havia escrit en caràcters molt visibles el mot Moriràs. La vista constant d’aquest terme portava sempre a la memòria del bandoler les paraules del sacerdot, i es convertí.

Explicació: S’aplica a les coses que duren més del que és normal. Per semblança, també s’aplica a un de molt ric o molt generós que no acaba mai els quartos. També es diu per comparança: sembla la bóta de Sant Ferriol quan alguna cosa sempre va donant de si mateixa i no s’hi veu el final.
 
Font:

• Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, a través del «Diario Metro».
• Álvarez, Carmen; Calbet, Josep Maria (2011): Molta merda! - El racó de les expressions II 

Anar a tocar ferro

Parèmia: Anar a tocar ferro.

Sinònims i variants: Tocar mar

Mira també: Tocar ferro.

Origen: Es diu a Tarragona. És anar a passejar per la Rambla Nova fins al balcó de ferro amb vistes al mar.

Eloi Menasanch ho explica molt bé al seu blog Visions diferents:

El balcó del Mediterrani és un dels llocs més emblemàtics de Tarragona, uneix terra i mar.

Les meravelloses vistes que ens ofereix el Balcó recreen les millors il·lustracions romàntiques de Friedrich. És el punt des del qual la ciutat observa l'horitzó que l'ha fet rica socialment i culturalment.

Al llarg dels anys el passeig que tanca la famosa barana del balcó del Mediterrani ha canviat de nom diverses vegades. Popularment se l'identificava amb el passeig de Santa Clara, perquè en aquest lloc hi havia el convent de Santa Clara, enderrocat l'any 1960 per situar-hi l'hotel Imperial Tarraco; Mirador de Santa Clara, passeig de Pi i Margall i passeig de Calvo Sotelo.

El disseny de la barana pertany a l'arquitecte Ramon Salas Ricomà, i data de l'any 1889. La barana fou realitzada pel contractista Josep Pelegrí, el picapedrer Joan Salvador i els serrallers Josep Balcells i Llorenç Cases. Als peus de l'espadat que constitueix el Balcó hi hagué una pedrera que fou buidada per esclaus que tallaven pedra per a les obres de la construcció del port.

La solució de l'època

L'arquitecte Ramon Salas, que pensava unir el balcó del Mediterrani amb la platja del Miracle, proposà construir per damunt de les vies del tren una escalinata guarnida amb jardins, balustrades i replans, que no es va poder dur a terme per manca de diners.

El Balcó del Mediterrani és des de sempre indret de reflexió i humanitat. Recolzar les mans sobre la barana i sentir l'aire fresc et condueix a sentir les millors sensacions de l'Home.

Explicació: La frase té un sentit literal: anar a tocar la balconada de ferro sobre el mar, al final de la Rambla Nova. És el passeig típic que fan molts tarragonins els dimenges al matí. En altres llocs li atorguen un cert valor supersticiós i ho relacionen amb la sort.

Nota: Li agraeixo a la Núria que em posés sobre la pista d'aquesta expressió que desconeixia.