dilluns, 24 novembre de 2014

Quedar com Camot

Parèmia: Quedar com Camot

Origen: Diu Toni Cucarella al seu blog Toni Cucarella en roba de batalla:
«Diem: "Hem quedat com Camot", i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant -Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró...- només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d'alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n'hem pogut donar. I tot seguit n'hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l'Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com "Camot".»


«Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l'any 1780. De jove va seguir l'ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena -fuig, faena, fuig!-, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l'any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

«La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, després amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L'acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L'acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se'n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d'una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

« Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l'últim i a part. Però se'n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i "molt va patir en el trajecte, unes voltes per l'estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l'ofegaven". Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d'aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: "Que desgraciat que sóc!".
«
Diu Sucias, i jo li ho traduesc: "Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L'endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l'un al costat de l'altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d'aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d'un mal burro..." La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l'Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se'n planyia: "Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!".

«Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s'hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l'ofici de botxí.
Explicació: Es diu quan volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia

Font: Toni Cucarella, al blog Toni Cucarella en roba de batalla, a l'article Els habitants de l'idioma: Camot (28-4-2005). 

dimarts, 4 novembre de 2014

Prendre les mides d’en Bascu

Parèmia: Prendre les mides d’en Bascu.

Origen: El seu significat és prendre malament les mides, ja que l’anecdotari popular diu que en Bascu les prenia amb els dits. En Bascu era un manyà que tenia la manyeria al C. Unió, núm. 17. Ell no va tenir fills i el seu nebot, Joaquim Nicart, va continuar l’ofici. És per això que avui dia tothom el coneix com a Bascu, tot i que de jove tenia el sobrenom de Moratis. El motiu era perquè jugava a futbol i a Barcelona -ell va venir de fora- havia jugat amb la “Penya Moratis”.

Explicació: Prendre les mides malament.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 30 octubre de 2014

Alto les seques!

Parèmia: Alto les seques!

Origen: Diu Pau Vidal: «L’expressió té l’origen en una fonda de sisos, cases de menjars barats, de Barcelona. Es veu que, cap a la primeria del segle, un client especialment garrepa, que havia comprat un llonguet a la fleca, es va ofendre quan el cambrer va cantar la comanda a la cuina: “Un plat de seques sense pa, que el senyor ja el duu de casa”. En veure que el client, avergonyit, marxava del local, hi va tornar: “Alto les seques, que el senyor s’ha enfadat i se’n va”.»

Variants i sinònims: Para el carro! 

Font: Pau Vidal (2005): En perill d'extinció (100 paraules catalanes per salvar) (Editorial Empúries, Barcelona).

dimarts, 21 octubre de 2014

No tenir-ne ni per a la cadira de missa

Parèmia: No tenir-ne ni per a la cadira de missa.

Origen: Ho explica Esteve Gaja a El Manlleu d'ahir:
L'assistència a missa, dins el culte catòlic, ha estat sempre gratuïta i no pot ser d'altra manera. És de recordar, però, que fins a l'any 1936 a l'església parroquial es pagaven cinc cèntims per poder seure en una cadira que, per cert, calia anar a buscar al magatzem situat al final del temple. 

Per als qui no volien o no podien pagar hi havia una bancs, l'ús dels quals era gratuït. Les quantitats que s'obtenien pel servei de les cadires anava destinat al manteniment del temple i del culte. 

Val a dir que els cinc cèntims només es pagaven el diumenge i a l'hora de la missa. Els dies feiners, o si es tractava d'altres funcions religioses, no es pagava res. 

Aleshores, i per aquest fet del pagament de cinc cèntims, va popularitzar-se la dita: "No en té ni per la a cadira de missa" per significar que s'anava curt d'armilla. 
Significat: Ser pobre, Anar curt d'armilla

Lloc: Es diu a Manlleu (Osona).
 
Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

divendres, 12 setembre de 2014

Fer el negoci d’en Robert amb les cabres

Parèmia: Fer el negoci d’en Robert amb les cabres.

Origen: L'anecdotari popular deia que en donava dues de negres per una de blanca.

Explicació: Fer un mal negoci.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 15 juliol de 2014

Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt.

Explicació: Fer-li assumir la responsabilitat d’un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 1 juliol de 2014

Pesar figues

Parèmia: Pesar figues.

Sinònims: 
  • Cloure l'ull
  • Encetar el son
  • Fer becaines
  • fer la becaina
  • Fer petar la becaina
  • Fer un acluca l'ull
  • Mig adormir-se
  • Trencar el son
Origen: Algunes fonts citen Coromines: "pesar figues (fer becaines) - per les davallades brusques de la barbeta del qui s'està adormint bo i assegut, com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit".

Explicació: El sentit de la frase és endormiscar-se, fer cops de cap durant una curta becaina. En castellà se'n diu "Dar cabezadas".


diumenge, 29 juny de 2014

Cada any, sant Pere, un se'n queda

Parèmia: Cada any, sant Pere, un se'n queda

Origen: Diu Joan Amades al Costumari català: «Avui és perillós nedar i pescar, perquè cada s'ofega una persona. Aquesta creença sembla estar relacionada amb l'antic costum de recordar un tribut o ofrena a les divinitats de les aigües que el cristianisme a reduït al sant Apòstol, patró de la gent de mar».

Josep Antoni Trepat, a Refranys de vora mar, precisa: «La diada de Sant Pere era sagrada per als vells mariners i pescadors, motiu pel qual s'abstenien de navegar, pescar o, fins i tot, de banyar-se, per por d'ofendre el sant pescador i córrer perill de morir ofegats»

Font: 
  • Joan Amades (1950): Costumari català, VI (s. v. '28 de juny. Sant Pere'), pàg. 300.
  • Josep Antoni Trepat (1995): Refranys de vora mar (Ed. Noray, Barcelona). Col·lecció «El nostre mar», núm. 2

dimecres, 25 juny de 2014

Passar per l'adreçador

Parèmia: Passar per l'adreçador.

Sinònims:
  • Abaixar el cap
  • Fer la farina blana
  • Jurar bandera
  • Llaurar dret
  • Passar per ací o per la porta
  • Passar per l'aplanador
  • Passar per la mola
  • Passar per la pedra
  • Passar per les baquetes
  • Posar el peu a rotlle
  • Posar-se a rotlle
  • Tornar a la rega
Origen: Carles Riera, en l'article Un polític de mal traduir, del diari "Avui" del dia 22 d'octubre de 2003 Vist a l'arxiu de Rodamots) diu:
«Un altre dia, aquell mateix polític va dir: "Els farem passar per l'adreçador". Cal saber, segons explica el savi i magne Diccionari d'Alcover i Moll, que l'adreçador és "el nom de l'eina de fuster, de la forma i grossària de la garlopa, però que el ferro només té la meitat d'amplada de la fusta, i l'altra meitat forma un galze que s'aferma en el cantell de la peça que planegen a fi d'igualar bé i deixar completament recta i plana la superfície; cast. juntera". I, d'acord amb el diccionari, "de l'ús d'aquesta eina prové la locució fer passar per l'adreçador: fer complir algú amb l'obligació, no permetre que en surti escàpol, tractar-lo amb estricta justícia". Remarquem això darrer: tractar-lo amb estricta justícia. Ara bé —que vol dir moro—: els veïns optaren per pasar por el aro, però això significa, segons el Diccionario de María Moliner: "Aceptar, a pesar de la repugnancia que se siente hacia ella, cierta cosa; ceder, someterse". I tots sabem, perquè ho hem vist al circ, que són els lleons, o els tigres, principalment, els qui pasan por el aro, atiats i fuetejats per un domador. Encara un altre dia, aquell mateix polític verbalitzà un "Tites, tites!", que esdevingué, per al veïnat, "¡Pitas, pitas!".» 
Explicació: Sotmetre's a una imposició, haver de fer una cosa vulgues no vulgues.

Font: Rodamots, citant un article de Carles Riera, professor de la Universitat Ramon Llull, en un article al diari "Avui", en el qual cita el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll (DCVB)

dijous, 19 juny de 2014

Perdre l'oremus

Parèmia: Perdre l'oremus.

Variants i sinònims:
  • desconcertar-se
  • guillar-se
  • perdre el cap
  • perdre el control
  • perdre el discerniment
  • perdre el judici
  • perdre el senderi
  • perdre el seny
  • perdre els estreps
  • perdre l’enteniment
  • perdre la xaveta
Altres parèmies amb oremus:
  • Trencar (o Rompre) l’oremus (o els oremus): interrompre inoportunament un acte.
  • Fer oremus: fer molt poca claror un llum, tenir tendència a apagar-se (és diu a Mallorca i Menorca).
Explicació: Algú, perdre el control de si mateix: desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que s’ha de dir o fer.

Origen: 'Oremus' és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa: preguem. Era una mena d’invitació feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici, del breviari, etc.

Suposo que el significat de desorientar-se, de perdre l’oremus ve precisament del fet de perdre l’atenció.

Font: Vist al blog Mot a mot, perquè cada llengua és un gran tresor!, en l'entrada Oremus, del dia 10 de juliol de 2009.


dilluns, 26 maig de 2014

Donar carabassa

Parèmia: Donar carabassa.

Equivalents: Dar calabazas [ES]

Origen: (Tret de l'escreix de Rodamots a l'expressió Donar carabassa). Diu Eugeni S. Reig a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008):
Donar carabassa és rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.
Així com aquesta altra, també tradicional:
Carabassa m'han donat,
jo l'he presa per meló.
Més m'estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.
En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:
—I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?
Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l'apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[...] en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.
Explicació: Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home

Font: Eugeni S. Reig (2008): a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)

dimarts, 20 maig de 2014

Alarma! Alarma!

Parèmia: Alarma!

Origen: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma' diu: «Al arma, al arma. exp. Pera prevenir á las tropas que prengan las armas. || cast. Al arma, al arma | Á las armas || ll. Ad arma».

Explicació: Del crit d'alerta de prendre les armes, prové el nostre crit d'alarma.

dilluns, 31 març de 2014

Fer llambrots

Parèmia: Fer llambrots

Origen: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja:
Fer llambrots era, en altre temps, una veu exclusivament manlleuenca, avui caiguda en desús. Volia dir, més o menys, fer mofa, escarni, vituperar i tenia expressió gràfica en el treure i amagar la llengua ràpidament. 

Fer llambrots, és a dir, moure la llengua de dins a fora era, a Manlleu, un insult. 

-M´ha fet llambrots, deien els infants de la vila mostrant-se´n ofesos. 
Explicació: Fer mofa o escarni.

Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

dijous, 20 març de 2014

Destapar la caixa dels trons

Parèmia: Destapar (o Obrir) la caixa dels trons.

Equivalents: Abrir (o Destapar) la caja de los truenos [ES].

Explicació:
  • S'utilitza per indicar que una persona o alguna cosa és font de conflictes (DDLC)
  • Provocar un escàndol (RASPALL-MARTÍ 1984)
  • Tomar medidas graves [ES] (DEA)
Origen: Ens ho explica Núria Puyuelo: «Pel que fa al seu origen, la hipòtesi més estesa és que la caixa dels trons es refereix a la capsa de Pandora, on Zeus, déu dels trons, va posar tots els mals de la humanitat. Ara bé, hi ha una altra teoria. La caixa dels trons també era la caixa on transportaven les municions que s'utilitzaven per fer l'efecte sonor dels trons en el teatre. Així ho recull Francesc Massip en El teatre català dels orígens al segle XVIII.
Encara hi ha una última accepció. El Diccionari de renecs i paraulotes, de Pere Verdaguer explica que la “caixa de trons” és un eufemisme per parlar del cul.»

Font: Núria Puyuelo (2011): Obrim la caixa dels trons, article a El Punt Avui, del dimarts, 15 de novembre de 2011.

dimarts, 11 març de 2014

Anar de gorra

Parèmia: Anar de gorra.

Variants i sinònims:
  • A la bibilis-bibilis
  • D'arròs
  • De baldraga
  • De bòbilis-bòbilis
  • De bufa
  • De forro
  • De franc
  • Debades
  • Gratuïtament
  • Sense pagar
  • Sense treballs ni despeses
Explicació: Diu Joana al blog El teler del record: «Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostelers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.»

Font: Llegit a l'article Anar de gorra del blog El teler del record, del dia 4 de juny de 2006.

divendres, 17 gener de 2014

Sant Antoni ens guardi!

Parèmia: Sant Antoni ens guardi!

Origen: Sant Antoni Abat, que se celebra el dia 17 de gener, és tingut com a patró dels animals, especialment dels domèstics. D’altra banda, se li atribuïen poders guaridors, tant a les persones com als animals: va guarir a la filla del governador de Barcelona i a un garrinet camatort; la truja, agraïda, no va abandonar mai el sant, tal com demostra la iconografia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 2 gener de 2014

De fil de vint

Parèmia: De fil de vint (o de fil d'a vint).

Significat: Molt bo, molt ben fet, de primera categoria, de la màxima qualitat, excel·lent.

Lloc: Alcoi (Alcoià, País Valencià)

Origen: Diu Eugeni Reig:
La denominació fil de vint (del núm. 20) correspon a la numeració emprada en la indústria tèxtil per a la llana cardada, segons la qual el número d’un fil és el pes en grams d’una madeixa de 504 metres. Aquest és un sistema de numeració directe, és a dir que com més prim és el fil més baix és el número que li pertoca. Per consegüent, direm que un fil és del núm. 20 (fil de vint) quan una madeixa de 504 m pese 20 g. El fil de llana cardada més fi que es sol fabricar és el del número 18, ja que fils més prims es trenquen amb facilitat. A Alcoi, en l’època en què es teixia el triturat obtingut a partir de draps vells, s’usava, per al fils que s’obtenien filant la borra, la mateixa numeració que per als fils que s’elaboraven a partir de la llana cardada però, evidentment, amb una matèria primera de tan baixa qualitat era molt difícil aconseguir el núm. 20 i pràcticament impossible fabricar-ne d’un gruix més petit. Per tant, una tela teixida amb fil de vint era la de major qualitat possible en regenerat. Eixe és l’origen de l’expressió.

Caldria afegir que Alcoi tenia un sistema de numeració propi per als fils de llana regenerada, segons el qual un fil de triturat té tants punts com madeixes de 1.320 metres entren en una lliura d’Alcoi (473,5 grams). Aquest sistema és invers, ja que si el fil és més prim, el número de punts és més alt. Amb uns càlculs molt senzills es pot trobar l’equivalència dels dos sistemes. El fil de vint seria, en el sistema tradicional alcoià, el fil de 9 punts (o punt del 9). Aquest sistema de numeració està en complet desús des de fa anys.
Font: Article publicat per Eugeni Reig al periòdic Ciudad, el diumenge, 31 de maig del 2009.

dilluns, 24 juny de 2013

Gent de Can Fanga

Parèmia: Gent de Can Fanga.

Origen: Ho llegim a l'article Gent de Can Fanga, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo:
Els barcelonins, de la mateixa manera que molts habitants d’altres ciutats, tenen alguns gentilicis despectius l’origen dels quals es perd en la memòria col·lectiva. 

Una d’aquestes denominacions encara arrelada especialment a les comarques gironines és la d’anomenar a la ciutat Can Fanga, i als seus habitants, gent de Can Fanga o fins i tot canfangueros. 

Tractant-se d’un tema de cultura popular hi ha, com sempre, diferents teories sobre l’origen d’aquest sobrenom. La més fonamentada però, sembla lligada directament amb l’època de construcció de l’Eixample barceloní, ja que a finals del segle XIX i principis del XX bona part del Pla de Barcelona es veié afectat per aquestes obres. 

La majoria dels solars, doncs, eren buits o en procés de construcció, i pel que fa als carrers, hem de tenir en compte que abans de finalitzar el procés d’instal·lació de llambordes, la sorra i el sauló eren l’única pavimentació prèvia. El Pla de Barcelona havia estat fins aleshores creuat per rieres que baixaven de Collserola, i ara, aquestes, per poc que plogués, reconquerien l’espai entre els carrers. 

Tot plegat feia que aquests dies, el més comú fos enfangar-se fins ben amunt, i que la gent que venia de fora, sovint s’emportés aquesta imatge de la ciutat. El més curiós de tot, és que a l’actual barri de l’Eixample encara queden testimonis materials que ens poden parlar d’aquells temps: es diuen llevafangs i els pocs que queden no són ara més que un element per al record. Tenen forma d’ “H” o de “D” invertida i servien per netejar les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Alguns fins i tot es troben acompanyats d’una petita barana metàl·lica per mantenir l’equilibri mentre s’aixeca el peu. 
Explicació: És el malnom despectiu que s'aplica als barcelonins.

Font: Vist a l'article "Gent de Can Fanga", del 31 d'octubre de 2009, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo

dilluns, 17 juny de 2013

Molta merda!

Parèmia: Molta merda!

Origen: Ho llegim al blog Ginkgo, relacionada amb el món del teatre:
Heu sentit mai, entre els actors de teatre, dir "molta merda!" per desitjar-se sort en una obra? Com estava intrigat sobre l'origen d'aquesta expressió, he buscat i he trobat el següent: 

Aquesta expressió es remunta al segle XIX, quan encara no existien els cotxes i la gent es movia en carruatges de cavalls. Com ja podeu anar intuint, la majoria de públic que assistia a una estrena teatral ho feia en aquest mitjà de transport. I què passava quan ja havia arribat tothom? Doncs que l'entrada del teatre (el carrer, s'entén) era pleeeeeeeeeeeena de "caques" de cavall. 

Conclusió: quanta més merda hi havia, més gent omplia el teatre. 
Explicació: Per desitjar sort a qui fa una estrena teatral.

Font: Vist a l'escrit Molta merda!, del Blog Ginkgo.

dilluns, 10 juny de 2013

Poder anar darrere un combregar

Parèmia: Poder anar darrere un combregar.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:
El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general.

El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma. Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. 

Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. 

Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. 

I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”. Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats.
Explicació: Es diu d'algú que s'ha atipat de valent.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Una dita osonenca: 'Poder anar darrera un combregar'. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)", del 14 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

dilluns, 3 juny de 2013

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:
Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.
Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)

dimecres, 8 maig de 2013

Terrassa mala raça, Sabadell mala pell

Parèmia: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell.

Origen: Diu Joaquim Verdaguer a "Terrassa mala raça, Sabadell mala pell":

Les dues capitals del Vallès Occidental han viscut molts episodis d'enfrontaments al llarg de la història.

Cal remuntar-se fins al segle XIV per entendre l'origen de la dita «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell». La nit de Nadal de l’any 1350 l’abat Arnau Ramon de Biure de Sant Cugat va ser assassinat dins l’església del monestir. El Papa (que llavors s’estava a Avinyó) va proclamar un anatema deixant escrit «gens Terracie et Sabadelli / gens inimica Dei». Que ve a dir que la gent de Terrassa i de Sabadell és enemiga de déu, ja que es culpava com a criminals a Berenguer de Saltells i la seva banda de malfactors, gent de les dues viles. El poble, que no sabia llatí, va transformar l’anatema i va afegir el rodolí.

Una altra versió, tal com n’informa l’historiador Salvador Cardús en el seu llibre “Terrassa Medieval”, diu que el refrany complet és: «A Terrassa, mala raça, la meitat en són jueus». A l'edat mitjana hi havia una comunitat jueva relativament important que es dedicava al comerç. Un tercera dita deia: «A Terrassa, mala raça A Sabadell mala pell, I a Granollers us prenen els diners». 
Significat: Dita tòpica que demostra la rivalitat d'aquestes dues ciutats vallesanes.

Nota: En l'article de referència hi trobareu detallats molts altres motius de rivalitat entre ambdues viles.

Font: Joaquim Verdaguer (2013): «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell», al diari "La Torre del Palau" (4-5-2013)

dilluns, 22 abril de 2013

Vendre's per un plat de llentilles (o llenties)

Parèmia: Vendre's per un plat de llentilles (o llenties).

Explicació: Renunciar a la integritat i als principis en canvi de coses materials.

Equivalents: Venderse por un plato de lentejas [ES].

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. 'vendre's per un plat de llentilles':
Del personatge bíblic Esaú, fill primogènit d'Isaac, que, en tornar de cacera mort de cansament i de gana, vengué al seu germà Jacob el dret de primogenitura en canvi del plat de llentilles que aquest estava guisant, segons el relat del Gènesi (25.29-34).
Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

dilluns, 8 abril de 2013

Ser un tiquis-miquis

Parèmia: Ser un tiquis miquis.

Explicació: Primmirat, excessivament observador dels detalls.

Equivalents: Ser un tiquismiquis [ES] (DCVB 1926-68).

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. tiquis miquis:
Dels pronoms personals llatins tibi et michi, 'per a tu i per a mi', amb la forma tichi analògica de michi, variant medieval de mihi, i escrit junt.
Nota: També ho trobem escrit tiquis-miquis (DCVB 1926-68).

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

dimecres, 13 febrer de 2013

Passar uns dies a l'Art

Parèmia: Passar uns dies a l'Art.

Sinònims i Variants:
  • Passar vuit dies a ca l'Anguilero 
  • Enviar vuit dies al carrer Groc (A l'Hospitalet de Llobregat) (Nota: És un carrer de poques cases molt humil de L'Hospitalet de Llobregat)
Origen: Diu Joan Puigmalet: «"L'Art" era la zona dels pescadors de l'art de can Tunis, a L'Hospitalet de Llobregat, un barri especialment humil. La dita pratenca variava sobre la quantitat de temps a passar a l'Art. Hem recollit "uns dies", "una temporada", "quinze dies", "tres mesos"... Lògicament era usada per la gent que tenia coneixement d'aquesta zona pobra de can Tunis.»

Explicació: Frase feta usada per alguns pratencs quan algú, especialment una criatura, menjant a taula, no es volia acabar el que tenia al plat. S'enunciava "passessis uns dies a l'Art i ja t'ho acabaries!", "... ja t'ho menjaries!" o expressions equivalents.

Localització: Es diu al Prat de Llobregat.

Font: Joan Puigmalet (2013): Trons a remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat (Rúbrica Editorial, Ajuntament del Prat de Llobregat).