L'any de la picor

Parèmia: L'any de la picor. 

Variants i sinònims:

• De l'any de la picor, que tothom gratava [CA]
• L'any de la Mariacastanya [CA] (GDLC, s. v. 'any')

Equivalents: 

• Del año de la nana [ES] (Diccionari Multilingüe d'Enciclopèdia Catalana, s. v. 'any').

Origen: Segons Joan Amades:

Això que portem explicat podem creure que va esdevenir l’any 1471 que, segons les cròniques i la tradició la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades que llatzeraven en gran manera la gent, que se’n sentia encara molt més del que se n’hauria sentit perquè fou un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d’haver-se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble encara en té ben viu el record en el refrany: De l'any de la picor, que tothom gratava.

Diu Toni Cucarella (2020):

Parlem dels temps antics. Coses que passaren l’any de la picor. Temps era temps. Hi ha qui diu que fa referència a aquells temps en què la salubritat de les cases i les ciutats era tan mínima que hi havia invasió de puces cada dos per tres. O de sarna, que també pica.

Explicació: El qual és ponderatiu d’un temps reculat, llunyà i confús. Al GDLC, s. v. 'any', ho defineixen com 'En un temps remot indeterminat'.

Font: 

• Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
• Cucarella, Toni (2020), al Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Com si em diguessis Llúcia

Parèmia: Com si em diguessis Llúcia.

Equivalents:

• Como ahora llueven albardas [ES] (LABÈRNIA 1888)
  
• Cuando vengan los nazarenos [ES] (LABÈRNIA 1888)

Explicació:

• per indicar indiferència, desconsideració per allò que li diuen (AMADES 1935)
• no ho entenc o no sé de què –o de qui– em parles (Carrutxa)

Origen: Joan Amades, en carta de 3 de juliol de 1928, diu: «Com si em diguessis Llúcia. Segons una tradició, varen dir-ho uns espies del rei Joan als guardes dels portals barcelonins com a sant i senya, volent introduir-se en la ciutat; però com que varen errar la consigna, els guardes no en feren cas i restaren frustrats els seus plans».

Font: Sebastià Farnés (1992): Paremiologia catalana comparada, s. v. L765 'Com si em diguesses Llúcia'.

Nota¹: Farnés ho referencia a Labèrnia (1888), Aladern (1904) i Gaya (1907), amb una única variant: com si'm diguesses Llucia. També anota, de Labèrnia (1888), els equivalents castellans como ahora llueven albardas i cuando vengan los nazarenos.

Nota²: Tota aquesta documentació va sorgir arran d'un article de Marc Cortès al seu blog Reflexions en català.

Enmig de les Pasqües vénen les basques

Parèmia: Enmig de les Pasqües vénen les basques.

Variants i sinònims:

• Entre les Pasqües vénen les basques
• Per les Pasqües vénen les basques (Reus) (DCVB)
• A les Pasqües seran les basques (Val.) (DCVB)

Origen: Aquesta és una frase que només es pronuncia, o potser fóra millor dir es pronunciava, entre les dues pasqües, i posava en evidència la penúria que es passava entre aquestes dues festivitats, en part per la despesa fora del que era normal que es feia per la primera Pasqua, anomenada florida perquè antigament la gent tractava de festivar l'arribada de les flors. Una frase molt expressiva del fet que comento és la que diu: «Guardeu rosegons, que entre les dues Pasqües vénen les basques». Josep M. Sugranyes, Garbellada de refranys (Valls: Cossetània Edicions, 2000), pàg. 90.

Significat: Refrany que significa que entre la Pasqua de Resurrecció (o Pasqua florida) i la Pasqua de Pentecosta (o Pasqua granada, 50 dies després) hi ha poc recapte en el camp i costa de mudar el menjar. També: Entre les Pasqües vénen les basques. Segons el Diccionari català-valencià-balear, hi ha un altre refrany semblant: «Per les Pasqües vénen les basques» (Reus); «A les Pasqües seran les basques» (Val.): s'interpreta com volent dir que en les grans festes hi ha sempre preocupacions, desficis i cansaments.

Font: Vista al Rodamots.

Vós heu passat per can Vidal de la Palma

Parèmia: Vós heu passat per can Vidal de la Palma.

Origen: «Al Alt Ampurdà, y sobre tot per la banda de Figueres, quan un hom exagera molt les coses, solen dirli: —Vós heu passat per can Vidal de la Palma.»

Explicació: Reprodueixo l'explicació de Cels Gomis:

«Trobantme jo un dia á Espinavesa, poblet situat á la vora esquerra del Fluvià, y preguntant lo nom d'una gran casa de pagès que hi hà á l'altra banda del riu, una mica més avall del poble, me digueren que era can Vidal de la Palma.
Me vingué desseguida á la memoria lo modisme ampurdanès y vaig demanar al rector si en sabia l'origen.
—Prou que'l sé! Qui és que no'l sap aquí?— me digué. —Y per cert que no és pas gaire vell. Jo he conegut al Vidal, amo d'aquella casa de pagès, que donà lloch ab les seves exageracions á n'aquet modisme. Avuy lo pobre jau en lo petit cementiri d'aquet poble.
Y després de ferme present que lo dit Vidal de la Palma, com tots los mentiders, s'enfadava si no'I creyen, me contà gran nombre de mentides propios d'aquell pagès gironí que no tenia res
que envejar á l'andalús més exagerador que pogués haverhi.
D'entre'ls molts casos que d'en Vidal me contà'l rector d'Espinavesa, trio sols los dos següents, que'm sembla que basten y sobren pera justificar la renomenada de que aquell disfrutarà per sempre més en l'encontrada ampurdanesa.
—Un dia vaig anar al hort á tatxar melons,—contava en Vidal, —y tot tatxantne un lo ganivet m'hi cau dintre. M'hi fico, y tot buscant lo ganivet, hi trobo un carro de parell carregat de llenya. «Què redimonis feu aquí dins?—pregunto al carreter. —Calli, home! —me respongué ell.—Fa dues hores que hi entrat en aquet meló y, per més toms que dono, no trobo la sortida.»
Un altre dia, parlant de caceres, deya:
—Una tarde vaig anar á caçar y vaig gastar tots los perdigons sense poder matar ni un trist aucellet. Ja me n'entornava cap á casa, quan veig una Ilebra grossa com un cabrit. «Quina pega! —vaig pensar.—Are no tens perdigons.» Però la paraula pega'm va recordar que tenia una boleta de pega de sabater á la butxaca. Carrego l'escopeta, hi fico la bola de pega, que hi venia tota justeta, apunto y tiro. La llebra s'alça y apreta á corre, y veig que en direcció contraria ne venia una altra que sens dupte s'havia alçat també al sentir lo tret. «Vaja: decididament no estàs de sort!» pensava jo, creyent que no l'havia tocada, quan veig que les dugues llebres se topen de cap y comencen á forcejar. Corro cap allí y me les trobo enganxades pel front; les agafo y al sarró. En ma vida he vist llebres més grosses!»
Ni vostès tampoch n'hauràn sentit may gaires de més crespes. Y és que quan un català surt embustero, ho és de debò».

Font: Article de Cels Gomis "Origen d'un modisme ampurdanès", al «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya» (BCEC) 1896. Vol VI. Octubre-desembre, núm. 23. Pàg. 235

Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

Parèmia: Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!

Variants i sinònims: Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen!

Origen: Ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i segur que en moltes s’exigia molt i no es donaven facilitats. Si no hi havia prou sabó, l’esforç humà era més gran, com passa a moltes feines.

Explicació: L’exclamació és adient quan un es troba davant de molta feina per fer, pocs mitjans i moltes exigències.

Font: Vista al web de l'Associació Conèixer Catalunya, treta del «Diario Metro».

Estar (un lloc) a la quinta forca

Parèmia: Estar (un lloc) a la quinta forca. 

Origen: Al principi del segle XIX, a Barcelona hi havia quatre forques on penjaven els delinqüents condemnats a pena capital. En aquells temps se'n va fer una cinquena al turó de la Trinitat, que a l'època era un indret molt llunyà, i d’aquí ve la dita d’estar un lloc a la quinta forca. Josep Maria Huertas Claveria ens dóna molts més detalls:

En temps molt reculats, en cadascun dels quatre camins principals que duien a Barcelona hi havia un element més aviat sinistre: una forca. Un dels camins més coneguts era el que venia de Sants, que passava per un petit coll conegut precisament com a coll dels Forcats, on més endavant s'hi instal·laria la Creu Coberta per purificar-lo.

Era ben clar que, a més de considerar la ciutat un arxiu de cortesia, les autoritats volien demostrar que qui la feia la pagava. Asseguren que també hi havia hagut forques al que avui coneixem com a Pla de Palau, aleshores una mena de porta de la ciutat que donava al mar, per advertir els mariners de què li esperava a qui cometés un greu delicte.

Sovint els penjats quedaven exposats dies i dies a la vista dels vianants. Amb el temps una congregació religiosa va obtenir el permís de les autoritats per enterrar les restes dels desventurats que encara estaven penjats, el Dia dels Morts, o sia el 2 de novembre, i amb la fusta de la forca construïren una creu per posar sobre la tomba. Se'ls enterrava en un lloc conegut com Montjuïc del Bisbe ─el carrer encara existeix─, propietat del bisbat, que correspon a l'actual plaça de Sant Felip Neri. Abans de l'enterrament els taüts s'exposaven al claustre de la catedral perquè es pogués pregar per les seves ànimes.

A més de les quatre forques situades als camins que anaven a Barcelona, es va decidir aixecar-ne una cinquena al camí que duia de la ciutat cap al Vallès, que després va ser la carretera de Ribes i més tard l'avinguda Meridiana. La quinta forca es va situar en el turó de la Trinitat, conegut també com Finestrelles, en un terreny propietat del duc de Montcada que per a la majoria de ciutadans quedava molt lluny; tant que es va fer popular l'expressió «sembla que és a la quinta forca»per indicar que hi havia una gran distància fins a un lloc.

S'hi va fer construir amb la mateixa idea que les altres quatre: perquè era un camí força concorregut, en aquest cas per aquells que arribaven del Vallès o que hi anaven provinents de Barcelona. Així es volia avisar els nouvinguts del que podia passar en cas que algú actués com un malfactor. I encara podia ser pitjor, perquè si el crim comès era esgarrifós el condemnat era esquarterat després de morir i més d'una vegada s'exposaven trossos de la seva carn al lloc on havia comès el crim. Com que els gossos ensumaven les restes però no se les menjaven, va néixer una altra dita, la de «no ser bo ni per als gossos».

Hi havia, però, un costum encara més excepcional: si la corda del penjat es trencava i aquest se salvava li perdonaven la vida, i la corda es guardava com si fos un exvot al claustre de la catedral, vora la porta que dóna a la capella de Santa Llúcia. Més d'un feligrès procurava obtenir un tros de la corda perquè li servís d'amulet contra la mort.

L'estrangulació del condemnat mantenint-lo suspès en l'aire per mitjà d'una corda va ser una pràctica habitual a la ciutat fins al 1832. Un decret del 28 d'abril d'aquell any va abolir aquesta forma de mort «desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l'execució de la pena capital».

Diu Toni Cucarella al seu blog: 

Antigament, la forca era una forma habitual d’execució pública. En la mesura que aquesta pena de mort tenia per objecte dissuadir de cometre actes criminals, les execucions solien ser públiques i en llocs estipulats. A Xàtiva, per exemple, hi havia un patíbul amb tres forques a l’actual plaça de la Bassa, en l’àmplia esplanada que separava la ciutat cristiana dels barris musulmans del Raval i les Barreres. Fins que no s’hi va construir la bassa, potser durant el XIX, aquesta plaça era coneguda com la plaça de les Forques. En altres ciutats, sovint murallades, les forques se situaven fora de la ciutat, seguint el camí que conduïa a la porta principal d’entrada, per a advertir els forasters que en aquella ciutat eren intransigents amb els criminals. Els cadàvers no solien despenjar-se, convertint-se en carronya que devoraven amb gust els corbs i altres animals. Així, les forques anaven assenyalant el camí que conduïa a la ciutat, o se n’allunyava: la primera forca, la segona, la tercera... i, és clar, la quinta era la que quedava més lluny.

Explicació: Quan volem significar que una cosa o algú para molt lluny (Cucarella 2020).

Font:

• Vista a la Revista «L'Estenedor, núm. 52», d'octubre de 2007, publicada per l'Ajuntament de Mollet.
• Josep Maria Huertas Claveria (2006): Article «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 16-17.
• Toni Cucarella: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020). 

Nota: Fan referència a la font d'on ho han tret: El blog El 7 ciències. Alhora, l'autor del blog fa referència a una font escrita: Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

Entre Tots Sants i Manresa

Parèmia: Entre Tots Sants i Manresa.

Variants i sinònims:

• Entre Ares i Benassal
• Entre Tots Sants i Penaila.

Equivalents: Entre Pinto y Valdemoro [ES] (AMADES 1951a).

Explicació: Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses (AMADES 1951a).

Origen: A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany ─i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada─ fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: Entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita. (AMADES 1951a)

Comentaris:  

• Pinto i Valdemoro són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo. Penaila és la pronunciació local de Penàguila, a l'Alcoià (Alacant).
• Dins de la comarca del Maestrat s'utilitza la referència a dos pobles de l'Alt Maestrat (Ares i Benassal) per referir-se a què una qüestió o un assumpte encara no està resolt del tot o per demostrar el dubte davant d'una elecció.

Font: Tret de Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

Si la Mola porta capell, no et fiïs d'ell

Parèmia: Si la Mola porta capell, no et fiïs d'ell.

Origen: El capell és un barret amb una ala circular al voltant del casquet. Aquesta dita, feta servir tant per mariners com per pagesos, avisa d'un canvi meteoròlogic quan la Mola de Colldejou que té el cim en forma de planície, presenta nuvolositat en la seva part superior.

Explicació: Si la Mola presenta aquests núvols és probable que s'acosti una tempesta.

Localització: L'Aljub recull, sobretot, dites i parèmies pròpies de Cambrils.

Font: Vista a l'apartat sobre dites del 1998 del web de l'Anjub, el Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils.

Algú ha portat òlibes a Atenes

Parèmia: Algú ha portat òlibes a Atenes.

Variants i sinònims: Portar aigua a la mar [CA] (WICKERT 2007).

Equivalents:

• Carry coals to Newcastle [EN] [Trad.: portar el carbó a Newcastle] (WICKERT 2007)
• Nosiæ drwa do lasu [POL] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
• Porter des chouettes à Minverve [FR] [Trad.: portar les òlibes a Minerva] (WICKERT 2007)
• Porter du bois à la forêt [FR] [Trad.: portar fusta al bosc] (WICKERT 2007)
• Vender miel al colmenero [ES] (WICKERT 2007)

Origen: Qui al 2004 era a Atenes amb motiu dels Jocs Olímpics, va poder descobrir una altra curiositat a banda dels esdeveniments esportius. A l’estadi olímpic un artista va col·locar 10.200 figures d’òlibes en els colors dels anells olímpics. Per als lectors habituals de la Torre de Babel això els hauria encès immediatament la bombeta: Algú ha portat òlibes a Atenes!

És clar que, sense haver escoltat abans aquest refrany, ningú no hauria tingut la idea de fer això. La dita es basa en el poeta grec Aristòtil (al voltant del 455 dC). Ell es va fer la següent pregunta: “Qui ha portat les òlibes fins a Atenes”? Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

A França, es considerava que Atenea estava a favor de la seva competidora, la deessa de la saviesa, la qual desafortunadament no tenia tributs amb les òlibes. En aquest país el refrany Porter des chouettes à Minverve significa 'portar les òlibes a Minerva'. Però, els francesos també poden expressar-ho d’una forma més clara: Porter du bois à la forêt, és a dir, 'portar la fusta al bosc'. El mateix passa pràcticament amb l’expressió polonesa Nosiæ drwa do lasu, amb un significat idèntic.

Espanya, la terra de Cervantes, qui amb Don Quixot va crear la seva primera novel·la, és molt més literària. Aquí trobem el refrany Vender miel al colmenero. Els catalans, en canvi, ho fan d’una forma més simple: Portar aigua a la mar. A Anglaterra es remarca el passat laboral: Carry coals to Newcastle, és a dir 'portar el carbó a Newcastle', un matís completament innecessari, ja que el carbó de Newcastle s’exportava a tot el món!

La pròxima vegada, per tant, para atenció si no vols dir una altra vegada coses innecessàries: se’n podria crear una nova dita!

Explicació: Des d’aquell moment, aquesta expressió s’utilitza per exemple a Alemanya o a Suècia per a descriure alguna cosa absolutament supèrflua i innecessària (a Atenes hi havia des de sempre moltes òlibes). No obstant, les òlibes eren el símbol de la deessa Atenea.

Font: WICKERT 2007 - Sandra Wickert (2007): Òlibes cap a Atenes, publicat per Café Babel, de Sandra Wickert (Berlín - 14.11.2007), amb traducció d'Esther Gil Santos.

Ser la xocolata del lloro

Parèmia: Ser la xocolata del lloro.

Explicació:

• Ésser una cosa molt poc important o molt secundària (Rodamots).
• Ahorro insignificante en relación con la economía que se busca (Diccionario de la lengua española de la RAE).

Origen: Sembla que és una frase feta força estesa tant en català com en castellà, amb el mateix significat.

Al portal 1de3.com expliquen:

«Tanto el chocolate como el loro tienen su origen en América, lo que nos da una pista acerca de la antigüedad de la expresión.

En el siglo XVII, la forma más extendida de agasajar a los invitados era ofrecerles una taza de chocolate con rebanadas de pan. Y durante el siglo XVIII se convirtió en la bebida nacional a pesar de su precio, por lo que sólo podían derrocharlo los que habían hecho las Américas y gozaban de buena posición económica.

Estos indianos solían tener un loro en casa como recuerdo de su antigua vida americana, y le ponían en la jaula algo de chocolate de baja calidad para que lo picoteara.

Cuando alguna familia adinerada iba a menos, trataba de ocultar el declive económico guardando las apariencias, y lo más aparente era seguir consumiendo chocolate y seguir ofreciéndolo a los invitados; pero suprimían la ración del loro, lo que suponía un ahorro mínimo que no paliaba la situación.»

Nota: Tota aquesta documentació va sorgir arran d'un article de Marc Cortès al seu blog Reflexions en català.

Font: Portal 1de3.com.

Acabar com el rosari de l'aurora

Parèmia: Acabar com el rosari de l'aurora.

Variants i sinònims:

• Acabar com el ball de Moixent.
• Acabar com el ball de Torrent.
• Acabar com la comèdia de Falset.
• Acabar com la vetllada de Grus, a les fosques i a garrotades (Cerdanya).

Origen: El rosari de l’aurora era una devoció practicada en forma de processó pels carrers. Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar aquesta pràctica, originant autèntiques batalles campals.

Explicació: D’aquí ve el que quan una cosa acaba en baralles o fracàs, es diu que “acaba com el rosari de l’aurora”.

Font: Vista al web Associació Conèixer Catalunya, a través de la publicació al «Diario Metro».

Nota: Els equivalents els obtinc de la meva base de dades pròpia. Bastet37 em proposa a través d'un comentari la versió cerdana, referida al poble d'Urús.

Mira també:

• Sobre el 'rosari de l'aurora' i com es va incorporar al llenguatge col·loquial, a La devocioteca, de Joan Arimany Juventeny.
• El rosari de l'Aurora, al blog d'Emili Casademont i Comas, publicat el 9 d'octubre de 2011.

A perdiu per barba i peti qui peti

Parèmia: A perdiu per barba i peti qui peti.

Origen: L’expressió A perdiu per barba i peti qui peti, s’aplica, no tan sols a la gola, sinó també als qui volen fer una cosa malgrat tot i tots, conformant-se amb tots els perjudicis i dificultats que puguin sobrevenir. Però quin és l’origen d’aquesta dita proverbial?

Encara que en sembla que la recull Amades, ho he trobat també explicat en un llibre de Nèstor Luján, el volum I del Cuento de cuentos, on explica que els monjos del reial Monestir de Poblet van veure que entre ells hi havia molta mortaldat. Així, van fer cridar un físic de renom que en pogués determinar la causa. Mentre el físic estudiava el cas va poder veure que els monjos tenien una alimentació exagerada, en desacord amb el poc exercici que feien. Els va dir, llavors, que no mengessin tant i, sobretot, que deixessin de consumir perdius, ja que cada un se’n menjava almenys una cada dia. Aquest intent de dieta no va agradar als monjos, que van pensar que les abstencions, els seus contrincants, els monjos de Santes Creus, les podien interpretar com un signe d’estalvi o de pobresa. Es van reunir en capítol i van proclamar unànimement el seu lema: "─A perdiu per barba, i peti qui peti".

(Traduït del castellà)

Nota: Néstor Luján (1992): Cuento de cuentos, Tomo I. Barcelona: Ediciones Folio. 5ª edición (junio de 1994).

Font: Vista al programa 14 d'Un polsim de refranys.

Fer campana

Parèmia: Fer campana.

Origen: Quan diem que un infant ha fet campana, ens referim al fet que 'ha deixat d’anar a escola'. Però quin és l’origen d’aquesta expressió?

«La frase té origen en aquells temps en què encara no hi havia escoles públiques i la mainada anaven a aprendre a la rectoria i, per tant, eren alhora deixebles i escolans, nom aquest darrer que també té origen en l’escola exercida pels capellans i a la rectoria, i enclou el doble sentit de deixeble i ajudant de l’església. En aquell temps el noi que mancava a classe era castigat a tocar la campana en tocar les funcions religioses que havien de celebrar-se el dia o els dies següents, segons la importància del càstig que li volien donar. Aquesta feina, pròpia d’un home i no d’un infant, resultava pesada per a aquest i constituïa un veritable càstig.»

Nota: La recull Joan Amades al Refranyer català comentat (1951): Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Font: Vista al programa 13 d'Un polsim de refranys.

Treure faves d'olla

Parèmia: Treure faves d'olla.

Origen:

«Té origen en els antics costums usats per elegir càrrecs públics i dignitats. Quan un gremi havia d’elegir el seu conseller o representant a la Generalitat, per a qualsevol altre càrrec o distinció, i també quan entre els consellers i diputats s’havien d’elegir càrrecs i distincions, solia fer-se escrivint en paperets el nom dels candidats, un per a cada un, i posant-los dintre d’un motlle de cera que tenia la forma d’una fava i que així era anomenada. Aquestes faves eren posades dintre d’una olla plena d’aigua. Un no interessat en l’elecció sortia al carrer i, deturant el primer infant que passava, el feia entrar on aquesta s’efectuava i li feia treure de dintre l’olla tantes faves com persones havien d’ésser elegides. Aqueixes eren obertes de seguida per treure’n el paperet que contenien. Quedaven elegits els dels noms que portaven els paperets de les faves que havien estat tretes.»

Explicació: Equival a ‘obtenir un bon profit, guany o benefici, així com a trobar una bona manera de viure, càrrec o prebenda que permeti de viure sense maldecaps’.

Hi ha altres explicacions per a la frase feta:

• treure faves d'olla - Experimentar una gran millora algú que ha estat malalt o que s'ha trobat en mala situació econòmica (GDLC, s. v. 'olla').
• treure faves d’olla - Experimentar una gran millora, refer-se d’una mala situació, d’un estat precari, etc. (DIEC2, s. v. 'fava')

Nota: La recull Joan Amades al Refranyer català comentat (1951): Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Font: Vista al Programa 12 d'Un polsim de refranys.

Esperar amb candeletes

Parèmia: Esperar (una cosa) amb candeletes.

Explicació: Esperar (algú o alguna cosa) amb delit, amb impaciència.

Origen: Quan diem que esperem una cosa amb candeletes, volem dir que 'l’esperem amb ànsia, amb inquietud, amb fruïció'. Però quin és l’origen d’aquesta frase proverbial?

«Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

Nota¹: Ho recull Joan Amades al llibre Refranys i dites, de la «Biblioteca de Tradicions Populars», publicat el 1935 i reeditat en edició facsímil per Edicions l’Agulla de Cultura Popular de Tarragona el 2006 (pàg. 47).

Nota²: En un comentari, Lo Consueta m'apunta un altre possible sentit de la frase feta: «A la Catalunya Nova, el tema d'esperar amb candeletes també té una certa aplicació en esperar de forma solemne més que no pas inquieta. En alguns llocs s'esperava l'arribada del seguici amb candeles enceses, en altres indrets del Camp, sabem que la canalla anava a esperar els Reis d'Orient amb candeles».

Nota³: A Rodamots recullen una altra possible explicació de l'origen de la dita, apuntada per Joan Coromines: «Podria ser que volgués fer referència al costum català de repartir candeletes beneïdes a la mainada en el dia de la Candelera».

Font: Vista al programa 4 d'Un polsim de refranys.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

Parèmia: Per Santa Llúcia, un pas de puça.

Origen: Per què, si Santa Llúcia és el 13 de desembre, abans del solstici d’hivern, el refranyer diu que el dia ja s’allarga un pas de puça, quan sabem que no comença a allargar-se efectivament fins després del solstici?

Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.

Font: Vista al Programa 2 d'Un polsim de refranys.

Mira també: Joan Arimany Juventeny (2008): La Devocioteca: Per quina raó es diu 'Per Santa Llúcia, un pas de puça', si el dia encara disminueix?

Índex alfabètic de les entrades en català

Si no trobes l'etimologia que cerques amb el cercador o amb l'índex de paraules clau, és possible que el puguis trobar en aquest índex alfabètic:

1. A Albatera qui té un ull és l'amo
2. A Benifato van capar el dimoni
3. A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues
4. A cent anys, coteta verda
5. A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd
6. A la lluna de València
7. A la Rambla!
   
8. A la taula de l'abat, qui no hi és, no hi és comptat
   
9. A mansalva
   
10. A mida de «La Botelleta»
11. A perdiu per barba i peti qui peti
12. A Riudoms, sac, senalla i bona lluna
13. A Sant Feliu de Torelló, pescallunes
14. A Sants, lladres, marxants i esgarrapacristos
15. A Tarragona fa bon sol
16. A tocajornals
17. A Vilaverd toquen l'arpa
    
18. Acabar com el rosari de l'aurora
19. Acabar en Beniali
20. Afarta'm i digue'm moro
21. Aferrar-se la pasta pels draps
22. Agafar recalfades 
23. Ai, bon Déu de Mataró!, amic de les dones i dels homes no
24. Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó!
25. Això no ho pot traure d'ahí ni els cavalls d'Anselmo!
26. Això passarà la setmana dels tres dijous
    
27. Això sembla la gotera del convent
28. Al juliol la garrofa porta dol
29. Al Masnou, geperuts
30. Al Masnou, són palangrers que a ponent van a palangre. A Llavaneres són nansers, que no perden mai calada. Els d'Arenys són vaixellers, dels que van a l'altra banda. A Sant Feliu són bastinals que donen bastina als frares. A Bagur són corallers que corallen a la brama. A l'Escala n'és an al port pel vent de la tramuntana. A la Selva són bisers, que venen els bisos a càrregues
31. Al rei i al porc afaiten després de mort
32. Alarma!, alarma!
    
33. Algú ha portat òlibes a Atenes
34. Als cornuts els picava el front
35. Alt com un sant Pau
    
36. Alto les seques!
37. Altre gall li cantaria
38. Amb tots els ets i uts
39. Amolla-ho en banda
    
40. Anar a can Felip
41. Anar a fer punyetes
    
42. Anar a tocar ferro
43. Anar amb el vestit d'Adam
44. Anar d'Herodes a Pilat
45. Anar de gorra
    
46. Anar de vint-i-un botó
    
47. Anar xino-xano
48. Anar-se'n (o Despedir-se) a la francesa
    
49. Aquí hi ha marro
50. Ara li fan el mànec
51. Arrastrar com a Pelletes
52. Ballades per Carnestoltes, bateigs per Tots Sants
53. Blat de Masos, petit i clar, aigua de "balde", no hi vull anar
54. Bon vent i barca nova
55. Brams d'ase no pugen al cel 
56. Brillar per la seva absència
    
57. Buscar-li tres peus al gat
58. Cabres, lleons i ovelles, fan males parelles
59. Cada any, sant Pere, un se'n queda
60. Calçar-se les sabates
    
61. Can Seixanta
62. Cansalada i ous fregits quiten la vista als marits
    
63. Cases con dol amb son gresol
64. Caure d'oros
65. Canviar de jaqueta
66. Carregar-li els neulers
67. Coixo, la llum!
68. Com dia el Tio Pep de Muro: Tu pitaràs!
69. Com el burro del rector de Sollana
70. Com el gos de l'Hortolà, que ni rosega l'os ni el deixa rosegar
71. Com el Vallès no hi ha res
72. Com la burra d'en Pacolí que quan va estar avesada a no mejar, es va morir
    
73. Com més fort és l'estiuet, guarda't més del fred
    
74. Com si em diguessis Llúcia
75. Contra el rosari de l'aurora
76. Córrer més que Davó
77. De fil de vint
78. De la Seca a la Meca
79. De les glans de juny, tot l'any el porc en gruny
    
80. De Sant Miquel a Sant Miquel fa una mateixa mar i un mateix cel
81. Del temps que la Marta filava
    
82. Descobrir la sopa d'all
83. Desperta ferro!
84. Després de caiguda la pedregada, tocar a mal temps
85. Destapar la caixa dels trons
86. Donar carabassa
    
87. Donar les absoltes
    
88. Donar més voltes que el vint-i-nou
89. Donar peixet
90. Donar quarter
91. Donar-li comí
92. Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu
93. Dormir més que la Mare de Déu d'Agost
94. Dos d'un mateix ventre i cada u d'un temple
95. Durar menys que les falles del Miquelet
96. Eixir tot en bé, com a la Peixcatera
97. El bon vi no ha de menester ram
98. El convit del manresà: "No us hauríeu quedat a sopar?"  
99. El que no es paga amb diners, es paga amb dinades
100. Els reganys de la vella i els dies de la vella
101. En Basiva ja és a l'església
102. Endavant les atxes
     
103. Enganyar com un xino
     
104. Enmig de les Pasqües vénen les basques
105. Entre bastidors
     
106. Entre Tots Sants i Manresa
107. Escartín!, Escartín!, Escartín!
108. Esguerrats cap a Sants
     
109. Esperar amb candeletes
110. Esquinçar-se les vestidures
111. Estar (un lloc) a la quinta forca
112. Estar empiocat
113. Estar fet (algú) un sant Llàtzer
     
114. Estar gras com en Gandòfia
115. Estar més content (o més trempat, o més eixerit) que un gínjol
116. Estar pelat
117. Estar sec com els cavalls d’en Malla
118. Estirar-se les grenyes 
119. Faltar-li la cabera a algú
120. Fer barcella
121. Fer bugada
     
122. Fer campana
123. Fer cantonades
     
124. Fer com el canó de Ripoll, que tirava sense engaltar
125. Fer com el capità aranya
126. Fer com el frare de la creu
127. Fer com el puput, un i prou
128. Fer com l'Alcoià del tren: Ja els ha dit tots vosté!
129. Fer com les muntanyes de Begur, pugen i baixen
130. Fer corrucos o corrococos
     
131. Fer el beneit
132. Fer el negoci d'en Robert amb les cabres
     
133. Fer el Pian
134. Fer enfadar com a Don Rafael
135. Fer esquellots
136. Fer fugina
137. Fer goma
138. Fer l'antorxa
139. Fer la faena de Calores
140. Fer la fi d'en becaina
141. Fer la passâ de Palparrabos
142. Fer la passâ de Vicedo: Camises blanques no en tenim!
143. Fer la puta i la Ramoneta
144. Fer llambrots 
145. Fer més por que el Tio Campanetes
146. Fer peça
     
147. Fer safareig
148. Fer toris
149. Fer un pa com unes hòsties
150. Fermar els gossos amb llonganisses
     
151. Fer-se com la Tia Pellera
152. Fer-se el suec
153. Fer-se la barba d'or
154. Fer-se-li la boca aigua
155. Fer-se'n les tres pedretes
156. Fes l'ense com els de Tarabaus; ja veuràs què et passarà
157. Feta la llei, feta la trampa
158. Ficar-se (o Posar-se) en camisa d'onze vares
159. Fot-li fort que és de Reus
160. Fugir cridant visca el rei
161. Gent de Can Fanga
162. Gira vent, gira vela
     
163. Ha crescut com els arbres de la Rambla
164. Ha plogut més que es dia que varen enterrar en Fei!
165. Haver topat amb la guitarra de sant Pere
166. Haver-hi moros a la costa
     
167. Haver-hi roba estesa
168. Hi estaràs més que el cànem a l'aigua
169. In albis
170. Ja plora, ja riu, el Tio Caliu
171. Jugar més que Peladilla 
172. Juncosa és el centre del món
     
173. Juny, juliol, agost i Maó són els millors ports del Mediterrani
     
174. L'any de la picor
175. L'ase d'en Mora, que de tot s'enamora
176. L'ase em fot!
177. La missa major és missa de senyor
     
178. La nit de Nadal, la més estelada de l'any
179. La perdiu fa poagre
180. La setmana dels sabaters té cinc dies només
181. Lent com la moleta de Raons
182. Les cabrelles, per Sant Joan, bona matinada fan
183. Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost
     
184. Llançar-li el guant
185. Lleida ha foradat
     
186. Llençar la tovallola
187. Lo minyó, quan perd son pare, allunyau-lo de la mare
188. Malalt que arreplega la roba morir vol
189. Malòrum!, va dir el rei David
190. Manresans, lladres, pillos i gormands
191. Martí, tira-li!
192. Matar el cuc
     
193. Matar jueus
     
194. Mentre hi ha vida hi ha esperança
195. Més val tard que mai
196. Molta merda!
197. Morir-se (o Anar-se'n, o Quedar) amb la creu dels albats 
198. No arribar la sang al riu
199. No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces
200. No hi ha cavall que flac rossí no torni
201. No parar en torreta
     
202. No saber d'on surten les misses
     
203. No ser bo ni per als gossos
204. No tenir-ne ni per a la cadira de missa
205. Nou de trinca
     
206. O caixa o faixa
207. Oronetes a prop de terra volant, pluja a l'instant
208. Paga que és gata
209. Pagar amb gambades
210. Parèixer el Baratillo de Grau
211. Parèixer el femer del Tio Ratolí
212. Parèixer el Masero del Troncal
213. Parèixer la família del Melero
214. Parèixer la Muller de Don Jeroni
215. Parèixer Titora
216. Parlar del sexe dels àngels
217. Passar Bòria avall
218. Passar més gana que el gos del Pinyol
219. Passar per l'adreçador
220. Passar uns dies a l'Art
     
221. Passar-se de la ratlla
     
222. Pel sabater, l'hivern malament i l'estiu bé
223. Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan
224. Pensar en l'amor de les tres taronges
225. Per la lluna de gener, talla la fusta el fuster
226. Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix
227. Per Nadal, posarem el porc en sal
228. Per quins cinc sous?
     
229. Per Sant Agustí, s'acaba sa bereneta i es dormir
230. Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí, i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina
     
231. Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi
232. Per Sant Miquel, el berenar se'n puja al cel, i per sant Macià, torna a baixar
233. Per Sant Sever, faves a fer
234. Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs
235. Per Santa Llúcia, un pas de puça
236. Perdre l'oremus
237. Perlassiete, qué estàs en la came?
238. Pesar figues
239. Pixar aigua beneita
240. Plegar el ram
241. Ploure a bots i barrals
242. Poder anar darrere un combregar
243. Portar cremallot
244. Posar en un altar
245. Posar-se com el peu de la torre
     
246. Postres de músic
247. Prendre les mides d'en Bascu
248. Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes
249. Quan vegis el corb, pensa en la mort
250. Quants en va deixar el rei Herodes!
251. Que et conec, que eres músic!
252. Que n'hi portaràs pocs, de capellans a l'"enterro"!
253. Quedar com Camot
254. Quedar-se amb un pam de nas
255. Qui no cull un fesol no sopa quan vol
256. Qui no et conega, que et compre
257. Qui t'ha vist i qui et veu, mas de l'Arany
     
258. Qui té duros fuma puros
259. Qui tingui cabres, que grati!
260. Qui tot ho vol, tot ho perd
261. Qui va a Liorna, no torna
262. Qui vullga cucs, que pele fulla
263. Quién es Molina? ¡Ya lo veréis!
264. Rebre més garrotades que els rucs d'Hortoneda
265. Rei tingam i no el conegam 
266. Remoure Poblet i Santes Creus
267. Roda el món i torna al Born
     
268. Salut i força al canut!
269. Sant Antoni ens guardi!
270. Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant
271. Sant Feliu, sac i ganxo 
272. Sant Galdric, del pagès sou amic
273. Sant Pol, quina hora és?
274. Santa Llúcia et conservi la vista!
275. Santa Llúcia la Bisbal, tretze dies per Nadal
     
276. Sarró, sarró, respon per en Noguer de s'Agaró
277. Semblar cana i capbitlló
278. Semblar de can Tarranch en amunt!
279. Semblar de l'Alcora
280. Semblar el cul d'en Jaumet
281. Semblar el mercat de Calaf
282. Semblar l'endemà de la fira
     
283. Semblar l'orgue de Caldes
284. Semblar la parada del Juanito
     
285. Semblar que hagi passat el bou de Corpus
     
286. Semblar sa pixarada d'en Rampujo
287. Semblar un camp d'Agramant
288. Sense casa, hort ni porc, val més ésser mort
289. Sense la creu ningú no hi veu
290. Ser com una fura
     
291. Ser de can Milà i Camps
292. Ser de Casa Donya Amàlia
293. Ser de la família del Melero
294. Ser de pasta d'agnus
     
295. Ser l'ase dels cops
296. Ser l'últim pet de l'orgue
297. Ser (o semblar) la bóta de Sant Ferriol
     
298. Ser la xocolata del lloro
299. Ser mel de Ca Telm
300. Ser més alt que una figatera
301. Ser més cabut que Mossén Seré
302. Ser més famós que la Monyos
303. Ser més malo que Catxutxa
304. Ser més mentider que en Calça
305. Ser més tort que un rabassó
     
306. Ser més vell que el faralló de la Llosa
307. Ser un Javaloies
308. Ser (una cosa) un maremàgnum
     
309. Ser un orgue de gats
310. Ser un tiquis-miquis
311. Ser Xauxa
     
312. Serrar la vella
313. Setze jutges mengen fetge d'un penjat, setze jutges n'han menjat
314. Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu
315. Si la Mola porta capell, no et fiïs d'ell
     
316. Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya
317. Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat
318. Si vols companyia, agafa't amb la guia
319. Si vols la veritat, vés a cercar-la a Lleida
320. Solsona, ciutat sense ciutadans, seu sense bisbe i pont sense riu
321. Tallar el bacallà
     
322. Tallar l'abadejo
323. Tants caps, tants barrets
324. Tenir els quatre pèls del diable
     
325. Tenir l'os de Bertran
326. Tenir la cara com un pa de ral
327. Terrassa mala raça, Sabadell mala pell
328. Tindre més corretja que el Tio Conill
329. Tindre més diners que Ferrandis Belda
330. Tindre més moral que l'Alcoiano
331. Tirar una salva
     
332. Tocar ferro
     
333. Tocar mar
334. Treure faves d'olla
335. Vendre duros a quatre pessetes
336. Vendre's per un plat de llentilles (o llenties)
     
337. Venir d'Arbeca
338. Veure la bomba del novenari
     
339. Voler més (a algú) que Graella al vi
340. Voltar més que els porcs de Sant Antoni
     
341. Vós heu passat per can Vidal de la Palma
     

Fonts i bibliografia utilitzada

Llistat de les diferents fonts bibliogràfiques o en línia referenciades en aquesta obra.

1. 1de3.com (1998) - Toni de Haro (1998): 1de3.com - Frases y palabras.
2. ACCAT (2006) - Associació Conèixer Catalunya (ACCAT): La Cultura: Dites, frases fetes o refranys publicades al diari Metro.
   
3. ALSIUS (1998) - Salvador Alsius (1998): Hem perdut l'Oremus. Barcelona: Edicions La Campana.
4. ÁLVAREZ-CALBET (2009) - Carmen Álvarez i Josep Maria Calbet (2009): Tocar el dos - El racó de les expressions. Valls, Editorial la Torratxa.
5.  ÁLVAREZ-CALBET (2011) - Carmen Álvarez i Josep Maria Calbet (2011): Molta merda! - El racó de les expressions II. Valls, Editorial la Torratxa.
6. ALZAMORA (2008) - Jaume Alzamora Bisbal: Espigolant dins l'antigor. Palma, 2008. Ed. Moll. Primera edició.
7. AMADES (1930) - Joan Amades i Gelats (1930): Números meravellosos. Barcelona: Ed. Selecta.
8. AMADES (1935c) - Joan Amades i Gelats (1935): La mort. Costums i creences. Col. «Biblioteca de Tradicions Populars», núm. XXIII (Barcelona). Edició facsímil d'Edicions El Mèdol (Tarragona, 2001), dins la col·lecció «Biblioteca de Tradicions Populars», núm. 11
9. AMADES (1935) - Joan Amades i Gelats (1935): Refranys personals. Ed. Selecta (Barcelona). Col·lecció «El tresor popular de Catalunya, núm. 5». Reeditat per Ed. Selecta - Catalònia. Primera edició: 1980. Segona edició: 1990.
   
10. AMADES (1938) - Joan Amades i Gelats (1938): La rondalla i el proverbi. Barcelona - Gràcia. Gràfiques Calmell. Col·lecció «Narracions populars», Vol. II.
11. AMADES (1950) - Joan Amades i Gelats (1950): Costumari català (5 vol.). Barcelona. Ed. Salvat.
12. AMADES (1951a) - Joan Amades i Gelats (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta - Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20. Ressenya.
13. AMADES (1989) - Joan Amades i Gelats (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. (Barcelona: Ed. 62). 2 vol.
14. AMADES (1992) - Joan Amades i Gelats (1992): La màgia del nom. Barcelona, Deriva Editorial.
15. ARIMANY (2009) - Joan Arimany Juventeny (2009): Blog La Devocioteca. 
16. BANÚS-CALBET (2013) - Maria Banús i Josep Maria Calbet (2013): Rentar-se'n les mans - El racó de les expressions III. 
17. BANÚS-CALBET (2016) - Maria Banús i Josep Maria Calbet (2016): S'ha acabat el bròquil. El racó de les expressions IV. 
18. BANÚS-CALBET (2019) - Maria Banús i Josep Maria Calbet (2019): Casa de barrets. El racó de les expressions V. 
19. BORJA (2007) - Joan Borja i Sanz (2007): «Les fonts etnopoètiques en l'obra literària de Bernat Capó», dins «L'Aiguadolç. Revista de literatura», núm. 33-34: Dossier: Bernat Capó: Espigolant pel rostoll de les paraules (Any 2007). Pàg. 112.
20. BUITRAGO (1995) - Alberto Buitrago Jiménez (1995): Diccionario de dichos y frases hechas. Madrid: Ed. Espasa Calpe.
21. BUSQUETS (1987) - Esteve Busquets i Molas (1987): Els animals segons el poble. Barcelona, Ed. Millà. Col·lecció «Vell i nou», núm. 28.
22. CAPÓ (1994) - Bernat Capó (1994): Costumari valencià /2. Coses de poble, Edicions del Bullent, Picanya.
23. CASADEMONT (2007) - Emili Casademont i Molas (2007): Articles d'opinió al «Diari de Girona». [En línia: http://www.diaridegirona.cat]
24. CASADEMONT (2007) - Emili Casademont i Molas (2007): Blog de l'Emili Casademont i Comas.
25. CASANOVA (2005) - Emili Casanova (2005): «Lèxic i cultura popular: la creació lèxica dels colombaires valencians entre el segle XVIII i el XX», dins la «Revista d'Estudis Catalans», núm. 18 (2005).
26. COLL (1996) - Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Primera edició en aquest format: 2005.
27. CORTIJO (2009) - Dani Cortijo (2009): Blog Altres Barcelones.
28. CUCARELLA 2020: Cucarella (2020): Blog «ToniCucarella»: “Sentències comentades i altres digressions parèmiques per aentretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus” (3/5/2020).
29. DCVB (1926-68) - Alcover-Moll (1926-68): Diccionari català-valencià-balear (en línia) (DCVB). Palma: Ed. Moll.
30. ESPUNYES (2007) - Josep Espunyes: Dites, locucions i frases fetes. Proa/Garsineu Edicions, Barcelona/Tremp. Col·lecció «Les eines», 49.
31. FARNÉS (1992-99) - Sebastià Farnés i Badó (1992-99): Paremiologia catalana comparada, en 8 volums. Barcelona: Ed. Columna. Ressenya.
32. GAJA (2009) - Esteve Gaja (2009): El Manlleu d'ahir.
33. GINESTÀ (1900) - Ginestà Punset (1900): Folk-lorisme. Modismes catalans, dins la revista «Catalunya Artística» (Barcelona, 1900-1902).
    
34. GRIMALT (2006) - Joan Antoni Grimalt (2006): Els refranys i les frases fetes de 'Parlant en plata’. Palma de Mallorca: Moll, 2006.
35. GRIÑÓ (1981) - David Griñó i Garriga: Oficis que es perden. Barcelona: Ed. Millà. Col·lecció «Biblioteca Popular Catalana - Vell i nou», núm. 24.
    
36. HUERTAS (2006) - Josep Maria Huertas Claveria (2006): Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.
37. LUJÁN (1992) - Nèstor Luján (1992): Cuento de cuentos. Barcelona: Ediciones Folio. 5a. edició: juny 1994. 2 vol.
38. LUJÁN (2004) - Nèstor Luján (2004): L'art de citar. (Barcelona: Ed. Ara Llibres). Edició d'Enric Vila.
39. MARTÍ GADEA (1908) - Joaquim Martí Gadea (1908): Tipos, Modismes y Coses Rares y Curioses de la tèrra del Gè. València: Imp. de Antonio López y Compª. 3 vol.
40. MARTÍ MESTRE (2006) - Joaquim Martí i Mestre (2006): Diccionari històric del valencià col∙loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (València: Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana, 29.
41. MUNAR (2008) - Josep Munar i Munar (2008): Columna setmanal "Costumari popular" que escriu al «Diario de Mallorca».
42. ÒMNIUM CULTURAL (2007) - Òmnium Cultural (2007) - Tradicions i costums.
    
43. PÀMIES (2007) - Pàmies i Riudor, Víctor: Un polsim de refranys.
44. PERIS (2001) - Antoni Peris (2001): Diccionari de locucions i frases llatines (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, dins la Col·lecció «El calidoscopi. Diccionaris de l'Enciclopèdia»).
45. PUIGMALET (2013) - Puigmalet, Joan (2013): Trons a remolar. Dites i refranys del Prat de Llobregat (Rúbrica Editorial, Ajuntament del Prat de Llobregat).
46. RODAMOTS (1999) - Jordi Palou (1999): Rodamots. Cada dia un mot.
47. SOLA (1999) - Elisa Sola (1999): Proverbis, dites i frases fetes de Blanes.
48. SOLSONA (2005) - Ramon Solsona (2005): A paraules em convides. Barcelona: Columna Edicions.
49. SOLSONA (2007 - ) - Ramon Solsona (2007-2011): La paraula del dia, dins el programa El Món a RAC1.
50. SUGRANYES (1999) - Sugranyes, Josep M. (1999): Garbellada de refranys. Aires de serè en la nostra parla. Valls, Cossetània Edicions. 
51. TORMO (1997) - Tormo Colomina (1997): Origen dels modismes antroponímics alcoians. Butlletí interior, 1997, Núm. 71
52. TREPAT (1995) - Josep Antoni Trepat i Albero (1995): Refranys de vora mar. Barcelona, Ed. Noray. Col·lecció «El nostre mar», núm. 2.
    
53. VICIOSO (1997) - Elena Vicioso Martínez (1997): Un viatge literari per les comarques de Catalunya.
54. VIDAL I GARCIA (2016) - Vidal i Garcia, Albert (2016): Per què diem... L'origen de 100 dites populars. Barcelona, Albertí Edicions. Col·lecció «Orígens», núm. 20.