dijous, 24 de novembre de 2016

Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs

Parèmia: Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs.

Origen: Aquesta dita es refereix a la fira de Sant Tomàs, que es duu a terme a Blanes, com és tradició a tot Catalunya, el dia 21 de desembre. Aquestes fires originàriament duraven vint dies i començaven el dia sis, però des de fa molts anys es van reduir a quatre i començaven aquest dia. Els industrials posaven parades davant dels seus obradors i les seves botigues, en què exposaven els productes de llur ofici. A més a més, acudien firaries de diferents indrets, que es col·locaven dividits per oficis. El sentit d’aquestes fires és preparar el Nadal i el refranyer compta amb molts proverbis que es refereixen a aquest dia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 17 de novembre de 2016

Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Parèmia: Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!

Origen: Aquesta locució està relacionada amb l’antic costum de convocar en un enterrament un nombre de capellans proporcional a la condició social del difunt.

Explicació: Portar mala vida.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 10 de novembre de 2016

Semblar cana i capbitlló

Parèmia: Semblar cana i capbitlló.

Origen: La comparació es fa basant-se en un joc de criatures, en què la cana és un bastó llarg i gruixut i el capbitlló és petit.

Explicació: S’aplica a la diferència d’estatura en una parella.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 3 de novembre de 2016

Cases con dol amb son gresol

Parèmia original: Casas con dol ab son gresol.

Origen: Diu Joan de Timoneda a Sobre mesa y alivio de caminantes:
Vinguè en Valencia un xocarrer fingint que savia de alchimia, lo qual posá cartells, que al qui le donaria un ducat en or ne tornaria dos; y al qui dos, quatre; y al qui tres sis; en si tots temps al doble.

La gent per probarho acudia en pochs ducats, y ell devant ells posava la cantitat de cada hu en la gresola de terra, escrivint lo nom de qui'ls portava en un paperet posat dins d'ella, y de allí á pochs dias los tornava dobles.

Cebant-los de esta manera, acudiren molts ab grossa cantitat y ell desaparegué ab mes de mil ducats.

Venint los burlats á regoneixer les gresoles trobárenles buides, ab escrits que deyen: «Casas con dol ab son gresol».

Y de llavòs ensà ha restat est refrani entre la gent. 
Font: Pelai Briz, Francesc: "L'alchimista (Valenciá)", dins Calendari català de l'any 1868, escrit pels més coneguts escriptors i poetes catalans, mallorquins i valencians (Barcelona, Joan Roca i Bros, editor). p. 17.

divendres, 29 de juliol de 2016

Quedar-se amb un pam de nas

Parèmia: Quedar-se amb un pam de nas.

Explicació: Sorprendre's en grau molt exagerat.

Origen: Diu Amades:
«Hi havia una dona molt vella que vivia sola i no tenia ningú que l'ajudés en les feines de la casa. Tres n'hi havia que li donaven molta angúnia: haver d'anar a cercar aigua a la font; haver de trencar la llenya per al foc, i haver d'estirar la borra del cerro quan filava. Un dia, mentre omplia els cantirets a la font, salta del raig un bonic peixó vermell. La doneta es posà tota cofoia en pensar que tindria un bon berenar. El peixó li digué: No em matis, i et concediré els tres dons que vulguis demanar-me. La doneta, pensant amb les tres feines que més l'anguniejaven, li demanà, primer, que els cantirets anessin i vinguessin tots sols de la font, que, així que donés un cop a un objecte, es trenqués, i que, en tocarn una cosa, al moment, s'estirés un pam. El peixó li concedí el que demanava, i desaparegué per la naquera de la font.

Així que els cantirets foren plens, tots sols se n'anaren cap a casa, enmig de la gran admiració de la vella, la qual, portada pel seu entusiasme i en un gest de satisfacció, es donà un cop a la cuixa. Com que havia demanat que cosa que toqués es trenqués a l'acte, se li trencaà la cuixa. En veure la seva dissort, unes llàgrimes li rodolaren cara avall, i una se li posà a la punta del seu nas de ganxo; la doneta, per eixugar-se-la, se'l tocà, i, tal com li havia concedit el peixó, li cresqué de seguida un pam. Si hagués demanat concretament que es trenqués la llenya al moment de colpejar-la i que s'estiressin un pam els cerros només de tocar-los, la pobra vella hauria tingut goig d'allò que en tingué dissort.»
Nota: En aquest petit llibret, Amades recull aquelles parèmies o proverbis que tenen el seu origen en una rondalla. Pensem que la cultura es transmetia oralment i aquestes històries ajudaven a recordar o transmetre d'una manera fàcil de recordar ensenyaments, coneixements i la saviesa del poble. Tots acostumen de tenir una moralitat o ensenyança al darrere. En aquest cas vol exemplificar què passa quan no es demanen les coses correctament.

Font: Joan Amades i Gelat (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona-Gràcia: Gràfiques Calmell. Pàg. 7-8.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Estar gras com en Gandòfia

Parèmia: Estar gras com en Gandòfia.

Origen: En Gandòfia era el sobrenom d’en Joan Ribas i Martí, també conegut com a Joan Gras. Era jutge de primera instància de Blanes i un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.

Explicació: Estar molt gras.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimecres, 9 de desembre de 2015

A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd

Parèmia: A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd.

Origen: Abans d’haver-hi els arts del Quiquino i el del Saraco hi havia el d’en Janet, que tenia fama de no pescar gaire.Com que aleshores es cobrava pel que es pescava, el sentit de la frase és que no val la pena esforçar-se.

Explicació: No val la pena esforçar-se.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 13 d’octubre de 2015

In albis

Parèmia: In albis

Origen: Diu Josep M. Escolà i Tuset a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques (1997): «Aquest és el significat original d'aquest complement preposicional procedent de l'àmbit litúrgic de la primitiva església cristiana. El dissabte i diumenge següents al diumenge de Pasqua es denominaven, com encara avui, 'in albis' en referència a la cerimònia 'in albis depositis' en la qual, el dissabte al vespre, els neòfits, és a dir, els catecumens que havien estat batejats el diumenge abans, deixaven el vestit blanc ('alba') com a símbol del seu pas de la infantesa a la joventut en el camp de la fe cristiana. Cal pensar que els que no accedien al nou estadi per falta de preparació romanien 'in albis', és a dir, investits amb el vestit blanc, i, a partir d'aquí, s'assimilà l'expressió a la idea de privació o mancança, en un principi, dels coneixements de la fe cristiana, però generalitzada després a qualsevol àmbit».

Font: Josep M. Escolà i Tuset (1997) a Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques. Barcelona, Edicions 62. Col·lecció «El Cangur Diccionaris», núm. 235.

dissabte, 15 d’agost de 2015

Dormir més que la Mare de Déu d'Agost

Parèmia: Dormir més que la Mare de Déu d'Agost.

Origen: Diu Joan Arimany i Juventeny a Dúlia:

«El 15 d’agost és la festivitat de l’Assumpció o, anomenada també, la Dormició de la Mare de Déu. En aquesta data es commemora el trasllat al cel de l’ànima i el cos de la Mare de Déu en finalitzar els seus dies de vida terrenal. Malgrat que el dogma no va ser reconegut fins a la constitució apostòlica Munificentissimus Deus de Pius XII, l’1 de novembre de 1950, la creença popular era molt estesa, especialment al nostre país.

[...]

De les expressions plàstiques relacionades amb l’Assumpció, més recents i esteses de la religiositat popular catalana, cal comptar amb l’anomenat Llit de la Mare de Déu. Joan Soler afirma que aquesta construcció temporal, situada al bell mig dels temples parroquials, representava un llit on se situava una imatge jacent de la Mare de Déu sobre un cadafal guarnit i envoltat de teles, i altres elements ornamentals entre els quals hi solia figurar la imatge d’un o diversos àngels. En algun lloc prenia també el nom de la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’. La presència d’aquesta construcció havia generat diverses dites en les poblacions on s’instal·lava. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’ha pervingut un adagi que diu: anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”; així es transmetia o descrivia quan algú es cobria excessivament de roba o s’envoltava de grans ornaments. Gasol afegia que respecte la llarga presència d’aquesta instal·lació, tota una vuitada dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’havia sorgit una altra dita que se solia aplicar a algú que no s’acabava d’aixecar del llit: “Dormiries més que la Mare de Déu d’agost”. La tradició del Llit de la Mare de Déu va perdurar respecte aquesta instal·lació episòdica dins els temples en ple agost, en la majoria de llocs, fins a la Guerra Civil espanyola. En alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar de ser una manifestació de poca durada.»

Explicació: Dita que s'aplica a algú que no s'acaba d'aixecar del llit.

Lloc: Es diu a Manlleu.

Font: Joan Arimany Juventeny (2014), al web "Dulia", a l'article "Dormiries més que la Mare de Déu d'agost" (Article publicat a "Catalunya Cristiana", núm. 1820, 10 d’agost de 2014, p. 17).

dijous, 9 d’abril de 2015

L'ase em fot!

Parèmia: L'ase em fot! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)

Variants i sinònims:
  • L'ase em fot si m'equivoco (FARNÉS 1992)
  • L’ase em fum! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
  • L'ase em flic! (FARNÉS 1992) - (POMARES 1997)
  • L'ase em fosqui! (FARNÉS 1992)
  • L'ase et toc! (POMARES 1997)
Explicació: Expressions amb què es dóna per segura una cosa (POMARES 1997).

Origen: Sebastià Farnés (1992), s. v. L'ase em fot! dóna dues possibles explicacions sobre l'origen de l'expressió:

Sobre l'expressió L'ase em fot!, diu que és una frase amb la qual s’amaneix la conversa, sovint inconscientment, i que es diu per significar que no es creu que un fet arribi a esdevenir. I conta una facècia d’estudiants que podria ser l’origen etimològic de l’expressió:
Hom conta una facècia d'estudiants del Col·legi de Medicina de Barcelona, que diu que uns quants companys ben avinguts torraren en una paella una dejecció humana, la reduïren a pólvores, i curosament embolicades en un full de paper de barba, portaren la droga a alguns apotecaris perquè diguessin quina mena de preparat era aquell. Els farmacèutics, després de mirar i observar una estona el contingut del paper declaraven la seva ignorància, bo i arrontsant-se d'espatlles. Per últim visitaren una botiga de vora el Portal Nou muntada a l'antigor, ben típica del popular "apotecari brut": ell era vell, de barba blanca esparrifada, enyorant la pinta si mai l'havia coneguda; prengué la droga, es posà les antiparres, mullà amb saliva el cap de l'índex dreturer, prengué una pólvora, i després de col·locar-lo a la punta de la llengua, féu una ganyota i exclamà: L'ase em fot si no és mer... Llavors el cap de colla escolar recollí el paper i digué: ─En nom de la ciència present i futura us felicitem, il·lustre Escolapi: sou l'apotecari més savi de Barcelona! I la colla s'escapà del fart de garrotades que ben mereixia, amb un fort esclat de rialles.
Però d’altra banda Sebastià Giralt, a Frases proverbials catalanes, dins la Revista «Excursions», I-XX (1915-34) diu que és una expressió vulgaríssima, com si fos una aposta. I diu que la forma inicial d’aquesta frase podia ser, entre la gent del camp, ‘Em jugo l’ase que faré tal o tal cosa’. D’una juguesca d’aquesta mena pot haver sortit, per successives evolucions, ‘L’ase em fot si m’equivoco’.

Nota: Vaig fer la cerca arran que en Ramon Solsona ho plantegés com a enigma de frase feta incompleta a La paraula del dia del dimarts, 14 d'abril de 2009 i ho resolgués el divendres, 17 d'abril de 2009.

Font: Farnés i Badó, Sebastià (1992-99): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Rebre més garrotades que els rucs d'Hortoneda

Parèmia: Rebre més garrotades que els rucs d'Hortoneda.

Origen: Diu Josep Espunyes a Dites, locucions i frases fetes (núm. 693, pàg. 203):
«Es conta que a Hortoneda (Pallars Jussà) no hi havia sinó que rucs per a la feina, res de ruques, perquè el ruc és més valent. Obviament, el dia que els rucs sortien del poble cap al mercat de la Pobla de Segur i llucaven una femella a l'abast no hi havia prou crits ni garrotades per a temperar-los la sobtada excitació que patien. 

A la Vall de Cabó, i per un fet calcat, també hi havia la dita 'Esverar-se com els rucs de Cuberes', aplicada a la persona que s'excitava o s'exasperava en grau superlatiu. Els de Cuberes (Pallars Sobirà), cada tres o quatre setmanes aprofitaven els camins de la vall cabonesa per a saltar de dret a Organyà i proveir-s'hi, essencialment, de calçat, roba i queviures.»
Font: Josep Espunyes (2007): Dites, locucions i frases fetes. Proa/Garsineu Edicions, Barcelona/Tremp. Col·lecció «Les eines», 49.

dissabte, 13 de desembre de 2014

Santa Llúcia et conservi la vista!

Parèmia: Santa Llúcia et conservi la vista!

Origen: Santa Llúcia, que se celebra el dia 13 de desembre, és la patrona de tots els oficis que estan relacionats amb l’agudesa visual: cosidores, matalassers, espardenyers, estudiants, rellotgers i els oficis que treballen la pedra. La llegenda que dóna fonament a aquesta veneració és que la santa es va arrencar els ulls quan un jove els hi va elogiar. La mateixa Verge Maria, veient que s’havia excedit, n’hi va donar uns altres (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimecres, 3 de desembre de 2014

Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà

Parèmia: Fes l’ense com los de Tarabaus; ja veuràs que et passarà.

Origen: Ho explica Cels Gomis a Modismes empordanesos (1883), en transcripció que fa Pep Vila i Medinyà a "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 495:
“Taravaus està situat en la vora dreta del Manol, frente a Vilanant, a dues hores de Figueres. Als habitants de Tarabaus se’ls coneix amb lo motiu d’escarbats. De dues maneres, se n’ha explicat l’origen d’aquest modisme. Segons uns prové de què un Dijous Sant los de Taravaus anàven, com de costum a Lladó, per pendre part en la professó, quan posant-se a ploure, se n’entornaven tots cap al poble, i els caigué una calamarsada que els destruí tota la collita. Des de llavores no han fallat mai a la professó del Dijous Sant, per més que hagi plogut. 
Segons altres a Taravaus hi ha la costum de fer una professó cada mes tot al voltant del poble, que per cert és molt petit; un dia que tocava fer aquesta professó se posà a ploure, i el resto digué: “Avui farem l’enze a l’entorn de la iglésia i prou”. D’aquestes dues explicacions és més satisfactòria la primera, perquè lo modisme fes l’enze com los de Taravaus, s’usa sempre en to d’amenaça”.
Font: Vila i Medinyà (2010): Pep Vila i Medinyà: "Un recull de modismes empordanesos recollits pel folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (Figueres, 1883)", publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 41 (2010), pàg. 481-496.

dilluns, 24 de novembre de 2014

Quedar com Camot

Parèmia: Quedar com Camot

Origen: Diu Toni Cucarella al seu blog Toni Cucarella en roba de batalla:
«Diem: "Hem quedat com Camot", i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant -Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró...- només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d'alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n'hem pogut donar. I tot seguit n'hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l'Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com "Camot".»


«Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l'any 1780. De jove va seguir l'ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena -fuig, faena, fuig!-, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l'any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

«La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, després amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L'acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L'acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se'n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d'una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

« Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l'últim i a part. Però se'n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i "molt va patir en el trajecte, unes voltes per l'estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l'ofegaven". Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d'aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: "Que desgraciat que sóc!".
«
Diu Sucias, i jo li ho traduesc: "Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L'endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l'un al costat de l'altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d'aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d'un mal burro..." La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l'Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se'n planyia: "Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!".

«Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s'hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l'ofici de botxí.
Explicació: Es diu quan volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia

Font: Toni Cucarella, al blog Toni Cucarella en roba de batalla, a l'article Els habitants de l'idioma: Camot (28-4-2005). 

dimarts, 4 de novembre de 2014

Prendre les mides d’en Bascu

Parèmia: Prendre les mides d’en Bascu.

Origen: El seu significat és prendre malament les mides, ja que l’anecdotari popular diu que en Bascu les prenia amb els dits. En Bascu era un manyà que tenia la manyeria al C. Unió, núm. 17. Ell no va tenir fills i el seu nebot, Joaquim Nicart, va continuar l’ofici. És per això que avui dia tothom el coneix com a Bascu, tot i que de jove tenia el sobrenom de Moratis. El motiu era perquè jugava a futbol i a Barcelona -ell va venir de fora- havia jugat amb la “Penya Moratis”.

Explicació: Prendre les mides malament.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 30 d’octubre de 2014

Alto les seques!

Parèmia: Alto les seques!

Origen: Diu Pau Vidal: «L’expressió té l’origen en una fonda de sisos, cases de menjars barats, de Barcelona. Es veu que, cap a la primeria del segle, un client especialment garrepa, que havia comprat un llonguet a la fleca, es va ofendre quan el cambrer va cantar la comanda a la cuina: “Un plat de seques sense pa, que el senyor ja el duu de casa”. En veure que el client, avergonyit, marxava del local, hi va tornar: “Alto les seques, que el senyor s’ha enfadat i se’n va”.»

Variants i sinònims: Para el carro! 

Font: Pau Vidal (2005): En perill d'extinció (100 paraules catalanes per salvar) (Editorial Empúries, Barcelona).

dimarts, 21 d’octubre de 2014

No tenir-ne ni per a la cadira de missa

Parèmia: No tenir-ne ni per a la cadira de missa.

Origen: Ho explica Esteve Gaja a El Manlleu d'ahir:
L'assistència a missa, dins el culte catòlic, ha estat sempre gratuïta i no pot ser d'altra manera. És de recordar, però, que fins a l'any 1936 a l'església parroquial es pagaven cinc cèntims per poder seure en una cadira que, per cert, calia anar a buscar al magatzem situat al final del temple. 

Per als qui no volien o no podien pagar hi havia una bancs, l'ús dels quals era gratuït. Les quantitats que s'obtenien pel servei de les cadires anava destinat al manteniment del temple i del culte. 

Val a dir que els cinc cèntims només es pagaven el diumenge i a l'hora de la missa. Els dies feiners, o si es tractava d'altres funcions religioses, no es pagava res. 

Aleshores, i per aquest fet del pagament de cinc cèntims, va popularitzar-se la dita: "No en té ni per la a cadira de missa" per significar que s'anava curt d'armilla. 
Significat: Ser pobre, Anar curt d'armilla

Lloc: Es diu a Manlleu (Osona).
 
Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

divendres, 12 de setembre de 2014

Fer el negoci d’en Robert amb les cabres

Parèmia: Fer el negoci d’en Robert amb les cabres.

Origen: L'anecdotari popular deia que en donava dues de negres per una de blanca.

Explicació: Fer un mal negoci.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 15 de juliol de 2014

Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt.

Explicació: Fer-li assumir la responsabilitat d’un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 1 de juliol de 2014

Pesar figues

Parèmia: Pesar figues.

Sinònims: 
  • Cloure l'ull
  • Encetar el son
  • Fer becaines
  • fer la becaina
  • Fer petar la becaina
  • Fer un acluca l'ull
  • Mig adormir-se
  • Trencar el son
Origen: Algunes fonts citen Coromines: "pesar figues (fer becaines) - per les davallades brusques de la barbeta del qui s'està adormint bo i assegut, com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit".

Explicació: El sentit de la frase és endormiscar-se, fer cops de cap durant una curta becaina. En castellà se'n diu "Dar cabezadas".


diumenge, 29 de juny de 2014

Cada any, sant Pere, un se'n queda

Parèmia: Cada any, sant Pere, un se'n queda.

Origen: Diu Joan Amades al Costumari català: «Avui és perillós nedar i pescar, perquè cada s'ofega una persona. Aquesta creença sembla estar relacionada amb l'antic costum de recordar un tribut o ofrena a les divinitats de les aigües que el cristianisme a reduït al sant Apòstol, patró de la gent de mar».

Josep Antoni Trepat, a Refranys de vora mar, precisa: «La diada de Sant Pere era sagrada per als vells mariners i pescadors, motiu pel qual s'abstenien de navegar, pescar o, fins i tot, de banyar-se, per por d'ofendre el sant pescador i córrer perill de morir ofegats»

Font: 
  • Joan Amades (1950): Costumari català, VI (s. v. '28 de juny. Sant Pere'), pàg. 300.
  • Josep Antoni Trepat (1995): Refranys de vora mar (Ed. Noray, Barcelona). Col·lecció «El nostre mar», núm. 2

dimecres, 25 de juny de 2014

Passar per l'adreçador

Parèmia: Passar per l'adreçador.

Sinònims:
  • Abaixar el cap
  • Fer la farina blana
  • Jurar bandera
  • Llaurar dret
  • Passar per ací o per la porta
  • Passar per l'aplanador
  • Passar per la mola
  • Passar per la pedra
  • Passar per les baquetes
  • Posar el peu a rotlle
  • Posar-se a rotlle
  • Tornar a la rega
Origen: Carles Riera, en l'article Un polític de mal traduir, del diari "Avui" del dia 22 d'octubre de 2003 Vist a l'arxiu de Rodamots) diu:
«Un altre dia, aquell mateix polític va dir: "Els farem passar per l'adreçador". Cal saber, segons explica el savi i magne Diccionari d'Alcover i Moll, que l'adreçador és "el nom de l'eina de fuster, de la forma i grossària de la garlopa, però que el ferro només té la meitat d'amplada de la fusta, i l'altra meitat forma un galze que s'aferma en el cantell de la peça que planegen a fi d'igualar bé i deixar completament recta i plana la superfície; cast. juntera". I, d'acord amb el diccionari, "de l'ús d'aquesta eina prové la locució fer passar per l'adreçador: fer complir algú amb l'obligació, no permetre que en surti escàpol, tractar-lo amb estricta justícia". Remarquem això darrer: tractar-lo amb estricta justícia. Ara bé —que vol dir moro—: els veïns optaren per pasar por el aro, però això significa, segons el Diccionario de María Moliner: "Aceptar, a pesar de la repugnancia que se siente hacia ella, cierta cosa; ceder, someterse". I tots sabem, perquè ho hem vist al circ, que són els lleons, o els tigres, principalment, els qui pasan por el aro, atiats i fuetejats per un domador. Encara un altre dia, aquell mateix polític verbalitzà un "Tites, tites!", que esdevingué, per al veïnat, "¡Pitas, pitas!".» 
Explicació: Sotmetre's a una imposició, haver de fer una cosa vulgues no vulgues.

Font: Rodamots, citant un article de Carles Riera, professor de la Universitat Ramon Llull, en un article al diari "Avui", en el qual cita el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll (DCVB)

dijous, 19 de juny de 2014

Perdre l'oremus

Parèmia: Perdre l'oremus.

Variants i sinònims:
  • Desconcertar-se
  • Guillar-se
  • Perdre el cap
  • Perdre el control
  • Perdre el discerniment
  • Perdre el judici
  • Perdre el senderi
  • Perdre el seny
  • Perdre els estreps
  • Perdre l’enteniment
  • Perdre la xaveta
Altres parèmies amb oremus:
  • Trencar (o Rompre) l’oremus (o els oremus): interrompre inoportunament un acte.
  • Fer oremus: fer molt poca claror un llum, tenir tendència a apagar-se (és diu a Mallorca i Menorca).
Explicació: Algú, perdre el control de si mateix: desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que s’ha de dir o fer.

Origen: 'Oremus' és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa: preguem. Era una mena d’invitació feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici, del breviari, etc.

Suposo que el significat de desorientar-se, de perdre l’oremus ve precisament del fet de perdre l’atenció.

Font: Vist al blog Mot a mot, perquè cada llengua és un gran tresor!, en l'entrada Oremus, del dia 10 de juliol de 2009.


dilluns, 26 de maig de 2014

Donar carabassa

Parèmia: Donar carabassa.

Equivalents: Dar calabazas [ES]

Origen: (Tret de l'escreix de Rodamots a l'expressió Donar carabassa). Diu Eugeni S. Reig a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008):
Donar carabassa és rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.
Així com aquesta altra, també tradicional:
Carabassa m'han donat,
jo l'he presa per meló.
Més m'estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.
En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:
—I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?
Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l'apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[...] en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.
Explicació: Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home

Font: Eugeni S. Reig (2008): a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)

dimarts, 20 de maig de 2014

Alarma! Alarma!

Parèmia: Alarma!

Origen: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma' diu: «Al arma, al arma. exp. Pera prevenir á las tropas que prengan las armas. || cast. Al arma, al arma | Á las armas || ll. Ad arma».

Explicació: Del crit d'alerta de prendre les armes, prové el nostre crit d'alarma.

Font: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma'.