Parèixer Titora

Parèmia: Parèixer Titora.

Origen: Pel que fa a la pronúncia del renom, cal dir que la «o» és tancada, és a dir «Titóra». titora era le malnom d'un alcoià dels anys vint, un xicot alt, flac i amb molt de nervi, que era popular per ser el participant més assidu en el joc de la cucanya o «el bigó del pollastre», és a dir, una biga prou alta i grossa de fusta, que era ensabonada per a fer-la esvarosa, i que posaven tots els anys, per festes de Sant Jordi, en la plaça de l'Ajuntament, prop del Cantó del Pinyó, com a un divertiment per a la gent jove o de mitjana edat. Aquest personatge d'aspecte estrafolari era no sols un dels pocs que aconseguien arribar dalt del bigó i haure el pollastre, el qual estiraven d'una corda quan hom intentava agafar-lo, sinó que a més a més era també un especialista en el joc de la paelleta, és a dir, en agafar les dues pessetes apegades al cul d'una paella emmascarada de carbó, penjada d'un fil.

Explicació: Aplicat a la persona que va bruta, despentinada, mal vestida, d'aspecte molt descurat, etc.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185.  

Parèixer la Muller de Don Jeroni

Parèmia: Parèixer la Muller de Don Jeroni.

Origen: És la protagonista d'un arxifamós poema festiu del segle passat, encara molt popular a hores d'ara: «La muller de Don Jeroni / porta postisses les dents / la peluca i les pestanyes / i un ull de vidre també. / Porta una cama de goma / i de fusta porta el braç / i també porta una altra cosa / que jo no la sé explicar. / Pobre, Don Jeroni / en la primera nit / va agarrar la dona / i se'n va anar a dormir / ell que la va vore tota desarmâ / va agarrar la gorra i se'n va anar».

Explicació: Aplicat a qualsevol persona  que porta moltes coses postisses, com ara la perruca, dentadura, pestanyes, etc. .  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer la família del Melero

Parèmia: Parèixer la família del Melero.

Origen: Segons contaven els ancians dels anys seixanta, el Melero era un xicot alcoià molt conegut, del darrer terç del segle passat, que es guanyava la vida venent mel. No cal dir que el referit personatge està totalment desvinculat de qualsevol alcoià actual que porte el sobrenom en qüestió, la qual cosa seria una mera coincidència. Per a més informació complementària, vegeu el modisme «Ser de la família del Melero».

Explicació: Sol emprar-se com a exclamació de caire despectiu, aplicat a famílies «que són un desastre», els membres de la qual no tenen trellat ni formalitat ni serietat, o bé que tenen un comportament social que,  per diversos motius, deixa molt a desitjar, i que, per tant, són la riota de la gent o reben la crítica contínua dels veïns.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1185. 

Parèixer el Masero del Troncal

Parèmia: Parèixer el Masero del Troncal.

Origen: Diuen que per la seua extensió, eixe más tenia set parells de mules per a llaurar, que ell era el masover més ric d'Alcoi, i que tenia, fins i tot, un bon pis a la ciutat. Antigament, la fama del masero del Troncal, devia ser prou gran, car apareix també en una cançoneta popular que diu: «Tio Llorenç / talle'm, talle'm els cabells. / Igual, igual / com el masero del Troncal». El mas del Troncal, amb la seua ermita, data del 1700 i és, si més no, el més gran de tota la Vall. Fita amb el Parc Natural de la Font Roja i està situat a l'esquerra de la carretera Alcoi-Banyeres, passada la urbanització «Montesol».

Explicació: Se li diu a algú que està en posició econòmica prou bona. Tot i la ironia implícita del símil, cal considerar que un mitger de qualsevol finca de la Vall de Polop o de Barxell, les partides rurals més riques i boniques del nostre terme, devia obtenir uns bons ingressos anuals.  

Exemples: Que t'has comprat un atre cotxe! Collons, Rafel, pareixes el masero del Troncal!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183. 

Parèixer el femer del Tio Ratolí

 Parèmia: Parèixer el femer del Tio Ratolí.

Origen: El Tio Ratolí, que més tard tenia un magatzem de drap vell en el Camí, va prosperar i va comprar la Casa de Ratolí, entre el Cine Calderon i la Font de la Petxina, es dedicava, al segle passat, a arreplegar el fem dels animals que passaven pels carrers d'Alcoi, i ho venia als maseros, a tants quinzets el cabàs, per a femar els bancals. Tenia el femer pel Viaducte, a l'esquerra de l'entrada al Recinte Firal (ara dipòsit municipal de cotxes), en una «serrella», que en alcoià vol dir «bancals molt erms, però sense arribar a ser terreny de serra».

Explicació: Aplicat als llocs on està tot molt brut.  

Exemples: Redeny, açò pareix el femer del Tio Ratolí!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1183.

Parèixer el Baratillo de Grau

Parèmia: Parèixer el Baratillo de Grau.

Origen: Un «Baratillo» era un lloc de venda, generalment ambulant, és a dir, una paradeta al carrer o prop del mercat, on venien articles molt barats, generalment de segona mà, estesos en terra damunt una lona o manta. El Baratillo de Grau ja era famós cap a 1855, car ens apareix citat al sainet anònim local, editat eixe mateix any, «Mentres passa la diana», on, a més a més, veiem que el Tio Grau el del Baratillo era un personatge principal de la Festa de Moros i Cristians com a Cap de la Cavalleria «en charreteres d'aspart y una chorrera d'astopa». Més tard, en 1871, Joan Batiste Llorens, esmenta per boca de Tona el famós «baratillo», on sens dubte es podia trobar de tot i on el tio Toni compra «el chacó y casaca... / lo mateix que'l instrument». I encara, en 1896, en la publicació abrilenca extraordinària «Terra y Cel o el Cavall de Sent Jordi», trobem una extensa referència al mateix, de quasi tres-cents versos on es relata en tres apartats, la vida tan mísera que portava, les seues anècdotes i episodis festers, i el seu «modus vivendi» en el «baratillo» que posava damunt una estora: un petit espectacle digne de visitar i un lloc popular on tothom anava a xarrar, emprenyar o tafanejar. Pel que sembla, el Tio Grau era un cèlebre personatge amb «molt de palique» i poques ganes de fer faena, que es passava mig matí assegut, xarrant amb la gent, davant el referit «baratillo». Sens dubte, un home i un ngoci singulars.

Explicació: Fa referència al famós Baratillo de Grau que eixia al mercat a vendre una gran varietat d'objectes de segona mà, a meitat i finals del segle passat i , potser, a primeries del present. Referit a una botigueta, té el sentit, per una part, d'estar tot arreu, molt rebolicat, en desordre enmig d'un batibull d'articles variats, i per l'altra, que tots els articles són de baixa o molt poca qualitat. També s'aplica, esporàdicament, a qualsevol estança, cambra o habitació on regna el desordre.  

Exemples: 

• Allò no era una botiga, home! Allò pareixia el Baratillo de Grau! 
• A vore quan arregleu este quarto, que pareix que siga el Baratillo de Grau!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1182-1183.

Martí, tira-li!

Parèmia: Martí, tira-li!

Origen: L'origen està en un antic acudit local que ens conta que uns lladres van entrar a robar a casa d'una ancianeta que vivia tota sola, però la velleta en sentir un soroll tan estrany va imaginar que hi havien entrat uns lladres i, per tal d'impressionar-los i enganyar-los, va idear un truc o estrategema, i així que, de sobte, va començar a dir en veu molt alta: «Ramon, conta quants són! Bernat, puja al terrat! Macià, agarra l'escopeta, que se'n va! Martí, tira-li!». I els lladres, en sentir tota la tirallonga de noms propis d'home, es van espantar i se'n van anar corrent.

Pel que fa a la locució en qüestió, segons explicava l'escriptor local Adolf Durá al «Noticiero Regional» («Tipos y costumbres de mi tiempo», 21/4/1929), cal dir que va ser popularitzada, posteriorment, en la dècada dels anys 1890, pels xiquets alcoians de finals del segle passat, que cada volta que passaven pel carrer Sant Nicolau, van agafar la mania o el costum de guaitar l'espardenyeria del Sr. Martí, i emprenyar-lo una miqueta, tot dient-li: «Martí, tira-li!», i aleshores el fill major eixia tot enfurit per a perseguir els xicons que hi anaven a llandar, els quals, malgrat les amenaces, al passar per eixa botiga, continuaven sempre amb la mateixa cançó de l'enfadós: «Martí-tira-li!». Aquesta exclamació, simpàtica i desimbolta, va fer fortuna entre els joves i, en poc temps, es va estendre per tota la ciutat fent-se tremendament popular; d'ençà fins a hores d'ara, és usada col·loquialment, entre amics, en to de broma o en ambient festiu o familiar, segons les situacions o els contextos més o menys adients.

Explicació: És una interjecció antroponímica molt popular que s'usa quan algú està a punt de disparar un tret, llançar un objecte, xutar una pilota, colpejar un objecte o, per exetensió, encetar o començar qualsevol cosa o acció.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1181.  

Ja plora, ja riu, el Tio Caliu

Parèmia: Ja plora, ja riu, el Tio Caliu.

Origen: Tanmateix, no se sap, a hores d'ara, qui era aquest personatge tan voluble. Com que el caliu és una barreja de cendra i les brases que romanen després d'apagar la flama d'un foc, ell també seria una persona híbrida de caràcter. A hores d'ara, la gent encara diu: «El Tio Caliu, ja plora, ja riu». 

També apareix en un conegut joc de paraules, quan algú diu: «Tot pot ser» i l'interlocutor, incrèdul o escèptic respon: «menos fer niu en l'estiu, una rata baix del rabo d'un gat viu».

Explicació: Se'ls diu als xiquets que després de plorar, es riuen o bé que alternen ambdues facetes. Dit també a qui canvia d¡'opinió a cada instant. És una mena de cançoneta.  

Exemples: —Conxa, si menges eixes xulles i eixos tramancos de pa, vas a fer-te com la Tia Pellera.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1180. 

Fer-se com la Tia Pellera

Parèmia: Fer-se com la Tia Pellera.

Origen: La Tia Pellera era una dona d'un pes exagerat, probablement de quasi centcinquanta quilos, que vivia al Carrer de la Verge Maria. Encara es conten algunes anècdotes i succeïts com la volta que li volien fer pagar dos seients en el cotxe de cavalls per a anar a Alacant, o que quan tenia d'anar «als quadros» (el cinema) havia de comprar dues cadires per a poder seure. Diuen que la seua grassesa era realment impressionant i que a casa seua tenia una argolla en el trespol del dormitori de la qual penjava una corda amb una anella, per a poder alçar-se del llit.

Explicació: Engreixar excessivament, en demesia. 

Exemples: —Conxa, si menges eixes xulles i eixos tramancos de pa, vas a fer-te com la Tia Pellera.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1180.  

Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!

Parèmia: Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!.

Origen: L'alcoià Camil Vicedo Moltó (1876-1958), que posteriorment seria un famós arqueòleg, es va traslladar a Madrid cap a 1906, i va obrir una camiseria en la Red de San Luis; ocupació que alternava amb l'estudi de la Geologia i l'activitat literària. L'home tenia tanta enyorança del seu poble que el dia que tenia la visita d'algun amic d'Alcoi, despatxava la clientela en un tres i no-res. Diuen que un dia va entrar un client inoportú que «quería una camisa blanca», i ell, en eixe moment, estava tan emocionat, parlant amb un paisà, que va dir que no en tenien!

Explicació: Té el sentit de negar una evidència, però també de dir una mentida per desempallegar-se d'algú.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.   

Fer la passâ de Palparrabos

Parèmia: Fer la passâ de Palparrabos.

Origen: El Tio Palparrabos era un home molt popular que «tenia molt poca corretja», molt susceptible i que aguantava poques bromes, i per això a la gent li agradava «punxar-lo», abusant del seu malnom. Contava el Sr. pepet Gisbert «l'Olivero», el pare d'un famós metge local, que una volta anaven els dos junts, troben un conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell li contesta: «Bon dia, cabró». Al cap d'un moment, passa un altre conegut i li diu: «Bon dia, Palparrabos!», i ell respon: «Bon dia, cabró». Més avant troben un tal Rafel, i el saluda de la mateixa manera: «Bon dia, Palparrabos!», i ell ldiu: «Bon dia, Rafel». . I li pregunta l'Olivero: «I eixe, per què no li has dit cabró?», i respon ell: «Perquè eixe ho és!».

Explicació: Trencar de sobte una línia de conducta, rutina o actitud, més o menys coherent, per motius justificats o no.  

Exemple: —Pep, has tastat les cireres? —Sí! —T'agraden? —Sí. —En vols unes quantes? —No! Estic asseciat! —Pep, tu fas com el Tio Palparrabos!

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer la faena de Calores

Parèmia: Fer la faena de Calores.

Origen: Calores era el rei dels gitanos d'Alcoi i comarca. Després d'haver matat a set persones al llarg de la seua vida, va morir, allà per l'any 1917, en una brega, en una reunió de gitanos, a l'hora del cafè, a la Casa del Pueblo (l'edifici actual de La Unión Alcoyana de Seguros). Després d'una acalorada discussió amb un altre gitano, ell li va disparar un tret amb una pistola que portava amagada, i el va matar en l'acte. El fill del mort, un gitanet xicotet, va traure la navalla i li la va ficar dins la panxa; Calores va disparar i aconseguí ferir-lo, però el gitanet li va rodar la navalla per dins la panxa, acabant-lo de matar, i ha passat aquest episodi a l'anecdotari local com a «la faena de Calores»

Explicació: En sentit figurat vol dir fer una mala passada, ser víctima d'una mala jugada, trair, «donar el bes de Judes», emprat més àmpliament, equival també al castellà «dejar en la estacada».  

Equivalents:

    - Dejar en la estacada [ES].

Exemple: Confiàvem en ell, perquè pensàvem que era un home de trellat, però mos ha fet la faena de Calores.

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179. 

Fer enfadar com a Don Rafael

Parèmia: Fer enfadar com a Don Rafael.

Origen: Referit al famós pianista local Rafael Casasempere Moltó (1873-1942) que, entre 1910 i 1930, animava les vetlades en el Cine Calderón, interpretant delicioses seleccions de música simfònica, entre les quals, la famosa cmposició coneguda popularment per «Castanyes torraes», per la paròdia que el poble li va aplicar a eixa música: «Castanyes torraes / calentes i bones / i el castanyero que les ven / està borratxo d'aiguardent». COm que era una de les peces habituals es va convertir en un «clàssic» que el públic esperava amb candeleta i si, en alguna ocasió, no la tocava, el públic li reclamava cridant: «Don Rafael, toque-mos les castanyes!», i, segons conten els vells, Don Rafael tancava el piano d'un fort colp i se n'anava tot enfadat, per la falta de respecte demostrada pel públic. Tanmateix, l'ús de la veu «castanyes» com a possible eufemisme era merament casual.

Explicació: Es diu quan empipen o emprenyen algú en excés, quan l'abús se'n passa ja de la ratlla: El vaen fer enfadar més que a Don Rafael! 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1179.  

Fer el Pian

Parèmia: Fer el Pian

Origen: El llegendari Tio Pian era un home de mitjan segle passat que, com si fóra el Flautista d'Hamelin, la vespra dels Reis, a l'eixida de l'escola, s'emportava tots els xiquets darrere d'ell, pels carrers del poble, contant-los històries fabuloses, i els mostrava les muntanyes que envolten la ciutat, tot explicant-los el camí per on venien els Reis Mags a portar els joguets i regals als xiquets i els deia: «—Mireu-los allà dalt! Veieu aquelles sombres? Allò són els gamells! Per allà vénen! Fixeu-se bé!». I els xiquets es quedaven tots embadalits davant les seus explicacions meravelloses i els seus gestos i accions tan teatrals i plenes de sentiments alhora. Els xiquets, la majoria dels quals portaven una cistelleta plena de garrofes, palla i herba per als cavalls, s'impacientaven al veure que els Reis no arribaven per aquell camí, i llavors el Tio Pian se'ls emportava corrent a un altre lloc, al Portal d'Alacant, al de Cocentaina o qualsevol atre dels que donaven entrada a l'antiga vila

Explicació: Fer-se el graciós, fer el pallasso, el ximple 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178. 

Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Parèmia: Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!

Origen: L'origen està en l'acudit popular següent: «Això era una volta dos alcoians que viatjaven en tren, cap a València, en el mateix compartiment: —Vosté, d'on és? —Jo, d'Alcoi. —Quina casualitat! Jo, també. —Vosté, de qui és família? —Jo, de Quico l'Alt, Escaló, Matarredona, Mataix, Albors, Carbonell, Ferrandis Belda... I vosté? —Pos jo sóc família de Toni el Bovo i Tereseta la Loca. —Xe! Toni el Bovo i Tereseta la Loca! —Eh, pos el que m'ha deixat! Els rics ja els ha dit tots vosté!». 

Tot i que l'acudit en qüestió podria tenir una remota base anecdòtica, l'Alcoià del tren, al qual fa referència l'enunciat, es tracta, és clar, d'un personatge imaginari.

Explicació: Usat per qui no li donen opció o no li deixen (quasi) res per a triar. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1178.  

Escartín!, Escartín!, Escartín!

Parèmia: Escartín!, Escartín!, Escartín!

Origen: Llavors, quan el public alcoià ja ha esgotat tot el repertori usual de paraulotes i insults, recorre a l'«Escartín», el crit de guerra, una mena d'amenaça de linxament, quasi una maledicció, tot recordant-li a l'àrbitre de torn allò que li va succeir al Camp del Collao a Don Pedro Escartín, el dia 3 de març de 1946, en un partit davant de l'Espanyol de Barcelona, quan en la injustícia més grossa que ha sofert «l'equip de la moral» en la seua llarga història, aquest àrbitre prestigiós, el més famós del futbol espanyol, va enviar el C. D. Alcoiano a la 2a Divisió, probablement perquè, en aquella època de la postguerra, un club català que s'anomenara «Español», no podia perdre la màxima categoria nacional.

Caldria especificar que, malgrat el fet de tractar-se d'una interjecció antroponímica, no hem dubtat d'incloure ací aquesta locució exclamativa per ser una de les més emblemàtiques del nostre parlar local, si més no, dins l'argot de la parcel·la futbolística.

Explicació: Aquesta tirallonga o cançoneta sense fi és, sense dubte, l'insult màxim que puga rebre un àrbitre de futbol al Camp del Collao. Es canta com un cor, tot el camp ensems, repetint eixe anatema vint o trenta vegades, quan, molt a la llarga,un àrbitre actua de forma descarada contra l'Alcoiano, arribant al robatori escandalós.   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1177. 

Eixir tot en bé, com a la Peixcatera

Parèmia: Eixir tot en bé, com a la Peixcatera.

Origen: A primers de segle, hi havia una venedora de peix al mercat d'Alcoi, la mare d'un tal «Sangrí», que era molt «fresca», poca-vergonya i mal parlada, però una vegada una dona molt més valenta que ella, en rebre un insult greu li va tombar la parada. Encara ara molts ancians recordem la cobla popular que diu: «Vespra (de) Sant Antoni / bon lio va haver / per tota la plaça / i per els carrers. / Una peixcatera / molt desficassiâ / per ser atrevida / tot li ho van tombar. / Ella es creïa que tot / li havia d'eixir bé / sempre parlant foradat / com si fora un llenyeter / enmig de tant personal / va tindre un mal pensament / de fer una ensenya / tan reincident».

Explicació: Ironia que vol dir tot el contrari, és a dir, eixir-li malament alguna cosa a algú: «—Redeny, tonet, i quin desastre! —Sí, m'ha eixit tot en bé, com a la peixcatera».   

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Parèmia: Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!

Origen: El llegendari Tio Pep de Muro, famós a hores d'ara a tot el País Valencià per la cançó popular «El Tio Pep se'n va a Muro», era una espècie d'ordinari que portava  encàrrecs i comandes entre les ciutats d'Alcoi, Cocentaina i Muro, a finals del segle passat i que, com diu una altra cançoneta popular alcoiana més desconeguda, era tota una atracció i sempre portava darrere un ramat de xiquets: «El Tio Pep de Muro porta cansonsillos / i darrere porta cinquanta xiquillos. / El Tio Pep de Muro porta camisetes / i darrere porta cinquanta xiquetes». 

L'origen d'aquesta locució està en el fet que tots els xiquets alcoians li demanaven que els portara un pito en tornar de Muro: «Tio Pep, porte'm un pito!». «Clar que sí!», responia ell. Un dia, un xiquet li va dir: «Tio Pep, prenga deu cèntims i porte'm un pito!», i ell va respondre tot seriós: «Tu pitaràs!».

Explicació: Expressió popular que significa tu obtindràs o aconseguiràs allò que desitges.  

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176. 

Coixo, la llum!

Parèmia: Coixo, la llum!

Origen: L'origen es remunta als anys vint. Hi havia un cinema local, «El Calderón», en el qual, sovint, se n'anava la llum de la pantalla, és a dir, es tallava la pel·lícula i la gent, entre indignada i divertida, li reclamava a crits al cameràman, que era coix, que encenguera la llum de la sala. Pel temps, aquesta exclamació reiterada, referida al famós Coixo del Calderón, es va fer popular a tota la ciutat.

Explicació: Exclamació que fem servir els alcoians a qualsevol lloc, obert o tancat, on de sobte se'n va la llum, i sobretot els xiquets quan una apagada general interromp els seus jocs de carrer. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1176.  

Arrastrar com a Pelletes

Parèmia: Arrastrar com a Pelletes.

Origen: A hores d'ara, sols una part de la primera generació feia servir la forma alcoiana «rossegar», que ha estat substituïda recentment pel castellanisme «arrastrar». Pelletes era el malnom que li donaven els alcoians del segle passat al batlle Agustí Albors Blanes, que va morir a mans del poble revoltat, el 10 de juliol de 1873, durant els fets de la Revolució Internacionalista alcoiana, més coneguda com a «El Petrolio».

Explicació: És una amenaça aplicada a qui contínuament maltracta, abusa, sotmet, explota, humilia, insulta o fa mal a la gent. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175. 

Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!

Parèmia: Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!.

Origen: L'expressió fa referència als potents cavalls perxerons, que tiraven de les «galeres»  de transportar «panyo», de l'empresa del mític Anselm Aracil. 

Anselm Aracil Jordà ha estat, sens dubte, l'industrial més important de mantes o «saflaes» del nostre país: té dedicat un capítol sencer al llibre «Personalidades eminentes de la industria textil española», del ministre Pedro Gual Villalbí. Tenia en la seua fàbrica prop de cent telers i més de cinc-cents operaris. Era el president de la Real Fàbrica de Paños i de la Cambra de Comerç d'Alcoi, Cavaller Cobert davant del Rei, Comendador d'Isabel la Catòlica i amic íntim del ministre i polític José Canalejas.

Explicació: Es tracta d'una expressió que s'aplica quan és pràcticament impossible de moure una cosa d'un lloc, per la seua mala ubicació, pel seu volum o pes tan gran, etc. 

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1175.

A mida de «La Botelleta»

Parèmia: A mida de «La Botelleta».

Origen: Expressió popular que fa referència a Càndida Botella Asensi (germana de l'antic Ministre de Justícia), la propietària de «La Dàlia», una botiga de roba que hi havia al Carrer Major. 

Aquesta frase feta, molt popular entre les modistes, cosidores i  botiguers de roba, té el següent origen. Allà pels anys vint, una dona va anar a «La Dàlia» a comprar un vestidet per a una xiqueta d'uns nou anys, sense dur a la xiqueta, ni la mida ni cap de vestit de mostra. La sinyô Càndida, que era una dona mol grossa, li pregunta a la clienta: «Quina talla vol p'a la xiqueta?» i la clienta respon: «Eh, pos a la seua mida!» (vol dir que al criteri de la dependenta), a la qual cosa contestà Càndida: «Tan grossa està la xiequeta?»

L'anècdota ca fer fortuna, convertida, a hores d'ara, en una exclamació tòpica, entre simpàtica i irònica, que fan servir els professionals: «—Açò, a quina mida ho fem? —A mida de La Botelleta!».

Lloc: Es diu a Alcoi.

Font: Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71, p1174.

Per Sant Sever, faves a fer

 Parèmia: Per Sant Sever, faves a fer.

Origen: Diu Gomis (1891): «Sobre aquesta dita, molt general en Catalunya, trobém en lo Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, la següent tradició:

«Durant las terribles persecucions de que'ls deixebles de Jesucrist eren objecte per part dels emperadors romans, maná Diocleciá á un seu ministre á Barcelona, encarregantli especialment que agafés á Sant Sever y que l'obligués á abjurar de la seva religió, ó que de no, li llevés la vida. 

Arribá l'emissari á Barcelona ab l'intent de martirisar al Sant bisbe, quan aquest ja havia sortit de la ciutat y se n'anava dret al castell Octaviá (Castrum Octavianum), avuy Sant Cugat del Vallés. Sant Medí, lo bon pagés, s'estava sembrant fabas, y al veure venir al bisbe, deixá la feyna y s'hi acostá pera saludarlo. aquest li digué á las horas com era perseguit, y com havía determinat anársen al Castell Octaviá pera esperar allí á sos perseguidors y encomença al Sant pagés que si li preguntavan per ell, los hi digués lo lloch hont se trobava. Sant Medí se planyia d'haver de confessar la veritat als perseguidors del bisbe, y per altra part no estava en ell dir mentidas, pero á las horas la Divina Providencia obrá un miracle en auxili de son fill estimat, fent que aquellas fabas que acabava de sembrar nasquéssen y floríssen desseguida.

Quan arribáren los perseguidors de Sant Sever demanáren al pagés si l'havia vist passar; á lo que respongué que sí, que havía passat mentres ell sembrava aquellas fabas, y que lo trobarían en lo Castell Octaviá. Creyent los butxins que ab tal resposta volía lo pagés mofarse d'ells, lo portáren prés á dit Castell, hont trobáren al Sant bisbe, y d'allí á tots dos los varen dur á un poble de la vora. Havent intentat inútilment ferlos sacrificar als falsos deus, los assotáren, y pregats altra vegada sens tréuren més que una nova confessió, fóren martirissats, volant la seva ánima al cel, lo dia 6 de Novembre, per los anys 480».

Per aixó créuhen nostres pagesos que plantant las fabas en tal dia, han de donar bon fruyt, com aquellas de que parla la tradició que acabém de copiar.»

Lloc: Barcelona (Barcelonès).

Font: Calendari del art del pagés, corresponent al any 1878, a través de Cels Gomis (1891): Botànica popular ab gran nombre de confrontacions (Biblioteca popular de la «Associació d'Excursions Catalana». Vol. VI, Barcelona)

Com el burro del rector de Sollana

Parèmia: Com el burro del rector de Sollana.

Sinònims: 

• Com el rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Origen: Això va afirmar el mossèn, que els animals s’ho ensenyen tot, inclús a no menjar. I va fer públic que ho anava demostrar. Al seu burro, cada dia li llevava una grapat de farratge i unes quantes garrofes del menjar. La gent, quan trobava el mossèn li preguntava pel progrés de l’experiment, i el rector se n’ufanava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». I passaven els dies, l’experiment prosseguia, la gent preguntava, i el rector, ufanós, contestava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». Fins que un dia, en arribar a la quadra, se’l va trobar estès. I així se’n lamentava, de la mort del burro: «Ara que ja l’havia ensenyat...» A ell, la sentència l’ha fet famós com a exemple de burrera, a nosaltres ens adverteix que hi ha objectius tant impossibles com estrafolaris que el sentit comú, de primeres, ja desqualifica. Així que pondereu amb el trellat els vostres propòsits, no vos passe com a rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).  

A Tarragona fa bon sol

Parèmia: A Tarragona fa bon sol.

Origen: Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar.

Lloc: Xàtiva (La Costera).

Font: Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).