dimarts, 15 juliol de 2014

Carregar-li els neulers

Parèmia: Carregar-li els neulers.

Origen: El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt.

Explicació: Fer-li assumir la responsabilitat d’un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa.

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dimarts, 1 juliol de 2014

Pesar figues

Parèmia: Pesar figues.

Sinònims: 
  • Cloure l'ull
  • Encetar el son
  • Fer becaines
  • fer la becaina
  • Fer petar la becaina
  • Fer un acluca l'ull
  • Mig adormir-se
  • Trencar el son
Origen: Algunes fonts citen Coromines: "pesar figues (fer becaines) - per les davallades brusques de la barbeta del qui s'està adormint bo i assegut, com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit".

Explicació: El sentit de la frase és endormiscar-se, fer cops de cap durant una curta becaina. En castellà se'n diu "Dar cabezadas".


diumenge, 29 juny de 2014

Cada any, sant Pere, un se'n queda

Parèmia: Cada any, sant Pere, un se'n queda

Origen: Diu Joan Amades al Costumari català: «Avui és perillós nedar i pescar, perquè cada s'ofega una persona. Aquesta creença sembla estar relacionada amb l'antic costum de recordar un tribut o ofrena a les divinitats de les aigües que el cristianisme a reduït al sant Apòstol, patró de la gent de mar».

Josep Antoni Trepat, a Refranys de vora mar, precisa: «La diada de Sant Pere era sagrada per als vells mariners i pescadors, motiu pel qual s'abstenien de navegar, pescar o, fins i tot, de banyar-se, per por d'ofendre el sant pescador i córrer perill de morir ofegats»

Font: 
  • Joan Amades (1950): Costumari català, VI (s. v. '28 de juny. Sant Pere'), pàg. 300.
  • Josep Antoni Trepat (1995): Refranys de vora mar (Ed. Noray, Barcelona). Col·lecció «El nostre mar», núm. 2

dimecres, 25 juny de 2014

Passar per l'adreçador

Parèmia: Passar per l'adreçador.

Sinònims:
  • Abaixar el cap
  • Fer la farina blana
  • Jurar bandera
  • Llaurar dret
  • Passar per ací o per la porta
  • Passar per l'aplanador
  • Passar per la mola
  • Passar per la pedra
  • Passar per les baquetes
  • Posar el peu a rotlle
  • Posar-se a rotlle
  • Tornar a la rega
Origen: Carles Riera, en l'article Un polític de mal traduir, del diari "Avui" del dia 22 d'octubre de 2003 Vist a l'arxiu de Rodamots) diu:
«Un altre dia, aquell mateix polític va dir: "Els farem passar per l'adreçador". Cal saber, segons explica el savi i magne Diccionari d'Alcover i Moll, que l'adreçador és "el nom de l'eina de fuster, de la forma i grossària de la garlopa, però que el ferro només té la meitat d'amplada de la fusta, i l'altra meitat forma un galze que s'aferma en el cantell de la peça que planegen a fi d'igualar bé i deixar completament recta i plana la superfície; cast. juntera". I, d'acord amb el diccionari, "de l'ús d'aquesta eina prové la locució fer passar per l'adreçador: fer complir algú amb l'obligació, no permetre que en surti escàpol, tractar-lo amb estricta justícia". Remarquem això darrer: tractar-lo amb estricta justícia. Ara bé —que vol dir moro—: els veïns optaren per pasar por el aro, però això significa, segons el Diccionario de María Moliner: "Aceptar, a pesar de la repugnancia que se siente hacia ella, cierta cosa; ceder, someterse". I tots sabem, perquè ho hem vist al circ, que són els lleons, o els tigres, principalment, els qui pasan por el aro, atiats i fuetejats per un domador. Encara un altre dia, aquell mateix polític verbalitzà un "Tites, tites!", que esdevingué, per al veïnat, "¡Pitas, pitas!".» 
Explicació: Sotmetre's a una imposició, haver de fer una cosa vulgues no vulgues.

Font: Rodamots, citant un article de Carles Riera, professor de la Universitat Ramon Llull, en un article al diari "Avui", en el qual cita el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll (DCVB)

dijous, 19 juny de 2014

Perdre l'oremus

Parèmia: Perdre l'oremus.

Variants i sinònims:
  • desconcertar-se
  • guillar-se
  • perdre el cap
  • perdre el control
  • perdre el discerniment
  • perdre el judici
  • perdre el senderi
  • perdre el seny
  • perdre els estreps
  • perdre l’enteniment
  • perdre la xaveta
Altres parèmies amb oremus:
  • Trencar (o Rompre) l’oremus (o els oremus): interrompre inoportunament un acte.
  • Fer oremus: fer molt poca claror un llum, tenir tendència a apagar-se (és diu a Mallorca i Menorca).
Explicació: Algú, perdre el control de si mateix: desorientar-se, perdre la memòria o l’esment d’allò que s’ha de dir o fer.

Origen: 'Oremus' és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa: preguem. Era una mena d’invitació feta pel sacerdot als fidels abans de les oracions de la missa, de l’ofici, del breviari, etc.

Suposo que el significat de desorientar-se, de perdre l’oremus ve precisament del fet de perdre l’atenció.

Font: Vist al blog Mot a mot, perquè cada llengua és un gran tresor!, en l'entrada Oremus, del dia 10 de juliol de 2009.


dilluns, 26 maig de 2014

Donar carabassa

Parèmia: Donar carabassa.

Equivalents: Dar calabazas [ES]

Origen: (Tret de l'escreix de Rodamots a l'expressió Donar carabassa). Diu Eugeni S. Reig a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008):
Donar carabassa és rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.
Així com aquesta altra, també tradicional:
Carabassa m'han donat,
jo l'he presa per meló.
Més m'estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.
En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:
—I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?
Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l'apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[...] en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.
Explicació: Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home

Font: Eugeni S. Reig (2008): a Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)

dimarts, 20 maig de 2014

Alarma! Alarma!

Parèmia: Alarma!

Origen: Al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Tomo 1, de Pere Labèrnia (1865), s. v. 'arma' diu: «Al arma, al arma. exp. Pera prevenir á las tropas que prengan las armas. || cast. Al arma, al arma | Á las armas || ll. Ad arma».

Explicació: Del crit d'alerta de prendre les armes, prové el nostre crit d'alarma.

dilluns, 31 març de 2014

Fer llambrots

Parèmia: Fer llambrots

Origen: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja:
Fer llambrots era, en altre temps, una veu exclusivament manlleuenca, avui caiguda en desús. Volia dir, més o menys, fer mofa, escarni, vituperar i tenia expressió gràfica en el treure i amagar la llengua ràpidament. 

Fer llambrots, és a dir, moure la llengua de dins a fora era, a Manlleu, un insult. 

-M´ha fet llambrots, deien els infants de la vila mostrant-se´n ofesos. 
Explicació: Fer mofa o escarni.

Font: Vist a El Manlleu d'ahir, d'Esteve Gaja (2009).

dijous, 20 març de 2014

Destapar la caixa dels trons

Parèmia: Destapar (o Obrir) la caixa dels trons.

Equivalents: Abrir (o Destapar) la caja de los truenos [ES].

Explicació:
  • S'utilitza per indicar que una persona o alguna cosa és font de conflictes (DDLC)
  • Provocar un escàndol (RASPALL-MARTÍ 1984)
  • Tomar medidas graves [ES] (DEA)
Origen: Ens ho explica Núria Puyuelo: «Pel que fa al seu origen, la hipòtesi més estesa és que la caixa dels trons es refereix a la capsa de Pandora, on Zeus, déu dels trons, va posar tots els mals de la humanitat. Ara bé, hi ha una altra teoria. La caixa dels trons també era la caixa on transportaven les municions que s'utilitzaven per fer l'efecte sonor dels trons en el teatre. Així ho recull Francesc Massip en El teatre català dels orígens al segle XVIII.
Encara hi ha una última accepció. El Diccionari de renecs i paraulotes, de Pere Verdaguer explica que la “caixa de trons” és un eufemisme per parlar del cul.»

Font: Núria Puyuelo (2011): Obrim la caixa dels trons, article a El Punt Avui, del dimarts, 15 de novembre de 2011.

dimarts, 11 març de 2014

Anar de gorra

Parèmia: Anar de gorra.

Variants i sinònims:
  • A la bibilis-bibilis
  • D'arròs
  • De baldraga
  • De bòbilis-bòbilis
  • De bufa
  • De forro
  • De franc
  • Debades
  • Gratuïtament
  • Sense pagar
  • Sense treballs ni despeses
Explicació: Diu Joana al blog El teler del record: «Antigament els criats i servents no usaven capell o barret, com els senyors, sinó gorra. Quan els senyors viatjaven, solien portar algun servidor (criats, cotxers...) que, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades on feien parada. Però l'hostatge del servei era de categoria inferior, tant en el menjar com en el dormir i els hostelers, en fer el compte, deien: "Tants senyors i tants que van de gorra", és a dir, gent de l'acompanyament que no havia de pagar-se l'hostatge.»

Font: Llegit a l'article Anar de gorra del blog El teler del record, del dia 4 de juny de 2006.

divendres, 17 gener de 2014

Sant Antoni ens guardi!

Parèmia: Sant Antoni ens guardi!

Origen: Sant Antoni Abat, que se celebra el dia 17 de gener, és tingut com a patró dels animals, especialment dels domèstics. D’altra banda, se li atribuïen poders guaridors, tant a les persones com als animals: va guarir a la filla del governador de Barcelona i a un garrinet camatort; la truja, agraïda, no va abandonar mai el sant, tal com demostra la iconografia (Tret del Costumari català, de Joan Amades).

Lloc: Es diu a Blanes.

Font: Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes

dijous, 2 gener de 2014

De fil de vint

Parèmia: De fil de vint (o de fil d'a vint).

Significat: Molt bo, molt ben fet, de primera categoria, de la màxima qualitat, excel·lent.

Lloc: Alcoi (Alcoià, País Valencià)

Origen: Diu Eugeni Reig:
La denominació fil de vint (del núm. 20) correspon a la numeració emprada en la indústria tèxtil per a la llana cardada, segons la qual el número d’un fil és el pes en grams d’una madeixa de 504 metres. Aquest és un sistema de numeració directe, és a dir que com més prim és el fil més baix és el número que li pertoca. Per consegüent, direm que un fil és del núm. 20 (fil de vint) quan una madeixa de 504 m pese 20 g. El fil de llana cardada més fi que es sol fabricar és el del número 18, ja que fils més prims es trenquen amb facilitat. A Alcoi, en l’època en què es teixia el triturat obtingut a partir de draps vells, s’usava, per al fils que s’obtenien filant la borra, la mateixa numeració que per als fils que s’elaboraven a partir de la llana cardada però, evidentment, amb una matèria primera de tan baixa qualitat era molt difícil aconseguir el núm. 20 i pràcticament impossible fabricar-ne d’un gruix més petit. Per tant, una tela teixida amb fil de vint era la de major qualitat possible en regenerat. Eixe és l’origen de l’expressió.

Caldria afegir que Alcoi tenia un sistema de numeració propi per als fils de llana regenerada, segons el qual un fil de triturat té tants punts com madeixes de 1.320 metres entren en una lliura d’Alcoi (473,5 grams). Aquest sistema és invers, ja que si el fil és més prim, el número de punts és més alt. Amb uns càlculs molt senzills es pot trobar l’equivalència dels dos sistemes. El fil de vint seria, en el sistema tradicional alcoià, el fil de 9 punts (o punt del 9). Aquest sistema de numeració està en complet desús des de fa anys.
Font: Article publicat per Eugeni Reig al periòdic Ciudad, el diumenge, 31 de maig del 2009.

dilluns, 24 juny de 2013

Gent de Can Fanga

Parèmia: Gent de Can Fanga.

Origen: Ho llegim a l'article Gent de Can Fanga, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo:
Els barcelonins, de la mateixa manera que molts habitants d’altres ciutats, tenen alguns gentilicis despectius l’origen dels quals es perd en la memòria col·lectiva. 

Una d’aquestes denominacions encara arrelada especialment a les comarques gironines és la d’anomenar a la ciutat Can Fanga, i als seus habitants, gent de Can Fanga o fins i tot canfangueros. 

Tractant-se d’un tema de cultura popular hi ha, com sempre, diferents teories sobre l’origen d’aquest sobrenom. La més fonamentada però, sembla lligada directament amb l’època de construcció de l’Eixample barceloní, ja que a finals del segle XIX i principis del XX bona part del Pla de Barcelona es veié afectat per aquestes obres. 

La majoria dels solars, doncs, eren buits o en procés de construcció, i pel que fa als carrers, hem de tenir en compte que abans de finalitzar el procés d’instal·lació de llambordes, la sorra i el sauló eren l’única pavimentació prèvia. El Pla de Barcelona havia estat fins aleshores creuat per rieres que baixaven de Collserola, i ara, aquestes, per poc que plogués, reconquerien l’espai entre els carrers. 

Tot plegat feia que aquests dies, el més comú fos enfangar-se fins ben amunt, i que la gent que venia de fora, sovint s’emportés aquesta imatge de la ciutat. El més curiós de tot, és que a l’actual barri de l’Eixample encara queden testimonis materials que ens poden parlar d’aquells temps: es diuen llevafangs i els pocs que queden no són ara més que un element per al record. Tenen forma d’ “H” o de “D” invertida i servien per netejar les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Alguns fins i tot es troben acompanyats d’una petita barana metàl·lica per mantenir l’equilibri mentre s’aixeca el peu. 
Explicació: És el malnom despectiu que s'aplica als barcelonins.

Font: Vist a l'article "Gent de Can Fanga", del 31 d'octubre de 2009, del blog Altres Barcelones, de Dani Cortijo

dilluns, 17 juny de 2013

Molta merda!

Parèmia: Molta merda!

Origen: Ho llegim al blog Ginkgo, relacionada amb el món del teatre:
Heu sentit mai, entre els actors de teatre, dir "molta merda!" per desitjar-se sort en una obra? Com estava intrigat sobre l'origen d'aquesta expressió, he buscat i he trobat el següent: 

Aquesta expressió es remunta al segle XIX, quan encara no existien els cotxes i la gent es movia en carruatges de cavalls. Com ja podeu anar intuint, la majoria de públic que assistia a una estrena teatral ho feia en aquest mitjà de transport. I què passava quan ja havia arribat tothom? Doncs que l'entrada del teatre (el carrer, s'entén) era pleeeeeeeeeeeena de "caques" de cavall. 

Conclusió: quanta més merda hi havia, més gent omplia el teatre. 
Explicació: Per desitjar sort a qui fa una estrena teatral.

Font: Vist a l'escrit Molta merda!, del Blog Ginkgo.

dilluns, 10 juny de 2013

Poder anar darrere un combregar

Parèmia: Poder anar darrere un combregar.

Origen: Ens ho explica Joan Arimany Juventeny al seu blog La Devocioteca:
El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general.

El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma. Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. 

Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. 

Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. 

I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”. Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats.
Explicació: Es diu d'algú que s'ha atipat de valent.

Lloc: És una dita típica de Manlleu (Osona)

Font: Vist a l'article "Una dita osonenca: 'Poder anar darrera un combregar'. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)", del 14 de novembre de 2009, del blog de Joan Arimany Juventeny La Devocioteca.

dilluns, 3 juny de 2013

Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat

Parèmia: Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.

Origen: Segons Emili Casademont, a l'entrada "Barrets i «cases de barrets»" del seu blog Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010), transcric literalment:
Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.
Explicació: Per indicar un afer compromès

Font: a l'article "Barrets i «cases de barrets»" del blog d'Emili Casademont i Comas (del 23 de juliol de 2010)

dimecres, 8 maig de 2013

Terrassa mala raça, Sabadell mala pell

Parèmia: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell.

Origen: Diu Joaquim Verdaguer a "Terrassa mala raça, Sabadell mala pell":

Les dues capitals del Vallès Occidental han viscut molts episodis d'enfrontaments al llarg de la història.

Cal remuntar-se fins al segle XIV per entendre l'origen de la dita «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell». La nit de Nadal de l’any 1350 l’abat Arnau Ramon de Biure de Sant Cugat va ser assassinat dins l’església del monestir. El Papa (que llavors s’estava a Avinyó) va proclamar un anatema deixant escrit «gens Terracie et Sabadelli / gens inimica Dei». Que ve a dir que la gent de Terrassa i de Sabadell és enemiga de déu, ja que es culpava com a criminals a Berenguer de Saltells i la seva banda de malfactors, gent de les dues viles. El poble, que no sabia llatí, va transformar l’anatema i va afegir el rodolí.

Una altra versió, tal com n’informa l’historiador Salvador Cardús en el seu llibre “Terrassa Medieval”, diu que el refrany complet és: «A Terrassa, mala raça, la meitat en són jueus». A l'edat mitjana hi havia una comunitat jueva relativament important que es dedicava al comerç. Un tercera dita deia: «A Terrassa, mala raça A Sabadell mala pell, I a Granollers us prenen els diners». 
Significat: Dita tòpica que demostra la rivalitat d'aquestes dues ciutats vallesanes.

Nota: En l'article de referència hi trobareu detallats molts altres motius de rivalitat entre ambdues viles.

Font: Joaquim Verdaguer (2013): «Terrassa mala raça, Sabadell mala pell», al diari "La Torre del Palau" (4-5-2013)

dilluns, 22 abril de 2013

Vendre's per un plat de llentilles (o llenties)

Parèmia: Vendre's per un plat de llentilles (o llenties).

Explicació: Renunciar a la integritat i als principis en canvi de coses materials.

Equivalents: Venderse por un plato de lentejas [ES].

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. 'vendre's per un plat de llentilles':
Del personatge bíblic Esaú, fill primogènit d'Isaac, que, en tornar de cacera mort de cansament i de gana, vengué al seu germà Jacob el dret de primogenitura en canvi del plat de llentilles que aquest estava guisant, segons el relat del Gènesi (25.29-34).
Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

dilluns, 8 abril de 2013

Ser un tiquis-miquis

Parèmia: Ser un tiquis miquis.

Explicació: Primmirat, excessivament observador dels detalls.

Equivalents: Ser un tiquismiquis [ES] (DCVB 1926-68).

Origen: Segons Antoni Peris, al Diccionari de locucions i frases llatines, s. v. tiquis miquis:
Dels pronoms personals llatins tibi et michi, 'per a tu i per a mi', amb la forma tichi analògica de michi, variant medieval de mihi, i escrit junt.
Nota: També ho trobem escrit tiquis-miquis (DCVB 1926-68).

Font: Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).

dimecres, 13 febrer de 2013

Passar uns dies a l'Art

Parèmia: Passar uns dies a l'Art.

Sinònims i Variants:
  • Passar vuit dies a ca l'Anguilero 
  • Enviar vuit dies al carrer Groc (A l'Hospitalet de Llobregat) (Nota: És un carrer de poques cases molt humil de L'Hospitalet de Llobregat)
Origen: Diu Joan Puigmalet: «"L'Art" era la zona dels pescadors de l'art de can Tunis, a L'Hospitalet de Llobregat, un barri especialment humil. La dita pratenca variava sobre la quantitat de temps a passar a l'Art. Hem recollit "uns dies", "una temporada", "quinze dies", "tres mesos"... Lògicament era usada per la gent que tenia coneixement d'aquesta zona pobra de can Tunis.»

Explicació: Frase feta usada per alguns pratencs quan algú, especialment una criatura, menjant a taula, no es volia acabar el que tenia al plat. S'enunciava "passessis uns dies a l'Art i ja t'ho acabaries!", "... ja t'ho menjaries!" o expressions equivalents.

Localització: Es diu al Prat de Llobregat.

Font: Joan Puigmalet (2013): Trons a remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat (Rúbrica Editorial, Ajuntament del Prat de Llobregat).

dilluns, 11 febrer de 2013

Roda el món i torna al Born

Parèmia original: Roda lo mon y torna al Born.

Origen: Trobem una explicació molt detallada de N. Font y Sagué al Calendari català per a l'any 1898, de Joan Baptista Batlle (p. 83-85), que us reprodueixo tot seguit:
La plaça del Born ab tot y la animació que encara avuy durant certes hores hi regna, no es més que una sombra de lo que fou en les époques passades quan s' hi celebravan los torneigs y festes anyals; allí s'aplegava lo bó y millor de Barcelona, des lo Rey al menestral, pera veure 'córrer llances' als campeons de més fama. Es impossible descriure minuciosament l'hermós quadro que presentaría ab tantes dames y damiseles vestides ab un luxo oriental, ab tants cavallers y nobles d'arrogant figura, ab los cadafalchs dels mantenedors, ab los cadafalchs y finestrals recoberts de domasos, ab tants elms, escuts y llances com relluhían en la. 'pista'; se necessitaría realment la paleta del més afamat pintor pera reproduhir un d'aquells quadros que allavors ab tanta frequencia presenciava la feliç Barcelona. D'aleshores data, sens dupte, la frase de 'roda lo mon y torna al Born, com pera indicar que en lloch se troba res comparable en importància y bellesa com lo de aquella famosa plaça.
 

Peró no eran sols les citades festes les que li donavan nom; hi havía una costúm que, á mon parer fou la que més contribuhí á la formació de la esmentada frase. Veusela aquí:
 

Cada any, lo dia i de Janer ó 'Ninou', los honorables Concellers acompanyats dels Cónsols de Llotja y de molts prohómens y persones distingides, com si diguessem lo bó y millor de Barcelona, s'aplegavan en la Plaça de Sant Jaume, davant la casa de la Senyora Vilagayana y cavalcavan per la Ciutat, anant à donar la 'volta' pel Born 'per veure lo vidre', puix era costum que los vidrers residents «n lo Born, parassen ricament llurs obradors en lo dia de primer d'any, gala extraordinaria d'aquell temps. Peró la cavalcada no se reduhía á voltar lo Born, sinó quasi tot Barcelona; en proves d'açò veges lo que ne diuen nostres antichs dietaris: La nota corresponent al any 1462 diu solament que «feren la volta del canyet e per la Ciutat.»

La del any 1565 diu «anant per la Calcetería, Boria, carrer de Moncada, Born, Pla den Lull, marina devant lotge entrant al cap del carrer Ample y al vol del carrer de les Trompetes, carnicería den Sors la proa del Pi, Cucurulla, plaça de Santa Anna carrer Condal, riera de sanct Joan, carrer dels mercaders, Boria, Calceteria.»


La del any 1584 es més esplícita, diu axis:
«En aquest dia després dinar com es de pratica se ajustaren ses magnificencies á la plaça de Sant Jaume y feta la agraduatio en la qual agraduatio y fou lo llle. y Rnt. senyor micer Hieronym Manejat Canceller de Cathalunya feren la volta com es de costum quis-cun any en semblant jornada, ço es que anaren per la Boria fins á la capella den Marcús y après prengueren per lo carrer de Moncada y isqueren al Born y apres fins al reorxador y apres passaren devant lo baluart de mig jorn y passaren devant de llotge y prengueren per lo primer carrer qui hix al carrer Ample fins al carrer vulgarment dit la carnicería den Sors y apres tiraren tot dret fins á la proa de micer Quintana ahont giraren á ma squerra fins al canto del carrer qui va del Pi á casa del compte de Aytona y anaren tot dret á la plaça de Santa Anna y prengueren per lo carrer Condal y passaren á la riera de Sant Joan y apres prengueren al canto de dona Aldonça Doms y giraren al carrer dels Mercaders fins al canto qui ix á la plaça de la Lana y giraren á man dreta per la Boria anant per la cort del vaguer y per la Calsateria tornant á la plaça de Sant Jaume de hont tothom se
despedí.»
 

La nota del any 1585 fa notar que essent la cavalcada «devant los baluarts tiraren com es de praticha,» detall que no haviam trobat encara.
 

Peró, no es la esmentada 'cavalcada de Ninou', quadro per cert ben original y encisador, la que més podia contribuhir á la invenció de la frase 'roda lo mon y torna al Born', n'hi havia una altra de més important pel nostre obgecte, puix se formava al Born, rodava per la ciutat y tornava al Born pera disoldres, y aquesta era la 'Cavalcada ó Volta de la festa de Sant Joan', la qual tenia lloch per la festa d' aquest Sant, ó sía lo 24 de Juny.
 

Una nota del any 1683 la explica de la següent manera: «En aquest die los magnifichs senyors de consellers acompanyats quiscu dells de alguns officials de la Casa y de alguna altra gent se ajuntaren al Born ab lorde antich y acostumat, ço es que primer se ajuste lo conseller quint y aprés los altres y essent tots ajustats y essent arribats los consols de lotge, feren la volta acostumada y feta la volta tornaren al Born y quiscu sen ana á sa casa acompanyats dels matexos officials y altra gent.»
 

La del any següent porta lo següent detall digne de ésser citat: «... y tornaren al Born á despedirse, y aqui foren les trompetes tabals y menestrils de la ciutat y sonaren ab gran impetut lo que no sere fet en ningun any.» Es fácil imaginarse la saragata que farian aquella barreja de instruments tocant sense ordre ni concert mentres ses magnificencies se despedian, lo més provable es que los axordarían impedintlos fer los deguts compliments y ceremonies per qual observancia eran tan zelosos los nostres Concellers; lo cert es que l'any 1687, se feu, es veritat, la volta dels altres anys, peró «no portaren tabals ni trompetes
com sere començat de abusar.»
 

Ab tot lo esmentat no pretench dir que aquesta darrera costum fou la única que contribuhí á la formació de la frase 'roda lo mon y torna al Born', peró si que fou, sens dupte, de les que més influencia hi tingué.
Explicació: Per indicar que enlloc es troba res comparable en importància i bellesa al d'aquella famosa plaça de la ciutat de Barcelona.

Font: Article "Roda lo mon y torna al Born", de N. Font y Sagué al Calendari català per a l'any 1898 (Barcelona, La Catalana, imp. de J. Puigventós, 1898), de Joan Baptista Batlle (p. 83-85).

dissabte, 2 febrer de 2013

Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu

Parèmia: Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu.

Origen: Diuen a Festes.org:
Aquest refrany prové d'una antiquíssima tradició europea que explica que el dia de la Candelera, l'ós surt del seu cau i mira el cel nocturn. Si hi ha lluna plena torna al seu refugi hivernal i prolonga la seva letargia durant quaranta dies més. En canvi, si hi ha noviluni (lluna nova), surt del seu cau, sabedor que l'hivern ha acabat i ha començat la primavera.

Una segona interpretació d'aquest refrany, més assenyada, és la següent: si la nit de la Candelera hi ha lluna nova (és a dir, que no es veu), s'interpreta que la Candelera plora. És llavors quan la primavera s'avança. Si, per contra, hi ha lluna plena, s'entén que la Candelera riu, la qual cosa indica que la primavera tardarà més en arribar.
Explicació: Tradicionalment s'ha entès que la intenció del refrany és fer entendre que, depenent de si el dia de la Candelera plou o no, la primavera tardarà més o menys en arribar. Així, s'entén que si el 2 de febrer és un dia plujós, el fred ja s'ha acabat, mentre que si és un dia assolellat, el fred encara durarà.

Font: El blog Gegants de Cervera a l'article "Si la Candelera plora...", del 28 de gener de 2010, cita Festes.org com a font de la informació.

dijous, 10 gener de 2013

Durar menys que les falles del Miquelet

Parèmia: Durar menys que les falles del Miquelet.

Origen: Del blog de l'Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià reprodueixo:
També eren anomenades falles unes alimares o fogates de senyal, que encara en el segle XVIII s’encenien a la nit dalt del Miquelet per a guia deis mariners, les quals foren substituïdes després per unes bolles de pell o cartó, posades al damunt del bastiment que sostenia la campana del rellotge. 
Citen Martí Gadea (Tipos i modismes de la Terra del Gè, I, 81).

Explicació: Fa referència a l'efimeritat d'alguna cosa.

Font: Agrupació de Balls Populars de la Riera de Gaià: Falles: Etimologia del mot (22 de maig de 2006).

dilluns, 31 desembre de 2012

El que no es paga amb diners, es paga amb dinades

Parèmia: El que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Origen: Ho llegim al llibre Prenint el demble a les paraules (2009, Palma, Edicions Documenta Balear), d'Antoni Llull Martí:

Del mot diner en sortí en l’edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s’especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s’ha de pagar d’una forma o d’una altra. Dinada pot esser també l’acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d’algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l’altre tipus de dinada.

Explicació: Vol dir que els deutes, d'una manera o altra, s'han d'acabar pagant.

Font: Antoni Llull Martí (2009): Prenint el demble a les paraules (Palma, Edicions Documenta Balear).

El bon vi no ha de menester ram

Parèmia: El bon vi no ha de menester ram.

Origen: Diu Llull Martí: «A mitjan segle XX encara era usual a molts de pobles de Mallorca vendre vi a cases particulars que no eren botigues ni cellers. De vegades es tractava de vi d’elaboració pròpia d’aquell qui el venia, però també el podia vendre per compte d’altri. Aquest tipus de venedor solia tenir una sola bóta dins l’aiguavés de davant, i els seus clients solien esser del veïnatge. Però també podia donar-se el cas que qualcú de més enfora cercàs un lloc on comprar vi, i per indicar-li que en aquella determinada casa se’n venia, es posava penjat sobre el portal un ram o branqueta de pi, i tothom sabia què significava això.»

«També a terres castellanes i d’altres llocs de la Península un ram sobre el portal d’una casa indicava que allà es venia vi o que era una taverna. Les dones que exercien la prostitució per compte propi, a casa seva, prengueren el costum de posar un ram (no sé si també de pi o d’altre arbre) dissimulant així una mica la proclamació de la seva professió fingint tenir taverna, si bé tothom sabia que es tractava d’una altra cosa, i per això la gent començà a conèixer-les per rameras nom que encara perdura, però que en la nostra llengua és un castellanisme totalment innecessari.»

Equivalents: El buen paño en el arca se vende [ES].

Explicació: Quan una cosa és molt bona no necessita que se’n faci propaganda, que prou s’ho diu la gent una a l’altra.

Font: Llull Martí, Antoni (2009): Prenint el demble a les paraules (Edicions Documenta Balear, Palma).