Altre gall li cantaria

Parèmia: Altre gall li cantaria.

Variants i sinònims: Un altre gall li cantaria (AMADES 1951a)

Origen: Diu Ginestà:

Denota que si s' hagués obrat de diferent modo de lo que s' ha fet, s' hauria obtingut un altre resultat mes falaguer ó profitós.

Sens dupte fa referéncia á la conducta que l'apóstol Sant Pere va seguir ab son diví Mestre, negantlo tres cops seguits, la nit aquella en que Jesús sigué presentat devant de Caifás, ab tot y haberli'l Senyor vaticinat cuan tingué lloch el sopar ahont fon descuberta la traydoria de Judas: «Aquesta nit avants de que apunti el dia y'l gall canti tu'm negarás tres vegadas», li digué'l Senyor; á lo que Sant Pere esverat va contestar que ell no faria may semblant cosa; pero se cumpliren las paraulas del Redemptor y fou negat una, dugas y tres vegadas pe'l apóstol, y allavors el gall ab son cant vingué á recordarli sa poca fermesa de carácter y fou cuan, segons els
evangelistas Sant Lluch y Sant March, sortí del palau del Gran Sacerdot y's posá a plorar amargament.

Al Refranyer català comentat, de Joan Amades (1951a) (Reeditat a Barcelona, Cercle de Lectors, 1989, pàg. 111), hi ha l'entrada Un altre gall li cantaria, amb l'explicació: "Per a indicar que si s'hagués procedit d'una manera diferent, s'haurien obtingut resultats distints. Al·ludeix al gall de la Passió, volent significar que si sant Pere no hagués negat el seu Mestre tres vegades, com el va negar, el gall no hauria cantat i ell no s'hauria vist en el cas d'haver de demanar perdó a Jesús per la seva malifeta".

Explicació:

• Denota que si s'hagués obrat de manera diferent a com s'ha fet, s'hauria obtingut un altre resultat més falaguer o profitós (GINESTÀ 1999).
• Si s'hagués procedit d'una manera diferent, s'haurien obtingut resultats distints (AMADES 1951a).

Font:

• Vista a l'article del general Ginestà Punset, Folk-lorisme. Modismes catalans, a la Revista «Catalunya Artística», núm. 10 (Barcelona, 16 d'agost de 1900), pàg. 154.
• Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

Pixar aigua beneita

Parèmia: Pixar aigua beneita.

Origen: L'aigua beneita o aigua beneïda és l'aigua que ha rebut la benedicció d'un ministre de l'Església i que es fa servir per rendir culte a persones o objectes. S'aspergeix amb el salpasser o hisop. També es posa aigua beneita en unes petites piques que sol haver-hi a l'entrada de les esglésies i en les quals els fidels unten la punta dels dits abans de senyar-se.

Explicació: La frase Pixar aigua beneita s'aplica popularment a les persones que són extraordinàriament devotes.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Ser de pasta d'agnus

Parèmia: Ser de pasta d'agnus.

Origen: L'Agnusdei és la part de la missa, després de la fracció de l'hòstia i immediatament abans de la comunió en què el sacerdot demana a "l'anyell de Déu que treu els pecats del món" que tingui pietat de nosaltres (per dues vegades) i que ens doni la pau (en una tercera deprecació). És una part que sol portar música a les misses cantades. A continuació, després de les darreres reformes litúrgiques, el celebrant i els fidels es donen mútuament a pau amb encaixades. Es sol dir agnusdei d'una medalla o d'un altre objecte que porta gravat l'anyell amb una creu, que és emblema de Jesucrist.

Explicació: L'expressió Ser de pasta d'agnus es fa servir per significar que algú és molt dòcil.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Vendre duros a quatre pessetes

Parèmia: Vendre duros a quatre pessetes.

Origen: Atribuïda a Santiago Rusiñol. Ja se sap, et venen sempre duros per quatre pessetes, però la intenció era bona.

De Santiago Rusiñol diuen que venia duros a quatre pessetes. És una història que cada ciutat de Catalunya es fa seva i que els olotins situem un dilluns al Firal. Santiago Rusiñol va muntar una parada per comprovar si els pagesos de la Garrotxa es deixaven seduir per la venda del duro a quatre pessetes. Rusiñol va néixer el 1861 i l’anècdota se situa uns anys abans de la Segona República. Aquest polifacètic artista pintor, escultor i escriptor que cavalca entre el modernisme i noucentisme, tenia una fina ironia i era capaç d’organitzar espectacles per divertir-se i per divertir els amics. Va demostrar amb aquesta anècdota que els pagesos de la Garrotxa (si és cert que la història va passar realment a Olot) són malfiats. No va vendre ni un sol duro, tot i que la mercaderia i el preu que demanava proporcionaven guanys palpables. Era tan inversemblant que algú pogués vendre un duro a quatre pessetes, que només podia ser una estafa molt subtil que no podien veure, però sí intuir. Al llarg dels darrers anys han aparegut venedors de duros a quatre pessetes. Vendre uns productes a un nombre determinat de persones, les quals estan obligades a vendre’ls a uns altres perquè la seva inversió es multipliqui. És l’estafa de la piràmide. És una forma de recaptar diners que, fins i tot, ratlla la legalitat, però que a mesura que es fa gran en necessita molts més per a anar cobrir les despeses que la piràmide va generant. El mateix procés l’han posat en marxa empreses o simples empleats de bancs que han volgut jugar amb els diners captats per tal de pagar més interessos dels que les regles del joc permeten. En el moment en què la cadena es debilita, es trenca tot l’engranatge i apareixen l’estafa i els estafadors.

Font: Vista al blog Jutipiris.

Contra el rosari de l'Aurora

Parèmia: Contra el rosari de l'Aurora.

Origen: En aquest carrer s’originà la revolta més grossa que va haver-hi a la nostra ciutat contra el famós Rosari de l’Aurora.

Durant molt de temps la gent de la flamarada d’aquest barri anava darrera dels fidels que concorrien al rosari, els escarnien i, àdhuc imitaven els seus cants de manera ridícula. Un matí els van tirar bacins o, millor, el seu contingut no pas gaire agradable. Amb aquest motiu es va armar un aldarull tan fort que motivà, a les autoritats, la prohibició d’aquella pràctica religiosa. No era pas en va que els nostres vantpassats qualifiquessin el carrer de Ponent amb el nom del de les Barricades, i que el refrany barceloní s’expressi així:

El carrer de Ponent,

bon carrer i mala gent.

Nota: Aquest carrer de Ponent, avui és el carrer de Joaquim Costa.

Font: AMADES (1989) - Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Desperta ferro!

Parèmia:

• desperta ferres! (DCVB 1930)
• Desperta ferro! (DCVB 1930) - (MARCOS 2005)

Origen: Ho explica amb brevetat i concisió la sinopsi del llibre d'Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres):

Era l’hora de l’alba d’un dia de l’any 1300, en plena guerra entre el rei Carles II d’Anjou, dit el Coix, i Frederic d’Aragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els «cavallers de la mort», es preparaven per a l’atac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc d’Alagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.

De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional –«Desperta ferro!»– i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les –diu Ramon Muntaner, el narrador d’aquesta història-, les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent.

Naixia, així, el mite i la història dels almogàvers.

Explicació: Crit de guerra dels almogàvers (DIÀFORA 1982).

Nota: El DCVB recull s. v. 'despertar', de la Crònica de Muntaner:

Desperta ferro! o Desperta ferres!: crit de guerra dels almugàvers, que el llançaven abans d'entrar en batalla al mateix temps que ferien de grans cops les pedres amb els ferros de les llances, segons reconta el cronista Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts per les peres, si que foch ne feya cascú exir, axí que paria que tot lo món fos luminària, e majorment com era alba. E los francesos qui vaeren açò maravellaren-se'n, e digueren què volia dir allò. E cavallers que hi havia que ya s'eren trobats ab los almugàvers en Calàbria en feyt d'armes, digueren-los que açò era costuma dels almugàvers, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era hu d'aquells comtes de França:—A Déus, dix ell, què serà açò? Ab diables nos som trobats! que aquells qui ferre desperten, par que'n cor han de ferir!» (Muntaner Cròn., c. 191).

Font:

• Alcover-Moll (1930): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma de Mallorca: Ed. Moll.
• Ernest Marcos (2005): Almogàvers (Barcelona: L'Esfera dels Llibres).

Nou de trinca

Parèmia: Nou de trinca.

Origen: Si ens situem a la plaça del Teatre encarats vers el carrer dels Escudellers a l’extrem de la nostra dreta hi ha un curt carreró paral·lel a la Rambla anomenat del Gínjol; nom que no sabem pas de què li ve. En altres temps se’l coneixia pel del Palamall, o sigui pel joc de pilota, puix que palamall era un dels diversos tipus de joc de pilota.

En aquella època aquest carrer queia molt als afores de la ciutat i és natural que fos utilitzat per jugar-hi a pilota. L’esmentat joc, avui gairebé perdut, tingué antigament gran importància; constituïa un veritable exercici i la pràctica inconscient d’un esport. Les autoritats, si bé moltes vegades l’havien hagut de privar per les discussions i baralles que portava, altres encara l’havien tolerat i àdhuc fomentat com a esbarjo del jovent i exercici corporal de la soldadesca.

Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.

Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica.

Explicació: Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Anar de vint-i-un botó

Parèmia: Anar de vint-i-un botó.

Origen: Aquesta dita té origen en un antic uniforme militar del començament del segle passat, d'aire napoleònic, en el qual hi havia un gros pitral semblant al que avui encara porten els municipals en el vestit de gran gala, on hi havia tres rengles de grossos botons daurats formats per set botons cada rengle, o sigui un total de vint-i-un. Aquest llampant uniforme era el de màxim lluïment militar de l'època i la seva visió enlluernava la gent fins al punt d'haver quedat retratat en un proverbi (AMADES 1930).

També explica Amades que la dita té l'origen «en el vestit de gala dels guardes nocturns, els quals damunt d'una mena de levita duen un pitral en forma de bacallà, amb tres rengleres de set botons cada una, que no corden res. Ironia per la majestuositat del vestir en un càrrec tan poc important» (AMADES 1951).

Explicació: Per a ponderar que una persona va extraordinàriament mudada (AMADES 1930) o vestir amb el màxim luxe i magnificència (AMADES 1951).

Font:

• Joan Amades i Gelats (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.
• Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Serrar la vella

Parèmia: Serrar la vella.

Origen: Per descarregar l'odi que la gent sentia envers la ignominiosa figura de la Quaresma ─la imatge d'una dona vella amb set cames─ hi havia l'antic costum de «serrar la vella» el quart dimecres de Quaresma, si fa no fa la meitat del període de prohibicions i d'abstinència.
La tradició establia que nois i noies anaven fent recapta per les cases i quan els obrien, serressin pel mig un caixó o un tronc, tot fent una cantarella que varia segons les poblacions. Després berenaven amb els productes que els donaven.
Però l'odi i la crueltat envers la vella Quaresma també es reflectia en el fet d'arrencar-li una de les set cames cada una de les set setmanes de desdejunis i a la meitat de la Quaresma la serraven pel mig.

Font: Vista a l'Agenda de les tradicions catalanes, publicada per la Revista «Descobrir» el 1998. Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Brillar per la seva absència

Parèmia: Brillar per la seva absència.

Origen: És una frase que s'ha fet tòpica en molts idiomes, ja que procedeix de l'historiador llatí Tàcit. Aquest, als seus Annals (llibre III, últim capítol), quan relata els funerals de Júnia, vídua de Cassi i germana de Brutus, diu que davant l'urna, i com era costum en els funerals romans, hi portaven processionalment els retrats dels seus avantpassats i parents, i que els que lluïen més eren els de Cassi i Brutus, que no figuraven a la comitiva i que tothom va notar la seva absència (Sed prefulgebant Cassius atque Brutus, eo ipso, quod effigies eorum non videbantur).

Vicente Vega, al Diccionario de frases célebres, cita els versos que el poeta francès Chenier va dedicar a aquest episodi en el seu Tiberi, on repeteix l'escena i frase que s'han fet cèlebres:

Devant l'urne funèbre on portait ses aïeux:
Entre tous les héros qui, présents à nos yeux,
Provoquaient la douleur et la reconnaissance,
Brutus et Cassius brillaient par leur absence.

[Davant l'urna fúnebre portaven els seus avantpassats:
D'entre tots els herois que, davant dels nostres ulls,
Provocaven el dolor i el reconeixement,
Brutus i Cassi brillaven per la seva absència].

(Traduït del castellà)

Font: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Els reganys de la vella i els dies de la vella

Parèmia: Adéu, febrer! que amb ta gelada | no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada.

Origen: Ho conten d'una manera molt entenedora a l'apartat de Costums i tradicions del web dels Amics de Vallibona, a l'article Els dies de la Vella.

Un any, quan jo era menut, a finals del mes de març i primers d'abril va fer molt de fred. Li vaig dir a la mare:
-"Si la candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu. Tan si plora com si riu, ja ve l'estiu". Com és que fa tan de fred, si ja som a la primavera? Com és que fa tant de fred, si ja som a la primavera?
-Això són els "reganys de la vella", em contestà.
De tots els mesos de l'any, el març és considerat com el més maligne i se'l qualifica de malintencionat. I no parlem de la seva lluna tan esbojarrada i variable, aplicada a les persones de caràcter desigual: "Sembla la lluna de març"! La gent atribueix al març una pila de males intencions. L'explicació pot estar en aquella dita popular: "El març marceja i la gent bogeja". Si la gent, amb les seves bogeries, el fa enfadar, no és estrany que ell se torne, es recreme de ràbia i faça el que diu el refrany: "Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot". I és per això que els tres dies darrers del mes de febrer i els tres primers de març sol fer més fred que de costum.
En veure la cara d'estranyesa que vaig fer, em va contar la llegenda: "Els dies de la vella", que havia aprés de la seua mare, la iaia Josepa.
Una vella propietària d'una ravera d'ovelles, en trobar-se un any a finals d'un febrer benigne i gens rigorós, va creure's haver escapat de la fredorada de l'hivern i, burlant-se'n del febrer, li digué:

"Adéu, febrer! que amb ta gelada
no m'has mort cap ovella ni fet cap pelada".

El febrer es va enfadar, va anar a trobar el març i li va dir:

-"Març, fes-me un favor".
-"Dos, si cal", contestà el veí.
-"Deixa'm tres dies,
que amb tres que en tinc fan sis,
i castigaré la vella".
-"Deixa'ts estan", li contestà.

El febrer sentencià amb solemnitat:

-"Tres que me'n queden,
tres que me'n deixaràs.
Sense pell i pelada a la vella veuràs".

Tot seguit es posà a fer un fred tan gran, que la gelada va matar l'herba dels camps, i totes les ovelles de la vella van morir. Llavors tot era picar de peus de ràbia i grunyir furiosament, i d'aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps, la gent del camp diu que són els "reganys de la vella".
Perduda la ravera d'ovelles, la vella va comprar unes vaques. Arribà sense cap mena de contratemps a les darreries de març, i no recordant el que li havia passat, va cometre la imprudència d'exclamar amb presumpció, tota satisfeta:

-"Escapada de març i de marcells,
he salvat les vaques i els vedells".

El març ho va sentir, i mortificat per aquestes pretensioses paraules de la vella, va anar en busca de l'abril i li va dir.

-"Abril, tres dies tinc,
dèixa-me'n quatre,
que les vaques de la vella
faré batre".

L'abril consentí tot seguit a complaure el seu company, i una tardana però molt forta gelada va matar totes les plantes i la vella va perdre les vaques. Des de llavors, els tres dies darrers de març i els quatre primers d'abril s'anomenen: "Dies de la vella".
I per si això no era prou, al pastor li va pasar quelcom paregut. Conten que en temps de la transhumància, un pastor ja estava cansat d'estar a la plana i tenia ganes de marxar cap a la muntanya. Era cap al final del mes de març i un poc fanfàrria va dir:

-"Marzo, Marcero,
por lo poco que te queda
ja no te temo.
A la sierra me voy".

No li va caure gens bé al març el despreci del pastor, i li va contestar:

"Tres días que me quedan
y tres que le pediré prestados
a mi hermano abril,
de ovejas me comeria
más de mil".

I conta la llegenda que es van gelar totes les ovelles.

Font: Amics de Vallibona: Els dies de la vella, dins Costums i tradicions.

Anar amb el vestit d'Adam

Parèmia: Anar amb el vestit d'Adam.

Origen: Primer home, creat per Déu el sisè dia de la creació. Segonsd el Llibre del Gènesi, Déu el va fer a imatge isemblança seva. Per crear-lo va formar un cos amb fang i després li va infondre la vida amb una bufada. D'aquesta manera li va conferir l'ànima, immortal i racional. Després Déu va dir "no és bo que l'home estigui sol" i, mentre Adam dormia, li va treure una costella i d'ella en va fer la primera dona, Eva. Adam i Eva van tenir tres fills: Abel, Caín i set. Per extensió es parla dels fills d'Adam per referir-se a tots els éssers humans.

Explicació: Anar amb el vestit d'Adam vol dir anar completament nu. Ser del temps d'Adam equival a ser molt vell o antic. I el nom adam s'ha substantivat per fer-lo equivaler al qui va brut o molt mal vestit.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.

Ballades per Carnestoltes, bateigs per Tots Sants

Parèmia: Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants.

Origen: Diu Emili Casademont, citant Amades:

En diversos llibres d'història, hi he trobat escrit que, antigament, gaudí d'una popularitat realment immensa arreu de Catalunya el ball carnavalesc de les dones, ball en què les senyores i senyoretes, totes disfressades, triaven els senyors i senyorets, sense disfressar, que els feien més peça. I també hi he trobat escrit que, a causa dels fenomenals escàndols que originava el ball carnavalesc de les dones (sempre per part d'elles), arribà a ser prohibit en diferents ocasions per les autoritats, malgrat que aquestes eren força de la màniga ampla. I és que abans, tan bon punt s'encetava el Carnaval o el Carnestoltes, les dones es «destapaven» i, amb la cara emmascarada (vull dir, és clar, coberta amb una màscara), en feien de seques i, sobretot, de verdes, fins al dia de l'enterrament de la sardina. Un dia, per cert, en el qual algunes, amb la saníssima intenció de ben acomiadar les festes carnavalesques, enterraven moltes sardines, i no pas, precisament, en un forat fet al terra...

Segons explica el folklorista Joan Amades en una de les seves obres, pel que respecta al ball carnestolenc de les fèmines (ja sabeu que, igual que Joaquim Ruyra, m'agrada, de tant en tant, escriure carnestolenc, carnestolenca, etcètera), «les dones, la majoria de les quals eren casades, dansaven al so de melodies atrevides, acompanyades de gestos obscens, que aclarien el sentit de les paraules, per si hi havia algun dubte...». I afegeix que el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos. D'aquí ve, benvolguts lectors, aquell vell refrany, avui força oblidat, que diu: «Ballades per Carnestoltes, | bateigs per Tots Sants».

Explicació: el ball carnavalesc de les fèmines sempre acostumava a tenir conseqüències, ja que, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos.

Origen: Vist a l'article Les dones i el Carnestoltes, d'Emili Casademont i Comas.

Sense la creu ningú no hi veu

Parèmia: Sense la creu ningú no hi veu.

Origen: La vella moneda catalana, com la de tots els països cristians, portava en el seu revers una creu; d’ací ve que en parlar dels costats de la moneda hom els anomeni cara perquè hi havia la del rei, i creu perquè hi havia efectivament una creu i que hom anomeni els diners per creus.

Diu el refrany en referir-se al diner que «sense la creu ningú no hi veu». Com anàvem dient, doncs, en una cara de la vella moneda hi havia una creu. i en cada un dels braços de la creu un acabament gros que semblava igual a la cabota d’una clau; des d’aquesta cabota cap al centre, o vèrtex de la creu la punta s’afuava fins acabar en punta, de manera que cada braç dibuixava talment un clau. I com a tal el veia la gent, fins al punt de crear teòricament un tipus de moneda, el clau que era la quarta part d’un diner, equivalent al grau mínim de moneda imaginable; com que un diner tenia quatre claus un clau era gairebé no res. D’ací que la frase ponderativa del grau màxim de pobresa sigui el de no tenir ni un clau. Els trenta claus, doncs, pagats per cada soldat, segons la tradició equivalen a set diners i mig. El fet de la compra dels soldats transcendí entre l’opinió barcelonina fins a donar nom al portal per on van entrar els pobres soldats a la ciutat.

El nom de Trentaclaus, per extensió, el prengué també el carrer immediat al vell Teatre Principal, anomenat avui oficialment Arc del Teatre però conegut encara pel poble fins no fa massa per carrer d’en Trentaclaus. El nom per la seva pronúncia sembla ésser personal, puix que es diu d’en Trentaclaus i no dels trenta claus i, segons la tradició, aquest personatge era un pagès, però el nom relacionat amb el portal s’explica d’altra manera.

Hom diu que el portal d’en Trentaclaus estava tancat per una porta on, com a motiu ornamental, hi havia trenta claus clavats que formaven un curiós dibuix; conten també que els claus que li donaren nom no eren pas claus de clavar sinó d’obrir, puix que aquest portal s’obria amb trenta claus diferents que posseïen en temps de guerra altres tants veïns i per això calia el concurs de trenta persones per obrir-lo.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Anar xino-xano

Parèmia: anar xino-xano.

Origen: El filòleg Victor Pàmies ens ha fet arribar la resposta. De fet, la frase original és «Anar xano-xano», amb el sentit d'anar a poc a poc. «Xano-xano» funciona com un adverbi de manera, i per tant pot acompanyar i completar moltes diversitats de frases». És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana prou coneguda del "piano piano" que té el mateix sentit del xino xano.

Font: Vista al programa Connexions, de TV3, del dimarts, 23 d'octubre de 2001.

Als cornuts els picava el front

Parèmia: Als cornuts els hi picava el front.

Origen: Antigament la vigília de Sant Corneli els estudiants treien la imatge que tot l’any hi havia a la capelleta i hi posaven la de Sant Corneli patró dels casats.

Segons veu popular tots els marits de la ciutat en tal dia anaven a visitar el seu patró o, com a mínim, passaven pel davant de la capelleta. La gent deia que els cornuts, és a dir, els que la muller els era infidel, al moment de passar pel davant de la imatge sentien una mena de picor al front que els obligava a haver-se de gratar. Era el sant que els prevenia de l’abús que la seva esposa cometia amb ells.

En tal dia la concurrència per aquesta via era molt intensa; la gent creia que el casat que no hi anava temia que la muller l’enganyés i per tal de no tenir-ne el convenciment preferia més ignorar-ho.

Hom deia que els casats que durant set anys consecutius havien fet la visita al sant en tal diada, aquest els guardava de la infidelitat de les respectives mullers.

A més dels casats aquesta via es veia molt concorreguda per d’altres ciutadans, que miraven amb gran atenció si algun dels transeünts en ésser davant de la imatge es gratava el front, com a preludi del naixement de la banya acusadora.

Nota: Aquesta capelleta es trobava al carrer de Capellans.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Tants caps, tants barrets

Parèmia: Tants caps, tants barrets.

Origen: Ho explica Emili Casademont al seu blog. Atribueix la frase a Serafí Pitarra.

Era poeta, dramaturg i empresari teatral. I es deia Frederic Soler i Hubert. Però, a partir de l'any 1856, a causa d'haver escrit una peça de molt mal gust (Don Jaume el Conqueridor, paròdia d'una obra en castellà d'Antonio Altadill) amb un pseudònim, tothom l'ha conegut com a Serafí Pitarra, nom i cognom que corresponen al referit pseudònim, utilitzat per intentar amagar la seva vertadera identitat. Pel que acabo de llegir a la premsa, avui dia és molta -moltíssima, millor dit- la gent que ignora que Serafí Pitarra és l'autor d'un parell de frases cèlebres, les quals, al cap de més d'un segle i mig d'haver-les inventat, han aconseguit arribar fins als nostres dies ben fresques. Ben fresques, encara que quasi ningú no sap què les motivà i què volen significar. Aquestes dues frases cèlebres són «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets».

Començant pel principi, tal com ha de ser, cal consignar que Frederic Soler i Hubert nasqué el 9 d'octubre del 1839 a Barcelona, ciutat on morí el 4 de juliol del 1895. Fill d'un fuster, quedà orfe de mare a l'edat de tres anys. I als nou, en quedar també orfe de pare, anà a viure amb el seu oncle, Carles Hubert, propietari d'una rellotgeria al Barri Gòtic, oncle que, un lustre després, o sigui, quan el noiet tenia catorze anys, fou igualment visitat per la Parca, circumstància que obligà Frederic Soler a deixar l'escola i fer-se càrrec d'aquella botiga, on venia i arreglava rellotges, feina que compaginava amb la seva afició pel teatre, en el qual no trigà gaire a debutar (precisament, quan es feia popular en els cercles artístics com a actor, còmic i poeta) en una companyia «amateur».

A la rerebotiga de la rellotgeria d'en Soler, acostumava a reunir-s'hi un grup d'escriptors i artistes, com José Zorrilla, Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, aquest últim acompanyat per molts integrants -o futurs integrants- dels seus cors, i, quan la botiga tancava a la nit, representaven, al mateix local, el teatre que el rellotger escrivia. Així, hi escenificaven Per un casament i Don Jaume el Conqueridor, les seves primeres obres, i, en acabar, feien un petit àpat. Cal ressaltar que, en aquell temps, era típic que les noies, en aquests casos, fossin considerades com a convidades, anant totes les despeses a càrrec dels nois. Però en Pitarra, desitjós d'acabar amb aquell «mal costum», creà un parell de frases que, ben aviat, es feren popularíssimes a la Ciutat Comtal, popularitat que, com una taca d'oli, s'escampà per tota la resta del Principat. O sigui, les ja més amunt esmentades, «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», que volien dir que cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta. Pel que fa a la primera frase, alguns, des de fa anys, la relacionen amb les prostitutes, atès que, com és sabut, cal pagar per rebre els favors d'una «gata». I pel que respecta a la segona («Tants caps, tants barrets», usada a vegades per Josep Pla en els seus escrits redactats en castellà i traduïda com «Tantas cabezas, tantos sombreros»), també alguns, des de fa anys, la relacionen amb un fet. És a dir, el fet que cada individu o «indivídua» té una forma distinta de pensar i obrar. Tot completament equivocat.

L'esquella de la Torratxa, que donaria nom a una coneguda revista barcelonina de caire satíric, fou l'obra de Serafí Pitarra amb què s'iniciaren, el 24 de febrer del 1860, les representacions teatrals de La Gata, és a dir, el grup que començà a oferir, al petit teatre Odeon del barceloní carrer de l'Hospital, sessions periòdiques de comèdies de tipus humorístic en llengua catalana, escrites en «el català que ara es parla», com feia i deia Pitarra. I el mateix any 1860, l'escriptor hi estrenà, així mateix, La botifarra de la llibertat, La pau d'Espanya, Les píndoles de Holloway, etc., peces caracteritzades per la sàtira i la paròdia dels esdeviments de l'època. D'aquesta manera, en La pau d'Espanya, per exemple, hi ironitzava la campanya portada a terme pel general Prim a l'Àfrica. I, per altra banda, convé destacar que L'esquella de la Torratxa, paròdia d'un drama històric, aconseguí tal èxit, un èxit rotund, que féu que la Librería Española edités una col·lecció, que contenia mitja dotzena d'obres de Serafí Pitarra, sota el títol Singlots poètics.

I fou l'any 1865, quan Frederic Soler decidí iniciar l'etapa com a dramaturg seriós, al Teatre Romea -teatre del qual esdevingué empresari i director artístic-, amb l'estrena de Les joies de la Roser. En aquest drama, en tres actes i en vers, basat en una de les guerres civils espanyoles d'aleshores, hi tingué molt a veure la població gironina d'Hostalric (comarca de la Selva), ja que fou allà, ben a la vora de la font del mas Bosom (antiga masia no gaire lluny del castell, documentada al segle XVI, i transformada avui en un restaurant, igual que aquella antiga rellotgeria del Barri Gòtic barceloní), on Pitarra s'inspirà per escriure aquesta obra, considerada com el fonament del teatre català de la Renaixença. Anys més tard, els hostalriquencs dedicaren un emotiu homenatge a Frederic Soler i Hubert, que és recordat en una placa que hi ha a la vila. Les joies de la Roser, per cert, fou representada una vegada a València, «traduïda» al valencià per Leandro Torromé. I escric «traduïda» entre cometes, car l'home modificà l'obra al seu gust (amb un fort disgust per part d'en Pitarra, valgui el joc de paraules), tot canviant, per exemple, Hostalric per un poblet proper a València i la Mare de Déu de Montserrat per la Mare de Déu dels Desemperats, modificacions degudes, segons manifestà Torromé, que era un còmic, «per unes circunstanssies espesials». A més, donà per finalitzada la representació amb un «¡Viva España!», absent del text original. Al País Valencià, sempre, per dissort, hi ha hagut gent així...

El gran Serafí Pitarra, l'autor de les frases «Paga que és gata» i «Tants caps, tants barrets», l'origen i el significat de les quals crec haver posat en clar, té un monument a la Ciutat Comtal, construït per l'escultor Agustí Querol i inaugurat ara acaba de fer un segle...

Explicació: Cadascú havia de pagar la part corresponent de la despesa feta.

Nota: Pel que he pogut documentar, la citació té un origen remot llatí: Quot homines, tot sententiae [LL], atribuïda a Terenci (llegida a Formió, v. 454), d'on hauria passat a la resta de llengües de cultura llatina (anglès, italià, castellà, català...): Tants homes, tantes opinions, Tanti uomini tanti modi di pensare [IT], etc.

Font: A l'article Dues frases cèlebres de Serafí Pitarra, del blog d'Emili Casademont i Comes.

Venir d'Arbeca

Parèmia: Venir d'Arbeca.

Variants i sinònims:

• Ésser d'Arbeca
• Baixar d'Arbeca

Origen: Diu Amades:

Arbeca ha tingut sempre fama per l'organització de grans cóssos; en totes les festes populars les curses ocupen un lloc molt principal. Això ha fet que a Arbeca sempre hi hagi hagut grans corredors, els quals es disputaven els premis de les curses més importants de les festes tradicionals. Quan Barcelona celebrà el quart centenari del descobriment d'Amèrica, l'any 1892, entre els festeigs d'aire popular figurà una cursa amb valuosos premis. Hi prengueren part gran nombre de corredors professionals vinguts de molts indrets, i entre ells els d'Arbeca. Tothom vestia més o menys la indumentària pròpia dels esportius d'aquellas temps, excepte els d'Arbeca, que corrien amb calçotets llargs de temarell. La presència d'aquells rústecs corredors entremig d'aquell bé de Déu excità la curiositat i la gent preguntava humorísticament qui eren aquells pagesos i es feu la contesta general: --Han vingut d'Arbeca.

Explicació: Usat per a tractar algú de rústec i de poc coneixedor dels usos i costums de ciutat.

Nota: A l'Enciclopèdia Catalana (s. v. 'Arbeca') s'apunta una altra possible explicació de la dita proverbial:

El 1552 Arbeca continuava essent la població més gran de les Garrigues. A aquest fet contribuí sens dubte que el lloc fos elegit pels poderosos Cardona com a residència predilecta. Ja hi féu obres (1475), acabada la guerra contra Joan II, Joan Ramon Folc (III) de Cardona (que morí el 1486), però l'impuls definitiu el donà el primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc (IV), casat amb Aldonça Enríquez (tia de Ferran II), que continuà tenint dins la cort el poder i la influència de què havia gaudit el seu pare (morí el 1513), i al qual hom atribueix la construcció del castell palau d'Arbeca, celebrat a l'època com un dels més bells de Catalunya.
El 1585 passà pel castell Felip II de Castella en el seu viatge per terres lleidatanes. En recull l'estada el seu cronista Enrique Cock, que formava part del seguici, el qual afirma que el duc era l'únic gran d'Espanya autoritzat a encunyar moneda (efectivament es feren diverses encunyacions, com l'autoritzada el 1595).
En aquesta època (segle i mig) que els poderosos ducs de Cardona habitaren al luxós castell podria tenir origen la coneguda frase "Jo vinc d'Arbeca", que en ser requerits a intervenir en la complexa i conflictiva política del moment (lluites per al domini de la paeria de Lleida, Germanies, etc.) haurien adduït els ducs com a excusa o distanciament.

Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

A la taula de l'abat qui no hi és no hi és comptat

Parèmia: A la taula de l'abat qui no hi és no hi és comptat.

Origen: Era costum que quan el pare abat s’asseia a taula, ja no ho pogués fer cap més germà; si algun confrare es trobava fora del convent a l’hora de l’àpat, en tornar no podia fer la menjada perduda i havia d’esperar que tornés a ésser hora de refetor per fer l’àpat que seguia.

Explicació: Aquest costum va donar peu a la formació de la parèmia que diu: "A la taula de l’abat qui no hi és no hi és comptat", emprada per indicar que no es té en compte ni consideració al qui no fa acte de presència. I com que aquesta regla sembla que eren les ordres benedictines les qui més la practicaven, hi ha versions del refrany que en lloc de la taula de l’abat, retreuen la taula d’en Bernat.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Salut i força al canut!

Parèmia: Salut i força al canut!

Origen: Salut sabem prou què vol dir. I el canut és el corn buidat on duien la pólvora els bandolers. També era una canya o branca buidada on els mercaders guardaven les
monedes d’or.

Explicació: És una manera de dir que desitges benestar i riquesa.

Font: Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 54», de gener de 2008, publicada per l'Ajuntament de Mollet.

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: Associació Conèixer Catalunya (ACCAT).

Nota meva: en determinats moments es va perdre la tradició etimològica d'on provenia la dita i s'entenia com a expressió de potència sexual. Per això, sovint és deia: Salut i força al canut (als homes) i Salat i força al forat (a les dones).

Ens ho explica l'autor del blog Escatologia i escatofília amb algun detall més:

A principis de segle es va fer famosa la frase "Salut i força al canut" que ara tothom creu que feia referència a la potència sexual masculina. No era cert. Antigament, els homes es guardaven els diners en una mena de canut de canya subjectat per la faixa. El sentit de la frase era que tingueres molta força, molta potència econòmica al "canut", però de canya. En canvi, quasibé al mateix temps en va eixir una altra que sí que feia referència a la potència sexual: "Salut, pessetes i força a les castanyetes".

Voltar més que els porcs de Sant Antoni

Parèmia: Voltar més que els porcs de Sant Antoni.

Variants i sinònims: Donar més voltes que els garrins de Sant Antoni.

Origen: A Barcelona s’havia celebrat una fira especial de porcs a l’Esplanada (antic espai entre la muralla i l’actual passeig de Sant Joan). Més tard la fira es traslladà a la plaça de la Constitució, plaça que l’any 1823 el nou ajuntament absolutista la denominà plaça dels Porcs. Actualment és la plaça Pla del Palau. La nota característica d’aquesta fira, ben diferent de la rural, eren els seus compradors: la gent benestant de l’època. La gent rica sortia a fer ostentació de la seva riquesa, seguida de tants criats com podia, tot comprant més del necessari.

També a Barcelona, a més dels qui podien comprar-lo, mataven porc els afavorits amb els premis de la rifa dels Tres Porcs de Sant Antoni, instituïda per al sosteniment de l’Hospital de Sant Llàtzer. Perquè la gent comprés bitllets per a la rifa, des d’Any Nou fins al dijous gras els tres porcs eren passejats pels carrers de Barcelona acompanyats de dos músics. Aquesta cercavila va originar la frase:

«Voltar més que els porcs de Sant Antoni».

La rifa es va celebrar fins al 1879, en què foren suspeses totes les rifes locals per tal que prengués més increment la rifa oficial del govern.

Al respecte, Daniel Sancho París diu:

A Catalunya, la tradició de rifar un porc la trobem en diversos pobles. Així, a Prats del Lluçanès es fa per Carnestoltes, i també a Castellbisbal on, entre totes les comparses participants en la festa en honor al rei Carnestoltes, es rifa un porquet. En la població de Rubí, per Sant Antoni es rifa un porc, un xai i un pernil. En la comarca de la Terra Alta, havia estat tradició de donar un porquet a Sant Antoni pels favors rebuts. El garrí era deixat de la ma de Déu pels carrers del poble, amb un destinitiu que l’identifiqués. La gent li donava de menjar. Per la diada del sant patró era rifat a benefici de la confraria de Sant Antoni o per les despeses de l’organització de la festa. D’aquesta antiga tradició ha quedat la dita de “donar més voltes que el garrinet de sant Antoni” per a les persones que va sempre donant voltes amunt i avall.

Font:

• La matança del porc, del web de Tradicions i costums d'Òmnium Cultural.
• Escrit «Pregó de la Festa Major de les Llambardes (Alt Penedès)», del blog de Daniel Sancho París, historiador, del dimecres, 28 de novembre de 2007.

Calçar-se les sabates

Parèmia: Calçar-se les sabates.

Origen: Les comunitats de frares descalços que havien d’emprendre un viatge llarg i de trescar per indrets pedregosos i de mal caminar, solien calçar-se. En els annals de la vida conventual de les comunitats descalces, es troba sovint la indicació que tal o qual cosa l’havien de fer calçats.

Explicació: Aquest costum originà les formes proverbials, "lligar-se bé les espardenyes", "ja cal que es calcin" i "calçar-se bé les sabates", i encara d’altres que associen les idees de calçar-se amb l’empresa d’una feina dura i difícil.

Font: Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.

Per la lluna de gener talla la fusta el fuster

Parèmia: Per la lluna de gener | talla la fusta el fuster
Variants i sinònims: Si bona fusta et vols fer | talla la fusta pel gener.

Origen: Diu Griñó:

Una creença general, subsistent encara avui dia, és que la fusta s'ha de tallar a la tardor i a l'hivern i que cal que sigui sempre en lluna vella, la més immediata a Nadal, fins a la lluna vella de gener, perquè així no es torna guerxa ni es corca. Bé prou ens ho diu el refranyer:

Per la lluna de gener
talla la fusta el fuster

Si bona fusta et vols fer
talla la fusta pel gener.

A les comarques ripollenques, en canvi, estaven segurs que el més bon temps era el setembre, si bé tenint molt en compte les fases de al lluna:

La bona fusta, per obrar,
pel setembre l'has de tallar;
per la lluna nova
talla la soca
i per la lluna vella
talla l'estella.

Font: David Griñó (1981): Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24 . Pàg. 147-148.

Lents com la moleta de Raons

Parèmia: Lents com la moleta de Raons.

Origen: A la Masia de Raons s’hi pot accedir per pista des de Gotarta o des de Malpàs. Nosaltres aquest cop hi baixem des de Gotarta per un camí estret i pedregós que ens fa anar a pas de bou; «lents com la moleta de Raons», com diuen la gent d’ací dalt.

Explicació: Molt lents.

Localització: És una masia de la rodalia del Pont de Suert (Alta Ribagorça).

Font: Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Primera edició en aquest format: 2005.

Donar les absoltes

Parèmia: Donar les absoltes.

Origen: Les absoltes són el prec que fa el sacerdot als oficis de funeral.

Explicació: Donar les absoltes (a algú), per tant, és una frase feta que significa donar-lo pràcticament per mort.

Font: Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'oremus. Barcelona: Edicions La Campana.